lunes, 15 de abril de 2013

Parlant amb Salvador Escriu en el cementiri de Sinera

PARLANT AMB SALVADOR ESPRIU

EN EL CEMENTIRI DE SINERA


Camí del cementiri

de Sinera, cavalls

arrosseguen els eixos

del carro de la mort.


No és forta la pujada

però els peus no voldrien

fer el vial dels xiprers

que s’alcen a la fi.


El poble queda enrere

i el mar, vastíssim, s’obre

als ulls, blau que es perllonga

allà on comença el cel.


Rere reixes de ferro,

polida, es mostra a tu

la ciutat dels delmats,

i a la porta d’un nínxol

et saluda Espriu.


...............…..No estimo

res més, excepte l’ombra

viatgera d’un núvol.*


Com ho faré per enganxar els pedaços

esmicolats, esparsos per la cambra?

Aquest matí se m’ha trencat la vida.

Corria tan de pressa que no he vist

el sabó a terra, he relliscat i ai!,

m’ha caigut de les mans. Així ha passat.

I ara no sé què fer. Miro els trossets,

desesperat. Voldria rejuntar-los.

Són tants! I a cada un em veig petit.


.................… Perdura

en els meus dits la rosa

que vaig collir.*


Quan sento que passaren els dies

en què corria l’aigua a borbollades

per dintre meu, i que a voltes em costa

membrar les voltes que vaig ser feliç,

penso que ara mateix

hi ha joves que estan fent l’amor.


Quan m’arribi la mort

que tot ho foragita i tot ho escapça,

no servaré ni món, ni nom, ni cos,

sinó tan sols paraules.

Procuro, per això, siguin d’amor.


Les aranyes filaven

palaus de rei,

estances que empresonen

passos d’hivern.*


Tal com al cinema, quan un

seu al seient i veu

passar al davant històries

i facècies, amb ets

i uts i plors i riures,

així el poeta viu

a un món imaginari.


No et creguis el que diu,

però deixa´t portar

pel vol de les paraules,

que, no per fals, és menys

real que l’altre:

viu un moment el somni

de la felicitat.


La veu de la dama

lluny del temps. Escolto

la cançó de marbre.*


Vivim als signes,

res més perdura,

tan sols paraules

resten al sol.


Arbre, jardí,

mare, estimat,

ja no són meus,

són de tothom.


Miro un estel,

cerco la pau,

beso la rosa,

vaig a l’amor.


Signes que neixen,

signes que creixen,

signes que vencen,

paraules són,


Com necessito

contar-te la basarda

que fa la pluja als vidres!*


No temis la tempesta.

Per més altes que siguin

les onades i fortes,

mai no seran tan altes

com l’odi entre veïns

en una guerra.


L’enveja i la rancúnia

són temibles, per ço

no pregonis els guanys,

sigues prudent i guarda´t

d’aixecar admiració

entre els maldestres.


No hi ha dolents ni bons

quan comença la sang

a vessar pels carrers.

Tanca la porta i marxa,

pitjor que perdre el pis

és ser-ne còmplice.


.....................Et deixo

el sepulcre vastíssim

que fou terra dels pares,*


Com una serp que perd la pell a trossos,

així he perdut la vida,

i en tenir la paciència de guardar-los,

des d’un àlbum em miren.

Són somriures antics de les persones

que amava i que em volien,

i que, quan soc cansat i fart i trist,

em tornen l’alegria.


...vulgues que dormi

somniant mars en calma,

la claror de Sinera.*


Alts i baixos, rics i pobres,

de la mà ens agafarem.


En rengleres ben formades,

barrejats ben pulcrament.


Rucs i savis, bells i lletjos,

la corranda encetarem.


De Sinera a la Bisbal,

de Verges a Sant Climent.


Lectors, crítics i poetes,

a la dansa ens trobarem.


Pere Casas Serra (02-03-2013)


* SALVADOR ESPRIU, Cementiri de Sinera




HABLANDO CON SALVADOR ESPRIU

EN EL CEMENTERIO DE SINERA


Camino del cementerio

de Sinera, caballos

arrastran los ejes

del carro de la muerte.


No es dura la subida

pero los pies no querrían

tomar la cuesta de los cipreses

que se alzan al final.


El pueblo queda atrás

y el mar, vastísimo, se abre

a los ojos, azul que se prolonga

donde comienza el cielo.


Tras la verja de hierro,

pulcra, se muestra a ti

la ciudad de los muertos,

y en la puerta de un nincho

te saluda Espriu.


...……...........No amo

nada más, sino la sombra

viajera de una nube.*


¿Cómo haré para enganchar los trozos

desmenuzados, dispersos por la sala?

Esta mañana, se me ha roto la vida.

Corría tan aprisa que no he visto

el jabón en el suelo, he resbalado y ¡ay!,

me cayó de las manos. Así pasó.

No sé que hacer. Observo los trocitos,

desesperado. Querría reunirlos.

¡Son tantos! Y me veo pequeño en cada uno.


.......….....Sigue

en mis dedos la rosa

que cogí.*


Cuando siento que pasaron los días

en que corría el agua a borbotones

por mi interior, y que a veces, me cuesta

recordar los momentos que fui feliz,

pienso que ahora mismo

hay jóvenes que hacen el amor.


Cuando llegue la muerte

que todo lo despide y descabeza,

no conservaré mundo, nombre o cuerpo

sino solo palabras.

Procuro que, por eso, sean de amor.


Las arañas hilaban

palacios de rey,

estancias que aprisionan

pasos de invierno.*


Como en el cine, en que uno

se sienta en la butaca y ve

pasar frente a sí historias

e incidencias sin faltar nada,

así habita el poeta

un mundo imaginario.


No creas lo que dice,

mas déjate llevar

por el vuelo de las palabras

que, no por falso, es menos

real que el otro:

vive un momento el sueño

de la felicidad.


La voz de la dama

muy lejos. Escucho

la canción de mármol.*


Viven los signos,

nada más dura,

solo palabras

quedan al sol.


Árbol, jardín,

madre, querido,

ya no son míos,

de todos son.


Miro una estrella,

busco la paz,

beso la rosa,

voy al amor.


Signos que nacen,

signos que crecen,

signos que vencen,

palabras son.


¡Cómo preciso

contarte el miedo

que da la lluvia en los cristales!*


No temas la tormenta.

Por más altas y fuertes

que resulten las olas

nunca serán tan altas

como el encono entre vecinos

en una guerra.


La envidia y el rencor

son temibles, por eso

no pregones tus logros,

se prudente y abstente

de levantar admiración

entre los torpes.


No hay malos ni buenos

cuando la sangre empieza

a correr por las calles.

Cierra la puerta y vete.

Mejor abandonar la casa

que ser cómplice.


.……………...Te dejo

el sepulcro vastísimo

que fue la tierra de los padres,*


Cual serpiente que pierde piel a trozos

he perdido la vida,

y al tener la paciencia de guardarlos

desde un álbum me miran.

Son sonrisas antiguas de personas

que amaba y me querían,

y que si estoy cansado y harto y triste

me traen la alegría.


...desea que duerma

soñando mares en calma,

claridad de Sinera.*


Altos, bajos, ricos, pobres,

de la mano nos iremos.


En hileras bien formadas

barajados estaremos.


Burros, sabios, guapos, feos,

el compás comenzaremos.


De Sinera a la Bisbal,

y de Verges llegaremos.


Poetas, lectores y críticos,

danzando nos juntaremos.


Pedro Casas Serra (02-03-2013)


* SALVADOR ESPRIU, Cementiri de Sinera

No hay comentarios:

Publicar un comentario