viernes, 31 de mayo de 2019

¿Quin déu perdonaria... de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

¿Quin déu perdonaria
que el féssim mendicant?
Aquests ulls que ara em claves
com unes dents sé prou
què volen dir: Només
voldria que poguessis
esdevenir tan forta
per fer front a la mort
que t’arriba de mi
i no et calgués venjança.

- Ni a mi cap escut!

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)



¿Qué dios perdonaría
que lo convirtiéramos en mendigo?
Estos ojos que ahora me clavas
como dientes bastante sé
qué significan: Solo
quisiera que pudieras
llegar a ser tan fuerte
como para hacer frente a la muerte
que te llega de mí
y no necesitaras venganza.

- ¡Ni yo ningún escudo!

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 30 de mayo de 2019

"Tan petita i ja saps com és d’alta..." de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Tan petita i ja saps com és d’alta
la paret que no es deixa saltar!

I jo voldria prou fer-te esqueneta.

Qui és que m’omple les mans de maons?
Qui em fa dir-te les serps de l’altra banda?

Qui fa que engalzi vidres a la tapia?
- Tu, lladre de la teva llibertat?

Tan petita i ja saps com és d’alta
la paret que no et deixo saltar!

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)



¡Tan pequeña y ya sabes qué alta es
la pared que no se deja saltar!

Bien quisiera yo prestarte apoyo.

¿Quién me llena las manos de ladrillos?
¿Quien me hace hablarte de las serpientes del otro lado?

¿Quien hace que incruste cristales en la tapia?
- ¿Tú, ladrón de tu libertad?

¡Tan pequeña y ya sabes qué alta es
la pared que no te dejo saltar!

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 29 de mayo de 2019

"Et fas amb les paraules..." de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Et fas amb les paraules
mestressa de les coses.
Unes i altres són
com joguines de vidre
entre les teves mans:
No et faci por la sang!

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Con las palabras te haces
la dueña de las cosas.
Unas y otras son
como juguetes de cristal
entre tus manos:
¡No te asuste la sangre!

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 28 de mayo de 2019

"Sóc de dia l’obrera..." de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Sóc de dia l’obrera
del fat que alça muralles
entorn de tu, convicta
traïdora del teu
futur. Però de nit
sóc la mà temerària
que em mina els fonaments
i, conjurada amb tu,
juga als daus amb la mort.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


De día soy la obrera
del hado que alza murallas
en torno a ti, convicta
traidora de tu
futuro. Pero de noche
soy la mano temeraria
que me mina los cimientos
y, conjurada contigo,
juega a los dados con la muerte.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 27 de mayo de 2019

"Petita guerrillera, sagitària..." de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Petita guerrillera, sagitària
que apuntes lluny, portes enllà de casa,
reixes enllà dels braços que et cenyeixen
insidiosament, i amb nom d’amor
bategen els paranys de cada dia!
No els miris: cor enllà, mirall enllà,
ombres enllà, els meus ulls
han apostat per tu.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


¡Pequeña guerrillera, sagitaria
que apuntas lejos, más allá de la puerta de la casa,
más allá de las rejas de los brazos que te ciñen
insidiosamente, y en nombre del amor
bautizan las trampas de cada día!
No los mires: más allá del corazón, más allá del espejo,
más allá de las sombras, mis ojos
han apostado por ti.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 26 de mayo de 2019

"Cadell enjogassat, manyac i esquerp..." de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Cadell enjogassat, manyac i esquerp,
que m’ensenyes les dents totes de llet
però amb les puntes vives i esmolades
sense escaçar, i els ulls de bat a bat,
rebecs cada vegada que t’assenyalo límits!
Com embridar-te si tu em fas tornar
al món indòmit, l’espai sense fites,
on la lluita i el joc són u, i la sang
se’m fa petita com tu, i se’m desboca!
¿Com prendria el fuet del domador
que, malgrat tot, guardo dins de l’armari
entre d’altres disfresses i oripells?
Deixeu-me ser cadell sols un instant
i llençaré ben lluny, ben lluny les claus!

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


¡Cachorro juguetón, cariñoso y arisco,
que me enseñas los dientes de leche
pero de puntas agudas y afiladas
sin recortar, y los ojos de par en par,
reacios cada vez que te señalo límites!
¡Cómo embridarte si tú me haces volver
al mundo indómito, al espacio sin hitos,
donde la lucha y el juego son lo mismo, y la sangre
se me vuelve pequeña como tú, y se me desboca!
¿Cómo cogería el látigo de domador
que, sin embargo, guardo dentro del armario
entre otros disfraces y oropeles?
¡Dejadme ser cachorro solo un instante
y tiraré lejos, muy lejos las llaves!

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 25 de mayo de 2019

"Aquell taló que adés jo perseguia..." de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Aquell taló que adés jo perseguia
per la mar encalmada del meu ventre
ara malda per trepitjar ben fort
els camins sense fita del matí.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Aquel talón que antes yo perseguía
por la mar en calma de mi vientre
ahora se afana en pisar fuerte
los caminos sin fin de la mañana.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 24 de mayo de 2019

"¿Quin sol desdentegat..." de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

¿Quin sol desdentegat
em somriu des d’un món
que vaig conèixer fa
molt temps i que he oblidat?
Ocells salvatges s’han menjat les molles
que vaig anar deixant per fer camí.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)



¿Qué sol desdentado
me sonríe desde un mundo
que conocí hace
mucho y que he olvidado?
Pájaros salvajes se han comido las migas
que fui dejando para andar el camino.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 23 de mayo de 2019

"Un pètal de gerani..." de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Un pètal de gerani
ha deixat el balcó
i, encara, viu, trobava
els teus peuets de rosa.

(Quin caragol veloç
rosega, lent, les vores
d’aquest matí d’hivern,
vell sota pluja nova?)

Guaita, ja sobre el verd
resta només, color
de guspireig com fuig,
un rastre: aquesta poma.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)



Un pétalo de geranio
ha dejado el balcón
y, aún, vivo, encontraba
tus piececitos de rosa.

(¿Qué caracol veloz
roe, lento, los bordes
de esta mañana de invierno,
vieja bajo lluvia nueva?)

Observa, sobre el verde
solo queda ya, color
de chisporroteo que huye,
un rastro: esta manzana.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 22 de mayo de 2019

"El teu dolor:" de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

……..El teu dolor:
la meva culpa, en el mirall
- mirall, repte que imanta uns ulls
de cega que em retornen, nus,
mandrons de fona
clavats al mig del meu dolor:
la teva culpa en el mirall.

……..La teva culpa:
el meu dolor en el mirall
- mirall, desert on interroga
els confins de la sorra, cega
endevina d’estralls,
obstinada i fidel, la meva culpa:
el teu dolor, en el mirall.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
 


...... ..Tu dolor:
mi culpa, en el espejo
- espejo, reto que imanta unos ojos
de ciega que me devuelven, desnudos,
piedras de honda
clavadas en medio de mi dolor:
tu culpa en el espejo.

...... ..Tu culpa:
mi dolor en el espejo
- espejo, desierto donde interroga
los confines de la arena, ciega
adivina de estragos,
obstinada y fiel, mi culpa:
tu dolor, en el espejo.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 21 de mayo de 2019

"El teu cos riu i riu..." de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

El teu cos riu i riu,
esbojarrat a voltes,
d’altres maliciosa-
ment, per sota el nás.
D’altres només ensenya
una mica les dents
- d’un blanc enriolat -
entre llavis de festa
vermella. Adesiara
sols juga a riure, fins
que arriba el foc, i atia
tots els cavalls i se
t’enduen per camins
mai no fressats i els meus
dits cullen la rialla
desbridada i oberta.

I fins quan tens els ulls
mossegats per la pena
el teu cos riu i riu.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Tu cuerpo ríe y ríe,
a veces locamente,
otras maliciosa-
mente, por lo bajo.
Otras solo enseña
un poco los dientes
- de un blanco risueño -
entre labios de fiesta
roja. Algunas veces
juega solo a reír, hasta
que llega el fuego, y azuza
todos los caballos y se
te llevan por caminos
nunca trillados y mis
dedos cosechan la risa
desbridada y abierta.

Y hasta cuando tienes los ojos
mordidos por la pena
tu cuerpo ríe y ríe.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 20 de mayo de 2019

"Aquest plaer sagnant..." de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Aquest plaer sagnant
vol estimbar-me.
M’aferro amb força
a les paraules
que em permeten seguir
dalt la maroma.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Este placer sangriento
quiere despeñarme.
Me aferro con fuerza
a las palabras
que me permiten seguir
sobre la maroma.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 19 de mayo de 2019

"Dues dents han deixat..." de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Dues dents han deixat
un rastre de magrana
al meu pit, quan encara
tu no en tens per clavarles
en alló que se’t fon.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Dos dientes han dejado
un rastro de granada
en mi pecho, cuando todavía
tú no tienes para clavarlos
en aquello que se te hunde.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 18 de mayo de 2019

"Per tu voldria anar..." de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Per tu voldria anar
camí de Lil.liput
amb les alforges plenes
de cançons sense llei,
i trobar-nos al prat
on l’atzar és un rei
despullat, franc d’espasa,
de vici, de virtut.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


Para ti quisiera ir
camino de Liliput
con las alforjas llenas
de canciones sin ley,
y encontrarnos en el prado
donde el azar es rey
desnudo, libre de espada,
de vicio, de virtud.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 17 de mayo de 2019

"Esgarip sorgit d’un pou..." de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Esgarip sorgit d’un pou
sense escala.

La corda que em podria
- potser – baixar la set
i els ulls fins al teu fons
…………………………- sense fons -
…………………………………segada.
La lluna cuida
……………...negar-se
……………………….dins del poal
vençut pel llast
del teu plor
………………..- mútuament impenetrables
dels meus mots.

Però no: l’aigua no mor en l’aigua.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)



Alarido surgido de un pozo
sin escala.

La cuerda que podría
- quizá - bajarme la sed
y los ojos hasta tu fondo
...............………............. - sin fondo -
...............................……….......cortada.
La luna cree
............... …. ahogarse
........................... ……..dentro del cubo
vencido por el lastre
de tu llanto
............… ... ..- mutuamente impenetrables
de mis palabras.

Pero no: el agua no muere en el agua.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 16 de mayo de 2019

"Heura, victòria marçal, germana..." de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Car si près que tu sois l’air circule entre nous.
M. DESBORDES-VALMORE

Heura,
……….victòria marçal,
…………………………germana
estrangera, de cop feta present:
Com desxifrar el teu llenguatge bàrbar
i violent que força els meus confins
fins a la sang, un repte que no em deixa
ni les cames tan sols per a fugir!
¿Quins ulls i quins mans – no pas les meves -
sabrien veure’t com un tacte, sols,
com la bellesa feta carn, desclosa
sobre el meu ventre, sense interrogants?
No puc deixar d’enyorar les orelles
endevines que et caçaven la veu
quan només eres l’ombra d’un murmuri
de fulles altes, cos endins, desig,
senyals de fum de l’una a l’altra banda
del bosc, so de tabals, obert, llunyà,
colom amb bec en blanc, on jo inscrivia
l’alfabet vegetal del teu missatge,
poema viu que no urgia resposta
com ara aquesta que sé que no sé.
I malgrat tot t’anomeno victòria,
heura marçal, germana, l’estrangera.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)



Car si près que tu sois l’air circule entre nous.
(Pues por cerca que estés el aire circula entre nosotros.)
M. DESBORDES-VALMORE


hiedra,
......... .victòria marzal,
.....................……....... hermana
extranjera, de pronto presente:
¡Cómo descifrar tu lenguaje bárbaro
y violento que fuerza mis confines
hasta la sangre, un reto que no me deja
ni las piernas siquiera para huir!
¿Qué ojos y qué manos - no las mías -
sabrían verte como un tacto, solo,
como la belleza hecha carne, abierta
sobre mi vientre, sin interrogantes?
No puedo dejar de añorar las orejas
vaticinadoras que te cazaban la voz
cuando solo eras la sombra de un susurro
de altas hojas, cuerpo adentro, deseo,
señales de humo de una a otra parte
del bosque, sonido de tambores, abierto, lejano,
paloma de pico blanco, donde yo inscribía
el alfabeto vegetal de tu mensaje,
poema vivo que no urgía respuesta
como ahora ésta que sé que no sé.
Y a pesar de todo te llamo victoria,
hiedra marzal, hermana, la extranjera.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 15 de mayo de 2019

"Hi és ell. I jo. Barrejats en un rostre..." de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Hi és ell. I jo. Barrejats en un rostre
que estrena els tretze vents
…………………………….sargits amb pluja nova…
I no hi som. Les tisores han destrossat l’arrel.
Nusos ratats. I una porta esbotzada.

Riu amunt ressegueixo en va tots els topants.
Tots els llibants trencats, les aigües desnuadas.
Estellades les barques que intentaven un pont.
I, malgrat tot, confosos en un rostre, ell i jo.

