sábado, 5 de marzo de 2022

"SÀTIRA XVIII – DE LA MORT QUE SE VE I SE’N TORNA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

SÀTIRA XVIII – DE LA MORT QUE SE VE I SE’N TORNA


Oh Mort que t’insinues
tan enginyosament
que, en descobrir tes conques nues
i aquella mà raptora del nostre pensament,
ja ni volença trobo per confegir l’esment!

Si la tenebra afues,
ennavegant-me en el desori,
com l’esparracaria, las de mi?
Si te l’emmenes, perquè jo no mori,
quan ella ja em cuidava entenebrir,
i es fon, a poc a poc, la teva mà,
arrossegant-la, pel collar,
de tort;
en descloure a la llum la somorta palpebra,
enllà, esvaint la tenebra,
ton arreveure sona, segur com una crida,
i et faig acatament, oh Mort,
fent esperar la Vida.

Abans que la muller sol·lícita m’agenci
posant en joc la vívida aptesa dels seus dits,
la meva gent, esfereïts,
l’orella paren al silenci
que es fa darrera teu, madur,
com si la cambra s’exhaurís de tu.

¿De la visita que em feres
com l’alzina d’un freu restaria llampat?
No vull que mes pregueres
t’ofenguin ploraneres,
però, de ton veïnatge,
em sento com si Déu m’hagués petjat,
car tu li fas de patge
portant, a tall de glavi, la doble eternitat.

¿L’enyorament angèlic, d’ara endavant, tindré
d’aquell vident que un dia gustava el cel tercer?
Si un agulló l’agullonava,
d’ara endavant, oh Mort!, caldrà
mesura en el vegetar,
purificant l’ànima esclava.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués
 

 

*


SÁTIRA XVIII – SOBRE LA MUERTE QUE VA Y VIENE

¡Oh Muerte que te muestras
tan ingeniosamente
que, al descubrir tus cuencas desnudas
y tu mano raptora de nuestro pensamiento,
ya ni encuentro deseo de mencionarte!

¿Si la tiniebla aguzas,
y me adentras en la confusión,
como la rasgaría, exánime de mí?
Si te la llevas, para que no muera,
cuando ella ya creía oscurecerme,
y se hunde, despacio, tu mano,
en el collar, arrastrándola
de lado;
al abrir a la luz el mortecino párpado,
allí, desvaneciendo la tiniebla,
tu despedida suena, segura cual llamada,
y te presto obediencia, oh Muerte,
y hago esperar a la Vida.

Antes que la mujer solícita me arregle
usando de la vívida aptitud de sus dedos,
mi gente, aterrada,
escucha el silencio
que se hace tras de ti, maduro,
cual si de ti se vaciara la cámara.

¿De la visita que me hicieses
como la encina de un rayo quedaría fulminado?
No quiero que mis súplicas
te ofendan plañideras,
pero, con tu presencia,
me siento cual si Dios pisarme hubiera,
puesto que tú le haces de paje
llevando, como espada, la doble eternidad.

¿Desde ahora tendré angélica añoranza
del vidente que un día gustaba el tercer cielo?
Si lo aguijoneaba un aguijón,
desde ahora, ¡oh Muerte!, me hará falta
moderación en vegetar,
purificando el alma esclava.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario