jueves, 31 de mayo de 2018

"ROSA SEMPITERNA" de Enric Sòria (Arqueologia, 2012)

ROSA SEMPITERNA

Enllà dels ulls
la rosa de ningú
tampoc fou teua.

La caritat dels mots
et dóna almoines falses.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)


ROSA SEMPITERNA

Fuera de los ojos
la rosa de nadie
no fue tuya tampoco.

La caridad de las palabras
te da limosnas falsas.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 30 de mayo de 2018

"JACTÀNCIA DE TRISTANY" de Enric Sòria (Arqueologia, 2012)

JACTÀNCIA DE TRISTANY

A M.C.

Aquel valor que respetó el olvido.
MIGUEL DE CERVANTES

Quan ja no hi haja música,
ni records ni pregàries,
quan s’ensorren els temples i els mercats
entre la muda xara inextingible,
quan les piràmides esdevinguen turons
blanament ondulats damunt la plana estesa,
quan totes les làpides estiguen soterrades
davall l’abraç dels fèrtils al.luvions
o la múltiple indiferència de l’arena,
quan el vent recórrega les gorgues
i jugue entre la pols i no ho sàpia ningú,
quan ja no queden càntics, ni estàtues, ni conjurs,
ni llàgrimes, ni espases, ni rellotges,
quan cap vaixell no solque l’oceà
ni el corn del caçador inquiete ja les selves,
quan el dolor dels homes
no engendre cap pietat ni atie l’esperança,
quan totes les paraules siguen impronunciables
i no hi haja promeses ni vergonya ni enyor,
quan el teu nom i el meu ja no hauran existit,
encara així, el somni que fou nostre
i que no viurem mai i que ara confonem
a dins les sangs suspeses, en els teus ulls i els meus,
aquest miracle, ho jure,
no pot ser anul.lat, Serà perquè ara és.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)




JACTANCIA DE TRISTÁN

A M.C.

Aquel valor que respetó el olvido.
MIGUEL DE CERVANTES

Cuando ya no haya música,
ni recuerdos ni plegarias,
cuando se hundan templos y mercados
entre mudo carrascal inacabable,
cuando las pirámides se transformen en cerros
suavemente ondulados sobre el extenso llano,
cuando todas las lápidas queden sepultas
bajo el abrazo de fértiles aluviones
o la múltiple indiferencia de la arena,
cuando el viento recorra las cañadas
y juegue entre el polvo y no lo sepa nadie,
cuando ya no queden cánticos, ni estatuas, ni conjuros,
ni lágrimas, ni espadas, ni relojes,
cuando ningún barco surque el océano
ni el cuerno del cazador inquiete ya la selva,
cuando el dolor de los hombres
no engendre ninguna piedad ni incite a la esperanza,
cuando todas las palabras sean impronunciables
y no haya promesas ni vergüenza ni nostalgia,
cuando tu nombre y el mío ya no habrán existido,
aún así, el sueño que fue nuestro
y que no viviremos nunca y que ahora confundimos
en las sangres suspensas, en tus ojos y en los míos,
este milagro, lo juro,
no puede ser anulado, Será porque ahora es.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 29 de mayo de 2018

"ANÒNIM DEL MANIOSHU" de Enric Sòria (Arqueologia, 2012)

ANÒNIM DEL MANIOSHU

Renillen els cavalls
grisos com canyes
o mànegues gastades.

Potser tenen un cor
que estranyament gemega.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)


ANÓNIMO DEL MANIOSHU

Relinchan los caballos
grises cual cañas
o mangueras gastadas.

Corazón quizá tienen
que extrañamente gime.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 28 de mayo de 2018

"VERSIÓ DE L’OZYMÀNDIES DE SHELLEY" de Enric Sòria (Arqueologia, 2012)

VERSIÓ DE L’OZYMÀNDIES DE SHELLEY

Vaig trobar un viatger vingut d’antigues terres
i em contà que al desert hi ha unes cames enormes
de pedra, sense tronc. I molt a prop d’allà,
mig colgat en l’arena, un rostre derruït.
En cella i llavi un gest de desdenyós imperi
prova que l’escultor sabia de passions,
i encara sobreviuen en la matèria morta
la mà que les fingí i el cor que alimentaren.
I a sota, el pedestal proclama aquesta frase:
Em diuen Ozymàndies, rei de reis. Poderosos,
mireu les meves obres i perdeu l’esperança”.
No resta res enlloc. I pels voltants arreu
del colosal naufragi, il.limitada i nua,
plana i s’estén pertot la solitària arena.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)



VERSIÓN DE OZYMANDIAS DE SHELLEY

Encontré un viajero venido de antiguas tierras
y me contó que en el desierto hay unas enormes piernas
de piedra, sin tronco. Y muy cerca de allí,
medio cubierta por la arena, una cabeza derribada.
En ceja y labio un gesto de desdeñoso imperio
prueba que el escultor sabía de pasiones,
y todavía sobreviven en la materia muerta
la mano que las fingió y el corazón que alimentaron.
Y debajo, el pedestal proclama esta frase:
Me llaman Ozymandias, rey de reyes. Poderosos,
mirad mis obras y perded la esperanza”.
Nada queda en ningún sitio. Y por los alrededores del
colosal naufragio, ilimitada y desnuda,
se cierne y extiende por todas partes la solitaria arena.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 27 de mayo de 2018

"SOMNI DE VALENTÍ" de Enric Sòria (Arqueologia, 2012)

SOMNI DE VALENTÍ

Posares a mi en lo llac inferior, en los llocs tenebrosos
en ombra de la mort. Sobre mi és confermada la tua
furor, e totes les tues ones aduguist sobre mi.
Psalm 88 (87)

La llum és un reflex dins l’aigua soma.
La seua resplendor extraviada
desperta l’adormit, però no l’allibera.
Davall la inexorable hostilitat dels astres
el nàufrag desconeix la sorra que l’habita.

¿Quin grop em va llançar en aquesta ribera
de fang que ignora l’alba?
¿Quin mareny és aquest que em faixa els membres?
Les aigües depravades on només s’hi pot beure
foc i sofre i tempesta, ¿amb quin nom les diré?
¿Qui sentirà el meu prec en la nit?”

Tot és silenci i fred i humiliació.
El vent abisma els peixos i encega les onades.
Davall la llum aliena, inaccessible,
el clam del presoner eixorda les esferes.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)



SUEÑO DE VALENTÍN

Pusísteme en el lago inferior, en los tenebrosos lugares
en sombra de la muerte. Sobre mí está conformado tu
furor, y tus olas todas trajiste sobre mí.
Psalm 88 (87)

La luz es un reflejo en la superficie del agua.
Su extraviado resplandor
despierta al dormido, pero no lo libera.
Bajo la inexorable hostilidad de los astros
el náufrago desconoce la arena que lo habita.

¿Qué vendaval me lanzó a esta ribera
de barro que ignora el alba?
¿Qué marisma es ésta que me faja los miembros?
Las aguas depravadas donde solo se puede beber
fuego, azufre y tormenta, ¿cómo las llamaré?
¿Quién escuchará mi ruego en la noche?”

Todo es silencio, frío y humillación.
El viento abisma los peces y ciega las olas.
Bajo la luz ajena, inaccesible,
el clamor del cautivo ensordece las esferas.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 26 de mayo de 2018

"COSMOLOGÍA" de Enric Sòria (Arqueologia, 2012)

COSMOLOGÍA

L’última esfera:
un grumoll de misèria
davall la lluna.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)


COSMOLOGÍA

La última esfera:
un grumo de miseria
bajo la luna.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 25 de mayo de 2018

"ECONOMÍA" de Enric Sòria (Arqueologia, 2012)

ECONOMÍA

Cap mort inútil
sota el cel implacable.
La llosa i prou.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)


ECONOMÍA

Ninguna muerte inútil
bajo el cielo implacable.
La losa y basta.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 24 de mayo de 2018

"VERSIÓ D’AUSONI (EPITAFI XXXII)" de Enric Sòria (Arqueologia, 2012)

VERSIÓ D’AUSONI (EPITAFI XXXII)

Truncats i capgirats, jauen ací confosos
fragments sense sentit, formes i lletres.
¿I ens estranya que peresquen els homes
si els monuments s’engrunen?
També arriba la mort a les pedres i als noms.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)


VERSIÓN DE AUSONIO (EPITAFIO XXXII)

Rotos y alterados, aquí yacen confundidos
fragmentos sin sentido, formas y letras.
¿Y nos extraña que perezcan los hombres
si los monumentos se hacen añicos?
También llega la muerte a las piedras y a los nombres.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
(versión de Pedro Casas serra)

miércoles, 23 de mayo de 2018

"EPITAFI" de Enric Sòria (Arqueologia, 2012)

EPITAFI

Caminant, si és que passes per davant de la llosa
que s’alça sobre el jaç de la cendra que sóc,
no detures el pas a llegir aquests versos.
El que jo puga dir-te, tindràs temps per a aprendre-ho.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)



EPITAFIO

Caminante, si pasas ante la tumba
que se levanta sobre el lecho de cenizas que soy,
no detengas el paso para leer estos versos.
Lo que yo pueda decirte, tendrás tiempo de aprenderlo.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 22 de mayo de 2018

"VERSOS GRAVATS VORA UNA IMATGE D’HIPNOS" de Enric Sòria (Arqueologia, 2012)

VERSOS GRAVATS VORA UNA IMATGE
D’HIPNOS

T’ofrenem, Son, el temps de l’esperança.
Tu que en la fosca guies els mortals
que travessen el somni de la vida
cap a aquest més profund
que no té fi.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)



VERSOS GRABADOS JUNTO A UNA IMAGEN
DE HIPNOS

Te ofrecemos, Sueño, el tiempo de la esperanza.
Tú que en la oscuridad guías a los mortales
que atraviesan el sueño de la vida
hacia éste más profundo
que no tiene fin.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 21 de mayo de 2018

"VARIACIÓ SOBRE DUES QUARTETES DE KAYYAM" de Enric Sòria (Arqueologia, 2012)

VARIACIÓ SOBRE DUES QUARTETES
DE KAYYAM

Vull obrir-vos el cor. La meua llei
és complir el que vull sense fer cas
de morals o costums. No crec en res
i no estime ningú. Tampoc espere.

Tots aquells cims esplèndids del saber,
tots aquells llums de la docta tribuna,
no saberen trobar la sendera en la nit.
Balbotejant mentides s’estimbaren.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)


VARIACIÓN SOBRE DOS CUARTETOS
DE KAYYAM

Abriros quiero el corazón. Mi ley
es hacer lo que quiero sin cumplir
morales o costumbres. Nada creo
ni amo a nadie. Ni tampoco espero.

Aquellas cimas ricas del saber,
aquellas luces de la docta grada,
no hallaron el sendero por la noche.
Balbuceando mentiras se abatieron.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 20 de mayo de 2018

"À PROPOS FLAUBERTIÀ" de Enric Sòria (Arqueologia, 2012)

À PROPOS FLAUBERTIÀ

La paraula humana és com una caldera foradada
on batem cançons que fan ballar els óssos, quan
voldríem commoure les estrelles.
G. FLAUBERT

La cançó val
si fa que els óssos ballen.
Que el cel és sord.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)



FLAUBERTIANO A PROPÓSITO

La palabra humana es como un caldero agujereado
donde batimos canciones que hacen bailar los huesos, cuando
querríamos conmover las estrellas.
G. FLAUBERT

La canción sirve
si hace bailar los huesos.
Que el cielo es sordo.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 19 de mayo de 2018

"VERSIÓ D’UN POEMA DEL MONJO SAIGYO, L’ERRANT" de Enric Sòria (Arqueologia, 2012)

VERSIÓ D’UN POEMA DEL MONJO
SAIGYO, L’ERRANT

Atés que pense
que el real
no és mai real,

¿com he de creure
que el somni és només somni?

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)



VERSIÓN DE UN POEMA DEL MONJE
SAIGYO, El CAMINANTE

Dado que pienso
que lo real
no es real nunca,

¿cómo he que creer
que el sueño es solo sueño? 

