jueves, 31 de marzo de 2022

"SÀTIRA XLIV – D’UNA FILLADA EXEMPLAR" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

SÀTIRA XLIV – D’UNA FILLADA EXEMPLAR

Parlar d’ells tres escau-me:
d’En Joan, d’En Joaquim, d’En Jaume.

D’ençà que sàtires fan,
els puc al·ludir. S’hi tornaran.

En Jaume no té mai pressa:
divaga, pensant, o es bressa.

Què diràs d’En Joaquim?
Que és un follet de futim.

I d’En Joan, què diries?
Que feia rebequeries.

En Joan, que és el petit,
encara se’ns fon al llit.

El mitjà fa el tarambana
amb riure que s’encomana.

El noi gran és dels manyacs.
Tan jove, i toca els escacs!

Sort tenen de l’oncle Carles,
que no sap per on donar-les

i els crida, si tant convé:
—Mira que t’adreçaré! —

Encar no gira l’esquena,
borina fan a balquena.

L’oncle Carles, tot seguit,
torna més enfellonit,

i diu: —Sembla a Can Seixanta!
Això, minyons, no s’aguanta.

Caldrà que el pare avisem.
Vejam: i valdrà més que ho fem,

o que el deixem a l’estudi
perquè la cosa no es mudi,

de mala que és, en pitjor…? —
I ho passa a votació.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XLIV – SOBRE UNA PROLE EJEMPLAR

Hablar de los tres procede:
de Juan, de Joaquín, de Jaime.

Desde que sátiras hacen,
puedo aludirlos. Responden.

Jaime nunca tiene prisa:
vaga, pensando, o se mece.

¿Qué diríais de Joaquín?
Que es un duende desabrido.

Y de Juan, ¿qué me diríais?
Que montaba pataletas.

Juan, que es el más pequeño,
aún se hace pis en la cama.

El mediano es tarambana
de una risa contagiosa.

El mayor es mansurrón.
¡Tan joven, y ajedrecista!

Tienen suerte del tío Carlos,
que no sabe cómo obrar

y les grita, si hace falta:
—¡Ojo que os corregiré! —

Mas, sólo vuelve la espalda,
hacen jaleo a mansalva.

Entonces, el tío Carlos,
muy enfadado, regresa,

y les dice: —¡Qué desorden!
Esto, niños, no es posible.

Hablaré con vuestro padre.
A ver: ¿mejor será hacerlo,

o que siga en el despacho
por que no cambie la cosa,

de mala que es, en peor…? —
Y lo pone a votación.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 30 de marzo de 2022

"SÀTIRA XLIII – DELS MALAGRAÏTS" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 SÀTIRA XLIII – DELS MALAGRAÏTS
Àdhuc l’altesa de la Fe, comporta
la humilitat somrient.
Només tu, drac d’ullada morta,
pretens aturar el riure de la gent.

El dia que a la Plaça de la Vila
Sant Jordi et menarà fermat,
la gent tranquil·la
farà amb la teva pell un envelat.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XLIII – SOBRE LOS DESAGRADECIDOS

La altura de la Fe, comporta
la humildad sonriente.
Solo tú, dragón de mirar muerto,
quieres parar la risa de la gente.

El día que a la Plaza de la Villa
te llevará San Jorge encadenado,
la multitud tranquila
hará con tu piel un entoldado.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 29 de marzo de 2022

"SÀTIRA XLII – TRÍPTIC" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 2 042_0110


SÀTIRA XLII – TRÍPTIC

I

Si n’era un batlle legal,
tan legal i tan jove que fa fàstic.
Mesura, dejú d’ideal,
amb son arrasador l’honesta gent sarcàstic.

Als altres no perdona el greuge que els ha fet.
Per ço el Comú, que ell presideix, encalla.
Destructor satisfet,
administra amb equivoca rialla.

Un títol de noblesa consagra afers tarats
i el pit llampant honora.
La barba s’enclenxina, quan arbitra debats,
i acluca displicent els ulls de móra.

L’esposa preterí, versàtil cap-de-trons,
i amb el joc especula.
Per ser palatí dels bons
fins té el posat de mula.

Del poble desnonat,
condemna la política més clara.
Caldran ulleres de vidre fumat
i un para-sol encara.

II

Si n’era un batlle popular.
Diu que no sap de lletra.
Signa, per tant, com un tsar.
Bé se li pot permetre.

Fonemes abocant, esbroca el càntir nou,
i el regalim ix tèrbol i contundent alhora.
Si el tema és bèl·lic, s’enriola prou;
si és econòmic, plora.

Més d’un edil forà
en taxi de sintaxi descarrila.
Ell va sotraguejant d’ací d’allà,
però en carreta puja la costa de la vila.

Quan és al cim més alt, l’afalaguen prohoms
tocant-lo, llepissosos, de l’espatlla,
per tal que s’apunti llurs noms
per si el negoci de l’ordre s’espatlla.

Se’l miren de tort i de dret
com un tità d’afable contextura
que, irreverent, al bisbe fa l’ullet
i la turba, xiulant, pastura.

III

Si n’era un batlle diví
com és divina la rifa.
Només un ferri destí
galvanitza un tifa.

Carquinyoli tivat,
cohibeix la gentada.
Rebenta d’autoritat
amb orgull de persona manada.

Patacades, penjaments,
rebé, com nosa grotesca.
Ara aprofita uns moments
que pot llescar, fent-hi gresca.

Titella rebregat i afònic i pelut
com una estranya cuca,
a manca de muller que no ha tingut,
a alguna torre de suburbi truca.

Quin entomòleg divertit
amb vara de carei l’encarranquina
i li engipona un vestit
de peix de purpurina?

Quan, de lluir-se las,
espeternegarà sense el fat que prospera,
caldrà que el treguin amb cabàs
i d’un teatre el posin a l’àvola peixera.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XLII – TRÍPTICO

I

Érase un alcalde legal,
tan legal y tan joven que da asco.
Mide, falto de ideal,
con su rasante a los rectos, sarcástico.

No perdona infringir a los demás afrenta.
Por eso el Municipio, que él preside, encalla.
Destructor satisfecho,
con equívoca risa, administra.

Título de nobleza consagra viejas taras
y honra el flamante pecho.
La barba se acaricia, cuando arbitra debates,
y ojos de mora entorna displicente.

La esposa pretirió, versátil tarambana,
con el juego especula.
Para ser palaciego de los buenos
hasta tiene la expresión de mula.

Del pueblo desahuciado,
condena la política más clara.
Falta harán gafas de vidrio ahumado
e incluso un parasol.

II

Érase un alcalde popular.
Dice que no sabe de letras.
Firma, por consiguiente, como un zar.
Bien se le puede permitir.

Abocando fonemas, desconcha el nuevo cántaro,
y sale la saliva espesa y turbia.
Si bélico es el tema, se entusiasma bastante;
si económico, llora.

Más de un edil foráneo
en taxi de sintaxis descarrila.
Él va traqueteando aquí y allá,
pero en carreta sube la cuesta de la villa.

Cuando llega a la cima, los prohombres lo halagan
palmeándole la espalda, empalagosos,
para que apunte nombres
por si el negocio del orden se estropea.

Lo observan del derecho y del revés
como a un gigante de afable complexión
que, irreverente, hace un guiño al obispo
y a la turba, silbando, apacienta.

III

Érase un alcalde divino
como es divina la rifa.
Solo un férreo destino
galvaniza a un mezquino.

Debilucho engreído,
cohíbe al gentío.
De autoridad revienta
con el orgullo de persona que manda.

Batacazos, sambenitos,
recibió, como grotesco estorbo.
Aprovecha ahora unos momentos
que puede rebanar, haciendo gresca.

Títere ajado, afónico y peludo
como un extraño bicho,
a falta de mujer que no ha tenido,
a alguna torre de suburbio llama.

¿Qué chistoso entomólogo
con vara de carey me lo acarrea
y le pergeña un traje
de pez de purpurina?

Cuando, cansado de lucirse,
pataleará sin hado que lo ayude,
será preciso que lo saquen con capazo
y lo pongan en la pecera de un teatro.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 28 de marzo de 2022

"SÀTIRA XLI – DEL NOSTRE DON PANXO RODRÍGUEZ" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 2 041_0110


SÀTIRA XLI – DEL NOSTRE DON PANXO RODRÍGUEZ

D’un tocom no gaire precís compareix
Don Panxo Rodríguez.
No es pot encabir en un pis.
En un pedrís pesa figues.

Mirobolant i gandul,
dispensa a les Conferències
de Sant Vicents de Paül
protectores audiències.

L’escandalitza no poc
de veure tantes botigues.
—Aquesta gent, l’ase em toc!,
treballa com les formigues.—

Dispesa troba a la fi.
No paga a la dispesera.
Un vespre que ella sortí,
espanya la calaixera.

Li dóna l’Ajuntament,
abans que no la demani,
una plaça molt decent
de capatàs espontani.

D’una estanquera es fa amic
(una de tantes amigues).
Al braç li clava pessic.
Ella fa rient: —Estigues. —

Un nodrís inesperat
formalitzà l’amistança.
Ja és un marit que té plat.
I de buidar-lo no es cansa.

Naturalment orador
i amb pell a prova de crítica,
es posa abric de senyor
i potineja en política.

Cavaller de l’ideal,
troba sòrdids els oficis,
però abassega un futral
de places per tots els vicis:

el noble estímul del joc
presideix d’amagatotis;
de balladores fa stock
per sales de vals i xotis;

el vi d’Alella, per tren,
el ram dels burots li porta;
monedes falses expèn
d’ençà que és factòtum d’Horta.

El ser foraster li val
del Comú la simpatia.
D’un batlle serà el puntal,
d’un batlle que se’n refia.

Si un dia corre de nits,
l’atàvic instint abranda.
Puel·les fugen a crits
i en pega més d’una tanda.

D’un fanal encerta el lloc
i l’abraça fent tentines.
—Doneu-me cabina ad hoc. —
L’encarceren de sobines.

Com que és tot un cavaller,
l’endemà el declaren quiti
en un cotxe de lloguer
perquè trufes no conciti.

Ja té dotze fills sabuts.
Besant la dona, l’enllarda.
Per dir fàstics sense embuts
fa un diari de la tarda.

Ja el tenim de regidor
d’un barri de la marina.
Pels amics no tindrà un “no”,
republicà de sordina.

Espolia la ciutat
com si fos a casa el sogre.
I la nostra ànima bat;
i udola: — Vet ací l’ogre! —

Com que és llaminer de gust,
s’enamora dels imperis.
—¡Vinga la cort d’un August
amb xarangues i tiberis!
Diu també: —No dic que tot
republicà sigui lladre,
sinó que és de cap de brot
el lladre esquerrà que lladra. —

La seva cultura és fris
de vil terminologia
de batxiller que, estantís,
registra l’hora i el dia.

Quan xerra, grandiloqüent,
qui entendria el seu designi?
La teia del pensament
esbat com un caos igni.

—Hostes vingueren…? —dirà.
—Aquest és el meu reialme.
El voldria enderrocar
però se me’n duu la palma. —

***

D’un tocom no gaire precís
ens vingué Don Panxo Rodríguez.
Ara és suculent i llis
i duu punys i camalligues.

Una maligna dissort
li jugarà una revenja.
Sort que per res ell no es penja!
Val més un ase que un mort.

Estol innúmer, els fills
esdevindran extremistes
i saltaran els perills
de les indígenes pistes.

Amb una simplicitat
que de raonar s’excusa,
rosegaran de l’Estat
la manxa, el mall i l’enclusa.

Don Panxó Rodríguez, ofès,
dirà: —Com em dic Rodríguez!
La virior que he despès
em pica més que les pigues.—

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XLI – SOBRE NUESTRO DON PANCHO RODRÍGUEZ

De un lugar no muy preciso
llega Don Pancho Rodríguez.
No puede pagarse un piso.
En un poyete dormita.

Bobalicón y gandul,
dispensa a las Conferencias
de Vicente de Paul
benefactoras audiencias.

Le escandaliza no poco
ver tantas tiendas abiertas.
—Esta gente, ¡Dios me valga!,
curran como las hormigas.—

Hospedaje al fin encuentra.
No paga a la posadera.
Una tarde que esta sale,
descerraja el chifonier.

Le otorga el Ayuntamiento,
antes de que se la pida,
una plaza muy decente
de espontáneo capataz.

De una estanquera es amigo
(una de tantas amigas).
En el brazo la pellizca.
Riendo ella dice: —Quieto. —

Un mamón inesperado
formalizó la amistad.
Ya es un marido con plato.
No se cansa de vaciarlo.

Naturalmente orador
con piel a prueba de crítica,
viste abrigo de señor
y marranea en política.

Caballero de ideales,
halla ruines los oficios,
pero acapara un raudal
de plazas para los vicios:

el noble impulso del juego
preside furtivamente;
tiene stock de bailarinas
por salas de vals y chotis;

el vino de Alella, en tren,
un consumero le trae;
monedas falsas expende
desde que es factótum de Horta.

Ser forastero le vale
del Común la simpatía.
Será puntal de un alcalde,
de un alcalde que se fía.

Si un día sale de noche,
se inflama su instinto atávico.
Doncellas huyen gritando
y pega más de una tanda.

Acierta con un farol
y lo abraza tambaleándose.
—Denme una cabina ad hoc. —
Lo encarcelan boca arriba.

Como es todo un caballero,
por la mañana lo libran
en un coche de alquiler
porque burlas no concite.

Doce hijos tiene sabidos.
Besando mujer, la pringa.
Para decir improperios
saca un diario de la tarde.

Helo ya de concejal
de un barrio de la marina.
Para amigos no hay un “no”,
republicano de sordina.

Desvalija la ciudad
como la casa del suegro.
Y nuestra alma palpita;
y aúlla: — ¡He aquí el ogro! —

Como es goloso en sus gustos,
se pirra por los imperios.
—¡Venga la corte de Augusto
con charangas y festines!

Dice: —No digo que todo
republicano sea caco,
pero que lo es el primero
el izquierdista que ladra. —

Su cultura es como friso
de vil terminología
de bachiller que, estadizo,
registra la hora y el día.

Cuando habla, grandilocuente,
¿quién comprende su intención?
La tea del pensamiento
sacude cual ígneo caos.

—¿De fuera vendrán…? —dirá.
—Este es mi reino.
Lo querría derrocar
pero se lleva la palma. —

***

De un lugar no muy preciso
llegó Don Pancho Rodríguez.
Ahora es suculento y liso
y lleva puños y ligas.

Una indigna mala suerte
le jugará la revancha.
¡Pero por nada él se inmuta!
Mejor ser asno que muerto.

Prole innúmera, los hijos
se volverán extremistas
y saltarán los peligros
de las indígenas pistas.

Con una simplicidad
que de razonar se excusa,
mordisquearán del Estado
el fuelle, el yunque y el mazo.

Pancho Rodríguez, dolido,
dirá: —¡Como me llamo Rodríguez!
La fortaleza gastada
me pica más que las pecas.—

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 27 de marzo de 2022

"SÀTIRA XL – D’EN MARTÍ BRUSTENGA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 2 040_0110


SÀTIRA XL – D’EN MARTÍ BRUSTENGA

Gramàtica, Retòrica, també Filosofia,
gustà en el Seminari, d’altre llamí dejú.
La tonsura final l’espaordia
i se’n tornava a casa, enclenxinat, segur.

Sota una teranyina que la barreja drapa,
es pollen a la golfa, encar,
el copalta i la capa
i un efímer diploma escolar.

Un intermezzo de pagès entona.
Vagabundeja En Brustenga. Però,
en retrobar la digna majordona,
la lloa de per riure, l’abraça de debò.

Ai recambró de la taverna
obté de la criada, inexpert, un rebuf.
A l’envelat s’enlluerna
i, enlluernat, s’orienta pel tuf.

Més tard, de la milícia provà les arts i manyes
que la grandesa dels imperis fan.
La capital de les Espanyes
estimulà son natural galant.

Àdhuc servant el deix de Collsuspina,
de fàmules en doina combina el tripijoc.
Vora del riu brutenc, a la cantina,
d’un vas comú les boques tasten solatge groc.

De retop, per la via costeruda,
feien, els còdols, parà esment al pas.
Al carreró sotja la druda,
i, el porter revingut, al carreràs.

Grinyola una carreta
amb burocràtic personal boví.
A cavall d’una haqueta
juga el príncep malalt en el clos d’un jardí.

En Brustenga se’l mira
amb una fàcil pietat de ca.
El príncep cau i s’entregira,
ocellic que s’entrena per volar.

En Brustenga, sobtat, es desensonya
i a la clausura torna resolut.
Com pebre per la nyonya,
plouen del sostre cuques de tarannà golut.

Si del bèl·lic servei a la fi es cansa,
fou sense minva de l’honor.
Desà la invicta llança.
La mitja cana empunya amb marcial enyor.

A l’ara del taulell, d’amagatotis,
el cor immola, agemolit conill.
De les amigues copsarà els bigotis
amb un eficaç renill.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XL – SOBRE MARTÍN BRUSTENGA

Gramática, Retórica, también Filosofía,
gustó en el Seminario, de otra delicia ayuno.
La tonsura final lo amedrentaba
y se volvió a su casa, repeinado, seguro.

Bajo una telaraña que la mezcla reviste,
aún en la buhardilla se carcomen,
la chistera y la capa
y un precario diploma escolar.

Un intermezzo de payés entona.
Vagabundea Brustenga. Pero,
al reencontrar la digna mayordoma,
la elogia por reír, la abraza de verdad.

En la parte posterior de la taberna
obtiene de la criada, inexperto, un bufido.
En el entoldado se deslumbra
y, deslumbrado, se orienta por lo olido.

Después, de la milicia prueba artes y mañas
que hacen de los imperios la grandeza.
La capital de las Españas
estimuló su natural galante.

Aun conservando el deje de Collsuspina,
de hembras patas arriba combina el trapicheo.
Junto al mugriento río, en la cantina,
de un común vaso prueban, las bocas, el amarillo poso.

De rebote, por la vía empinada,
hacían, los guijarros, caminar con cuidado.
En la calleja acecha la querida,
y en el callejón el fornido portero.

Rechina una carreta
con burocrático personal bovino.
A caballo de una horqueta
juega el príncipe enfermo en el vallado de un jardín.

Brustenga lo mira
con una piedad fácil de can.
El príncipe cae y se medio gira,
pajarillo que se entrena a volar.

Brustenga, de repente, se despierta
y a la clausura vuelve decidido.
Como pimienta para la desgana,
llueven del techo bichos de talante glotón.

Si del bélico servicio se cansó,
fue sin mengua de su honor.
Guardó la invicta lanza.
La media caña empuña con marcial nostalgia.

En el ara del mostrador, a hurtadillas,
el corazón inmola, humillado conejo.
De las amigas tocará los bigotes
con eficaz relincho.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 26 de marzo de 2022

"SÀTIRA XXXIX – DEL SORRUT TOCATARDÀ" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

SÀTIRA XXXIX – DEL SORRUT TOCATARDÀ 

Qui descentrat pastura, porta el desordre a casa.
Si els teus en pau no deixes, serà que no tens pau.
Un home sense vicis, passat que sigui un ase
o un àngel, és que puja un viciot de frau.

No culpis el negoci ni l’oportuna astènia,
d’aquest posat que muda, patètic, taciturn.
Receptaré, si em dónes la teva amable vènia,
missa de vuit, casar-te i allitament nocturn.

Veig de quin peu ranqueges. ¿No vols, de grat, esposa
i la germana et cansa? Una àvol et té pres.
Combats el matrimoni amb una austera prosa?
L’austeritat disfressa un embolic de pes.

El teu aplom ve un dia que una mirada el torba.
El mètode en el vici, ve un dia que es desfà.
El dia que et repensis hauràs passat la corba.
Faràs com la botzina: “demà”, “demà”, “demà”…

………..No pots negar Déu si et destorba.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XXXIX – SOBRE EL HURAÑO FLEMÁTICO

Quién pace distraído, trae el caos a casa.
Si no dejas en paz a los tuyos, será que paz no tienes.
Un hombre sin defectos, salvo que sea un asno
o un ángel, es que alimenta un defecto escondido.

No culpes al negocio ni a la oportuna astenia,
de este gesto que muda, taciturno, patético.
Recetaré, si otorgas tu complaciente venia,
misa de ocho, casarte y de noche encamarte.

Veo de qué cojeas. ¿No deseas esposa
y la hermana te cansa? Un mal te tiene preso.
¿Combates el connubio con una austera prosa?
La austeridad disfraza un lío de cuidado.

Tu aplomo llega un día que una mirada turba.
El método en el vicio, un día se deshace.
El día que medites superarás la curva.
Dirás como bocina: “mañana”, “mañana”, “mañana”…

………..
Negar a Dios no puedes si te estorba.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)


viernes, 25 de marzo de 2022

"SÀTIRA XXXVIII – LITERATURA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 2 038_0110


SÀTIRA XXXVIII – LITERATURA

Tens posat de minyó de casa bona,
Cap inici de barba t’empastifa.
Si un dia trona,
la simple gotellada t’esgarrifa.

Tens una afable cara d’abadessa.
De la boqueta sensual
brolla la pipa, en espiral,
com animeta de prescit espessa.

La densa cabellera mig partida
regala de cada ala de capell.
Camines com un vell,
amb la cama de xacres consentida.

Sobresurts de l’estol que t’idolatra,
com d’una barriada el campanar.
T’ajeus, com en un catre,
en els bancs del passeig més ciutadà.

Patètic conjumines
coses terribles que no saps emprendre.
Tes malvestats són tentines
de noi tendre.

Debades, atrevit, ta obsessió procura
la tècnica jugar de cada vici.
Per fer literatura,
cínic macules tes amors, novici.

Com un estigma et dol
la preclara virtut de casa teva,
però cap vici no et lleva
de la innata bonesa el borrissol.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XXXVIII – LITERATURA

Tienes aire de joven de familia,
Ningún signo de barba te embadurna.
Si un día truena,
un modesto goteo te estremece.

Tienes una apacible cara de abadesa.
De sensual boquita
brota la pipa, en espiral,
como almita de réprobo espesa.

La densa cabellera en dos mitades,
regalo de cada ala del sombrero.
Andas como un anciano,
con la pierna de lacras resentida.

Despuntas de la panda que te adora,
como en una barriada el campanario.
Te echas, cual en catre,
en los bancos del paseo más urbano.

Patético combinas
cosas terribles que no sabes abordar.
Son tus maldades pinitos
de niño tierno.

En vano, atrevido, tu obsesión procura
la técnica jugar de cada vicio.
Para escribir literatura,
cínico manchas tus amores, novicio.

Como estigma te duele
la preclara virtud de tu familia,
pero vicio ninguno te quita
de la innata bondad la pelusilla.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

 

jueves, 24 de marzo de 2022

"SÀTIRA XXXVII – DEL TURÓ DELS RENECS" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

SÀTIRA XXXVII – DEL TURÓ DELS RENECS

Turó d’argila grisa l’herbei escarransit,
amb un dolmen que et sagna, rovellat i colpit
dels glavis convergents d’una atzavara morta:
el teu ràfec sopluja un tros de carretera
i el vent acanalat et fa ranera
a la collada bocatorta,
on deixaren un séc
cada roda esmolada i cada aspre renec.
Per ço Déu t’adondà, turó mesquí,
amb una flingantada a mitja esquena:
el solc esllavissat d’un mal camí
que de biaix travessa ta carena.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XXXVII – SOBRE EL CERRO DE LAS MALDICIONES

Cerro de arcilla gris y prado esmirriado,
con dolmen que te corta, herrumbroso y herido
por convergentes hojas de alguna pita muerta:
tu alero salvaguarda un trozo de camino
y el viento acanalado produce un estertor
en el collado boquituerto,
donde dejó su marca
cada rueda afilada y ruda maldición.
Por eso Dios te domeñó, cerro mezquino,
con un verdugazo en medio de la espalda:
el surco derruido de un maltrecho camino
que al bies atraviesa tu carena.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 23 de marzo de 2022

"SÀTIRA XXXVI – PRONÒSTIC DE FADRISTERN" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 2 036_0110


SÀTIRA XXXVI – PRONÒSTIC DE FADRISTERN

Hereu, escolta. Del casal dels pares
tens fora els oncles i els germans encar.
Del patrimoni que ens regatejares
gaudeix, avar.
Ara, ben ample, no veuràs més cares,
a la vora de la llar,
que la cara de rosa
de l’esposa,
i les cares de lliri
dels infants que vas tenir-hi,
i la cara d’escurçó
del vell pastor,
i la cara de viola
de la gràcil porquerola,
i fins la teva cara de guineu
(tal hi ha que no s’ho creu)
reflectida a la perola.

Dia vindrà que et triaràs hereu
i li duràs, enflocada, una esposa
d’auri bossot i de joies de preu,
que bellugar-se no gosa.
Dia vindrà que l’hereu tindrà fills
i els seus germans li faran nosa.

Escolta, aquesta nit serena,
el flautejar dels tòtils i el xerricar dels grills.
Cada any s’entela més la lluna plena.
Cada any més xica es torna la carena…
Mentrestant, a la vora de la llar,
conta als infants una rondalla, encar.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XXXVI – VATICINIO DE HIJO SEGUNDÓN

Heredero, escucha. Del solar de los padres
has echado a tíos y a hermanos.
Del patrimonio que nos regateaste
disfruta, avaro.
Ahora, satisfecho, no verás otras caras,
al lado del hogar,
que la cara de rosa
de tu esposa,
las caras de lirio
de los niños que tuviste,
la cara de víbora
del anciano pastor,
y la de violeta
de la grácil porquera,
y hasta la tuya de zorro
(como nadie imagina)
reflejada en la olla.

Llegará el día en que elegirás heredero
y, adornada con lazos, le entregarás esposa
de áurea bolsa y de joyas de precio,
que moverse no osa.
Llegará el día en que el heredero tendrá hijos
y sus hermanos le estorbarán.

Escucha, esta noche serena,
croar de sapos y chirrido de grillos.
Cada año se empaña más la luna llena.
Cada año más pequeña se vuelve la cresta…
Al lado del hogar, mientras tanto,
sigue contando, a los niños, un cuento.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 22 de marzo de 2022

"SÀTIRA XXXV – DEL BOTIGUER GENERÓS" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

SÀTIRA XXXV – DEL BOTIGUER GENERÓS

Per la finestra es veu la nit
…...com una blava nina,
fosforescent de cada estel petit.
…...Gatàs quimèric, ens esbrina.

El botiguer diuen que ha dit
…...talment a la veïna:
—Si et plau d’afalagar-me, tot seguit
…...muda’t un xic, amor, i vine.—

Ja la botiga és en oblit.
…...El botiguer maquina:
—De xocolata ens lleparem el dit;
…...jo pagaré el de tots, veïna. —

Un fals airet s’és deixondit
…...en ser a “La Mallorquina”.
—Deixem-ho estar, que es gira mala nit—
…...el botiguer, prudent, rondina.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XXXV – SOBRE EL TENDERO GENEROSO

Por la ventana se ve la noche
…...como una azul muñeca,
fosforescente de menudas estrellas.
…...Quimérico gatazo, nos observa.

Dicen que ha hablado así el tendero
…...a la vecina:
—Si quieres contentarme, ahora mismo
…...arréglate un poco, amor, y ven.—

Ya ha olvidado la tienda.
…...El tendero maquina:
—De chocolate el dedo nos lameremos;
…...yo pagaré el de todos, vecina. —

Un airecillo falso se ha avivado
…...al alcanzar “La Mallorquina”.
—Mejor dejémoslo, se gira mala noche—
…...el tendero, prudente, refunfuña.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 21 de marzo de 2022

"SÀTIRA XXXIV – DEL SENYOR FLAMANT" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 2 034_0110


SÀTIRA XXXIV – DEL SENYOR FLAMANT

D’un patrimoni vilatà, pubill,
despòtic espartà, submís ilota,
mitja carrera tens de Medicina.
De la ciutat gustares el perill,
i, exagerant la nota,
provares d’encabir ta salvatgina gruixa
en un vestit de figurina
cenyit de cos i acanalat de cuixa.

Per tu no té el dimoni
trucs a pensar ni cap juguesca fina.
Fàcilment t’enllamina
dient-te assats : —Petroni.—
D’alguna dansarina
la voluptat visible t’insinua.
—Barateta! Divina!—
diu l’àngel de les banyes i la cua.

Alguna cosa val
d’algun Reial Casino dir-te soci.
Cap llei d’honor t’ho veda.
Pots talla encara una fageda
per restaurar el teu oci.
Alguna cosa val
esdevenir magnífic animal.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XXXIV – SOBRE EL FLAMANTE SEÑOR

Heredero de aldeano patrimonio,
despótico espartano, sumiso ilota,
de Medicina tienes media carrera.
De la ciudad cataste los peligros,
y, extremando la nota,
probaste de meter primitivo grosor
en figurín vestido
ceñido al cuerpo y estrecho de muslo.

No necesita para ti el demonio
pensar trucos ni jugadas finas.
Te enreda fácilmente
llamándote : —Petronio.—
De alguna danzarina
la voluptuosidad visible te insinúa.
—¡Mentirosa! ¡Divina!—
dice el demonio con cuernos y con cola.

Algo vale
decir de algún Casino que eres socio.
No te lo impide el código de honor.
Puedes cortar aún algún hayedo
para recuperar tu buena vida.
Algo cuesta
transformarse en magnífico animal.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 20 de marzo de 2022

"SÀTIRA XXXIII – DELS HOMES D’UNA SOLA VIRTUT" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

SÀTIRA XXXIII – DELS HOMES D’UNA SOLA VIRTUT

Fins la virtut convé que sigui moderada.

………………Una vegada
era un polític prudent, prudent, prudent, prudent…
…..És a dir que no era valent.

………………Una vegada
era un propietari just, just, just, just…
…..És a dir que munyia la casa de gust.

………………Una vegada
era un soldadot fort, fort, fort, fort…
…..És a dir que del proïsme no planyia la mort.

………………Una vegada
era un savi d’una lliga temperant.
…..És a dir que dormia per no beure tant i tant.

………………Una sola virtut
………………s’espiga.
………………cavant l’artiga.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XXXIII – SOBRE LOS HOMBRES DE UNA SOLA VIRTUD

Incluso la virtud conviene que sea moderada.

………………Una vez
había un político prudente, prudente, prudente, prudente…
…..Es decir que no era valiente.

………………Una vez
había un propietario justo, justo, justo, justo…
…..Es decir que ordeñaba la casa a gusto.

………………Una vez
había un soldado fuerte, fuerte, fuerte, fuerte…
…..Es decir que del prójimo no sentía la muerte.

………………Una vez
había un sabio de una liga antialcohólica.
…..Es decir que dormía para no beber tanto.

