martes, 8 de marzo de 2022

"SÀTIRA XXI – DE MI" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 021_0110


SÀTIRA XXI – DE MI

D’un home sé (no parlaré de mi ?)
pèndula fulla
que rígida s’esmica, morint del seu verí.

Si l’ànima es despulla,
m’oxidarà l’esguard,
com suc de papalló, la capil·lar agulla.

¿Seria lassitud de cap al tard,
ço que em dóna aquest punt de morbidesa,
o recaiguda a l’estament isard?

Enyorament angèlic o bestial feresa,
la meva trencadissa fortitud
és cobejança múltiple defesa.

No em preserva, Senyor, cap natural virtut,
sinó la vostra piadosa destra,
miraculós ajut.

Ella mitiga mon instint silvestre
i ordena l’esperit,
on és el ritme cèlic olímpica minestra.

No hi ha el corcó d’un mal neguit
que no em rosegui, estella d’emmetzinada llança.
Enllà de Vós, ullprèn, fantàstica, la nit.

La nit ens cau a sobre com una esgarrifança
de benestar poruc
que d’ell mateix es cansa.

La llum eterna besa el benastruc
i el penetra tot ell, infant que juga
sense adonar-se’n, com si fos ull-cluc.


Guerau de Liost: Sàtires, 1927 021_0210


Si no l’orgull, ací, la vanitat poruga
malfiada ens interna
dins una obaga closca de tortuga.

Ma bonesa tragino com una baluerna
i faig dansar el propi gegant
i, d’amagat, la capta em jugo a la taverna.

O bé, del pap estant
d’un monstre de sortija, n’animo l’engranatge
i udolo tremolant.

Talment em migro jo per dintre un personatge
de cara als altres fet.
Sota un flingant de lògica, m’avinc a fer de patge.

El cor avui em dringa, picarol indiscret,
perquè un oncle d’Amèrica em torna.
No té muller ni fills. Diu que a la rifa ha tret.

De massa bona vida s’embotorna.
Si acluca l’ull, gemegaré de cor,
però, com una torna,

sospesaria el cabasset de l’or.
Quan la seva fortuna (que em pertoca) fos meva,
sabré servar el decor:

li faré dir un ofici, respectaré la treva
del dol i del mig dol, estulta moda,
però les entramenes em solleva


Guerau de Liost: Sàtires, 1927 021_0310


un goig brutal que broda,
amb deliquis de llop,
d’ungles i nervis ma trenada roda.

Si el mercader duu guanys i travessa a galop,
nit fosca, el pont del diable,
encar no el topes, que et ve un glop

de fel i de saliva, abominable.
Lladre sobtadament, el teu mateix germà
estimbaries, a l’estable

deixant l’egua tornar.
Quan jo ho sabria l’endemà en ser dia,
com si fos el teu crim profundament humà,

content seria
de no córrer de nit,
quan juguen a la cuit la por i la bogeria.

Val més estar-se al llit
esperant, oh muller que per dormir t’agences!,
el maquillatge càustic del mosquit.

Que és neuliment, la castedat, et penses ?
Com el renec, és manca de plenitud viril
el desenfrenament que esventa les semences.

El meu encongiment és d’un estil
que gairebé m’espanta:
de cap donzella núbil toca un fil,

car l’ombra d’un cabell planyivol m’ataranta
i per cenyir l’instint voraç
em cal pensar que és vil o santa.

Renilla tu, faune las
que, l’amor no capint, com un pobre diable,
quan la parella et trenca el pas,

fent un senyal d’estable
dius que l’amor s’ofega, si no en sofà, en el llit,
com si el llit del connubi fos un jaç miserable.

L’amor és un deliqui de carn i d’esperit:
ultrapassa el teu bleix d’esquifida luxúria.
Per ço Déu santifica l’apetit

i només tu, cadell de sàdica penúria,
obscena gairebé trobes la llei
i els tràfecs casadors bescantes de la Cúria.

Jo et donaria l’amor, de remei,
i d’una bessonada el patrimoni
i tretze dides seques per servei.

Però la fantasia no tens de Sant Antoni
i cap obscenitat paradoxal
podrà suggerir-te el dimoni,

ni de l’amor com cal
l’agredolç gustaries.
Tan encastat i prim és el teu mal!

Comença de fer tossa el feix dels dies
i el cor em diu que esdevindré rebec
quan apaivagaré mes gosadies.

Alguna estona, lúcid, no em conec:
una pruïja de tortura
em torna frec a frec

d’aquelles crueltats de criatura.
Irascible i covard,
plau-me petjar l’eruga que pastura.

La meva migradesa em punxa com un card,
cilici personal que m’esgarrifa.
Prendria que em portessin en baiard

com si fos un califa
i que una esclava, de perfet aplom
se’m flectés en passar, flonja catifa.

No cal per ser califa donà el tomb.
Si no esclaus de banús i sibil.les de vori,
trobaríem on som

d’un ordre extern el sensual desori:
obrers sota la fèrula d’un majordom inic,
obreres esperant, a l’escriptori,

d’un fabricant obès la riota, el pessic,
sota un retrat majestàtic encara,
alguna mecanògrafa que et posarà l’abric,


Guerau de Liost: Sàtires, 1927 021_0410


lívida talment de cara,
esbulladís el pentinat
i humits els llavis que la por encarcara.

I, després, un banquer de pacífic posat,
epicuri col·lega d’un canonge,
troba que el món s’és capgirat,

si bé encara hi ha gent amb escrúpols de monja.
I el canonge limfàtic diu que “sí”
i es passa el mocador pels ulls com una esponja.

Ho sé, també, per mi:
no hi ha cap locutori més densament propici
per rondinar del món i el seu tragí,

i per sentir-se bo fins al desfici,
i per trobar que tu, primogènit, t’arruixes,
que, amb l’excusa d’un natalici,

el menjador luxós on fumegen les cuixes
d’una oca, peça d’holandès retaule,
i el cucurell prismàtic d’un gelat de maduixes.

Oh placidesa del llevant de taula!
La nostra gent, que no es surt de fogó,
degusta encara més el goig de la paraula.

No pas com ella apar aquell tètric senyor
que dejuna sis dies i d’honor s’embolica
i el setè dia perd l’aturador

perquè menja una mica,
i, despectiu, fa escarafalls d’Europa
i, si li diuen: —Serà tant?—, es pica.

Pares hi ha que reiteren la sopa,
com si furtessin, al fràgil moment
que de la llossa el ràpid vaivé cap ull no topa.

Com si el menjar no fos un entreteniment!
Només que l’home juga
a complicar la vida inútilment.

La boca és una arruga,
però també tota la pell és boca
quan sent, la carn, de vegetar, la fuga.

Si la portera menja coca
el pa de casa trobes llec.
L’enveja fins al tovalló s’ajoca.

Però si l’honorable veí fes un aixec
i li tancaven el basar que mena
(d’ara endavant esplai del muricec),

diries que el ronsal li tires a l’esquena.
Quan s’exhibeix’ per una plaça,
amb gent que la consigna té d’aplaudí a balquena,

un personatge de festassa,
sembla que ens pica un escorpí;
no preguntem què passa.

És de vegades un menyspreu diví
ço que ens sacseja;
però també pot succeir

que el batibull que ens mareja
volguéssim per llevat del nostre forn,
car és subtil l’enveja.

Si davallàvem gentilment al born
a bornejar per una causa noble,
trobaríem entorn,

si no un venal seguici, la munió d’un poble.
L’ímpetu, però, desem
al cor, prestatge d’un hermètic moble.

Ens plau el te, l’aixarop de poncem
o el vermut i manta oliveta;
també la pilota, el rem

o la motocicleta;
però trobem que és impur
l’ofici de polític. Quin té la roba neta?

Encalitgen l’atzur
calefactant (o gosadia!)
la botigueta llur.

Ni els sé perdonar si un dia
aidaren a col·locar
l’espòs inútil d’una meva tia.

Millor s’està
fent de propietari
purità.

No cal pensar-hi:
el sufragi et repugna com un truc
gregari.


Guerau de Liost: Sàtires, 1927 021_0510


Val més que et facin Duc
de la Protesta
i que diguis: —No puc

prendre part a la festa
fins que tothom llauri dret
i no m’esquitxin la vesta. —

¿No t’escomet
a la vora del foc un sentit d’aventura?
De convertí, a l’engròs, els fills de Mahomet?

¿De simulà oradura
per esbroncà el poderejant?
El pot de la confitura+

és somiar que et tornes penitent o bergant,
ben arraulit a casa,
traient-te el guant

per revifar la brasa.
De vegades la testa (no sóc calb)
voldria portar rasa.

Com si una cresta fos del Montseny o de l’Alp,
una floresta hi creix de trenes de Medusa.
Si els mals intents no em deixen balb,

el front em picaré com una enclusa.
Cada cabell té un rei al cos
i, assenyalant-me, doblegat, m’acusa.

Només que tingui just la pell i l’os,
i la meva despulla, encar rebeca,
de la veïna sotjaria el clos,

ensumarà, passant, la taverna i la fleca,
i, mirant-se al mirall,
no es trobarà, Senyor, tan i tan seca.

Jo sóc un encenall
que el bufarut s’emporta
rost avall.

Si Vós no l’aturéssiu, potser ja fóra morta
l’animeta que duc,
i d’En Banyeta femaria l’horta.

Vostre camí d’oliveres i bruc
sembla el camí de casa
on regalima el buc

i s’endormisca l’ase
i al capdavall es veu la mar
com una brasa.

Si ma volença no us confessa encar
per manca de paraules belles,
l’ombra que faig a terra, per atzar,

com una oració de mes clivelles,
parla, Senyor, per mi
i proclama les vostres meravelles.

I, quan ni l’ombra meva serà ací
i només sigui un torterol de cendra,
em posaré al vostre camí,
vellutant les vorades d’herba tendra.


Guerau de Liost: Sàtires, 1927 021_0610


Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XXI –SOBRE MÍ

Sé de un hombre (¿no hablaré de mí?)
colgante hoja
que rígida se rompe, muriendo de su mal.

Si el alma se despoja,
me oxidará el mirar,
cual zumo de polilla, la aguja capilar.

¿Será el cansancio del atardecer,
lo que me da esta leve morbidez,
o la recaída en el estado agreste?

Angelical melancolía o fiereza bestial,
mi quebradiza fortaleza
es múltiple codicia defendida.

No me ampara, Señor, la natural virtud,
sino vuestra piadosa diestra,
milagrosa asistencia.

Ella mitiga mi instinto asilvestrado
y el espíritu ordena,
donde es ritmo celeste olímpica menestra.

No hay carcoma de una ansia mala
que no me roa, astilla de emponzoñada lanza.
Detrás de Vos, hechiza, fantástica, la noche.

Cae la noche encima como un escalofrío
de bienestar miedoso
que de él mismo se cansa.

La luz eterna besa al afortunado
y lo penetra todo, niño que juega
sin darse cuenta, con los ojos cerrados.

Si no el orgullo, aquí, la vanidad miedosa
suspicaz nos interna
en una umbría concha de tortuga.

Mi bondad acarreo como un armatoste
y hago bailar a mi gigante
y, a escondidas, la colecta me juego en la taberna.

O bien, hallándome en el buche
de un monstruo de juguete, animo el engranaje
y aúllo temblequeando.

Así yo me consumo dentro un personaje
hecho para los otros.
Bajo tralla de lógica, me avengo a hacer de paje.

Hoy me voltea el corazón, cascabel indiscreto,
porque un tío de América me llega.
Sin hijos ni mujer. Dice que le tocó la rifa.

Por demasiada buena vida se abotarga.
Lo lloraré, sincero, si se muere,
pero, cual contrapeso,

sopesaré de oro el capacillo.
Cuando su patrimonio (que me toca) sea mío,
sabré guardar decoro:

le encargaré una misa, respetaré el período
del luto y medio luto, necia moda,
pero me solivianta las entrañas

fiero gozo que borda,
con desmayo de lobo,
de uñas y nervios mi trenzada rueda.

Si el mercader con guita atraviesa al galope,
oscura noche ya, el puente del diablo,
aún no lo encuentras, te sube una bocanada,

abominable, de hiel y de saliva.
De repente ladrón, a tu mismo hermano
despeñarías, dejando regresar

al establo la yegua solitaria.
Cuando yo lo sabría al ser de día,
cual si fuera tu crimen profundamente humano,

estaría contento
de no salir de noche,
cuando al acoso juegan el miedo y la locura.

Mejor quedarse en la cama
esperando, ¡oh mujer que para dormir te arreglas!,
el maquillaje cáustico del mosquito.

¿La castidad entiendes que es desmedro?
Como el reniego, es falta de plenitud viril
el desenfreno que esparce las simientes.

De tal especie es mi cobardía
que casi me horroriza
tocar un hilo de cualquier doncella,

pues la sombra de un pelo lloroso me confunde
y para reprimir el cruel instinto
necesito pensar que es vil o santa.

Relincha tú, cansado fauno,
que el amor no entendiendo, como un pobre diablo,
cuando te veda el paso la pareja, dices,

con modales de establo,
que se ahoga el amor, si no en sofá, en la cama,
como si el lecho del connubio fuera miserable jergón.

El amor es un éxtasis de espíritu y de carne:
rebasa tu jadeo de esmirriada lujuria.
Por eso Dios santifica el apetito

y solo tú, cachorro de sádica penuria,
obscena casi encuentras a la ley
y los trajines casaderos difamas de la Curia.

Yo te daría el amor como remedio,
de un parto gemelar el patrimonio
y trece amas de cría por servicio.

Pero la fantasía no tienes de San Antonio
y obscenidad paradoxal ninguna
te inspirará el demonio,

ni del amor decente
el sabor gustarás.
¡Tan arraigado y mísero es tu mal!

Comienza a abultar el fardo de los días
y el corazón me dice que restaré rebelde
cuando apaciguaré mis osadías.

Algún momento, lúcido, me sé:
un ansia de tortura
al roce me devuelve

de aquellas crueldades de criatura.
Irascible y cobarde,
pisar me gusta la oruga que pace.

Mi poquedad me pincha como un cardo,
cilicio personal que me estremece.
Aceptaría me llevasen en andas

cual si fuera un califa
y que una esclava, de perfecto aplomo
se me hincara al pasar, blanda alcatifa.

No es necesario para ser califa hacer el cambio.
Si no esclavos con abanos y sibilas de marfil,
encontraríamos donde estamos

de orden externo sensual barullo:
obreros bajo férula de un capataz inicuo,
obreras esperando, en el despacho,

de un fabricante obeso la mofa, el pellizco,
aun bajo un retrato mayestático,
alguna mecanógrafa que te pondrá el abrigo,

tan lívida de cara,
desordenado el pelo
y húmedos los labios que el miedo envara.

Y, después, un banquero de pacífico aspecto,
epicúreo colega de un canónigo,
considera que el mundo va al revés,

aunque hay gente aún con monjiles escrúpulos.
Y el canónigo linfático dice que “sí”
y, se pasa el pañuelo como esponja por los ojos.

Lo sé, también, por mí:
no hay ningún locutorio más propicio
para refunfuñar del mundo y su trajín,

y sentirse mejor hasta el desvelo,
y antojarse que tú, primogénito, te exaltas,
que, con la excusa de un aniversario,

el comedor lujoso donde humean los muslos
de un ganso, pieza de holandés retablo,
y el cucurucho agudo de un helado de fresa.

¡Oh placidez de total sobremesa!
Nuestra gente, que no se extralimita,
gusta aún más de la palabra el goce.

No se parece a ella el tétrico señor
que seis días ayuna y de honor se reviste
y pierde el freno al séptimo

porque come un poquito,
y, despectivo, de Europa hace aspavientos
y, si le dicen: —¿Hay para tanto?—, se pica.

Padres hay que repiten de sopa,
cual si robaran, en el frágil momento
en que el vaivén del cucharón nadie adivina.

¡Cual si comer no fuese un pasatiempo!
Solo que el hombre juega
a complicar la vida inútilmente.

La boca es una arruga,
pero también toda la piel es boca
cuando siente, la carne, de vegetar, la fuga.

Si la portera come coca
el pan de casa encuentras soso.
La envidia hasta en la servilleta se agazapa.

Pero si el honorable vecino se arruinara
y le cerraran el bazar que regenta
(de murciélagos solaz después),

dirías que el cabestro le echas a la espalda.
Cuando se exhibe por la plaza
un personaje de fiestaza,

con gente, por consigna, de aplauso en abundancia,
parece que nos pique un escorpión;
no inquiramos qué pasa.

Es a veces un desprecio divino
lo que nos sacude;
pero también puede ocurrir

que el alboroto que tanto nos marea
quisiéramos por levadura en nuestro horno,
pues es sutil la envidia.

Si bajamos gentilmente a la palestra
a luchar por una noble causa,
hallaremos en torno,

si no corte venal, la multitud de un pueblo.
Mas el ímpetu guardemos
en el corazón, estante de un hermético mueble.

Nos gusta el té, el jarabe de sidra
o el vermut y alguna aceitunita;
y también la pelota, el remo

o la motocicleta;
pero hallamos impuro
el quehacer del político. ¿Quién tiene la ropa limpia?

Ensucian el azur
calentando (¡osadía!)
su tiendecita.

No los perdono aunque un día
ayudaron a colocar
al inútil esposo de mi tía.

Mejor se está
haciendo de propietario
puritano.

No hace falta pensarlo:
te repugna el sufragio como un truco
gregario.

Mejor es que te hagan
Duque de la Protesta
y que digas: —No puedo

tomar parte en la fiesta
hasta que todo el mundo obre recto
y no me ensucie el traje. —

¿No te asalta
al amor de la lumbre un afán de aventura?
¿De convertir, los hijos de Mahoma, al por mayor?

¿De simular locura
por abroncar al poderoso?
El tarro de la confitura

es soñar que te vuelves penitente o bergante,
acurrucado en casa,
sacándote los guantes

para avivar las brasas.
A veces la cabeza (no soy calvo)
querría llevar rasurada.

Cual si fuera una cresta del Montseny o los Alpes,
una floresta crece de trenzas de Medusa.
Si los malos intentos no me dejan helado,

me golpearé la frente como un yunque.
Cada cabello cree ser un rey
y, señalándome, rendido, me acusa.

Aun solo conservando piel y hueso,
mi despojo, todavía rebelde,
de la vecina espiaría la tapia,

pasando, husmeará horno y taberna,
y, al verse en el espejo,
no se hallará, Señor, tan y tan seco.

Yo soy una viruta
que una ráfaga lleva
cuesta abajo.

Si Vos no la paráseis, quizá ya habría muerto
la animita que llevo,
y del diablo abonaría el huerto.

Vuestro camino de olivos y de brezo
se parece al de casa
donde rezuma la colmena

y se adormece el asno
y allá abajo se ve el mar
como una brasa.

Si mi querencia no os confiesa aún
por falta de palabras bellas,
la sombra que proyecto, por azar,

como una oración por mis junturas,
habla, Señor, por mí
y da a conocer tus maravillas.

Y, cuando ni mi sombra estará aquí
y solo sea espiral de ceniza,
en tu camino posaré,
de hierba tierna los bordes suavizando.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario