LA TITI
A mi tía, Rosa
Casas Roqué
Delgada, morena y de
ojos grandes, de joven
tenía un aire a lo
Sofía Loren.
No es que le
faltaran pretendientes,
pero ocurre que era
muy prudente.
Educada en no hacer
lo que no debía,
cuando se espabiló
ya era la tía.
A su hermano le fue
siempre fiel
y lo siguió haya
donde fue él.
Modista era su
profesión,
en enhebrar la aguja
era campeón.
Con mano firme
llevaba la casa
y el corazón usaba
cual coraza.
A los sobrinos como
a hijos nos amaba
y de niños en la
cama nos arropaba.
Charlaba como pájaro
jilguero,
la llamábamos la
onomatopéica.
Como cocinera hacía
exquisiteces
que no rechazarían
los marqueses.
Jugaba al siete y
medio con amigas,
señoritas que otros
eran tías.
Al acabar el curso,
al cinema
nos llevaba un día
y al siguiente.
Nos perseguía, si
la hacíamos rabiar,
alrededor de la mesa
deel comedor.
Para que secara los
platos me decía:
¿No sientes pena
por tu pobre tía?
La veo en una foto
muy contenta
a mi lado cuando yo
tenía trece.
Cuando soldado en
Sant Climent Sescebes,
me cosió los
botones de la guerrera.
Muerto mi padre, se
fue con mi hermana
hasta sus noventa y
siete fue alojada.
A menudo nos
llamábamos los dos
y a veces la iba a
ver a Palamós.
La última vez no me
dejaba de la mano,
intuía que se iba a
marchar.
Quizás un día
perderé la chaveta,
pero no te olvidaré
nunca, tieta.
Le gustaba la prensa
del corazón
y leía novelas de
amor.
PEDRO CASAS SERRA
(06-10-2025)
*
PEDRO CASAS SERRA
(06-10-2025)
*
LA TITI
A la meva
tia, Rosa Casas Roqué
Prima, morena
i d’ulls grossos, de jove
tenia un aire a la
Sofia Loren.
No és que li
manquessin pretendents,
però passa que era
massa prudent.
Educada en no fer el
que no es podia,
quan es va espavilar
ja era la tia.
Va ser sempre fidel
al seu germà
i el va seguir allà
on ell va anar.
Modista era la seva
professió,
en enfilar l’agulla
era campió.
Amb mà ferma
portava la casa
i el cor feia servir
com a cuirassa.
Als nebots com a
fills ens estimava
i de petits al llit
ens acotxava.
Xerrava tant com una
cadernera,
li dèiem “la
onomatopeica”.
Com a cuinera feia
exquisideses
que no rebutjarien
les marqueses.
Jugava al set i mig
amb les amigues,
senyoretes que
d’altres eren ties.
En començar
vacances, al cinema
ens portava un dia i
altre rere.
Ens perseguia, si la
fèiem rabiar,
al voltant de la
taula de dinar.
Perquè eixugués
als plats em repetia:
No et fa pena la
teva pobra tia?
La veig en una foto
ben contenta
al meu costat quan
jo en tenia tretze.
Quan de soldat a
Sant Climent Sescebes,
em va cosir els
botons de la guerrera.
Mort el pare, anà
amb ma germana,
fins als noranta-set
restà allotjada.
Per telèfon ens
trucàvem els dos
i a cops l’anava a
veure a Palamós.
L’últim cop no em
deixava de la mà,
intuïa que estava
per marxar.
Potser un dia perdré
la xaveta,
però no t'oblidaré
mai, tieta.
Li agradava la
premsa del cor
i llegia novel·les
d’amor.
PERE CASAS SERRA
(06-10-2025)