martes, 30 de junio de 2020

SOBRE LA CATARSI de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

SOBRE LA CATARSI

De què serveix d'ésser bon pare,
si Maragall, que ho era
però de més a més poeta,
va imaginar-se que el vell luxuriós,
el comte Arnau, seria redimit
quan una noia pura, molt simbòlica-
ment pura, cantaria la cançó
dels fets impurs del comte. Posseïda
també, car així ho deien
al temps de Maragall, poètica-
ment posseïda, aquella noia, cable
de parallamps, resorbiria el somnieig
de Maragall, l'espetec d'impuresa,
dins la terra del seu instint, difícil-
ment pur, des d'aleshores. Redemptora. En ella
la carn del comte es feia verb, amb l'entenent
que el verb, de Maragall i no del comte,
s'havia de fer carn, la de la noia. Tot plegat
un joc pervers. La carn més pura ja somnia.
Vol carn, sense l'empelt de la memòria
d'una altra carn, senil. No vol més verb.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968


SOBRE LA CATARSIS

De qué sirve ser buen padre,
si Maragall, que lo era
pero además era poeta,
imaginó que el viejo lujurioso
del conde Arnau, sería redimido
cuando una muchacha pura, muy simbolica-
mente pura, cantase la canción
de los hechos impuros del conde. También
poseída, que así lo decían
en tiempos de Maragall, poética-
mente poseída, aquella muchacha, cable
de pararrayos, reabsorbería el ensueño
de Maragall, el chasquido de impureza,
en la tierra de su instinto, difícil-
mente puro, desde entonces. Redentora. En ella
la carne del conde se hacía verbo, en la inteligencia
de que el verbo, de Maragall y no del conde,
había de hacerse carne, la de la muchacha. Todo ello
un juego cruel. La carne más pura ya sueña.
Quiere carne, sin el injerto de la memoria
de otra carne, senil. No quiere más verbo.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 29 de junio de 2020

MOEURS EXOTIQUES de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

MOEURS EXOTIQUES

Un rengle d'alicoms presentant armes-
....Enrera, els argilosos. Que se n'omplin
els carrers adjacents. Que s'arrepengin
als murs greixosos com capçals de llit.
Que begin líquids de paper de vidre.
Que besin drets, amb els peus en els tolls
d'aigües residuals. Que facin festa.
....Neta la Via, que avui coronem
la pipèrica rosa virginal.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968


MOEURS EXOTIQUES

Una hilera de unicornios presentando armas-
....Detras, los arcillosos. Que se llenen
las calles adyacentes. Que se apoyen
en los muros grasientos como cabezales de cama.
Que beban líquidos de papel de lija.
Que besen erguidos, con los pies en los charcos
de aguas residuales. Que celebren fiesta.
....Despejada la Vía, que hoy coronamos
la hipérica rosa virginal.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra

domingo, 28 de junio de 2020

LA PLATJA de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

LA PLATJA

El sol se l'ha menajt. Anava sola,
descalça com la mar, vestida com
la mar, amb brusa blsnca i slaks verds,
i era rossa com l'aire, lluminosa
com el lleó de fúria total.
....Se'ns l'ha menjat. Fem-nos canilla d'ira.
Tallem el vent de llauna amb la cisalla
dels udols llargs. Esgarrapem la sorra.
Lladruquegem la mar, la disfressada.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968


LA PLAYA

El sol se la ha tragado. Iba sola,
descalza como el mar, vestida como
el mar, con blusa blanca y pantalones verdes,
y era rubia como el aire, luminosa
como el león de la furia total.
....Se la ha tragado. Convirtámonos en jauría de ira.
Cortemos el viento de hojalata con la cizalla
de los largos aullidos. Arañemos la arena.
Ladremos al mar, disfrazado.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 27 de junio de 2020

PRIMAVERA de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

PRIMAVERA

Mira la torre com s'inclina. És l'eix
falsat de tants viratges damunt dues
rodes precipitades. I en ve un altre.
Mira'ls la cara. Com proven de creure
que torçant ara en sec, un camí obert-
....Com si res, l'idiota natural
va cantant ocellut, llepotejant
apelagosa mel de sol, bufant
fullatges, escorrims d'un te esbravat.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968


PRIMAVERA

Mira cómo se inclina la torre. Es el  falso
eje de muchos giros sobre dos
ruedas apresuradas. Y viene otro.
Mírales la cara. Cómo intentan creer
que girando ahora en seco, un camino abierto-
....Como si nada, el idiota natural
va cantando pajaril, golosineando
empalagosa miel de sol, soplando
follajes, restos de un té desbravado.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 26 de junio de 2020

VEUS BAIXES de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

VEUS BAIXES

Una d'aquelles veus que no voldríem
sentir dins de nosaltres, va dient
que m'he gastat massa diners per ella.
És veritat, i per això em  fa por
i l'odio una mica. Sóc injust
i em dol. Encare més interior,
una altra veu em diu que aquest gran tort
me'l retrec només jo. Si ella el sap,
no li costarà gens de perdonar-me.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968


VOCES BAJAS

Una de esas voces que no querríamos
oír en nuestro interior, me dice
que he gastado demasiado dinero en ella.
Es verdad, y por eso me da miedo
y la odio un poco. Soy injusto
y me pesa. Aún más interior,
otra voz me dice que este grave error
solo me lo reprocho yo. Si ella lo llega a saber,
no le costará nada perdonarme.

Gabriel ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 25 de junio de 2020

COM FAUST de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

COM FAUST

Qui no l'haurà invocat? Una sortida.
I encara que no l'única, sí que era
la del rendiment òptim, la brillant.
Ens ho vendria tot, coses i coses,
i pagaríem amb un tot blocat
que ningú no ens descompta, en aquest món
on mai ella respon.
...............................Però, si un dia
comparegués? No ens trobaríem l'ànima
rica, negociable a la menuda?

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968


COMO FAUSTO

¿Quién no lo habrá invocada? Una salida.
Y aunque no la única, sí era
la óptima en rendimiento, la brillante.
Nos los vendería todo, cosas y cosas,
y pagaríamos con un todo incluido
sin descuentos, en este mundo
donde él nunca responde.
.........................................Pero, ¿y si un día
apareciera? ¿No nos encontraríamos el alma
rica, negociable al por menor?

Gabriel  Ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 24 de junio de 2020

EL MUTILAT de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

EL MUTILAT

Jo sé que no l'estimes.
No ho diguis a ningú.
Tots tres, si tu ens ajudes,
guardarem el secret.
Que ningú més no vegi
allò que hem vist tu i jo.
De la gent i les coses
que us han estat amics,
ell se n'amagarà.
No tornarà al cafè
que és fet per a esperar-te.
Vindran mesos amb erra:
serà lluny de les taules
de marbre, on us servien
les ostres i el vi blanc.
En els dies de pluja
no mirarà l'asfalt
on us havíeu vist
quan no es trobaven taxis
i havíeu d'anar a peu.
No obrirà més els llibres
que li han parlat de tu:
ignorarà què diuen
quan no parlen de tu.
I sobretot, hi pots
comptar, ni a tu ni a mi
no ens farà saber on para.
S'anirà confinant
dins de les terres llunyanes.
Caminarà per boscos
foscos. No el sobtarà
l'atzagaia de llum
de la nostramemòria.
I quan sigui tan lluny
que mig el creguem mort,
podrem recordar i dir
que no te l'estimaves.
No ens farà cap angúnia
de veure com li manques.
Serà com un espectre
sense vida ni pena.
Com la foto macabra
d'una Gueule Cassée,
que ornaun aparador
i no ens fa cap efecte.
Pero ara, no ho diguem:
no trasbalsem la gent
mstrant-los la ferida
sagnant i purulenta.
Donem-li temps i oblit.
Callem, fins que ningú,
ni jo mateix, no el pugui
confondre encara amb mi.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968


EL MUTILADO

Yo sé que no le amas.
No lo digas a nadie.
Los tres, si tú nos ayudas,
guardaremos el secreto.
Que nadie más vea
lo que hemos visto tú y yo.
Él se esconderá
de las personas y las cosas
que os eran favorables.
No volverá al café
hecho para esperarte.
Vendrán meses con erre:
estará lejos de las mesas
de mármol, dónde os servían
ostras y vino blanco.
En los días de lluvia
no mirará el asfalto
donde os habíais visto
cuando no se encontraban taxis
y teníais que ir a pie.
No abrirá más los libros
que le hablaban de ti:
ignorará qué dicen
cuando no hablan de ti.
Y sobre todo, puedes
estar segura, ni tú ni yo
sabremos dónde está.
Se irá confinando
en tierras muy remotas.
Caminará por bosques
oscuros. No lo sorprenderá
la azagaya de luz
de nuestra memoria.
Y cuando esté tan lejos
que casi lo creamos muerto,
podremos recordarle y decir
que no le amabas.
No nos angustiará
ver como le haces falta.
Será como un espectro
sin vida ni pena.
Como la foto macabra
de una Gueule Cassée,
que adorna un escaparate
y no nos causa efecto.
Por ahora, no hablemos:
no trastornemos a la gente
mostrándoles la herida
sangrienta y purulenta.
Démosle tiempo y olvido.
Callemos, hasta que nadie,
ni yo mismo, lo pueda
confundir aún conmigo.

Gabriel ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 23 de junio de 2020

PUNTA DE DIA de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

PUNTA DE DIA

La nit que se me'n va, una altra nit, i l'ala
d'un immens avió caigut s'ha interposat
entre aquell blau espès i la finestra, i dubto
si és un verd tenuíssim o si és plata, freda
com la insistent finor del bisturí que esquinça
l'úter amb la imposició de l'excessiva
vida, o també la llum mateixa, quan clivella
la mà del nen que es cansa de fer força per
irritar els seus germans, fent veure que els amaga
no se sap què de valuós, i  va afluixant
la presa, i sé que res noen sortirà que no
fos ahir en mi desconsoladament, i em fa
fred de mirar-me un dia més, pinyol
tot salivat, pelat de polpa, fora nit.

Gabriel Ferrar, Les dones i els dies, 1968


AMANECER

La noche se va, otra noche, y el ala
de un inmenso avión caído se ha interpuesto
entre el azul espeso y la ventana, y dudo
si es un verde tenuísimo o si es plata, fría
cual la insistente delgadez del bisturí que rasga
el útero con la imposición de la excesiva
vida, o también la luz misma, cuando agrieta
la mano del niño cansado de hacer fuerza para
irritar a sus hermanos, haciendo ver que les esconde
no se sabe qué valioso, y va aflojando
la presa, y sé que no saldrá nada que no
estuviera ayer en mí desconsoladamente, y me da
frío  contemplarme un día más, hueso
chupado del todo, pelado de pulpa, al raso.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra

lunes, 22 de junio de 2020

FLORAL de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

FLORAL

La primavera del cinqyuanta-dos, les noies
portaven bruses blanques i rebeques
verdes, i pel carrer sentíem el fresseig
precipitat de flors i fulles on s'amaguen
els negres cuirs de l'ametller. Vai fer
trenta anys, que també em semblen prematurs.
Però cap vent no en fa justicia. Romanem,
inconvincents i eixuts, sota cada any
que va venint per recobrir l'edat
distreta, el blanc atònit i el verd aspre,
i aquell ventet menut pels llargs carrers
de noies i flors i fulles, el record
que se me'n va, de tan confús, cap al futur,
se'm fa desig, i la memòria em verdeja.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968


FLORAL

En la primavera del cincuenta y dos, las muchachas
llevaban blusas blancas y rebecas
verdes, y por la calle oíamos el susurro
precipitado de flores y hojas donde se esconden
los negros cueros del almendro. Cumplí
treinta años, que también me parecen prematuros.
Pero ningún viento les hace justicia. Permanecen,
inconvincentes y enjutos, bajo cada año
que va llegando para cubrir la edad
distraída, el blanco atónito y el verde áspero,
y auel vientecillo por largas calles
de muchachasflores y hojas, el recuerdo
que se me va, de tan confuso, hacia el futuro,
se me convierte en deseo, y la memoria me verdea.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 21 de junio de 2020

ELS JOCS de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


ELS JOCS

Viure en un barri extrem, ens indueix
a passejar inquiets, com si volguéssim
trobar un racó de certitud, algun
sentit més ferm que l'envà de cantell
i el munt de bigues menjat per la crosta
de pols i pluja vella, i la botiga
dels gelats, amb les nenes que patinen
pel devant, i són sis per un parell
de patins estridents. M'arribo fins
al club de rics, i vaig mirant els cotxes
que s'arrengleren a la porta, plens
de la voluntat bona d'ésser cotxes
de rics: com si diguéssim, de tenir
una certa ànima. Hi ha un MG
d'esport, del nou model disminuït
que no fa gaire vaig llegir que ha estat
fet per une certaine couche d'acheteurs
qui trouvent les modèles existants trop chers:
i vol dir els rics barcelonins, suposo.
Vaig vorejanr la tanca. En un cantó
hi ha un court mal disposat, on es confinen
els nens principiants, i sempre els cauen
pilotes fora. Surt el nen, tot ros
(i blanc immaculat, car en el joc
no hi posa prou convicció). S'esvera
quan veu a fora uns garrofers dramàtics
iuns nens molt bruts que juguen al futbol
tan malament com ell al tenis: més
vivament, això sí. Coneix la por
i de la porta estant, busca amb els ulls
la pilota, i no deixa el seu recer
fins que l'ha vista. La plega, i se'n torna
corrents, mort de vergonya si ensopega
i s'alça el crit golut de la canalla
que aguaita una taca de l'albat.
....Vaig passejant, i ara sé on em porto.
Hi ha un altre camp de joc, al pati d'una
fàbrica de productes farmaceùtics.
Aquí juguen al bàsquet, al capvespre.
Homes i dones, junts, van allargant
el dia tan com poden, sota els flocs
de grisor eixuta que s'atapaeix.
No pilotegen per riure. Riuen
però juguen al bàsquet, i s'entrenen
pel joc d'equip, provant posicions
al camp, i variant-les i lligant-les.
M'agrada de fixar-me en el treball
d'una noia. Massa alta. Du un mallot
de ratlles fines, grogues i vermelles.
No és gaire bona tirant al cistell:
té sort si la pilota se li adorm
a l'anella de ferro, i els instants
s'allarguen. Si cau dins, vençuda,
la noia llança un crit i una rialla:
té la veu aspra, com els grans ocells.
Però  combina bé, i té un bon amic
pel  joc: qui millor juga de tots ells.
Rep la pilota de la noia, i no
la juga: ella de sobte arrenca a córrer
i rep la bola desmarcada i, justa,
la torna i, just, ell tira suament.
....Jo, com que sóc un doctrinari, ple
d'odis intel.lectuals, no sé deixar
que no  vulguin dir res quan es distreuen,
cansats d'empaquetar o d'escriure a màquina.
Si  ara me'ls miro i sento simpatia
per ells, vull creure que ells em fan sentit
dins el joc dels sentits que a mi em distreuen
per bé que els tinc mol mal lligats. Vull crfeure
que els moviments precisos d'aquests cossos
fan un bon precedent, no sé de què.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968


LOS JUEGOS

Vivir en un barrio extremo, nos induce
a caminar inquietos,como si quiséramos
encontrar un rincón seguro, una razón
más firme que el tabique caído
y el montón de vigas comido por la costra
de polvo y vieja lluvia, y la tienda
de helados, con las niñas que patinan
enfrente, y son seis para un par
de ruidosos patines. Llego al
club de tenis de Barcelona, que es
un club de ricos, y voy mirando los coches
que se alinean en la puerta, llenos
de la buena voluntad de ser coches
de ricos: tener una cierta alma,
como si dijéramos. Hay un MG
sport, del nuevo modelo reducido
que no  hace mucho leí que ha sido
fabricado para une certaine couche de acheteurs
qui trouvent les modèles existants trop chers:
y quiere decir los barceloneses ricos, supongo.
Voy bordeando la valla. A un lado
hay una cancha mal acondicionada, donde se confina
a los niños principiantes, y siempre se les caen
pelotas fuera. Sale el niño, totalmente rubio
(e inmaculadamente  blanco, puesto que no pone
suficiente convicción en el juego). Se sobresalta
cuando afuera ve unos dramáticos algarrobos
y unos niños muy sucios que juegan al fútbol
tan mal como él al tenis: eso sí,
más enérgicamente. Le entra miedo
y desde la puerta, busca con los
ojos la pelota, y no abandona su refugio
hasta que la ve. La recoge, y se vuelve
deprisa, muerto de vergüenza si tropieza
y se levanta el voraz griterío de los niños
que acechaba una mancha en la criatura.
....Voy paseando, y ahora sé a dónde me dirijo.
Hay otro campo de juego, en el patio de una
fábrica de productos farmacéuticos.
Aquí, al anochecer, juegan al baloncesto.
Hombres y mujeres, juntos, van alargando
el día tanto como pueden, bajo copos
de parca grisura que se espesa.
No pelotean en broma. Ríen
pero juegan al baloncesto, y se entrenan
para jugar en equipo, probando posiciones
en el campo, y variándolas y asegurándolas.
Me gusta fijarme en el trabajo
de una muchacha. Demasiado alta. Lleva una camiseta
a rayas finas, amarillas y rojas.
No es buena tirando al cesto:
tiene suerte si la pelota se le duerme
en la anilla de hierro, y los instantes
se alargan. Si  cae dentro, vencida,
la chica lanza un grito y una carcajada:
tiene la voz áspera, como los grandes pájaros.
pero combina bien, y tiene un buen compañero
de juego: el que juega mejor de todos.
Recibe la pelota de la chica, y no
la juega: de repente ella echa a correr
y recibe el la pelota desmarcada y, enseguida,
la devuelve y, enseguida, el tira suavemente.
.... Yo, como soy un doctrinario, lleno
de odios intelectuales, no sé admitir
que nada quieran decir cuando se distraen,
cansados de empaquetar o de escribir a máquina.
Si los miro ahora y siento simpatía
por ellos, quiero creer que ellos me dan sentido
en el juego de sentidos que me distraen
aunque los tengo muy mal atados. Quiero creer
que los movimientos precisos de estos cuerpos
son un buen precedente, no sé de qué.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 20 de junio de 2020

FAULA SEGONA de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

FAULA SEGONA

Vilagut, si hem de ser francs, portava
moltes hores de vol, i va pensar
que tocava la d'aterrar en la pau
i el matrimoni. D'amagat (hi havia
llaços que en el seu dia es tallarien)
va freqüentar les parties i el Liceu.
Va ser amable amb les noies, i les mares
van ser amables amb ell. Ben aviat
va gairebé escollir, o poríem dir
que vacil.lava limitadament:
dues noies l'atreien. Era l'una
bruna de sol d'hivern reverberat
pels pendissos de neu esgarrinxada.
No parlava mai gaire, però més
per teléfon. De dia, a l'aire lliure,
tenia els ulls mig closos, i de nit
sabia obrir-los molt, foscos i francs.
Ballava molt, però no massa bé,
i era perfecta conduint. Les mans,
totes vigor, podien fer-se dolces,
i en Vilagut d'oblidava mirant-les
fent coca per al fruit d'un vas glaçat
o arrencant-ne amb els dits, a tires rectes,
l'escorça suavíssima del baf.
No reia gaire, i semblava que ho fes
distreta, i es trigava a descobrir
que tenia una altra rialla, fonda
i commoguda: tot un cos fet sentiment
i auguri d'amistat als altres cossos.
Però en els cossos no hi pensava massa,
ni la neguitejava que una mà
fos una bestiola suplicant:
els animals no són persones, cal
tractar-los bé, i no fer-ne gaire cas.
... L'altra noia era rossa, i no tenia
bruna la pell sinó l'estiu. Bevia
licors que es prenen sense gel, espessos
i condormits com els records d'infància.
Però bevia poc, i en Vilagut
se sentia inquiet quan era amb ella:
no sabia com fer-s'ho per donar-li
algun plaer directe i evident.
Li agradava cuinar, i era permès
de creure que també li agradaria
de menjar bé, però tampoc podia
portar-la a un restaurant: ella tenia
normes estrictes de conducta, fetes
d'exclusions. Hortus conclusus. Tanques
altes, i a dins, tota fresca promesa.
Parlava d'un passat remot i llarg
(tant s'havia encabit en uns quants anys
d'afecte atent), de festes i de ritus
segons el calendari, i d'un futur
de dehiscència imminent. L'avui
 li era transparent, prim de fluència,
i es resistia a fer-lo consistent.
Reia com una nena, molt sovint,
i de vegades era inoportuna.
No ballava sinó en algunes festes
privades, no freqüent, però lleial
a la música com als girs del temps.
Tenia el cos molt personalitzat
i gens amic dels altres cossos, mai
distret de les fronteres i distàncies.
....En Vilagut trigava a decidir-se,
però sabiaque es decidiria
un dia o altre, i començava a prendre
les masures del cas. Primer, les obres.
Vivia en un casal que reclamava
reformes decidides. Als amics
no sabia parlar-los d'altra cosa.
"Aquest envà se'n va a terra, veieu:
la cambra del cantó i aquesta en fan
una de gran, i obrint un finestral,
magnífica pels nens, que els convé sol;
la cuina agafarà tota una banda
del pati; en una casa, al capdavall,
el cor de tot és a la cuina, llar
vol dir això, ja m'enteneu". Passava
una setmana, i tot es treansformava.
"Això serà un saló, no rres, molt íntim
per rebre-hi els amics, i aquesta cambra
petita, del cantó, com feta expressa:
aquí una arcada, i tindrem bar, em penso,
amb ambient; el mal és el garatge:
el cotxe seu, el meu, el gran, tot pren
espai: no veig on encabir la cuina".
I així oscil.lava el dor d'en Vilagut,
i un batec variava la matèria:
la pedra, símbol dòcil a tot mite.
....Cal dir que es va casar amb la casola?
Sempre l'alcohol més fort s'endurà l'home.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968


FÁBULA SEGUNDA

Vilagut, si hemos de ser francos, llevaba
muchas horas de vuelo, y pensó
que ya tocaba atwrrizar en la paz
y el matrimonio.A escondidas (había
lazos que en su día se cortarían)
recuentó los parties y el Liceo.
Fue amable con las mauchachas y las madres
fueron amables con él. Muy pronto
casi eligió, o se podría decir
que vacilaba limitadamente:
dos muchachas le atraían. Una era
morena de sol de invierno reverberado
por las pendientes de nieve arañada.
No hablaba mucho nunca, pero
por teléfono más. De día, al aire libre,
tenía los ojos medio cerrados, y por la noche
sabía abrirlos mucho, oscuros y francos.
Bailaba mucho, pero no demasiado bien,
y era perfecta conduciendo. Las manos,
todo vigor, podían ser dulces,
y Vilagut se distraía viéndola
formar cuenco para el fruto de un vaso helado
o arrancando con los dedos, en tiras rectas,
la suavísima corteza del vaho.
No reía mucho, y parecía que lo hiciera
distraída, y se tardaba en descubrir
que tenía otra risa, honda
y conmovida: un cuerpo hecho todo sentimiento
y augurio de amistad a los otros cuerpos.
Pero en los cuerpos no pensaba demasiado,
ni le inquietaba que una mano
fuera una bestezuela suplicante:
los animales  no son personas, hay que
tratarlos bien, y no hacerles mucho caso.
....La otra muchacha era rubia y solo tenía
la piel morena en verano. Bebía
licores que se toman sin hielo, espesos
y adormilados como los recuerdos de la infancia.
Pero bebía poco, y Vilagut
se sentía inquieto cuando estaba con ella:
no sabía cómo hacer para proporcionarle
algún placer directo y evidente.
Le gustaba cocinar, y era posible
creer que también le gustase
comer bien, pero tampoco podía
llevarla a un restaurante: ella tenía
estrictas normas de conducta, hechas
de exclusiones. Hortus conclusus. Vallas
altas, y dentro, toda fresca promesa.
Hablaba de un pasado largo y remoto
(tanto había cabido en unos cuantos años
de atento afecto), de fiestas y de ritos
según el calendario, y de un futuro
de inminente dehiscencia. El hoy
le era transparente, fino de fluencia,
y se resistía a hacerlo consistente.
Reía como una niña, muy a menudo,
y a veces era inoportuna.
No bailaba sino en algunas fiestas
privadas, no con frecuencia, pero fiel
a la música como a los giros del tiempo.
Tenía el cuerpo muy personalizado
y nada amigo de los otros cuerpos,
nunca olvidado de fronteras y distanciaa.
....Vilagut tardaba en decidirse,
pero sabía que se decidiría
un día u otro, y empezaba a tomar
las oportunas medidas. Primero, las obras.
Vivía en un caserón que reclamaba
reformas decididas. A los amigos
no sabía hablarles de otra cosa.
"Este tabique se quita, veis:
la habitación de la esquina y ésta forman
una grande,  y abriendo un ventanal,
magnífica para los niños, que les conviene el sol;
la cocina abarcará todo un lado
del patio; al final, en una casa,
el corazón está en la cocina, hogar
quiere decir eso, ya me entendéis". Pasaba
una semana, y todo se transformaba.
"Esto será un salón, nada, muy íntimo
para recibir a los amigos, y esta habitación
pequeña, de la esquina, como hecha a propósito:
aquí un arco, y tendremos bar, creo,
con ambiente; lo malo es el garage:
su coche, el mío, el grande, todo ocupa
espacio: no veo dónde meter la cocina".
Y así oscilaba el corazón d Vilagut,
y un latido alteraba el asunto:
la piedra, símbolo dócil a todo mito.
....¿Hay que decir que se casó con la casera?
Siempre el alcohol más fuerte arrastrará al hombre.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 19 de junio de 2020

FAULA PRIMERA de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

FAULA PRIMERA

Dama Antonia, fràgil però tan
imperiosa i carregada de raó,
mai no prenia un taxi,car s'havia
deixat dir que en els taxis es fan coses
de les que ella improvava expresament:
eren uns instruments de l'indecòrum.
Tenia també angoixes: se sentia
incerta si volia guanyar el cel
i còrrer el risc que la posessin prop
d'Adam i d'Eva, els originadors.
El senyor Andreu, fill seu, era prou ric
perquè se'n fes presa d'elecció
un enèrgic dimoni de migdia.
L'atac, sobtat. Les ales nervioses
van batre dos segons, i el senyor Andreu,
del tot retut, va desitjar el divorci.
Les famílies riques i complexes
ja se sap com s'imbriquen. Un divorci
vol temps. Jutjant que el temps era un seu guany,
el rebel se'n va anar a guanyar un estiu
a Portugal, amb una mecanògrafa
dolça i segurament no posseïda
per cap dimoni, però cobejada
pel dimoni del senyor Andreu. L'estiu
es va acabar, i un dia ja d'hivern
el senyor Andreu havia de portar
la seva mare a veure un advocat:
eren molts dits a toquejar aquell nus
que el senyor Andreu provada de desfer.
Conduint ell mateix, a l'hora en punt,
va arribar a casa de la seva mare,
i no preveia on fóra l'entrebanc.
(Tot normal, en un món ben cimentat:
cert, però, que d'escletxes per al cuny
líric i personal, se n'obren sempre.)
....Cautela, o saber previ? Dama Antonia
va preguntar si el cotxe que li obrien
no era el del periple de l'estiu.
Ho era, i el senyor Andreu (que ja es pot dir
que mai no havia d'obtenir el divorci)
se'n va tornar, i va canviar de cotxe.
No per humilitat va atemperar
ni per cap altre sentiment, que hauria
semblat fora de lloc: només correcte
i de cor reticent, mentre cremava
la injuriada flama de la mare.
No reflexiu ni combatiu, tenia
prou equanimitat per saber admetre
que es fossin repel.lents aquells dos cossos:
l'un, que potser havia estimat el seu,
feia molts anys; l'altre, el que ell estimava.
Un amor oblidat, res més, i l'altre
no sempre recordat. Poc vius tots dos.
Com sempre, l'enganyat era el dimoni.
....Un dels dimonis, en tot cas. Que d'altres
entraven en el joc, no sé deixar
de témer-ho, ni oblidar que de dimonis
l'infern n'amaga molts, i que en les aigües
del més tranquil estany de bones causes
dutes a bona fi, s'hi vol mirar
una rialla folla de llimones
d'emoció entestada i triomfant.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968


FÁBULA PRIMERA

La señora Antonia, fràgil pero tan
imperiosa y cargada de razón,
nunca tomaba un taxi, pues le habían dicho
que en los taxis se hacían cosas
de las que ella desaprovaba expresamente:
eran instrumentos de la falta de decoro.
Tenía también angustias: no estaba
segura de querer ganar el cielo
y correr el riesgo de que la pusieran cerca de Adán
y Eva, los causantes.
El señor Andrés, su hijo, era lo bastante rico
para ser presa de la elección
de un decidido demonio de mediodía.
El ataque, repentino. Las nerviosas alas
batieron dos segundos, y el señor Andrés,
rendido del todo, quiso el divorcio.
Las familias ricas y complejas
ya se sabe como se implican. Un divorcio
requiere tiempo. Juzgando que el tiempo era su recompensa,
el rebelde se fue a gastar un verano
en Portugal, con una mecanógrafa
dulce y seguramente no poseída
por ningún demonio, pero codiciada
por el demonio del señor Andrés. El verano
se acabó, y un día ya de invierno
el señor Andrés tenía que llevar
a su madre a ver a un abogado:
eran muchos los dedos a tocar el nudo
que el señor Andrés intentaba deshacer.
Conduciendo él mismo, a la hora en punto,
llegó a casa de su madre,
y no preveía cuál sería el problema.
(Todo normal, en un mundo bien cimentado:
seguro, pero grietas para la cuña
lírica y personal, se abren siempre.)
....¿Cautela, o conocimiento previo? La señora Antonia
preguntó si el coche que le abrían
era el del periplo del verano.
Lo era, y el señor Andrés (que ya se puede decir
que nunca obtendría el divorcio)
regresó, y cambió de coche.
No obedeció por humildad
ni por ningún otro sentimiento, que habría
parecido fuera de lugar: solo correcto
y de corazón reticente, mientras ardía
la injuriada llama de la madre.
Sin ser reflexivo ni combativo, tenía
bastante ecuanimidad para saber admitir
que se repelieran aquellos dos cuerpos:
el uno, que quizás había amado el suyo,
hacía muchos años: el otro, el que él amaba.
Uno amor olvidado, nada más, y el otro
no siempre recordado. Poco vivos los dos.
Como siempre, el engañado era el demonio.
....Uno de los demonios, en todo caso. Que otros
entraban en el juego, no puedo dejar
de temerlo, ni de olvidar que el infierno
esconde muchos demonios, y que en las aguas
del más tranquilo estanque de buenas causas
llevadas a buen fin, se quiere ver
una risa de limones
de emoción obstinada y triunfante.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 18 de junio de 2020

IN MEMORIAM de Gabriel Ferrater (Final) (Les dones i els dies, 1968)

IN MEMORIAM  (Final)

....És de l'Oliva que ara vull parlar.
Feia, abans, de porter a la Sala Reus,
que és el cine on anàvem els diumenges
a embrutar-nos les mans d'amor.
No el veig d'aleshores. No em dona cap imatge
sinó vestit de cuir, amb una Luger 
que duia culata amb fusta clara,
més llarga que la cuixa, fent-li més
d'insignia que d'arma. L'esperit
de simbolisme és flor de temps de guerra.
Ritualistes ho eren, tant l'Oliva
com la seva muller. Van requisar,
per viure-hi ells, una casa de rics
on ella de seguida va trobar
que no feia per casa de senyors
que no hi haguessin cactus. En les plantes
grasses, havia après la dona a veure-hi
léscreix del viure ric: una menuda
ombra d'ánima, sota el sol immens
del posseir. Aleshores posseïa,
i reia, i reien totes, i compraven
la vida feta coses, finalment
material, mocada d'esperances.
Va ser un moment només, dos o tres mesos.
Les popolane van anar rient,
però sense sorprendre-se'n, rient
com sempre. Els revenia l'esperança
i comprar es feia d'amagat, i ho feien
més aviat els rics. Vam tombar el tomb,
i el camí de tornada, a poc a poc
ens el tancaven marges coneguts.
L'Oliva i els del comitè, jo els veia
sovint que s'esperaven a una taula
d'algun cafè, o anaven pel carrer
de pressa, cap a seure i esperar.
....Una nit hi va haver un concert d'orquestra.
El pare m'hi va prendre, i tremolava
tot jo d'impaciència. La música
parfois nous prend comme une mer, i a mi
que em prenia aleshores una mar
d'un temps que anava a ser perdut, i es veia
perdent-se i desdient-se, m'excitava
la idea de donar-me a un altre flux
més personal, o al menys sense companys,
ni que fos amb el pare. Vaig sentir
Beethoven i Ravel, i ja no sé
on em van derivar, si és que em van prendre.
Acabat el concert, van tocar els himnes:
himne de Riego, Internacional,
els Segadors i la Warszawianka
que feia d'himne de la Fai. La gent
va aplaudir més els Segadors. L'Oliva
no hi estava d'acord, i es va abocar
d'un prosceni, cridant Per fer-nos sords
vam picar encara més de mans. Mirava
les cares que se'n reine, i cridava
mut, com la flama, i rèiem i aplaudíem,
vessant-nos en una aigua. De companys,
com que després n'érem molt amb el pare,
no voliem encara tornar a casa
i ens vam asseure a prendre cafè junts.
Parlàvem de política, i em sembla
que em semblava que no calia cap
revolta (no vull dir en l'ordre polític)
i que amb els grans s'hi pot anar de colla.
De nit, en un cafè, es pot tenir pare.
Va entrar l'Oliva, i ara sé reconèixer
que li sobraven tres o quatre copes.
Sèiem vora la porta, i ens va veure
de seguida. Aferrant la gran culata
que el devia ajudar a aguantar-se dret,
va dir, mirant  el pare: "Heu estat vós
el responsable". (Tot n'anava ple
de responsables, aleshores. Tots
n'eren d'alguna cosa, i no sabien
ben bé de què, i davant de tota cosa
miraven si no es veia algú que en fos
més rsponsable.) El pare el va saber
distreure amb quatre frases, i l'Oliva
va deixar anar la fusta. Quan, després,
el pare l'explicava, aquell diàleg
es feia molt més llarg. Jo no entenia
que volgués dispersar-ne la concisa
virtut. Ara veig clar de què es tractava:
de dispersar una boira que la veu
no havia traït gens, però en els ulls
havia traspuntat. Em fascinava,
i no li vaig donar el nom que era seu
sempre que travessava pels meus ulls.
M'hi vaig lliscar, passats tres dies, quan
em vaig trobar cara a cara amb l'Oliva
pel corredor de ca la Sol. Els nois
que anàvem pels prostíbuls, no capíem
ben bé com ens trobàvem al reialme
nostre de dret, i que els hostes furtius
eren ells, ni que fossin pistolers.
....Va venir un temps de molts camins, i algú
anava escartejant un joc de cartes
que èrem indrets i persones. L'Oliva
sis o set anys més tard, quan se'ns havia
tornat inesperat, el va conèixer
la meva mare. Un vespre de Bordeus,
quan era sola a casa, li va obrir.
Ell havia pujat la nostra escala
perquè sabia que hi vivien gent
del seu poble. Volia algun auxili.
Va dir que treballava en una usina
dels alemanys, em sembla que a Royan.
Un bombardeig havia destruït
la fàbrica i el campament anex.
L'Oliva, per atzar, es trobava fora,
però ho havia perdut tot, la roba
i els diners, tot el seu, sinó la vida
que se li havia fet estranya, i no
n'era ja responsable: els alemanys
s'encarregaven del seu nou destí.
Potser la meva mare va ser l'última
dona que va parlar mai amb l'Oliva
que sabia res d'ell. Li va donar
unes peces de roba, que ell potser
no va arribar a portar. Dos dies
després, un altre bombardeig anglés
el  va enxampar.
...........................Com que no sóc
un oranès de Saint Germain, la por
no em sembla pas que sigui cap gran tema
per literar o filosofar. Això sí,
de por molts homes n'han tingut, i d'ells
cal que també se'n parli. Convé dir
que l'Oliva va tenir por, i va fer
por a molta gent, al meu pare i a mi
no gaire forta, al Ton ja més, i a d'altres
tan forta com la seva, o més encara.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968.


IN MEMORIAM  (Final)

....Es de Oliva de quien os quiero hablar.
Antes, hacía de portero en la Sala Reus,
que es el cine donde íbamos los domingos
a ensuciarnos las manos de amor. No lo veo
desde entonces. No me viene otra imagen
sino vestido de cuero, con una Luger
que llevaba una culata de madera clara,
más larga que el muslo, sirviéndole más
de distintivo que de arma. El espíritu
de simbolismo es flor de tiempos de guerra.
Ritualistas lo eran, tanto Oliva
como su mujer. Requisaron,
para vivir ellos, una casa de ricos
donde ella enseguida encontró
que no era apropiado en una casa de señores
que no hubiera cactus. En las plantas
crasas, había aprendido la mujer a ver
el summum de la vida de ricos: una pequeña
sombra de alma, bajo el sol inmenso
del poseer. Entonces poseía,
y reía, y reían todas, y compraban
la vida hecha cosas, finalmente
material, limpia de esperanzas.
Fue por poco tiempo, dos o tres meses.
Las popolane fueron riendo,
pero sin sorprenderse, riendo
como siempre. Les volvía la esperanza
y se compraba a escondidas, y lo hacían
más bien los ricos. Doblamos la esquina,
y el camino de vuelta, despacio
nos lo cerraban márgenes conocidos.
A Oliva y los del comité, los veía
a menudo esperando en la mesa
de algún café, o yendo por la calle
deprisa, a sentarse y esperar.
....Una noche se celebró un concierto.
Mi padre me invitó, y yo temblaba
de impaciencia. La música
parfois nous prend comme une mer, y a mí
que entonces me prendía un mar
de un tiempo que iba a ser perdido, y se veía
perdiéndose y desdiciéndose, me excitaba
la idea de darme a otro flujo
más personal, o al menos sin compañeros,
aunque fuera con mi padre. Escuché
Beethoven y Ravel, y no sé
dónde me llevaron, si es que me atraparon.
Acabó el concierto, tocaron los himnos:
el himno de Riego, la Internacional,
los Segadores y la Warszawianka
que hacía de himno de la Fai. La gente
aplaudió más los Segadores. Oliva
no estaba de acuerdo, y salió
al proscenio, gritando. Para hacernos los sordos
aplaudimos todavía más. Miraba
las caras que reían, y gritaba
mudo, como una llama, y reíamos y aplaudíamos,
derramando lágrimas. Compañeros,
como éramos después con mi padre,
no queríamos volver aún a casa
y nos sentamos juntos a tomar café.
Hablamos de política, y me parece
que me parecía que no hacía falta ninguna
rebelión (no quiero decir en el orden político)
y que con los mayores se puede ir de pandilla.
Por la noche, en un café, se puede tener padre.
Entró Oliva, y ahora sé reconocer
que le sobraban tres o cuatro copas.
Estábamos sentados al lado de la puerta, y nos vio
enseguida. Agarrando la gran culata
que le debía ayudar a tenerse en pie,
dijo, mirando a mi padre: "Usted ha sido
el responsable". (Entonces estaba todo
lleno de responsables. Todos
lo eran de algo, y no sabían
muy bien de qué, y ante cualquier cosa
miraban si encontraban a alguien que fuera
más responsable.) Mi padre lo supo
distraer con cuatro frases, y Oliva
soltó la madera. Después, cuando
mi padre lo explicaba, aquel diálogo
se hacía mucho más largo. Yo no entendía
que quisiera dispersar la concisa
virtud. Ahora veo con claridad de qué se trataba:
de dispersar una niebla que la voz
no había traicionado, pero que había
asomado a los ojos. Me fascinaba,
y no le di el nombre que le correspondía
siempre que atravesaba mis ojos.
Me asomó, pasados tres días, cuando
me encontre frente a frente con Oliva
en el corredor de casa Sol. Los chicos
que íbamos por los prostíbulos, no acabábamos
de comprender que nos encontrábamos en nuestro reino
por derecho propio, y que los huéspedes furtivos
eran ellos, ni que fueran pistoleros.
....Llegó un tiempo de muchos caminos, y alguien
iba barajando un juego de cartas
que formábamos lugares y personas. A Oliva,
seis o siete años más tarde, cuando
no lo esperábamos, lo conoció
mi madre. Una tarde de Burdeos,
cuando estaba sola en casa, le abrió.
Él había subido nuestra escalera
porque sabía que allí vivía gente
de su pueblo. Necesitaba alguna ayuda.
Dijo que trabajaba en una fábrica
de los alemanes, creo que en Royan.
Un bombardeo había destruido
la fábrica y el campamento anexo.
Oliva, por azar, se encontraba fuera,
pero lo había perdido todo, la ropa
y el dinero, todo cuanto tenía, menos la vida
que se le había vuelto ajena, y de la que no
era ya responsable: los alemanes
se encargaban de su nuevo destino.
Quizá mi madre fue la última
mujer que habló con Oliva,
que supo algo de él. Le dio
unas prendas de vestir, que él probablemente
no llegó a ponerse. Dos días
después, otro bombardeo inglés
lo pilló.
.............Como no soy
un oranés de Saint Germain, el miedo
no me parece que sea un gran tema
para escribir o filosofar. Eso sí,
miedo han tenido muchos hombres, y de ellos
hace falta que también se hable. Conviene decir
que Oliva tuvo miedo, y causó miedo
a mucha gente, a mi padre y a mí
no muy grande, a Ton más, y a otros
tan grande como el suyo, o aún más.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968.
(Versión de Pedro Casas Serra)


 


miércoles, 17 de junio de 2020

IN MEMORIAM de Gabriel Ferrater (3ª Part) (Les dones i els dies, 1968)

IN MEMORIAM  (3ª Part)

...Robàvem altres coses. Vam tenir
força temps la mania dels slips.
Entràvem tots de colla a una botiga,
miràvem, regiràvem, no compràvem,
i ens farcíem camises i jerseis
d'eslips. No sé què en fèiem. No m'explico
tampoc com és que no ens van descobrir.
Més aviat suposo que aleshores
anaven sempre marejats, i tots
atònits, i potser també perversos,
i els reflexos de l'ordre se'ls havien
macat. Els era igual, o els excitava,
d'ésser robats. No sabíem sinó
que els botiguers se'ns ajeien amb ulls
tots aigualits, com de dona vençuda
pels seus violadors. Recordo un dia
que vam tornar a triar can Subietes,
on entràvem sovint, i cap vegada
no en sortíem de buit. Ens va servir
l'amo mateix: ens va posar les capses
al taulell, les va obrir, i enretirant-les
lluny de les nostres mans, ens va comptar
les peces en veu alta. Vam deixar-les
sense insistir, i ell les va recomptar.
Quan érem fora, ple d'orgull, vaig treure
l'eslip que havia pres al primer instant,
abans del compte. I no res: l'Albert
n'havia pres un altre. Tots dormien
i tot els crepitava a les orelles.
....El senyor Subietes va morir
assassinat també. Si ara el recordo,
veig roba negra i blanca, i algú dins
que semblava ben vell. Potser no ho era.
Quant al negre, no crec que fos per dol:
era un misser, i aleshores anaven
negres la gent de missa, i també algun
vell elegant, i algun republicà
dels de tota la vida. És per catòlic
que va anar a presó el vell Subietes.
Va tenir mala sort. Quan era pres,
un dia es va aixecar el gran pànic. Eren
a Salou. Els italians. Ja havien
desembarcat. El comité de Reus
va requisar tres o quatre autocars,
hi van pujar amb els presos que tenien
i els van dur a la cuneta. Va ser ràpid:
no va durar pas més que aquell perill
imaginari. El Ton és un del xofers
que, requisats amb el seu autocar,
van haver d'assistir-hi. Trasbalsat,
mirava de reüll els passejats
com anaven baixant, i li passaven
a frec del seu seient. Els coneixia
gairebé tots. El senyor Subietes
va veure la revulsió del Ton
i se'n va compadir. Quan ja baixava,
deturant-se un moment, li va posar
la mà a l'espatlla, i li va dir: "Ja ho veus,
Tonet, com ens hem de veure". Un adust
consol. El president del comité
que va manar la saca d'aquell dia,
també l'he conegut. Era l'Oliva.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968.


IN MEMORIAM  (3ª Parte)

Robábamos otras cosas. Tuvimos
bastante tiempo la manía de los slips.
Entrábamos juntos en una tienda,
mirábamos, revolvíamos, no comprábamos,
y nos llenábamos camisas y jerseys
de slips. No sé qué hacíamos con ellos. Tampoco
me explico cómo no nos descubrieron.
Pero supongo que por entonces
iban siempre mareados, y totalmente 
atónitos, y quizás también turbados,
y los reflejos de orden los tenían
estropeados. Les daba igual que les robaran,
o les excitaba. No sabíamos sino
que los tenderos se nos sentaban con los ojos
llorosos, como de mujer vencida
por su violador. Recuerdo un día
que volvimos a elegir casa Subietes,
donde entrábamos a menudo, y nunca
salíamos de vacío. Nos atendió
el propio amo: puso las cajas
sobre el mostrador, las abrió, y alejándolas
de nuestras manos, contó
las piezas en voz alta. Las dejamos
sin insistir, y él las recontó.
Cuando estábamos fuera, lleno de orgullo, saqué
el slip que había cogido al principio,
antes de que los contara. Y eso no es todo: Alberto
había cogido otro. Todos dormían
y todo les crepitaba en los oídos.
....El señor Subietes también
murió asesinado. Si lo recuerdo,
veo ropa negra y blanca, y dentro alguien
que parecía muy viejo. Quizás no lo era.
En cuanto al negro, no creo que fuese por luto:
era un misero, y entonces la gente de misa
iban de negro, y también algún
viejo elegante, y algún republicano
de los de toda la vida. El viejo Subietes
fue a la cárcel por católico.
Tuvo mala suerte. Estando preso,
un día cundió un gran pánico. Estaban
en Salou. Los italianos. Ya habían 
desembarcado. El comité de Reus
requisó tres o cuatro autocares,
subieron con los presos que tenían
y los llevaron a la cuneta. Fue rápido:
no duró más de lo que aquel peligro
imaginario. Ton fue uno de los chóferes
que, requisados con su autocar,
tuvieron que asistir. Asustado,
miraba de reojo como los paseados
iban bajando, y pasaban
muy cerca de su asiento. Los conocía
a casi todos. El señor Subietes
notó el nerviosismo de Ton
y se compadeció. Cuando bajaba,
deteniéndose un momento, le puso
la mano en el hombro, y le dijo: "Ya ves,
Tonet, como nos tenemos que ver". Un adusto
consuelo. El presidente del comité
que mandó la saca de aquel día,
también lo he conocido. Era Oliva.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968.
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 16 de junio de 2020

IN MEMORIAM de Gabriel Ferrater (2ª Part) (Les dones i els dies, 1968)

IN MEMORIAM  (2ª Part)

....Ho érem tots junts i ho érem sempre i molt.
Ens van fer sindicar, i el sindicat
ens va donar plaers vius i diversos.
Dins un pis requisat, que per nosaltres
era un pis ocupat a l'enemic
(no l'enemic oficial, el nostre),
darrera fums de pòquer, ens endúiem
llibres i mobles, fèiem la barata
de pistoles i bales, salud'avem
a la romana (no per res, els nostres
ens eren més simpàtics, però els altres
tenien més prestigi de malvats),
voíem dur les noies als racons
i com que no en sortíem, neguitosos,
pujàvem i baixàvem pel balcó.
Vam descobrir les putes i el robar.
Robar, ho hauríem vist. Quant als prostíbuls,
se'ns haurien obert ben aviat
però vam guanyar uns mesos. El primer
bombardeig ens el vam passar al refugi
de ca la Sol i tots teníem por
que ens hi pleguessin. Molt disminuïts,
els pares eren al poder, encara.
L'Isidre va agafar purgacions
el primer de nosaltres, i el seu pare
va triar bé el mal moment de comprar-li
la bicicleta que tant demanava.
Calia que un o altre, cada dia,
la hi manllevés, per donar-li una excusa
de no fer-la servir. Les bicicletes
omplen el meu record del temps aquell.
Era el que més robàvem. Ens havíem
muntat tot un taller per repintar-les
recomponent-les: quadre d'una amb rodes
d'una altra, i tubulars d'una altra encara.
....No sé com, una tarda que ens havíem
esmunyit tots de casa a mig dinar
per arribar al castell de Tamarir,
al moment de sortir, jo no tenia
cap bicicleta. Vaig voler llogar-la
i vaig trobar tancada la botiga
on era conegut. No ho veia just
i no em vaig resignar. Trucava a cops
de punys i peus, i se'm va obrir la porta.
No hi havia ningú. Vaig agafar
la màquina, iels vaig deixar una nota.
L'excursió va ser angoixosa. Un vent
sense remissions ens ajupia.
I de tornada el vam tenir de cara.
Dret damunt dels pedals, com si pugés
per una costa dura, m'aguantava
clvat i tremolant, sense avançar.
I ens vam anar perdent els uns dels altres.
L'Agustí i jo vam reposar un temps llarg
ajaguts al recer de la cuneta
vora els camps que assolaven per tornar-los
un aeròdrom militar. De nit
i mig a peu, vam acabar el camí.
A les primeres cases, vam trobar
una pastisseria oberta. Ens hi
vam llançar, i érem nens, érem molt més
nens que no érem, i ens vam deixar caure
per terra, i ajaguts al mosaic fresc
vam menjar uns pans sortint del forn, ficant-hi
tota la cara, folls de plaer
d'ésser només fatiga i gana i pes.
Tot podia passar, i no em va sorprendre
ni l'estrèpit sobtat, els crits i els passos,
ni els canons de fusell que m'apuntaven
verticals cap a terra i oliosos,
ni que algú m'aixequés, i m'empenyessin
dins d'una furgoneta, ni que el meu pare
que m'esperava en un local estrany
i discutia amb molta gent, i els pares
dels meus companys hi  eren també, i el meu
semblava po0c a poc que s'imposava
i se m'enduia a casa. L'endemà
vaig acabar d'entendre que l'empresa
l'havien col.lectivitzat. Cremat,
el comité ens havia perseguit
tota la tarda, per cobrar la màquina
que l'amo entic hauria vist potser
ben llogada, i ells no. Per alguns dies
els pares nostres se'ns van fer importants.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


IN MEMORIAM  (2ª Parte)

....Lo éramos juntos y lo éramos siempre y mucho.
Nos hicieron sindicar, y el sindicato
nos proporcionó placeres vivos y diversos.
Dentro de un piso requisado, que para nosotros
era un piso ocupado al enemigo
(no el enemigo oficial, el nuestro),
tras humos de póquer, llevábamos
libros y muebles, intercambiábamos
pistolas y balas, saludábamos
a la romana (no por nada, los nuestros
nos eran más simpáticos, pero los otros
tenían más prestigio de malvados),
queríamos llevar a las muchachas a los rincones
y como no lo lográbamos, inquietos,
subíamos y bajábamos por el balcón.
Descubrimos a las putas y robar.
Robar, lo habríamos visto. En cuanto a los prostíbulos,
se nos habrían abierto muy pronto
pero ganamos unos meses. El primer
bombardeo nos lo pasamos en el refugio
de casa la Sol, y todos teníamos miedo
de que nos pillaran. Aunque muy disminuidos,
los padres estaban todavía en el poder.
Isidro cogió purgaciones
el primero, y su padre
eligió bien el momento de comprarle
la bicicleta que tanto pedía.
Hacía falta que uno u otro, cada día,
se la pidiese, a fin de darle una excusa
para no usarla. Las bicicletas
llenan mi recuerdo de aquel tiempo.
Eran lo que más robábamos. Nos habíamos
montado un taller completo para repintarlas
recomponiéndolas: el cuadro de una con las ruedas
de otra, y todavía los tubos de otra.
...No sé como, una tarde en que nos habíamos
escabullido todos de casa a media comida
para ir al castillo de Tamarit,
en el momento de salir, yo no tenía
bicicleta. Quise alquilarla
y encontré cerrada la tienda
donde me conocían. No me pareció justo
y no me resigné. Golpeaba
con los puños y con los pies, y se me abrió la puerta.
No había nadie. Cogí
la máquina, y dejé una nota.
La excursión resultó angustiosa. Nos doblaba
sin parar el viento.
Y de vuelta lo tuvimos de cara.
De pie sobre los pedales, como si subiera
una dura pendiente, me aguantaba
tieso y temblando, sin avanzar.
Y nos fuimos distanciando unos de otros.
Agustín y yo descansamos un buen rato
echados al cobijo de la cuneta
junto a los campos que arrasaban para convertirlos
en un aeródromo militar. De noche
y medio a pie, terminamos el camino.
En las primeras casas, encontramos
abierta una pastelería. Nos
lanzamos hacia ella, y éramos niños, mucho más
niños de lo que parecíamos, y nos tiramos
al suelo, y echados sobre el mosaico fresco
nos comimos unos panes recién salidos del hotno, metiendo
la cara dentro, locos por el placer
de ser solo fatiga y hambre y peso.
Todo podía ocurrir y no me sorprendió
el estrépito repentino, los gritos y los pasos,
ni los cañones del fusil que me apuntaban
verticales a tierra y aceitosos,
ni que alguien me levantara, y me empujaran
dentro de una furgoneta, ni mi padre
que me esperaba en un local extraño
y discutía con mucha gente, y los padres
de mis compañeros también estaban, y el mío
parecía que poco a poco se imponía
y se me llevaba a casa. Al día siguiente
supe que habían colectivizado
la empresa. Furioso,
el comité nos había perseguido
toda la tarde, para cobrar la máquina
que el antiguo amo quizás habría visto
bien alquilada, y ellos no. Durante unos días
nuestros padres nos parecieron importantes.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 15 de junio de 2020

IN MEMORIAM de Gabriel Ferrater (1ª Part) (Les dones i els dies, 1968)


IN MEMORIAM  (1ª Part)

Quan va esclatar la guerra, jo tenia
catorze anys i dos mesos. De moment
no em va fer gaire efecte. El cap m'anava
tot ple d'una altra cosa, que ara encara
jutjo més important. Vaig descobrir
Les Fleus du Mal, i aixó volia dir
la poesía, certament, però
hi ha un altra cosa, que no sé com dir-ne
i és la que compta. La revolta? No. 
Així en deia aleshores. Ajagut
dins d'un avellaner, al cor d'una rosa
de fulles moixes i molt verdes, com
pell d'eruga escorxada, allí, ajaçat
a l'entrecuix del món, m'espesseïa
de revolta feliç, mentre el pais
espetegava de revolta i contra-
revolta, no sé si feliç, però
més revoltat que no pas jo. La vida 
moral? S'hi acosra, però és massa ambigu.
Potser el terme millor és l'egoisme,
i és millor recordar que als catorze anys
hem de mudar de primera persona:
ja ens estreny el plural, i l'exercici
de l'estilita singular, la nàusea
de l'enfilat a dalt de sí mateix,
ens sembla un bon programa pel futur.
Després vénen els anys, i feliçment
també s'allunyen, i se'n va cansant
la mà que acaricia el front tossut
de l'anyell íntim, i ve que adoptem
aquest plural, no sé si de modèstia,
que renuncia al singular, se'n deixa,
però agraint-lo i premiant-lo. Prou. 
....Acabades les vacances, sí,
vaig veure que al meu món algú li havia
fet una cara nova. Sang i foc.
No em semblaven horribles, però eren
la sang i el foc de sempre. El meu col.legi
de capellans el van cremar, i el Guiu,
que era el sergent que ens feia fer gimnàstica
pre-militar, i l'odiàvem tots
(torno al plural primer, perquè la vida 
regredeix semore), el Guiu havia estat
assasinat a trets, i ens van contar
que havia costat molt, perquè portava
cota de malla sota la disfressa
de velleta pagesa, i al cistell,
sota els ous, hi amagava tres granades.
El van matar al racó de la placeta
d'Hèrcules, al costat de l'Institut,
que és on sortiem entre dues classes,
i no recordo que el lloc ens semblés
marcat de cap manera, ni volguéssim
trobar en un tronc d'un plàtan una bala
ni cap altre senyal. Quant a la sang,
no cal dir que, potser el dia mateix,
el vent se la va endur. Va fer la pols
potser una mica més pesada, res.
Les parets socarrades del col.legi,
no sé si les recordo o ni m'ho penso.
No hi vam entrar. Fèiem la muda, i no
trobàvem interès en els parracs
de vella pell. Oloràvem la por
que era l'aroma d'aquella tardor,
però ens semblava bona. Era una por
dels grans. Sortíem de la por infantil
i teníem la sort que el món se'ns feia
gairebé del tot fàcil. Com més por
tenien ells més lliures ens sentíem.
Era el procés de sempre, i compreníem
obscurament que amb nosaltres la roda
s'accelerava molt. Érem feliços.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


IN MEMORIAM  (1ª Parte)

Cuando estalló la guerra, yo tenía
catorce años y dos meses. De momento
no me causó mucho efecto. Tenía la cabeza
en otras cosas, que todavía ahora
juzgo más importantes. Descubrí
Les Fleurs du Mal, y eso quería decir
la poesía, ciertamente, pero
hay otra cosa, que no sé cómo explicarla
y es lo que cuenta. ¿La rebelión? No.
Así lallamaba entonces. Echado
bajo un avellano, en el corazón de una rosa
de hojas mustias y muy verdes, como
pieles de oruga desollada, allí, echado
en la entrepierna del mundo, me espesaba
en felíz rebeldía, mientras el país
estallaba de rebeldía y contra-
rebeldía, no sé si feliz, pero
más rebelado que yo. ¿La vida
moral? Se aproxima, pero me parece ambiguo.
Quizás el mejor término sea el egoismo,
y es mejor recordar que a los catorce años
tenemos que cambiar a primera persona:
ya nos oprime el plural, y el ejercicio
del estilita singular, la náusea 
del subido sobre sí mismo,
nos parece un buen programa para el futuro.
Después llegan los años, y felizmente,
también se alejan, y se nos va cansando
la mano que acaricia la tozuda frente
del cordero íntimo, y ocurre que adoptamos
ese plural, no sé si de modestia,
que renuncia al singular, lo abandona,
pero agradeciéndolo y premiándolo. Basta.
....Acabadas las vacaciones, sí,
vi que a mi mundo alguien lo había 
dejado en un estado deplorable. Sangre y fuego.
No me parecían horribles, pero eran
la sangre y el fuego de siempre. Mi colegio
de curas lo quemaron, y Guiu,
el sargento que nos hacía hacer gimnasia
premilitar, y al que todos odiábamos
(vuelvo a la primera persona del plural, porque la vida
retrocede siempre), Guiu había sido
asesinado a tiros, y nos contaron
que les había costado mucho, porque llevaba
una cota de malla bajo el disfraz
de campesina viejecita, y en el cesto,
bajo los huevos, escondía tres granadas.
Le mataron en un rincón de la plazoleta 
de Hércules, junto al Instituto,
que es donde salíamos entre clases,
y no recuerdo que el lugar nos pareciera
destacable de algún modo, ni que quisiéramos
encontrar una bala en el tronco de un plátano
ni cualquiera otra marca. En cuanto a la sangre,
no hay que decir que, quizás el mismo día,
se la llevó el viento. Quizás volvió el polvo 
algo más pesado, casi nada.
Las paredes achicharradas del colegio,
no sé si las recuerdo o si lo creo.
No entramos. Estábamos haciendo la muda, y no
encontrábamos interés en los restos
de la vieja piel. Olíamos el miedo
que era el aroma de aquel otoño,
pero nos gustaba. Era un miedo
de los mayores. Salíamos del miedo infantil
y teníamos la suerte de que el mundo se nos hacía
casi fácil del todo. Cuanto más miedo
tenían ellos más libres nos sentíamos.
Era el proceso de siempre, y oscuramente
comprendíamos que la rueda se aceleraba mucho
con nosotros. Éramos felices.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)
(Versión de Pedro Casas Serra)