"Aviat, als asils i als bancs de la ciutat..." de Màrius Torres

Aviat, als asils i als bancs de la ciutat,
entrarà al cor dels pobres tot el fred que s'acosta,
i a les mans, consumides de tant d'haver captat,
la misèria i l'hivern curullaran l'almosta.

Un silenci profund i vivent com un hoste
s'instal.larà a les cambres del vell palau tancat,
i pels camins, allargassats sota la posta,
descendiran les clares nits sense pietat.

I, tanmateix, que bells, el violeta pàl.lid,
el verd brillant, encès d'or immaterial
d'aquest ponent d'octubre, orgullosament alt,

d'una beutat que gela tot foc amb el seu hàlit!
Només, darrera els ulls, puja un vent aspre i càlid,
com d'una cova on crepités una fornal.

Màrius Torres



Muy pronto, en los asilos y bancos de los pueblos,
alcanzará a los pobres el frío que se acerca,
y a las manos, gastadas de tanto haber pedido,
la miseria y el frío les llenarán los cuencos.

Un silencio profundo y vivo como un huésped
se instalará en las cámaras del antiguo palacio,
por los caminos, largos bajo el sol del crepúsculo,
descenderán las claras noches sin compasión.

Sin embargo, ¡qué bellos, el violeta pálido,
el verde centellante de oro inmaterial
de este ocaso de octubre, soberbiamente alto,

de belleza que hiela todo fuego su hálito!
Sólo, tras de los ojos, asciende un viento áspero,
como de cueva en donde crepitara una fragua.

Màrius Torres
(versión de Pedro Casas Serra)