I no hi som. És el freu que uneix i que separa
florit d’escuma nova: qui sap on és la deu?
La vida que ha calat xarxes en aquest tram
pren el que és seu i oblida qui és ell, qui sóc jo,
quin amor ha llançat daus vells a l’enforcall
i quin atzar va encendre l’atzar, d’espurna a bosc:
Tot ho colga el relleu continu de les fulles.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)



Está él. Y yo. Mezclados en un rostro
que estrena los trece vientos
................................. ………zurcidos con lluvia nueva...
Y no estamos. Las tijeras han destrozado la raíz.
Nudos roídos. Y una puerta reventada.

Río arriba recorro en vano todos los recodos.
Todas las sogas rotas, las aguas desatadas.
Astilladas las barcas que intentaban un puente.
Y, sin embargo, confundidos en un rostro, él y yo.

Y no estamos. Es el estrecho que une y que separa
florido de espuma nueva: ¿quién sabe dónde está el manantial?
La vida que ha calado redes en este tramo
toma lo que es suyo y olvida quién es él, quién soy yo,
qué amor ha lanzado viejos dados en la encrucijada
y qué azar encendió el azar, de la chispa hasta el bosque:
Todo lo entierra el relevo continuo de las hojas.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 14 de mayo de 2019

"Com si un tauró m’arrenqués una mà..." de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Com si un tauró m’arrenqués una mà
i tot seguit l’escopís a la platja
i ella mogués els dits per manaments
estranys als de la meva voluntat
i ja no obeís més el meu cervell
- tal com el cap del gall decapitat
obre i tanca la boca i el cos corre,
esparverat, llunyà, sense retorn -,
jo contemplava aquell bocí de mi
esdevingut, ja per sempre, estranger,
i alhora imprés per sempre, a cor i a sang,
en el desig cicatritzat, i en l’ombra.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)



Como si un tiburón me arrancara una mano
y a continuación la escupiera en la playa
y ella moviera los dedos por ordenes
ajenas a mi voluntad
y ya nunca más obedeciera a mi cerebro
- tal como la cabeza del gallo decapitado
abre y cierra la boca y el cuerpo corre,
asustado, lejos, sin retorno -,
yo contemplaba aquel pedazo de mí
vuelto, ya para siempre, extranjero,
y a la vez impreso para siempre, a sangre y fuego,
en el deseo cicatrizado, y en la sombra.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 13 de mayo de 2019

"No ets tu, llevadora..." de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

No ets tu, llevadora,
qui m’has llevat la vida
que s’arraulia sota
del meu vestit! La pell
que ara em va tan baldera
és la muda, només,
de la serp que s’allunya
a l’altra banda, sense
tornada ni retop.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


¡No eres tú, comadrona,
quien me has quitado la vida
que se acurrucaba bajo
mi vestido! La piel
que ahora me va tan holgada
es la muda, solo,
de la serpiente que se aleja
al otro lado, sin
vuelta ni retroceso.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 12 de mayo de 2019

"Com eixida de sobte de capell..." de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

Com eixida de sobte de capell
- Tot Buit – del Gran Prestidigitador
m’aparegueres
……………….viva
……………………..entre les cuixes.
No hi feia res que jo t’hagués ofert
el meu ventre per fer de doble fons
……….com la llana més flonja,
………………………………….com un guant
……….que emmotllés, ben fidel, el teu creixent.

……….(I ara la pell, sovint, em va baldera.)

Ni tampoc que la màgica vareta
fos el meu nom, absolut i tallant,
forçant l’espai, entre els queixos serrats
dels vells cavalls de l’ordre.

……….(I ara, sovint, el nom se’m fon, sota la sang.)

Ni el salt mortal sense xarxes que em duia
a l’altra banda de l’estranya pista
mentre el món, dins del meu cos obert,
era un cor desbocat, com si una mina
sobtadament dinamitada
adollés el seu riu subterrani,
vius metalls missatgers del pou més cec.

……….(I ara, sovint, camino ran de terra.)

No hi feia res: de tot se’m destronava
a favor del prodigi insurgent,
brillant usurpador que m’arrencava,
d’entre les cuixes, clos, el teu secret.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)



Como salida de repente del sombrero
- Totalmente Vacío - del Gran Prestidigitador
apareciste
..................viva
........................ ..entre mis muslos.
No importaba que yo te hubiera ofrecido
mi vientre para hacer de doble fondo
......... .como la lana más blanda,
......................………................ .como un guante
......... .que moldeara, fiel, tu creciente.

.......... (Y ahora la piel, a menudo, me va holgada.)

Ni tampoco que la mágica varita
fuera mi nombre, absoluto y cortante,
forzando el espacio, entre las mandíbulas serradas
de los viejos caballos del orden.

