sábado, 28 de diciembre de 2019

I en tu trio la meva desmesura. de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

I

I en tu trio la meva desmesura.
Aquest era el senyal i la paraula,
salconduit viu per a la meva sang.
Entra, doncs, ja, hoste del meu desig.
En tu, per tu, sóc jo qui em posseeixo,
triomfant en la teva desmesura.

II

I triomfo en la teva desmesura
d’una vella contesa no entaulada.
L’escaquer d’ombra i sal, desert, em fita
malcolgat sota cendra de paraules
on ha mort calcinada cada peça
- ha mort també la flama on crepitava -
I no sé quina espurna l’encenia
ni quina fusta, bosc, món. Rei ni Dama
poblaven aquest erm que sols fumeja
ni quin enyor m’ha dut -exiliada,
vella vençuda, cega i sense història -
on llasta i sagna encara la batalla.
I triomfo en la teva desmesura…

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


I

Tomo de ti mi desmesura.
Esta era la señal y la palabra,
salvoconducto vivo para mi sangre.
Entra, ya, pues, huésped de mi deseo.
En ti, por ti, soy yo quien me poseo,
triunfante en tu desmesura.

II

Y triunfo en tu desmesura
de una vieja contienda no entablada.
El tablero de sombra y sal, desierto, me mira
semienterrado en ceniza de palabras
donde ha muerto calcinada cada pieza
- también la llama donde crepitaba -
Y no sé qué chispa lo encendía
ni qué madera, bosque, mundo. Qué Rey o Dama
poblaban este erial que solo humea
ni qué añoranza me llevó -exiliada,
vieja vencida, ciega y sin historia -
donde lastra y aún sangra la batalla.
Y triunfo en tu desmesura...

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario