"¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles..." de Màrius Torres

¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles
dins l'ordenació que ha constel.lat el cel?
En la nit de la terra, de fosca més rebel,
les ànimes estan ordenades com elles

amb el silenci, entronc, d'una altra immensitat;
i tota vida és camí de soledat.

És així, vida meva humil com una espurna,
que en ànimes germanes de constel.lació
fulgeix, lluny, en la fosca, el teu mateix dolor.
Però, tal com enlaire, en la volta nocturna,

cap astre no pot mai, brillant enfervorit,
tornar menys tenebrosa ni menys freda la nit,

cada ànima és aquí perdudament llunyana
com una estrella tremolant de soledat
en la nit sense espai, transparència ni edat
que engoleix la lluor de tota vida humana.

Màrius Torres



¿No sientes, corazón, la soledad de las estrellas
dentro del orden que ha constelado el cielo?
En la noche del mundo, de oscuridad rebelde,
las ánimas están ordenadas como ellas

con el silencio, entronque, de otra inmensidad;
y toda vida es senda de soledad.

Es así, vida mía humilde como chispa,
que en ánimas hermanas de constelación
fulge, en lo oscuro, lejos, tu idéntico dolor.
Pero, tal como arriba, en la vuelta nocturna,

ningún astro no puede, brillando enfebrecido,
volver menos oscura ni menos fría la noche,

es aquí cada ánima perdidamente lejos
como estrella temblanco de aguda soledad
en noche sin espacio, transparencia ni edad
que engulle el resplandor de toda vida humana.

Màrius Torres
(versión de Pedro Casas Serra)