.......... (Y ahora, a menudo, el nombre se me funde, bajo la sangre.)

Ni el salto mortal sin red que me llevaba
al otro lado de la extraña pista
mientras el mundo, dentro de mi cuerpo abierto,
era un corazón desbocado, como si una mina
repentinamente dinamitada
vertiera su río subterráneo,
vivos metales mensajeros del pozo más ciego.

.......... (Y ahora, a menudo, camino a ras de tierra.)

No importaba: de todo se me destronaba
en favor del Prodigio insurgente,
brillante usurpador que me arrancaba,
de entre los muslos, cerrado, tu secreto.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 11 de mayo de 2019

"T’he engendrat amb dolor..." de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

La germana,
l’extrangera


I. EN EL DESIG CICATRITZAT I EN L’OMBRA


A l’Heura, es clar!


La carn, sense paraules,
davant de mi i en mi.

I jo que havia llegit tots els llibres.


T’he engendrat amb dolor,
t’he parit amb plaer.
Per dir-ho he d’estrebar
l’arc de cada paraula.
Tot el llibre és en blanc
i els camins invisibles
que he deixat rere meu
se’ls ha menjat, rabent,
el caragol del temps.
Però sé que no sé.
No t’engendrà l’espurna
que encenia el meu bosc
furtivament, de nit,
per l’angoixa entreoberta,
com un lladre, i llençava
la clau al fons del mar.
No, la serp del meu sí
silenciosament
va reptar, gorga endins,
i va obrir sense clau
tots els panys, amb grinyol
de tenebra eixorbada,
al foc, al mar, als vents,
a la terra i a l’heura.
T’he engendrat amb dolor,
t’he parit amb plaer
de fletxa a trenc de sang.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)



La hermana,
la extranjera


I. EN EL DESEO CICATRIZADO Y EN LA SOMBRA


¡A Hiedra, claro!


La carne, sin palabras,
ante mí y en mí.

Y yo que había leído todos los libros.


Te he engendrado con dolor,
te he parido con placer.
Para decirlo he de tensar
el arco de cada palabra.
Todo el libro está en blanco
y los caminos invisibles
que he dejado detrás
se los ha comido, raudo,
el caracol del tiempo.
Pero sé que no sé.
No te engendró la chispa
que encendía mi bosque
furtivamente, de noche,
por la angustia entreabierta,
como un ladrón, y tiraba
la llave al fondo del mar.
No, la serpiente de mi sí
silenciosamente
reptó, poza adentro,
y abrió sin llave
todas las cerraduras, con chirrido
de tiniebla ciega,
en el fuego, en el mar, en los vientos,
en la tierra y en la hiedra.
Te he engendrado con dolor,
te he parido con placer
de flecha al hacer sangre.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 10 de mayo de 2019

"L’OMBRA DE L’ALTRA FESTA" de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

L’OMBRA DE L’ALTRA FESTA

Bon dia, amor que triomfes de l’ombra
i obres foc nou al tomb de la campana.
Que t’arbres amb l’esforç de rel i copa
i, dau a dau, desmuntes el paisatge
de l’enderroc, i et fas mina de boscos
i de l’engruna en treus una altra festa.

Adéu, amor. Fa entrada l’altra festa.
Sabrem vetllar-la, a contrallum i a l’ombra?
¿Encertarem tots els camins dels boscos
i el secret sense atzar de la campana?
¿Un vol de fulles refarà el paisatge,
colgant l’esglai glaçat dins de la copa?

Bon dia, amor: compartirem la copa
i trenarem interrogants en festa.
Conjurarem els límits del paisatge
amb tints d’atzar i en destriarem l’ombra.
Desnuarem la pena i la campana
sense triaga que emmetzini els boscos.

Adéu, amor: ens emmirallen boscos
d’un món que cap sencer dins d’una copa?
Escolta el corb, al peu de la campana,
i el pas furtiu, com s’embosca a la festa!
¿Sabrem posar dogal al coll de l’ombra
que barra portes a un altre paisatge?

Bon dia, amor: hi haurà un altre paisatge!
Ja hi és, vibrant en el neguit dels boscos
que sura, amb veles altes, sobre l’ombra
i amb vi de rels abranda tota copa.
Hi és en la terra que convoca festa
rost amunt, per topants sense campana.

Adéu, amor: amb pluges de campana
l’eixut crida la ufana del paisatge.
¿Saps on comença el nom d’aquesta festa
que, a pes de braç, durem al cor dels boscos,
on s’eixampla la boca de la copa
i el verd no deixa ombra sobre ombra?

Bon dia, amor: ¿quina ombra de campana
adollarà a la copa del paisatge
boscos i bes i solitud en festa?

Primavera d’hivern, 1981

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
 


LA SOMBRA DE LA OTRA FIESTA

Buenos días, amor que triunfas de la sombra
y comienzas nuevo fuego al giro de la campana.
Que te arbolas con el esfuerzo de raíz y copa
y, dado a dado, desmontas el paisaje
del derribo, y te haces mina de bosques
y de las migajas sacas otra fiesta.

Adiós, amor. Comienza la otra fiesta.
¿Sabremos velarla, a contraluz y en la sombra?
¿Acertaremos todos los caminos de los bosques
y el secreto sin azar de la campana?
¿Un vuelo de hojas rehará el paisaje,
enterrado el helado espanto dentro de la copa?

Buenos días, amor: compartiremos la copa
y trenzaremos interrogantes en fiesta.
Conjuraremos los límites del paisaje
con tintes de azul y separaremos la sombra.
Desanudaremos la pena y la campana
sin antídoto que envenene los bosques.

Adiós, amor: ¿nos reflejan bosques
de un mundo que cabe entero dentro de una copa?
¡Escucha al cuervo, al pie de la campana,
y el paso furtivo, como se embosca en la fiesta!
¿Sabremos poner dogal en el cuello de la sombra
que cierra puertas a otro paisaje?

Buenos días, amor: ¡habrá otro paisaje!
Ya está, vibrante en la desazón de los bosques
que flota, con altas velas, sobre la sombra
y con vino de raíces inflama toda copa.
Está en la tierra que convoca a fiesta
cuesta arriba, por rincones sin campana.

Adiós, amor: con lluvias de campana
la sequía llama a la lozanía del paisaje.
¿Sabes dónde empieza el nombre de esta fiesta
que, en brazos, llevaremos al corazón de los bosques,
donde se ensancha la boca de la copa
y el verde no deja sombra sobre sombra?

Buenos días, amor: ¿qué sombra de campana
verterá a la copa del paisaje
bosques y beso y soledad en fiesta?

Primavera de invierno, 1981

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 9 de mayo de 2019

"L’ENGRUNA DE LA FESTA" de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


L’ENGRUNA DE LA FESTA

Adéu, amor. ¿No sents com la campana
dóna caixa d’albat a aquest paisatge
que confegíem, arborant la festa
del desig i avivant el bleix dels boscos?
Ha arribat l’hora del verí: la copa
tempta la set clandestina de l’ombra.

Tots els meus versos s’intoxiquen d’ombra
enverinada. Dalla la campana
la molsa de l’atzar. Alço la copa
i, veus?, pol.luciona el meu paisatge,
on vius, absent, flama i fusta de boscos
malalts, i on res no vetlla per la festa.

Se’ns ha fos a les mans: era una festa.
I ara, qui ho sap!, els esquinçalls d’una ombra?
També se’ls glacen els polsos als boscos
i un fil de seda escanya la campana.
L’esparver, mut, senyoreja el paisatge
on intentàvem compartir la copa.

La sal amarga el pòsit de la copa.
El teu cos era el meu i el meu la festa
del teu. Ara, amb ranera de paisatge
civilitzat, veiem com lleva l’ombra
com s’ajoca la pena a la campana,
com el neguit escorxa en viu els arbres.

Guaita, el mirall amb marea de boscos
atònits feia el ple de rel a copa:
cada arbre era un inici de campana,
cada bes era porta d’una festa.
Ara no puc foragitar-ne l’ombra
victoriosa que nega el paisatge.

Adona-te’n, amor: no hi ha paisatge.
Un vent desert ha expoliat els boscos.
Sóc solidària de tu i de l’ombra
que fas en mi: m’exilio amb la copa
mortal. Que les tovalles de la festa
no s’ensagnin amb rastres de campana!

No hi ha campana per refer el paisatge
ni verd de festa per pintar nous boscos.
Trencant la copa, almenys salvaré l’ombra?

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


LAS MIGAJAS DE LA FIESTA

Adiós, amor. ¿No oyes como la campana
pone ataúd de niño a este paisaje
que rehacíamos, arbolando la fiesta
del deseo y avivando el resuello de los bosques?
Ha llegado la hora del veneno: la copa
tienta la sed clandestina de la sombra.

Todos mis versos se intoxican de sombra
envenenada. Siega la campana
el musgo del azar. Alzo la copa
y, ¿ves?, contamina mi paisaje,
donde vives, ausente, llama y madera de bosques
enfermos, y donde nada vela por la fiesta.

Se nos ha fundido en las manos: era una fiesta.
¡Y ahora, quién sabe!, ¿los andrajos de una sombra?
También se les hielan los pulsos a los bosques
y un hilo de seda estrangula la campana.
El gavilán, mudo, señorea el paisaje
donde intentábamos compartir la copa.

La sal amarga el poso de la copa.
Tu cuerpo era el mío y el mío la fiesta
del tuyo. Ahora, con estertor de paisaje
civilizado, vemos como se levanta la sombra
como se recoge la pena en la campana,
como la desazón descorteza en vivo los árboles.

Observa, el espejo con marea de bosques
atónitos se llenaba de raíz a copa:
cada árbol era un inicio de campana,
cada beso era la puerta de una fiesta.
Ahora no puedo ahuyentar su sombra
victoriosa que ahoga el paisaje.

Date cuenta, amor: no hay paisaje.
Un viento desierto ha expoliado los bosques.
Soy solidaria de ti y de la sombra
que haces en mí: me exilio con la copa
mortal. ¡Que el mantel de la fiesta
no se ensangriente con rastros de campana!

No hay campana para rehacer el paisaje
ni verde de fiesta para pintar nuevos bosques.
¿Rompiendo la copa, salvaré al menos la sombra?

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 8 de mayo de 2019

"L’ESCA DEL RETORN" de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

L’ESCA DEL RETORN

De tota espera, amor, visc en exili,
reptant el desdesig. ¿Tindrà retorn
aquest tirany que enfila, lent, els dies,
i el vol de corbs, tibant, que estreny el coll
de l’alegria? Veus? La primavera
d’hivern s’ha fet mestressa de l’agenda.

Cerco en les fulles mortes de l’agenda
les vedrunes que m’han dut a l’exili.
Els teus ulls han vençut la primavera:
fins que li donis porta de retorn
duc el pes mort del meu desig a coll
i el colgo on moren, sense tu, els meus dies.

Deso el mirall on fan l’ullet els dies
que em disfressaven de festa l’agenda.
Vaig caminant amb la set fins al coll
cap on l’aigua emmiralla el meu exili.
Tot és no res: l’anada i el retor
i se’m fa un nus al cor la primavera.

Nego les deus que adollen primavera
i els daus que glaça el trasmudat dels dies.
Refaig, tenaç, el cercle del retorn
al punt del meu amor, que no té agenda
ni rellotge i que s’arma – a cor d’exili -
sense oferir a cap destral el coll.

“Travessaré la carena pel coll
del teu desig cofat de primavera”,
afirmo a contrallum del meu exili
quan només tinc sorra al davant, i dies…,
quan giro cada plana de l’agenda
esborrant bé la tinta del retorn.

No pot callar, no, l’esca del retorn:
duc el senyal del seu ullal al coll.
He tancat bé les portes i l’agenda,
però ho clivella tot la primavera.
Amor, les hores estalonen dies
i triomfen exsangües de l’exili.

Amb sang d’exili signo el meu retorn,
quan, dejuna de dies, em ve al coll
la primavera, perforant l’agenda.
Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


EL CEBO DEL REGRESO

De toda espera, amor, vivo en exilio,
retando al desdén. ¿Tendrá regreso
este sendero que trepa, lento, los días,
y el vuelo de cuervos, tenso, que aprieta el cuello
de la alegría? ¿Ves? la primavera
de invierno se ha hecho dueña de la agenda.

Busco en las hojas muertas de la agenda
los majanos que me han llevado al exilio.
Tus ojos han vencido la primavera:
hasta que le des puerta de regreso
llevo el peso muerto de mi deseo en el cuello
y lo entierro donde mueren, sin ti, mis días.

Guardo el espejo donde hacen un guiño los días
que me disfrazaban de fiesta la agenda.
Voy caminando con la sed hasta el cuello
hacia donde el agua refleja mi exilio.
Todo es nada: la ida y el regreso
y se me hace un nudo en el corazón la primavera.

Ahogo los manantiales que vierten primavera
y los dados que hiela el mudar de los días.
Rehago, tenaz, el círculo del regreso
al punto de mi amor, que no tiene agenda
ni reloj y que se arma – en corazón de exilio -
sin ofrecer a ningún hacha el cuello.

"Atravesaré la cresta por el cuello
de tu deseo tocado de primavera",
afirmo a contraluz de mi exilio
cuando solo tengo arena delante, y días...,
cuando giro cada página de la agenda
borrando del todo la tinta del regreso.

No puede callar, no, el cebo del regreso:
llevo la señal de su colmillo en el cuello.
He cerrado bien las puertas y la agenda,
pero lo agrieta todo la primavera.
Amor, las horas apuntalan días
y triunfan exangües del exilio.

Con sangre de exilio firmo mi regreso,
cuando, ayuna de días, me viene al cuello
primavera, perforando la agenda.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 7 de mayo de 2019

"EN RIBA D’EXILI" de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

EN RIBA D’EXILI

Amor, per allunyar mals esperits, en riba
d’exili, faig braser de besos i de menta
……………i tatuo, amb l’absenta
del desig, l’entrellat del cor i la geniva,
i em torno amagatall per mantenir captiva
……………l’ombra que m’alimenta.

Amor, avui la set m’escola i m’alimenta.
El fum dibuixa rius que em deixen a la riba
……………i, entre còdols, captiva
del dolor, de l’olor, del sabor de la menta
em brotes amb cremor secreta a la geniva
……………- absència i absenta.

Amor, el cel s’exalta en lívids focs d’absenta.
L’engruna de la festa ja closa l’alimenta
……………amb sang a la geniva.
I, ja sense esperar-te, t’espero a l’alta riba
de la nit, embriaga d’estrelles, verd i menta
……………i del meu bleix captiva.

Amor, quin parany d’aigua i de barques em captiva
a contra llei, quan sento que la lluna s’absenta
……………del meu bosc i la menta
treu fulla escassa al sol, i el dol se n’alimenta.
¿Quin brell convoca esbarts de grues, sense riba,
……………i fruits, sense geniva?

Amor, ¿quin mal enyor em brida la geniva
i en gàbia de boira i verí tanca i captiva
……………els arbres? ¿Quina riba
lleva esponera amarga en un desert d’absenta?
¿Quin plaer, ja colgat, t’abilla i t’alimenta,
……………simulacre de menta?

Amor, tots aquests versos cremen besos i menta
per no encendre’t a tu, miratge a la geniva.
……………I el ble que els alimenta
arrela en l’enderroc i en la passa, captiva
d’un retorn il.lusori a mars de sal i absenta
……………que desbordin la riba!

Amor, fujo: la riba, les mentides de menta,
esdevenen absenta que em grana a la geniva
……………captiva, i m’alimenta!

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


EN ORILLA DE EXILIO

Amor, para alejar malos espíritus, en orilla
de exilio, hago brasero de besos y de menta
............... y tatúo, con la absenta
del deseo, el entramado del corazón y la encía,
y me vuelvo escondite para mantener cautiva
............... la sombra que me alimenta.

Amor, hoy la sed me penetra y me alimenta.
El humo dibuja ríos que me dejan en la orilla
............... y, entre guijarros, cautiva
del dolor, del olor, del sabor de la menta
me brotas con ardor secreto en la encía
............... - ausencia y absenta.

Amor, el cielo se exalta en lívidos fuegos de absenta.
Las migajas de la fiesta ya acabada lo alimenta
............... con sangre en la encía.
Y, ya sin esperarte, te espero en la alta orilla
de la noche, ebria de estrellas, verde y menta
............... y de mi jadeo cautiva.

Amor, qué trampa de agua y de barcas me cautiva
a contra ley, cuando siento que la luna se ausenta
............... de mi bosque y la menta
saca hoja escasa al sol, y el duelo se alimenta.
¿Qué trampa convoca bandadas de grullas, sin orilla,
............... y frutos, sin encía?

Amor, ¿qué mala nostalgia me brida la encía
y en jaula de niebla y veneno cierra y cautiva
............... los árboles? ¿Qué orilla
quita margen amargo en un desierto de absenta?
¿Qué placer, ya enterrado, te adorna y te alimenta,
............... simulacro de menta?

Amor, todos estos versos queman besos y menta
por no encenderte a ti, espejismo en la encía.
............... Y la mecha que los alimenta
arraiga en el escombro y en la epidemia, cautiva
de un retorno ilusorio a mares de sal y absenta
............... que desborden la orilla!

Amor, huyo: ¡la orilla, las mentiras de menta,
se vuelven absenta que me grana en la encía
............... cautiva, y me alimenta!

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)