………………Una sola virtud
………………se espiga.
………………No merece la pena el tiempo perdido
………………cavando la artiga.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 19 de marzo de 2022

"SÀTIRA XXXII – DEL BURGÈS CONFIDENT" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 2 032_0110


SÀTIRA XXXII – DEL BURGÈS CONFIDENT

Cada home un tic ostenta,
llampada sacra.
Posat a parlar d’ell,
et fa saber que pren sopa de menta,
croquetes de cervell
i confitura,
a causa d’una xacra.
La contextura
moral de sa muller ve que t’explica
si te l’escoltes gaire mica.
Només que el tedi seccionis
amb mots de reduïda complaença,
no et valdrà que t’enutgis, més avall, o que et donis:
aleshores comença
a dir-te, enciclopèdic, ço que pensa.
Et parlarà del cel empiri;
de la terra convexa, fràgil “olla de grills”,
i d’En Bernat, i d’En Baldiri,
i del talent dels fills,
i del futbol i de regates
(amb estadístiques i dates);
del tripijoc municipal,
i del modus vivendi signat amb Anglaterra,
i dels sotracs de la postguerra,
i del que menja un esquimal;
de la moda voluble
que ara ensenya la mitja
com un tentacle femení
que la moral trepitja,
i del canvi del franc i del marc i del ruble;
dels morts de gana que s’empesquen laques,
i de les flaques
de tal magnat, garrafa de clerical verí,
i del rifeny de vandàlica guitza,
i d’aquest món que és a la fi…
Cada capítol sintetitza:
—No ho dic per dir.—

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XXXII – SOBRE EL BURGUÉS CONFIDENTE

Cada hombre ostenta un tic,
destello sacro.
Empieza hablando de él,
te hará saber que cena sopa de menta,
croquetas de sesos
y confitura,
a causa de un achaque.
La contextura
moral de su mujer después te explica
si lo escuchas un poco.
Sólo que el tedio cortes
con palabras de escasa complacencia,
no valdrá que te enojes, después, o que te rindas:
ahora comienza,
enciclopédico, a decirte lo que piensa.
Del cielo empíreo te hablará;
de la tierra convexa, frágil “jaula de grillos”,
y de Bernaldo, y de Baldirio,
y del talento de sus hijos,
y de fútbol y de regatas
(con fechas y estadísticas);
del trapicheo municipal,
y del modus vivendi pactado con los ingleses,
y de las sacudidas de posguerra,
y de lo que come un esquimal;
de la moda voluble
que ahora enseña la media
cual femenil tentáculo
que pisotea la moral,
y del cambio del franco y del marco y del rublo;
de los muertos de hambre que se inventan lacras,
y de las debilidades
de un magnate, garrafa de clerical veneno,
y del rifeño de pinta vandálica,
y de este mundo que se acaba…
Y a cada capítulo recalca:
—No hablo por hablar.—

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 18 de marzo de 2022

"SÀTIRA XXXI – DEL PIADÓS CERCAPUBILLAS" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

SÀTIRA XXXI – DEL PIADÓS CERCAPUBILLAS

Xitxarel·lo vellot,
de confraries honor i puntal,
que flaires el pernot
de les pubilles fetes
(fetes d’anyets i refetes de dot)
que amb erotisme canònic encetes:
amb xeramella veueta nasal
la caritat sentimental prediques,
llamí dels homes, no divina sal,
calaix de sobreres miques.

Si mai gosava, disfressat de pobre,
quan et faran d’alguna Il·lustre Junta d’Obra,
faré, insistent, el grill.
I la fuga del riure, desfermada,
sacsejaria clergues i gentada
i la cornisa il·luminada,
ofegant el teu riure de conill.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XXXI – SOBRE EL PIADOSO CAZADOTES

Pipiolo viejales,
de cofradías honor y puntal,
que hueles el Pernod
de herederas maduras
(hechas de añitos y rehechas de dote)
que con canónico erotismo estrenas:
con aflautada vocecita nasal
la caridad sentimental predicas,
golosina de hombre, no divina sal,
cajón de migas residuales.

Si, disfrazado de pobre, me atreviera,
cuando te nombren de alguna Ilustre Junta,
imitaré, insistente, al grillo.
Y la explosión de risas, desatada,
sacudirá sotanas y gentío
y la cornisa iluminada,
ahogando tu risa de conejo.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 17 de marzo de 2022

"SÀTIRA XXX – CANÇÓ DE L’ENYORANÇA RELATIVA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 2 030_0110



SÀTIRA XXX – CANÇÓ DE L’ENYORANÇA RELATIVA

Malaltís enyorament,
….flor de pagesia:
qui el tingués a gratcient
….s’hi rabejaria.

Cada estiu en tasta un xic
….(té la dona a fora)
En Calic, un homenic
….que, pensant-hi, plora.

I, és clar, cerca per conhort
….tripijocs d’amigues,
barquejant a dintre el port
….o seguint botigues.

. . . . . . . . . . . . . . . . . .

El setembre és escolat.
….Hi ha la sopa a taula.
Té la dona al seu costat.
….No s’han dit paraula.

¿És la joia del moment
….ço que el desconcerta,
o li sobta el pensament
….la finestra oberta?

Vet ací que un somni gai
….la muller ensiborna.
Es repenja com desmai…
….—Só l’amor que torna.—

El marit, per una nit,
….protestar no gosa.
Prou l’amor l’ha eixorivit;
….també (ai!) fa nosa.

Per ço canta amb els companys:
….—Amb l’estiu arriba,
agredolç de tots els anys,
….l’enyorança relativa.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XXX – CANCIÓN SOBRE LA AÑORANZA RELATIVA

Enfermiza añoranza,
….flor de campiña:
quién la hubiera a sabiendas
….se empaparía.

Cada verano cata una poca
….(tiene la mujer fuera)
Calic, un hombrecito
….que, al pensar, llora.

Y, claro, busca como consuelo
….enredos con amigas,
barqueando en el puerto
….o viendo tiendas.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Septiembre ha transcurrido.
….La sopa está en la mesa.
La mujer está al lado.
….No se han hablado.

¿El gozo del momento
….le desconcierta,
o se va el pensamiento
….por la ventana abierta ?

He aquí que un sueño alegre
….la mujer disimula.
Se inclina con desmayo…
….—Es el amor que vuelve.—

Por una noche, el marido,
….no osa protestar.
Bastante el amor lo ha espabilado;
….también (ay!) molesta.

Por eso canta con los compañeros:
….—Con el verano llega,
agridulce como todos los años,
….la añoranza relativa.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 16 de marzo de 2022

"SÀTIRA XXIX – DEL NEÒFIT PEDANT" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

SÀTIRA XXIX – DEL NEÒFIT PEDANT

Neòfit que a la santa casa
del Pare tornes pel tirany antic,
com un ciri portant l’espasa:
és l’Amat invisible qui dóna esma a l’Amic.

El teu pelegrinatge no és turisme de moda.
La pietat és vital.
Déu no et demana cap oda,
sinó que no et facis mal.

La vanitat d’una autobiografia
no és sagramental confessió.
Els set pecats de cada dia
digues humil i demana perdó.

Tingues dolor pel càstig,
ombra del teu pecat,
badall etern de fàstic
inacabat.

Tingues dolor d’amor pura
i ço que et plagui fes.
Val més un bri de caritat madura
que d’altres virtuts l’excés.

Fes la tasca de cada dia.
Sigues ben bé tu.
La pietat no és follia.
Com més púdica, més llu.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XXIX – SOBRE EL NEÓFITO PEDANTE

Neófito que a la santa casa
del Padre vuelves por senderos antiguos,
llevando la espada cual un cirio:
el Amado invisible es quién anima al Amigo.

Tu peregrinación no es turismo a la moda.
La piedad es vital.
Dios no te pide una oda,
sino que no te hagas daño.

La vanidad de una autobiografía
no es confesión sacramental.
Los siete pecados de cada día
di humilde y pide perdón.

Siente dolor por el castigo,
sombra de tu pecado,
bostezo eterno de asco
inacabado.

Siente ansia de amor puro
y haz lo que te guste.
Mejor brizna de caridad madura
que más de otras virtudes.

Haz el trabajo de cada día.
Sé exactamente tú.
La piedad no es locura.
Cuanto más púdica, más luce.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 15 de marzo de 2022

"SÀTIRA XXVIII – DEL CÍNIC DONZELL" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

SÀTIRA XXVIII – DEL CÍNIC DONZELL

Jove incomprès, el teu cinisme
no trasbalsa ningú.
¡No s’encaparra el proïsme
amb genis com tu!

Et corre pressa: fes forrolla;
assaja trencacolls.
Si en surts, direm: —Què s’empatolla?—
Si caus, tenim pala i molls.

En tornes quan hi van els savis.
Gires els ulls en blanc.
I et llepes, ai!, la llet dels llavis
com si fos sang.

I riu de tu la gent, o es migra,
plantificada al teu costat mateix.
Tant li fa que semblis un autèntic tigre
com un equívoc peix.

Potser et reeixiria el suïcidi ?
Et cal això o fer negocis bruts.
Amic, no en parlem més. Adéu, Ovidi!
Vés per negoci. No calen embuts.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XXVIII – SOBRE EL JOVEN CÍNICO

Joven incomprendido, tu cinismo
no conmociona a nadie.
¡No se obsesiona el prójimo
con genios como tú!

Te corre prisa: mete ruido;
vence dificultades.
Si sales adelante, diremos: —¿Con qué se embrolla?—
Si caes, tenemos tenazas y pala.

Tu vuelves cuando van los sabios.
Giras los ojos en blanco.
Y te lames, ¡ay!, la leche de los labios
como si fuera sangre.

Y la gente se ríe de ti, o se irrita,
plantificada a tu lado.
Le da igual que parezcas un auténtico tigre
o un equívoco pez.

¿Te convendría el suicidio, quizás?
Necesitas esto o hacer negocios sucios.
Amigo, no hablemos más. ¡Adiós, Ovidio!
Ve al grano. No hacen falta tapujos.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 14 de marzo de 2022

"SÀTIRA XXVII – D’ALGUN AMIC (SUPOSO) PROPENS A L’ANÒNIM" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 SÀTIRA XXVII – D’ALGUN AMIC (SUPOSO) PROPENS A L’ANÒNIM

Amic, segurament,
que el paperet anònim conjumines:
¿per què, sense diàleg, em vols donar turment
amb borinor de vespes i coïssor d’espines?
¿Per què botzines
si l’ànima no et sent?

¿Et dol que gogi
de cada amic il·lustre fent l’elogi?
¿La meva ploma adula
perquè s’embadaleix com una alosa?
¿Prefereixes la mula
que esbrota les tanyades que fan nosa
de tan altes que són,
perquè li percudeixen les orelles i el front?

És immoral la virtut que prospera?
Passa pel mig la virtut,
però la mitjania que va per la vorera
provoca, sorollosa, l’eco mut.

Dels elogis t’escapa la mesura:
la justa frase i el silenci honest.
Exagerant l’epítet, per ventura,
el ditirambe s’encabeix al test.

Però debades sincerar-me vull,
mascle censor que una careta et poses.
Prepara d’amagat un altre full,
mentre vaig a trenar llorers i roses.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XXVII – SOBRE ALGÚN AMIGO (SUPONGO) PROPENSO A LOS ANÓNIMOS

Amigo, seguramente,
que el papelito anónimo compones:
¿por qué, sin dialogar, me quieres dar tormento
con zumbido de avispas y escozor de espinas?
¿Por qué refunfuñas
si el alma no te oye?

¿Te duele que goce
haciendo elogio de cada amigo ilustre?
¿Mi pluma adula
porque se embelesa cual alondra?
¿Prefieres la mula
que desbroza los cogollos que molestan
de altos que son,
porque le golpean las orejas y la frente?

¿Es inmoral la virtud que prospera?
Por el centro pasa la virtud,
pero la medianía que va por el borde
provoca, ruidosa, el eco mudo.

De los elogios te huye la medida:
la frase justa y el silencio honesto.
Exagerando el epíteto, acaso,
el ditirambo se mete en el tiesto.

Mas en vano quiero sincerarme,
macho censor que te pones careta.
Prepara a escondidas otra hoja,
mientras voy a trenzar laurel y rosas.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 13 de marzo de 2022

"SÀTIRA XXVI – DE MÉS DE QUATRE" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 026_0110


SÀTIRA XXVI – DE MÉS DE QUATRE

Titella de bondat, patrici pulcre
que parles massa dolç:
emblanquinat sepulcre
que tanques pols.

Mossegues amb eufemisme,
acuses reticent,
i jugues amb tiretes de proïsme
com un salvatge innocent.

De la mística violes el misteri,
sibarita cordat;
ets púdic en el platxeri
i t’empolvores de santedat.

El “jo pecador” no et cansa;
el jo penitent, sí.
Els altres poses a la balança
i tu reposes al balancí.

Se’t veu a gratcient l’escapulari,
com per descuit.
Et plau la fama d’extraordinari,
si no fa bruit.

Et deixes honorar de qui governa,
però no et dónes totalment.
Estàs per sobre de l’eterna
disputa de la gent.

Blancs i negres et fan cortesia:
ets de tothom i de ningú.
Fas el que vol la majoria
per tal de presidir-la tu.

Si va malament la cosa,
a l’aguait romans,
i gairebé et fa nosa
l’amic que t’allarga les mans.

Això sí, quan plega el temperi,
guaites l’atzur d’on surt,
i, oportú, rectifiques de criteri,
i, prudent, et quedes curt.

És, la teva art, honorable enganyifa:
mereix un pedró polit.
Al pedestal hi posaria: “tifa!”
No t’ofenguis del grafit.

És l’única sort que et resta.
Un tomàtec ideal
taca la vesta
i redimeix el pedestal.

Sense el tomàtec possible,
series com un tauló.
Benhaja el tàvec que fibla,
que fa que no siguis pitjor.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XXVI – SOBRE MÁS DE CUATRO

Títere de bondad, pulcro patricio
que hablas dulce en demasía:
blanqueado sepulcro
que polvo encierras.

Muerdes con eufemismo,
acusas reticente,
y juegas con tiritas de prójimo
cual salvaje inocente.

De la mística violas el misterio,
sibarita cordado;
eres púdico en la diversión
y te rocías de santidad.

El “yo pecador” no te cansa;
el yo penitente, sí.
Pones a los demás en la balanza
y tú descansas en el balancín.

Enseñas a sabiendas el escapulario,
como por descuido.
Te gusta tener fama de extraordinario,
si no hace ruido.

Te dejas distinguir por quién gobierna,
sin darte del todo.
Estás por encima de la eterna
disputa de la gente.

Blancos y negros te saludan:
eres de todos y de nadie.
Haces lo que quiere la mayoría
con tal de presidirla.

Si la cosa va mal,
¡en guardia, romanos!,
y casi te incomoda
el amigo que te tiende la mano.

Eso sí, cuando acaba el temporal,
miras dónde clarea,
y, puntual, rectificas de criterio,
y, prudente, te quedas corto.

Es, tu arte, honorable camelo:
merece una bruñida columna.
En la base pondría: “¡pegote!”
No te ofendas de lo escrito.

La única esperanza que te queda:
Un tomate ideal
mancha el vestido
y redime el pedestal.

Sin el posible tomate,
serás como un madero.
Bendito el tábano que pica,
que hace que no seas peor.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 12 de marzo de 2022

"SÀTIRA XXV - DEL FANTÀSTIC ORADOR" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 025_0110


SÀTIRA XXV - DEL FANTÀSTIC ORADOR

Grandiloqüent i versat
en articles de quincalla!
Orador civil? Orador sagrat?
Arenga? Sermó? Picabaralla?

Fa bocabadar la gent
l'estranyesa de la parla.
Plau més la cotorra que no sap on dar-la
que un tartamut de talent.

Castell de focs d'artifici,
vet ací el discurs:
llums de Bengala per inici,
algun tro que esvera el concurs,
rodes en folla cursa,
símbol anodí en colors,
coets que toquen el dos
si el parlament no s'escurça,
i la traca final,
vaitot suprem de retòrica,
amb una breu disquisició històrica,
èpico-funeral.

L'orador (explicar-ho no cal)
gesticula, plora i sua.
Camàlic de l'ideal,
carreteja la veritat nua.
S'arromanga per la tasca.
És a punt de caure en basca
i en un raig de llum s'aferra.
Es revifa i escomet.
Parla a mà dreta, a mà esquerra
i de cara a la paret.

Un minyó que li és a prop
mira el vaivé de la còrpora en doina
i dels llavis de l'ídol la càlida roina
i el trontoll de la copa
d'aigua bruta de xarop.

L'orador puja a la gropa
de l'indòcil parlament.
Parla d'Àfrica, d'Europa
i de l'Extrem Orient.
DE vegades el coet
d'un paràgraf se l'endu,
i l'home crida, insegur.
(El cridar no compromet.)
Trencat el fil dialèctic,
juga amb paraules, eclèctic;
i esdevé com una llufa
de cada mot que li fuig,
i brunz com una baldufa
amb més vanitat que enuig.
I no troba la manera
decorosa de plegar.
Es desempallegarà
de la paraula darrera?
Li porten d'orxata i soda
una barreja estantissa
i el bon home roda i roda
com, per ajeure's, la quissa.


Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XXV – SOBRE EL FANTÁSTICO ORADOR


¡Grandilocuente y versado
en objetos de quincalla!
¿Orador civil? ¿Sagrado?
¿Arenga? ¿Sermón? ¿Debate?

La rareza de su habla
deja pasmada a la gente.
Mejor cotorra que no acierta una
que tartaja con talento.

Castillo de fuegos de artificio,
he aquí su discurso:
luces de Bengala por inicio,
algún trueno que alarma a la audiencia,
ruedas en loca carrera,
anodino símbolo en colores,
cohetes que salen pitando
si la charla no se acorta,
y la traca final,
una jugada retórica suprema,
con una breve disquisición histórica,
épico-funeral.

El orador (no hace falta decirlo)
llora, suda y gesticula.
Ganapán del ideal,
trae la verdad desnuda.
Se arremanga del esfuerzo.
Está próximo a la náusea
y a un rayo de luz se aferra.
Se reaviva y acomete.
Habla a derecha e izquierda
y de cara a la pared.

Un chico que está a su lado
mira el vaivén del corpachón en danza
y de los labios la llovizna cálida
y el temblor de la copa
de agua sucia en arrope.

El orador monta en grupa
de indómito parlamento.
Habla de África, de Europa
y del más Extremo Oriente.
Muchas veces el cohete
de un párrafo se lo lleva,
y el hombre grita, inseguro.
(Gritar no le compromete.)
Roto el hilo dialéctico,
mezcla palbras, ecléctico;
y en un zullón se transforma  
cada palabra que le huye,
y zumba como peonza
con más vanidad que enojo.
Y no encuentra la manera
decorosa de acabar.
¿Se desembarazará
de la última palabra?
Le llevan de horchata y soda
una mixtura enranciada
y el buen hombre habla y habla
cual, para dormir, la perra.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 11 de marzo de 2022

"SÀTIRA XXIV – ODA AL PIADÓS BARÓ PERFET" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 Guerau de Liost: Sàtires, 1927 024_0110


SÀTIRA XXIV – ODA AL PIADÓS BARÓ PERFET


Sortosa la nissaga que té un baró perfet!
…...Cada obra d’ell apar millor que totes.
La llum divina el ruixa, metòdica, a raig fet,
…...la llum que els altres copsaran a gotes.

Ell sa fillada, càustic i alhora idíl·lic, mena
…...(a cada banda un rengle de perills).
I encara als ulls li posa, asèptica, una bena,
…...car res a aprendre no tindrà dels fills.

Ell nuarà el Decàleg de son proïsme al coll
…...com un collar de pues salvatgines.
Els pecadors capbussa, irat, a l’aiguamoll
…...per suca-mulla d’àvides beguines.

Armada, si no d’ales, d’un rafegut bigoti,
…...la dida seca d’alter ego té.
Massa amb els xics farien, ingràvids, poti-poti
…...els àngels de la guarda; i no convé.

L’estudi porta cua, la cama ensenya l’art,
…...i, la política, l’orella.
No hi ha com el no viure. L’home que es lleva tard
…...no es pica el dit ni es cremarà la cella.

No blasmaria el luxe: un diamant és sòlid
…...fins entelat de pols.
Els mobles són un límit, ¿Qui jugaria a “bòlit”
…...dins una casa que en té molts?

Mesura pel domèstic estrenes i consells
…...després que la soldada regateja.
Patern, arrecerava col·legues a parells
…...amb un retòric paravent d’enveja.

La hisenda, amb sos escrúpols, arrodoneix, invicte.
…...Al seu molí totes les aigües du.
Fins endolceix a estones el to del veredicte,
…...car la virtut és ser madur.

Per l’ànima seguici, de clergues té un estol,
…...i fins hi juga a cartes.
I pel carrer tolera, ja que no hi va tot sol,
…...que la muller porti un abric de martes.

Si el Crist un dia truca, li allargarà una almoina
…...per una escletxa del cancell.
…...de massa bo que és Ell!

Vindrà l’apoteosi de terra i cel estant?
…...Segur que a l’altre món farà patxoca.
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .
(¡Ai que la bugadera li passarà al davant
…...i esbullarà, davant de tots, la troca!)

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XXIV – ODA AL PIADOSO VARÓN PERFECTO

¡Venturoso linaje el del varón perfecto!
…...Cada una de sus obras es mejor.
Luz divina le baña, metódica, a raudales,
…...luz que otros captarán tan solo a gotas.

Él, cáustico, su prole, idílico conduce
…...(hilera de peligros a ambos lados).
Y aún le pone en los ojos, aséptica, una venda,
…...pues nada de los hijos le queda por saber.

Anudará el Decálogo de su prójimo al cuello
…...como un collar de púas salvajinas.
Zambulle pecadores, airado, en la ciénaga
…...para sopas de ávidas beatas.

Armada, si no de alas, de un molesto bigote,
…...la ama de teta tiene de alter ego.
Los ángeles custodios harían con los niños,
…...en demasía, bulla; y no es bueno.

La instrucción trae cola, la pierna enseña el arte,
…...y oreja, la política.
No hay como el no vivir. Quien se levanta tarde
…...no se pilla los dedos ni se quema las cejas.

No desaprueba el lujo: es sólido un diamante
…...hasta sucio de polvo.
Los muebles son el límite, ¿Quién jugaría a “tala”
…...en una casa que posee muchos?

Ajusta para el criado propinas y consejos
…...después de regatearle el estipendio.
Paterno, a los colegas, a pares los cobija,
…...tras un biombo retórico de envidia.

La hacienda, escrupuloso, invicto redondea.
…... Todas las aguas lleva a su molino.
A ratos hasta endulza del veredicto el tono,
…...puesto que la virtud es ser maduro.

Para corte del alma, tiene hueste de clérigos
…...con los que incluso juega a cartas.
Y en la calle tolera, puesto que no va solo,
…...que a su mujer la abriguen unas martas.

Si Cristo un día llama, le alargará una dádiva
…...por una grieta de la contrapuerta.
¡Pues qué no haría en casa, en mundo tan revuelto,
…...siendo tan bueno Él!

¿Será la apoteosis de cielo y tierra en vida?
…...Seguro que en el cielo brillará.
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .
(¡Ay, que la lavandera se le anticipará
…...y deshará, ante todos, el ovillo!)

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 10 de marzo de 2022

"SÀTIRA XXIII – ODA AL PROFETA LAIC" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

SÀTIRA XXIII – ODA AL PROFETA LAIC


Rotllle farà la vila que té un profeta laic.
……….Dóna més que un virrei, tenir profeta.
És un bon home lívid, ase dels cops, prosaic.
……….Vivoteja als afores en torreta.

Una companya hirsuta, que el té civilment pres,
……….el fa sirgar, l’administra magnífica.
Profeta, li pertoca una muller de pes,
……….clau de la seva castedat prolífica.

No furta mai ni folga; a cops de puny no es bat.
……….Elabora virtuts: en té l’ofici.
Rellotgeret de l’ànima, s’admira encaparrat
……….i del seu front es tusta el frontispici.

Republicà, milita d’una faisó que ullprèn
……….senyors que tenen palau i sepulcre.
Si un príncep de llegenda fuig a cavall del tren,
……….l’acomiada reservat i pulcre.

Com ell és catedràtic (ai! de batxillerat),
……….avinentesa té de xollar clergues.
Polidament els tracta. No els feia l’amistat,
……….però, sofert, n’escolta les endergues.

—Demòcrata femella! — li crida, a mig aplec,
……….un èmul embriac, nodrís del Túria.
(Com l’èmul té un diari i és un misser rebec,
……….volen tenir-lo content a la Cúria.)

Té l’ídol, quan perora, l’original costum
……….de dir cada fotesa tres vegades.
Però s’esgargamella. I el públic no es consum
……….d’ençà que, en escoltar, no perd fontades.

Amb vanitat, l’estètica, no cap moral, consent.
……….Llença el coturn, però té plataforma.
De licituds no cura; li basta ser decent.
……….El ritme extern és la suprema norma.

Benèvol, es prodiga. Son paternal esclat
……….mònita sembla que l’ignar trasbalsa.
A flor de pell estesa, l’envolta sa bondat
……….com, un daurat capó, la docta salsa.

El tractament excusa de “Mestre” que sovint
……….algun rosegatatxes li propina.
Té el rictus pedagògic que el llavi fa, d’instint.
……….I mecanitza el gest i no l’afina.

Del casuisme fútil extreu, com un decuit
……….conventual, l’esperit de l’escola.
Si fos un gall, tindria de la trompeta el bruit,
……….però no l’usdefruit de la cassola.

Quan l’ull mortal acluqui, serà commòs tothom
……….obrers en plor, reial telefonema…
Una xaranga toca, de fúnebre, quelcom,
……….amb popular delit i molta flema.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XXIII – ODA AL PROFETA LAICO


Suerte tendrá la villa con un profeta laico.
……….Es mejor que un virrey, tener profeta.
Es un buen hombre lívido, chivo expiatorio, útil.
……….Habita una casita en las afueras.

Una pareja hirsuta, por lo civil lo apresaa,
……….lo hace sirgar, lo administra magnífica.
Profeta, le concierne una mujer de peso,
……….clave de su prolífica decencia.

Nunca hurta ni huelga; con puños no se bate.
……….Elabora virtudes: tiene oficio.
Relojero del alma, se le ve preocupado
……….y de su frente golpea el frontispicio.

Republicano, ejerce de manera que encanta
……….señores que poseen palacios y sepulcros.
Si un príncipe de fábula, del tren huye a caballo,
……….lo despide reservado y pulcro.

Como él es catedrático (¡ay! de bachillerato),
……….de curas tonsurar tiene conocimiento.
Cortésmente los trata. No les da confianza,
……….pero, sufrido, escucha sus enredos.

—¡Hembra demócrata! — le grita, a la mitad,
……….un émulo embriagado, gorrín del Turia.
(Como lleva un diario y es rebelde letrado,
……….quieren tenerlo contento en la Curia.)

Cuando habla, tiene el ídolo, la original costumbre
……….de repetir tres veces cada cosa.
Pero se desgañita. Y a la gente no agota
……….desde que, al oírlo, no se pierde cita.

Con vanidad, la estética, nada moral, consiente.
……….Tira el coturno, mas tiene plataforma.
Licitudes descuida; le basta ser decente.
……….El ritmo externo es la suprema norma.

Benigno, se prodiga. Su paternal estruendo
……….ardid parece que al necio trastorna.
Sobre la piel vertida, lo envuelve su bondad
……….como, a capón dorado, docta salsa.

El tratamiento excusa de “Maestro” que a veces
……….algún lameculos le prodiga.
Por instinto, su labio, tiene un rictus didáctico.
……….Y mecaniza el gesto y no lo afina.

Del casuismo fútil saca, como cocción
……….conventual, espíritu de escuela.
De ser gallo, tendría sonido de trompeta,
……….pero no el usufructo de cazuela.

Cuando ojo mortal cierre, se conmoverá el mundo:
……….lacrimosos obreros, real telefonema…
Una charanga toca, fúnebre, alguna cosa,
……….con popular deleite y mucha flema.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 9 de marzo de 2022

"SÀTIRA XXII – DELS LECTORS" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

LLIBRE SEGON – D’HOMES


Guerau de Liost: Sàtires, 1927 022_0110


SÀTIRA XXII – DELS LECTORS

A la taula obert el llibre,
quina olor de lletres fa!
Cada full com pètal vibra
sota l’aire de la mà,
papalló d’humana fibra
que gira full en passar.

A estones el dit es posa
com un senyal matusser.
El llibre, com una rosa,
—Mira —diu— que et punxaré.—
Quan el lector li fa nosa,
les lletres són un vesper.

Lector, que amb deler notori
un llibre picant aculls:
com d’un rapte en el desori,
descenyit, badarà els ulls,
obscè encar, baldament plori
quan li rebreguis els fulls.

Lector que, senyant-te, goses
arriscar d’un llibre el tast:
si hi trobes regust de coses,
ja el bescantes de nefast,
no pel que hi ha, pel que hi poses
de metzina al teu abast.

Si el llibre, gentil, es bada
com una franja de cel
i el ressegueix ta mirada,
roina de líric anhel,
serà com la noble fada
que al front et posa un estel.


Guerau de Liost: Sàtires, 1927 022_0210


Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


LIBRO SEGUNDO – SOBRE LOS HOMBRES


SÁTIRA XXII – SOBRE LOS LECTORES

¡Qué olor a tinta que hace
el libro abierto en la mesa!
Vibra la hoja cual pétalo
con el aire de la mano,
mariposa de aérea fibra
que gira hoja al pasar.

A veces se pone el dedo
como señal desmañada.
Como rosa -dice el libro:  
-Mira que te pincharé.
Pues si le estorba un lector,
sus letras son avispero.

Lector, que con fuerte ansia
un libro picante coges:
como en el  caos de un rapto,
desnudo, abrirá los ojos,
obsceno aún, aunque llore
cuando le estrujes las hojas.

Lector que osas, santiguándote,
hacer de un libro la cata:
si hallas regusto de cosas,
lo difamas de nefasto,
no por él, por lo que pones
de venenoso a tu alcance.

Si el libro, gentil, se abre
como una franja de cielo
y lo sigue tu mirada
voraz de lírico anhelo,
será como noble hada
que una estrella te regala.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)



martes, 8 de marzo de 2022

"SÀTIRA XXI – DE MI" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 021_0110


SÀTIRA XXI – DE MI

D’un home sé (no parlaré de mi ?)
pèndula fulla
que rígida s’esmica, morint del seu verí.

Si l’ànima es despulla,
m’oxidarà l’esguard,
com suc de papalló, la capil·lar agulla.

¿Seria lassitud de cap al tard,
ço que em dóna aquest punt de morbidesa,
o recaiguda a l’estament isard?

Enyorament angèlic o bestial feresa,
la meva trencadissa fortitud
és cobejança múltiple defesa.

No em preserva, Senyor, cap natural virtut,
sinó la vostra piadosa destra,
miraculós ajut.

Ella mitiga mon instint silvestre
i ordena l’esperit,
on és el ritme cèlic olímpica minestra.

No hi ha el corcó d’un mal neguit
que no em rosegui, estella d’emmetzinada llança.
Enllà de Vós, ullprèn, fantàstica, la nit.

La nit ens cau a sobre com una esgarrifança
de benestar poruc
que d’ell mateix es cansa.

La llum eterna besa el benastruc
i el penetra tot ell, infant que juga
sense adonar-se’n, com si fos ull-cluc.


Guerau de Liost: Sàtires, 1927 021_0210


Si no l’orgull, ací, la vanitat poruga
malfiada ens interna
dins una obaga closca de tortuga.

Ma bonesa tragino com una baluerna
i faig dansar el propi gegant
i, d’amagat, la capta em jugo a la taverna.

O bé, del pap estant
d’un monstre de sortija, n’animo l’engranatge
i udolo tremolant.

Talment em migro jo per dintre un personatge
de cara als altres fet.
Sota un flingant de lògica, m’avinc a fer de patge.

El cor avui em dringa, picarol indiscret,
perquè un oncle d’Amèrica em torna.
No té muller ni fills. Diu que a la rifa ha tret.

De massa bona vida s’embotorna.
Si acluca l’ull, gemegaré de cor,
però, com una torna,

sospesaria el cabasset de l’or.
Quan la seva fortuna (que em pertoca) fos meva,
sabré servar el decor:

li faré dir un ofici, respectaré la treva
del dol i del mig dol, estulta moda,
però les entramenes em solleva


Guerau de Liost: Sàtires, 1927 021_0310


un goig brutal que broda,
amb deliquis de llop,
d’ungles i nervis ma trenada roda.

Si el mercader duu guanys i travessa a galop,
nit fosca, el pont del diable,
encar no el topes, que et ve un glop

de fel i de saliva, abominable.
Lladre sobtadament, el teu mateix germà
estimbaries, a l’estable

deixant l’egua tornar.
Quan jo ho sabria l’endemà en ser dia,
com si fos el teu crim profundament humà,

content seria
de no córrer de nit,
quan juguen a la cuit la por i la bogeria.

Val més estar-se al llit
esperant, oh muller que per dormir t’agences!,
el maquillatge càustic del mosquit.

Que és neuliment, la castedat, et penses ?
Com el renec, és manca de plenitud viril
el desenfrenament que esventa les semences.

El meu encongiment és d’un estil
que gairebé m’espanta:
de cap donzella núbil toca un fil,

car l’ombra d’un cabell planyivol m’ataranta
i per cenyir l’instint voraç
em cal pensar que és vil o santa.

Renilla tu, faune las
que, l’amor no capint, com un pobre diable,
quan la parella et trenca el pas,

fent un senyal d’estable
dius que l’amor s’ofega, si no en sofà, en el llit,
com si el llit del connubi fos un jaç miserable.

L’amor és un deliqui de carn i d’esperit:
ultrapassa el teu bleix d’esquifida luxúria.
Per ço Déu santifica l’apetit

i només tu, cadell de sàdica penúria,
obscena gairebé trobes la llei
i els tràfecs casadors bescantes de la Cúria.

Jo et donaria l’amor, de remei,
i d’una bessonada el patrimoni
i tretze dides seques per servei.

Però la fantasia no tens de Sant Antoni
i cap obscenitat paradoxal
podrà suggerir-te el dimoni,

ni de l’amor com cal
l’agredolç gustaries.
Tan encastat i prim és el teu mal!

Comença de fer tossa el feix dels dies
i el cor em diu que esdevindré rebec
quan apaivagaré mes gosadies.

Alguna estona, lúcid, no em conec:
una pruïja de tortura
em torna frec a frec

d’aquelles crueltats de criatura.
Irascible i covard,
plau-me petjar l’eruga que pastura.

La meva migradesa em punxa com un card,
cilici personal que m’esgarrifa.
Prendria que em portessin en baiard

com si fos un califa
i que una esclava, de perfet aplom
se’m flectés en passar, flonja catifa.

No cal per ser califa donà el tomb.
Si no esclaus de banús i sibil.les de vori,
trobaríem on som

d’un ordre extern el sensual desori:
obrers sota la fèrula d’un majordom inic,
obreres esperant, a l’escriptori,

d’un fabricant obès la riota, el pessic,
sota un retrat majestàtic encara,
alguna mecanògrafa que et posarà l’abric,


Guerau de Liost: Sàtires, 1927 021_0410


lívida talment de cara,
esbulladís el pentinat
i humits els llavis que la por encarcara.

I, després, un banquer de pacífic posat,
epicuri col·lega d’un canonge,
troba que el món s’és capgirat,

si bé encara hi ha gent amb escrúpols de monja.
I el canonge limfàtic diu que “sí”
i es passa el mocador pels ulls com una esponja.

Ho sé, també, per mi:
no hi ha cap locutori més densament propici
per rondinar del món i el seu tragí,

i per sentir-se bo fins al desfici,
i per trobar que tu, primogènit, t’arruixes,
que, amb l’excusa d’un natalici,

el menjador luxós on fumegen les cuixes
d’una oca, peça d’holandès retaule,
i el cucurell prismàtic d’un gelat de maduixes.

Oh placidesa del llevant de taula!
La nostra gent, que no es surt de fogó,
degusta encara més el goig de la paraula.

No pas com ella apar aquell tètric senyor
que dejuna sis dies i d’honor s’embolica
i el setè dia perd l’aturador

perquè menja una mica,
i, despectiu, fa escarafalls d’Europa
i, si li diuen: —Serà tant?—, es pica.

Pares hi ha que reiteren la sopa,
com si furtessin, al fràgil moment
que de la llossa el ràpid vaivé cap ull no topa.

Com si el menjar no fos un entreteniment!
Només que l’home juga
a complicar la vida inútilment.

La boca és una arruga,
però també tota la pell és boca
quan sent, la carn, de vegetar, la fuga.

Si la portera menja coca
el pa de casa trobes llec.
L’enveja fins al tovalló s’ajoca.

Però si l’honorable veí fes un aixec
i li tancaven el basar que mena
(d’ara endavant esplai del muricec),

diries que el ronsal li tires a l’esquena.
Quan s’exhibeix’ per una plaça,
amb gent que la consigna té d’aplaudí a balquena,

un personatge de festassa,
sembla que ens pica un escorpí;
no preguntem què passa.

És de vegades un menyspreu diví
ço que ens sacseja;
però també pot succeir

que el batibull que ens mareja
volguéssim per llevat del nostre forn,
car és subtil l’enveja.

Si davallàvem gentilment al born
a bornejar per una causa noble,
trobaríem entorn,

si no un venal seguici, la munió d’un poble.
L’ímpetu, però, desem
al cor, prestatge d’un hermètic moble.

Ens plau el te, l’aixarop de poncem
o el vermut i manta oliveta;
també la pilota, el rem

o la motocicleta;
però trobem que és impur
l’ofici de polític. Quin té la roba neta?

Encalitgen l’atzur
calefactant (o gosadia!)
la botigueta llur.

Ni els sé perdonar si un dia
aidaren a col·locar
l’espòs inútil d’una meva tia.

Millor s’està
fent de propietari
purità.

No cal pensar-hi:
el sufragi et repugna com un truc
gregari.


Guerau de Liost: Sàtires, 1927 021_0510


Val més que et facin Duc
de la Protesta
i que diguis: —No puc

prendre part a la festa
fins que tothom llauri dret
i no m’esquitxin la vesta. —

¿No t’escomet
a la vora del foc un sentit d’aventura?
De convertí, a l’engròs, els fills de Mahomet?

¿De simulà oradura
per esbroncà el poderejant?
El pot de la confitura+

és somiar que et tornes penitent o bergant,
ben arraulit a casa,
traient-te el guant

per revifar la brasa.
De vegades la testa (no sóc calb)
voldria portar rasa.

Com si una cresta fos del Montseny o de l’Alp,
una floresta hi creix de trenes de Medusa.
Si els mals intents no em deixen balb,

el front em picaré com una enclusa.
Cada cabell té un rei al cos
i, assenyalant-me, doblegat, m’acusa.

Només que tingui just la pell i l’os,
i la meva despulla, encar rebeca,
de la veïna sotjaria el clos,

ensumarà, passant, la taverna i la fleca,
i, mirant-se al mirall,
no es trobarà, Senyor, tan i tan seca.

Jo sóc un encenall
que el bufarut s’emporta
rost avall.

Si Vós no l’aturéssiu, potser ja fóra morta
l’animeta que duc,
i d’En Banyeta femaria l’horta.

Vostre camí d’oliveres i bruc
sembla el camí de casa
on regalima el buc

i s’endormisca l’ase
i al capdavall es veu la mar
com una brasa.

Si ma volença no us confessa encar
per manca de paraules belles,
l’ombra que faig a terra, per atzar,

com una oració de mes clivelles,
parla, Senyor, per mi
i proclama les vostres meravelles.

I, quan ni l’ombra meva serà ací
i només sigui un torterol de cendra,
em posaré al vostre camí,
vellutant les vorades d’herba tendra.


Guerau de Liost: Sàtires, 1927 021_0610


Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XXI –SOBRE MÍ

Sé de un hombre (¿no hablaré de mí?)
colgante hoja
que rígida se rompe, muriendo de su mal.

Si el alma se despoja,
me oxidará el mirar,
cual zumo de polilla, la aguja capilar.

¿Será el cansancio del atardecer,
lo que me da esta leve morbidez,
o la recaída en el estado agreste?

Angelical melancolía o fiereza bestial,
mi quebradiza fortaleza
es múltiple codicia defendida.

No me ampara, Señor, la natural virtud,
sino vuestra piadosa diestra,
milagrosa asistencia.

Ella mitiga mi instinto asilvestrado
y el espíritu ordena,
donde es ritmo celeste olímpica menestra.

No hay carcoma de una ansia mala
que no me roa, astilla de emponzoñada lanza.
Detrás de Vos, hechiza, fantástica, la noche.

Cae la noche encima como un escalofrío
de bienestar miedoso
que de él mismo se cansa.

La luz eterna besa al afortunado
y lo penetra todo, niño que juega
sin darse cuenta, con los ojos cerrados.

Si no el orgullo, aquí, la vanidad miedosa
suspicaz nos interna
en una umbría concha de tortuga.

Mi bondad acarreo como un armatoste
y hago bailar a mi gigante
y, a escondidas, la colecta me juego en la taberna.

O bien, hallándome en el buche
de un monstruo de juguete, animo el engranaje
y aúllo temblequeando.

Así yo me consumo dentro un personaje
hecho para los otros.
Bajo tralla de lógica, me avengo a hacer de paje.

Hoy me voltea el corazón, cascabel indiscreto,
porque un tío de América me llega.
Sin hijos ni mujer. Dice que le tocó la rifa.

Por demasiada buena vida se abotarga.
Lo lloraré, sincero, si se muere,
pero, cual contrapeso,

sopesaré de oro el capacillo.
Cuando su patrimonio (que me toca) sea mío,
sabré guardar decoro:

le encargaré una misa, respetaré el período
del luto y medio luto, necia moda,
pero me solivianta las entrañas

fiero gozo que borda,
con desmayo de lobo,
de uñas y nervios mi trenzada rueda.

Si el mercader con guita atraviesa al galope,
oscura noche ya, el puente del diablo,
aún no lo encuentras, te sube una bocanada,

abominable, de hiel y de saliva.
De repente ladrón, a tu mismo hermano
despeñarías, dejando regresar

al establo la yegua solitaria.
Cuando yo lo sabría al ser de día,
cual si fuera tu crimen profundamente humano,

estaría contento
de no salir de noche,
cuando al acoso juegan el miedo y la locura.

Mejor quedarse en la cama
esperando, ¡oh mujer que para dormir te arreglas!,
el maquillaje cáustico del mosquito.

¿La castidad entiendes que es desmedro?
Como el reniego, es falta de plenitud viril
el desenfreno que esparce las simientes.

De tal especie es mi cobardía
que casi me horroriza
tocar un hilo de cualquier doncella,

pues la sombra de un pelo lloroso me confunde
y para reprimir el cruel instinto
necesito pensar que es vil o santa.

Relincha tú, cansado fauno,
que el amor no entendiendo, como un pobre diablo,
cuando te veda el paso la pareja, dices,

con modales de establo,
que se ahoga el amor, si no en sofá, en la cama,
como si el lecho del connubio fuera miserable jergón.

El amor es un éxtasis de espíritu y de carne:
rebasa tu jadeo de esmirriada lujuria.
Por eso Dios santifica el apetito

y solo tú, cachorro de sádica penuria,
obscena casi encuentras a la ley
y los trajines casaderos difamas de la Curia.

Yo te daría el amor como remedio,
de un parto gemelar el patrimonio
y trece amas de cría por servicio.

Pero la fantasía no tienes de San Antonio
y obscenidad paradoxal ninguna
te inspirará el demonio,

ni del amor decente
el sabor gustarás.
¡Tan arraigado y mísero es tu mal!

Comienza a abultar el fardo de los días
y el corazón me dice que restaré rebelde
cuando apaciguaré mis osadías.

Algún momento, lúcido, me sé:
un ansia de tortura
al roce me devuelve

de aquellas crueldades de criatura.
Irascible y cobarde,
pisar me gusta la oruga que pace.

Mi poquedad me pincha como un cardo,
cilicio personal que me estremece.
Aceptaría me llevasen en andas

cual si fuera un califa
y que una esclava, de perfecto aplomo
se me hincara al pasar, blanda alcatifa.

No es necesario para ser califa hacer el cambio.
Si no esclavos con abanos y sibilas de marfil,
encontraríamos donde estamos

de orden externo sensual barullo:
obreros bajo férula de un capataz inicuo,
obreras esperando, en el despacho,

de un fabricante obeso la mofa, el pellizco,
aun bajo un retrato mayestático,
alguna mecanógrafa que te pondrá el abrigo,

tan lívida de cara,
desordenado el pelo
y húmedos los labios que el miedo envara.

Y, después, un banquero de pacífico aspecto,
epicúreo colega de un canónigo,
considera que el mundo va al revés,

aunque hay gente aún con monjiles escrúpulos.
Y el canónigo linfático dice que “sí”
y, se pasa el pañuelo como esponja por los ojos.

Lo sé, también, por mí:
no hay ningún locutorio más propicio
para refunfuñar del mundo y su trajín,

y sentirse mejor hasta el desvelo,
y antojarse que tú, primogénito, te exaltas,
que, con la excusa de un aniversario,

el comedor lujoso donde humean los muslos
de un ganso, pieza de holandés retablo,
y el cucurucho agudo de un helado de fresa.

¡Oh placidez de total sobremesa!
Nuestra gente, que no se extralimita,
gusta aún más de la palabra el goce.

No se parece a ella el tétrico señor
que seis días ayuna y de honor se reviste
y pierde el freno al séptimo

porque come un poquito,
y, despectivo, de Europa hace aspavientos
y, si le dicen: —¿Hay para tanto?—, se pica.

Padres hay que repiten de sopa,
cual si robaran, en el frágil momento
en que el vaivén del cucharón nadie adivina.

¡Cual si comer no fuese un pasatiempo!
Solo que el hombre juega
a complicar la vida inútilmente.

La boca es una arruga,
pero también toda la piel es boca
cuando siente, la carne, de vegetar, la fuga.

Si la portera come coca
el pan de casa encuentras soso.
La envidia hasta en la servilleta se agazapa.

Pero si el honorable vecino se arruinara
y le cerraran el bazar que regenta
(de murciélagos solaz después),

dirías que el cabestro le echas a la espalda.
Cuando se exhibe por la plaza
un personaje de fiestaza,

con gente, por consigna, de aplauso en abundancia,
parece que nos pique un escorpión;
no inquiramos qué pasa.

Es a veces un desprecio divino
lo que nos sacude;
pero también puede ocurrir

que el alboroto que tanto nos marea
quisiéramos por levadura en nuestro horno,
pues es sutil la envidia.

Si bajamos gentilmente a la palestra
a luchar por una noble causa,
hallaremos en torno,

si no corte venal, la multitud de un pueblo.
Mas el ímpetu guardemos
en el corazón, estante de un hermético mueble.

Nos gusta el té, el jarabe de sidra
o el vermut y alguna aceitunita;
y también la pelota, el remo

o la motocicleta;
pero hallamos impuro
el quehacer del político. ¿Quién tiene la ropa limpia?

Ensucian el azur
calentando (¡osadía!)
su tiendecita.

No los perdono aunque un día
ayudaron a colocar
al inútil esposo de mi tía.

Mejor se está
haciendo de propietario
puritano.

No hace falta pensarlo:
te repugna el sufragio como un truco
gregario.

Mejor es que te hagan
Duque de la Protesta
y que digas: —No puedo

tomar parte en la fiesta
hasta que todo el mundo obre recto
y no me ensucie el traje. —

¿No te asalta
al amor de la lumbre un afán de aventura?
¿De convertir, los hijos de Mahoma, al por mayor?

¿De simular locura
por abroncar al poderoso?
El tarro de la confitura

es soñar que te vuelves penitente o bergante,
acurrucado en casa,
sacándote los guantes

para avivar las brasas.
A veces la cabeza (no soy calvo)
querría llevar rasurada.

Cual si fuera una cresta del Montseny o los Alpes,
una floresta crece de trenzas de Medusa.
Si los malos intentos no me dejan helado,

me golpearé la frente como un yunque.
Cada cabello cree ser un rey
y, señalándome, rendido, me acusa.

Aun solo conservando piel y hueso,
mi despojo, todavía rebelde,
de la vecina espiaría la tapia,

pasando, husmeará horno y taberna,
y, al verse en el espejo,
no se hallará, Señor, tan y tan seco.

Yo soy una viruta
que una ráfaga lleva
cuesta abajo.

Si Vos no la paráseis, quizá ya habría muerto
la animita que llevo,
y del diablo abonaría el huerto.

Vuestro camino de olivos y de brezo
se parece al de casa
donde rezuma la colmena

y se adormece el asno
y allá abajo se ve el mar
como una brasa.

Si mi querencia no os confiesa aún
por falta de palabras bellas,
la sombra que proyecto, por azar,

como una oración por mis junturas,
habla, Señor, por mí
y da a conocer tus maravillas.

Y, cuando ni mi sombra estará aquí
y solo sea espiral de ceniza,
en tu camino posaré,
de hierba tierna los bordes suavizando.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

 

lunes, 7 de marzo de 2022

"SÀTIRA XX – COMIAT DE L’ÀNIMA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

SÀTIRA XX – COMIAT DE L’ÀNIMA

Si el vent de mort visita el clos
on l’Anima es complau com un ocell en l’herba,
i el ritme de la sang enerva
com doll que volatilitza el vent,
l’Ànima serva,
com una flama divergent del cos
talment.
Si el contacte li falla,
pren comiat amb una revifalla,
i amorosida, gairebé deslliure,
nimba la faç malalta,
amb englantines a la galta
i violes de bosc en el somriure.
I, esperançada, escruta,
amb ulls de Fe, la paorosa ruta.

Ànima, adéu. El foc estima
de l’obrador perfet.
Àvida t’obriràs perquè l’àcida llima
exhumi el teu secret.
Ço que podies ser en la terra
caldrà que siguis a la fi.
Ço que la vida esguerra
la mà del foc ho torna a confegir.
Grumoll encara tèrbol de sutzures,
brolla del foc, duríssim vas,
cristall de facetes pures,
mirall de la Trina Faç.

Del cos amic la polsina
esdevindrà foc follet,
fatuïtat de joguina,
esgarrifança de fred,
fins que, al so de la trompeta
de la resurrecció,
la terra serà més neta
que un tinell d’emperador.
Per la Divina Paraula
et serà parat el cos.
Ell serà com una taula,
i tu com pitxer de flors.


Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XX – DESPEDIDA DEL ALMA

Si el viento de la muerte visita el cercado
donde el Alma se goza como el ave en la hierba,
y el ritmo de la sangre enerva
como cascada que dispersa el viento,
el Alma observa,
cual llama separada del cuerpo,
así, de esta manera.
Si el contacto le falla,
se despide reanimándose,
y suavizándose, casi libre,
aureola la faz enferma,
con rosas en las mejillas
y violetas en la sonrisa.
Y, esperanzada, escruta,
con mirada de Fe, la pavorosa ruta.

Ánima, adiós. Aprecia el fuego
del obrador perfecto.
Ávida te abrirás para que ácido limón
exhume tu secreto.
Lo que podías haber sido en la tierra
será preciso que seas al final.
Lo que la vida rompe
la pericia del fuego lo vuelve a componer.
Grumo, aún turbio, de suciedad
brota del fuego, copa durísima,
cristal de puras facetas,
espejo de la Trina Faz.

Del cuerpo amigo el polvillo
mudará en fuego fatuo,
fatuidad de juguete,
escalofrío de frío,
hasta que, al son de la trompeta
de la resurrección,
la tierra esté más limpia
que el salón de un emperador.
Por la Divina Palabra
te dispondrán el cuerpo.
El será como una mesa,
y tú como un jarrón de flores.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)