LA TITI
A mi tía, Rosa Casas Roqué
Delgada, morena y de ojos grandes, de joven
tenía un aire a lo Sofía Loren.
No es que le faltaran pretendientes,
pero ocurre que era muy prudente.
Educada en no hacer lo que no debía,
cuando se espabiló ya era la tía.
A su hermano le fue siempre fiel
y lo siguió haya donde fue él.
Modista era su profesión,
en enhebrar la aguja era campeón.
Con mano firme llevaba la casa
y el corazón usaba cual coraza.
A los sobrinos como a hijos nos amaba
y de niños en la cama nos arropaba.
Charlaba como pájaro jilguero,
la llamábamos la onomatopéica.
Como cocinera hacía exquisiteces
que no rechazarían los marqueses.
Jugaba al siete y medio con amigas,
señoritas que otros eran tías.
Al acabar el curso, al cinema
nos llevaba un día y al siguiente.
Nos perseguía, si la hacíamos rabiar,
alrededor de la mesa deel comedor.
Para que secara los platos me decía:
¿No sientes pena por tu pobre tía?
La veo en una foto muy contenta
a mi lado cuando yo tenía trece.
Cuando soldado en Sant Climent Sescebes,
me cosió los botones de la guerrera.
Muerto mi padre, se fue con mi hermana
hasta sus noventa y siete fue alojada.
A menudo nos llamábamos los dos
y a veces la iba a ver a Palamós.
La última vez no me dejaba de la mano,
intuía que se iba a marchar.
Quizás un día perderé la chaveta,
pero no te olvidaré nunca, tieta.
Le gustaba la prensa del corazón
y leía novelas de amor.
PEDRO CASAS SERRA (06-10-2025)
*
PEDRO CASAS SERRA (06-10-2025)
*
LA TITI
A la meva
tia, Rosa Casas Roqué
Prima, morena
i d’ulls grossos, de jove
tenia un aire a la Sofia Loren.
No és que li manquessin pretendents,
però passa que era massa prudent.
Educada en no fer el que no es podia,
quan es va espavilar ja era la tia.
Va ser sempre fidel al seu germà
i el va seguir allà on ell va anar.
Modista era la seva professió,
en enfilar l’agulla era campió.
Amb mà ferma portava la casa
i el cor feia servir com a cuirassa.
Als nebots com a fills ens estimava
i de petits al llit ens acotxava.
Xerrava tant com una cadernera,
li dèiem “la onomatopeica”.
Com a cuinera feia exquisideses
que no rebutjarien les marqueses.
Jugava al set i mig amb les amigues,
senyoretes que d’altres eren ties.
En començar vacances, al cinema
ens portava un dia i altre rere.
Ens perseguia, si la fèiem rabiar,
al voltant de la taula de dinar.
Perquè eixugués als plats em repetia:
No et fa pena la teva pobra tia?
La veig en una foto ben contenta
al meu costat quan jo en tenia tretze.
Quan de soldat a Sant Climent Sescebes,
em va cosir els botons de la guerrera.
Mort el pare, anà amb ma germana,
fins als noranta-set restà allotjada.
Per telèfon ens trucàvem els dos
i a cops l’anava a veure a Palamós.
L’últim cop no em deixava de la mà,
intuïa que estava per marxar.
Potser un dia perdré la xaveta,
però no t'oblidaré mai, tieta.
Li agradava la premsa del cor
i llegia novel·les d’amor.
PERE CASAS SERRA (06-10-2025)