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
(Versión de Pedro Casas Serra) 

viernes, 18 de mayo de 2018

"RANERA ENCESA" de Enric Sòria (Arqueologia, 2012)

RANERA ENCESA

So überwältiger Fülle den Tod.
J. W. GOETHE

Baladre sec.
L’última flor proclama
la vida, sempre.

Tenacitat o crit:
emblema indesxifrable.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)


ESTERTOR ENCENDIDO

So überwältiger Fülle den Tod.
J. W. GOETHE

Adelfa seca.
Su última flor proclama
la vida, siempre.

Tenacidad o grito:
emblema indescifrable.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 16 de mayo de 2018

"DO" de Enric Sòria (Arqueologia, 2012)

DO

Barat a res
m’ofereix la vida.
No sé què fer-ne.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)


DON

A cambio de nada
me ofrece la vida.
No sé qué hacer.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 15 de mayo de 2018

"VERSIÓ D’UN POEMA DE MATSUO BASHO" de Enric Sòria (Arqueologia, 2012)

VERSIÓ D’UN POEMA DE MATSUO BASHO

Déu és absent.
Feixos de fulles mortes.
Desert pertot.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)


VERSIÓN DE UN POEMA DE MATSUO BASHO

Dios está ausente.
Fajos de hojas muertas.
Desierto todo.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 14 de mayo de 2018

"SOMNI A DODONA" de Enric Sòria (Arqueologia, 2012)

SOMNI A DODONA

¿Quina veu d’on?
¿En quin idioma alié?
¿Per quin vent duta?

Tampoc la fulla entén
l’oracle que mormola.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)


SUEÑO EN DODONA

¿Qué voz de dónde?
¿En qué idioma extranjero?
¿Por qué viento traída?

Aún menos la hoja entiende
qué murmura el oráculo.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 13 de mayo de 2018

"ESPILL ANTIC" de Enric Sòria (Arqueologia, 2012)

ESPILL ANTIC

Ignores d’on
sorgeix aquesta música
que t’arravata.

Tampoc les canyes saben
i dansen en el vent.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)


ESPEJO ANTIGUO

Ignoras dónde
se origina esta música
que te arrebata.

Menos saben las cañas
y danzan en el viento.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 12 de mayo de 2018

"UN NOBLE DE NORTHÚMBRIA PARLA AL REI EDWIN" de Enric Sòria (Arqueologia, 2012)

UN NOBLE DE NORTHÚMBRIA
PARLA AL REI EDWIN

Del fosc al fosc,
un vol d’ocell fugaç
ens afigura.

Abans, després, paraules
esteses en la nit.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
 


UN NOBLE DE NORTHUMBRÍA
HABLA AL REY EDWIN

De oscuro a oscuro,
vuelo de ave fugaz
nos entrevé.

Antes, después, palabras
dispersas en la noche.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 11 de mayo de 2018

"REPTE" de Enric Sòria (Arqueologia, 2012)

REPTE

Deseiximent.
-Fes tua la paraula,
si és que a tant goses.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)


RETO

Desembarazo.
-Haz tuya la palabra,
si a tanto osas.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 10 de mayo de 2018

"IL.LUSIONISME" de Enric Sòria (Arqueologia, 2012)

IL.LUSIONISME

¿No vol receptes
la música del somni?
Quatre, sis, quatre.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)


ILUSIONISMO

¿No ansía recetas
la música del sueño?
Cuatro, seis, cuatro.

Enric Sòria (Arqueologia, 2012)
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 9 de mayo de 2018

Sobre la poesía

SOBRE LA POESÍA


lo lindo es saber que uno puede cantar pío-pío

en las más raras circunstancias

JUAN GELMAN


Escribir poesía es un rollo,

un rollo que ocupa mucho tiempo,

tiempo que se puede dedicar a otras cosas,

cosas como dormir o hacer el amor.

Hacer el amor es un buen pasatiempo,

pasatiempo o pasabién, según se mire,

se mire, se huela o se palpe,

se palpe porque generalmente se hace a oscuras,

a oscuras pero ardientemente,

ardientemente pero sin quemarse,

quemarse, uno se quema escribiendo versos.


Escribir poesía es un rollo

pero hay cosas peores.


Pedro Casas Serra (27-03-2014)