miércoles, 21 de octubre de 2026

2025-12-22 LA HISTORIA INTERMINABLE

LA HISTORIA INTERMINABLE


I


Nace un niño. Su madre lo cuida. Su padre lo protege.

Crece rodeado del amor de los suyos.


Ya mayor, descubre el dolor, la enfermedad, la injusticia.

Se compadece y quiere remediarlo.


Se mete entre la gente

les escucha, les anima, les orienta.


La gente cree en él

le escucha, le sigue, le obedece.


Pero los que mandan, los que controlan, los que dominan

le cogen miedo, temen perder sus privilegios.


Lo hacen detener, acusar falsamente de delitos

le juzgan, le condenan, le asesinan.


Lo llamarán el hijo de Dios.


II


De unos padres mayores, nace una niña. Se casa.

Tiene un hijo al que llaman Salvador.


Huyen de su país para salvar la vida de su hijo.

Regresan. Viven en un pueblecito. Fallece el esposo.


El hijo, ya mayor, inicia una vida pública.

Le rodean simpatizantes y seguidores.


Ella está intranquila

“Esto no puede acabar bien.”


Los poderosos hacen detener al hijo

lo injurian, lo vejan, lo matan.


Si no hubiera sido su madre

no la conocería nadie.


La llamarán la madre del hijo de Dios.


III


Son personas variopintas. Altas

del campo ricas ignorantes...


Conocen a un hombre un maestro

les impresiona les entiende


les cautiva le veneran

dejan su casa lo siguen.


Cuando es apresado, juzgado y ejecutado

huyen asustados -tienen miedo.


Después se reúnen. Recuerdan

sus palabras sus obras.


Hablan de él con todos en todas partes

esperan su regreso.


Los llamarán los discípulos del hijo de Dios.


IV


Son muchos los que tienen noticia

del hombre bueno asesinado.


Se reúnen en comunidades eligen sus dirigentes

practican sus ritos.


Las autoridades y gentes de otras creencias

los ridiculizan persiguen martirizan.


Pero son tantos que los que mandan

los quieren como aliados pactan con ellos.


Los hay humildes y caritativos.

Pero también altivos y rapaces.


Unos viven en palacios, queman disidentes, alientan guerras.

Otros, curan enfermos, ayudan necesitados, educan en el amor.


Los llamaran la iglesia del hijo de Dios.


V


Siguen naciendo niñas y niños-

ocho mil millones.


Levantan por un momento la vista de las pantallas

y ven a su alrededor cosas que no les gustan


hambre, guerras, ignorancia

desigualdades contaminación abusos


Quieren cambiar las cosas

acabar con las desigualdades por sexo idioma ideas


ser libres para hablar trabajar amar

acabar con las guerras el exterminio de la naturaleza


empiezan a animarse formar grupos organizarse

para cambiar de una vez las cosas.


¿Me ayudas a ponerles nombre?


Pedro Casas Serra (22-12-2025)



*



LA HISTÒRIA INTERMINABLE


I


Neix un nen. La seva mare el cuida. El seu pare el protegeix.

Creix envoltat de l'amor dels seus.


Ja gran, descobreix el dolor, la malaltia, la injustícia.

Es compadeix i vol remeiar-ho.


Es fica entre la gent

els escolta, els anima, els orienta.


La gent creu en ell

l’escolta, el segueix, l’obeeix.


Però els que manen, els que controlen, els que dominen

li agafen por, temen perdre els seus privilegis.


El fan detenir, acusar falsament de delictes

el jutgen, el condemnen, l’assassinen.


Li diran el fill de Déu.


II


Neix una nena d’uns pares vells. Es casa.

Té un fill al qual anomenen Salvador.


Fugen del seu país per a salvar la vida del seu fill.

Tornen. Viuen en un petit poble. Mor el marit.


El fill, ja gran, inicia una vida pública.

L’envolten simpatitzants i seguidors.


Ella està intranquil·la

“Això no acabarà bé.”


Els poderosos fan detenir al fill

l'injurien, el vexen, el maten.


Si no hagués sigut la seva mare

ningú no la coneixeria.


Li diran la mare del fill de Déu.


III


Són persones variades. Altes

del camp riques ignorants…


Coneixen a un home un mestre

els impressiona els entén


els sedueix el veneren

deixen casa seva el segueixen.


Quan és capturat, jutjat i executat

fugen espantats -tenen por.


Després es reuneixen. Recorden

les seves paraules les seves obres.


Parlen d'ell amb tothom a tot arreu

esperen el seu retorn.


Els diran els deixebles del fill de Déu.


IV


Són molts els que tenen notícia

de l'home bo assassinat.


Es reuneixen en comunitats trien els seus dirigents

practiquen els seus rituals.


Les autoritats i gents d'altres creences

els ridiculitzen persegueixen martiritzen.


Però són tants que els que manen

els volen com a aliats pacten amb ells.


N'hi ha d’humils i caritatius

però també d’altius i rapinyaires.


Uns viuen en palaus, cremen dissidents, beneeixen guerres.

Els altres, curen malalts, ajuden necessitats, eduquen en l'amor.


Els diran l'església del fill de Déu.


V


Continuen naixent nenes i nens-

vuit mil milions.


Aixequen per un moment la vista de les pantalles

i veuen al seu voltant coses que no els agraden


fam, guerres, ignorància,

desigualtats contaminació abusos


Volen canviar les coses

posar fi a les desigualtats per sexe idioma idees


ser lliures per a parlar treballar estimar

posar fi a les guerres l'extermini de la naturalesa.


Comencen a animar-se entre ells formar grups organitzar-se

per a canviar d'una vegada les coses.


M’ajudes a posar-los nom?


Pere Casas Serra (22-12-2025)

 

martes, 20 de octubre de 2026

2025-11-30 LA CHAQUETA DE PUNTO

LA CHAQUETA DE PUNTO


Unos años después de conocernos,

se compró una chaqueta azul de punto,

de las que cierran por delante con botones-


cárdigan, creo que se llaman, por un lord

que las usaba durante la Gran Guerra.

La lleva puesta siempre para estar por casa.


Pero ya tiene años, y hoy luce deslucida,

su lana haciendo pilling -esas bolitas

que las prendas de lana sacan con el uso-,


los bolsillos caídos, desfondados,

y las mangas con coderas calvas.

Pero insiste en llevarla, le ha tomado cariño.


Ha cortado sus mangas por encima del codo,

lo que hace que parezca más bien una toquilla,

y dice que si un día no la usa, guardará


sus bonitos botones marrones de recuerdo,

para cosérselos a la chaqueta nueva.

Es un sentimental. Y así me gusta.


Pedro Casas Serra (30-11-2025)

 

lunes, 19 de octubre de 2026

2025-11-20 PIENSO EN TI

PIENSO EN TI

Cuando veo un hilo de luz
cercando tu puerta
que me acoge
Pienso en ti

Cuando por la noche sueño
subo y bajo montañas
cruzo ríos
Pienso en ti

Cuando un ojo se abre al día
y el otro duerme todavía
y el alma se despereza
Pienso en ti

Cuando la ducha me limpia
de cualquier pesadilla
y el espejo me refleja
Pienso en ti

Si me encuentro por la calle
un perro blanco o un perro negro
que me mira a los ojos
Pienso en ti

Si bajo una palmera
oigo de las cotorras
el parloteo
Pienso en ti

Cuando encuentro un horno de pan
cuyo escaparate
lo hace atractivo para entrar
Pienso en ti

Si encuentro un ser vivo
que lleva una bufanda
en verano
Pienso en ti

Si es tan avezado
que se tapa con la bufanda
hasta la nariz
Pienso en ti

Y si tan friolero
que estira la bufanda
hasta el ombligo
Pienso también en ti

I si un día me viniera

a las manos el Eclesiastés
tan agorero
¡Caramba, en ti pensaría!

Esto es una obsesión
pues solo pienso en ti
!Qué prisión!

Pensando en ti.

Pedro Casas Serra (20-11-2025)

 

*

 

PENSO EN TU


Quan veig un fil de llum

voltant la teva porta

que m’acull

Penso en tu


Quan a la nit somnio

pujo i baixo muntanyes

passo rius

Penso en tu


Quan un ull s'obre al dia

i l’altra encara dorm

i l’ànima s’estira

Penso en tu


Quan la dutxa em neteja

de qualsevol malson

i el mirall em reflexa

Penso en tu


Si em trobo pel carrer

un gos blanc o un gos bru

que em mira als ulls

Penso en tu


Si sota una palmera

sento de les cotorres

la xerrameca

Penso en tu


Quan trobo un forn de pa

que el seu aparador

fa bo d’entrar

Penso en tu


Si trobo un ésser viu

que porta una bufanda

a l’estiu

Penso en tu


Si és tan avesat

que es tapa amb la bufanda

fins al nas

Penso en tu


Si és tan fredolic

que estira la bufanda

fins al melic

Penso també també en tu


I si un dia em vingués

a mans l’Eclesiastès

tan augurer

Coi, en tu pensaria!


Això és una obsessió

doncs només penso en tu

Quina presó!


Pensant en tu.


Pere Casas Serra (20-11-2025)

 

 

domingo, 18 de octubre de 2026

2025-10-31 ¡BUENOS DÍAS, AMOR!

¡BUENOS DÍAS, AMOR!


¡Buenos días, amor!, te deseo a esta hora,
que no te duela nada, que te encuentres bien,
que brille el sol por ti, que arome el aire,
que te sonría la gente en la calle.

Que bata tu corazón volviendo a casa,
pensando que me hallarás, que allí estaré
consultando el reloj de la sala,
hasta escuchar tintinear tus llaves.

Quizás toda palabra sea inútil
pasados tanto años de estar juntos
que la sola mirada nos expresa.

Pero déjame, amor, que alegremente,
mañana, hoy, ayer y en el futuro,
te salude diciendo: ¡Amor, buen día!


Pedro Casas Serra (31-10-2025)

 

*

 

BON DIA, AMOR!


Bon dia, amor!, et desitjo a hores d’ara,

que res no et faci mal, que et trobis bé,

que brilli el sol per tu, que aromi l’aire,

que la gent et somrigui pel carrer.


Que bategui el teu cor en tornar a casa,

pensant que em trobaràs, que allà estaré

consultant el rellotge de la sala,

fins a sentir dringar el teu clauer.


Potser tota paraula n’és sobrera

després que són tants anys de viure junts

que la sola mirada ens interpreta.


Però deixa'm, amor, que amb alegria,

demà, avui, ahir i en el futur,

et saludi dient: Amor, bon dia!



Pere Casas Serra (31-10-2025)

 

sábado, 17 de octubre de 2026

2025-10-20 CUANDO LLEGUEN PENURIAS DEL PRESENTE...

CUANDO LLEGUEN PENURIAS DEL PRESENTE...


Que yo al morir bendeciré mi suerte

pues será compasión, y no venganza,

darme en tu seno cándido la muerte.

RAIMUNDO LULIO


Cuando lleguen penurias del presente,

piensa en todo el amor que has recibido,

en los besos, los mimos, las ternezas

que colmaron tus años infantiles.


No reniegues del mal que de adulto sufriste.

¿No es el odio otra cara del amor?

Piensa en esos destellos de pasión

de un cuerpo en otro cuerpo.


Pide solo a la muerte compasiva

que te libre del cuerpo consumido

que te ancla en un mundo advenedizo.

Y que solo tu amor siempre perdure.


Pedro Casas Serra (20-10-2025)

viernes, 16 de octubre de 2026

2025-10-06 LA TITI

LA TITI


A mi tía, Rosa Casas Roqué


Delgada, morena y de ojos grandes, de joven

tenía un aire a lo Sofía Loren.

No es que le faltaran pretendientes,

pero ocurre que era muy prudente.

Educada en no hacer lo que no debía,

cuando se espabiló ya era la tía.

A su hermano le fue siempre fiel

y lo siguió haya donde fue él.


Modista era su profesión,

en enhebrar la aguja era campeón.


Con mano firme llevaba la casa

y el corazón usaba cual coraza.

A los sobrinos como a hijos nos amaba

y de niños en la cama nos arropaba.

Charlaba como pájaro jilguero,

la llamábamos la onomatopéica.

Como cocinera hacía exquisiteces

que no rechazarían los marqueses.


Jugaba al siete y medio con amigas,

señoritas que otros eran tías.


Al acabar el curso, al cinema

nos llevaba un día y al siguiente.

Nos perseguía, si la hacíamos rabiar,

alrededor de la mesa deel comedor.

Para que secara los platos me decía:

¿No sientes pena por tu pobre tía?

La veo en una foto muy contenta

a mi lado cuando yo tenía trece.


Cuando soldado en Sant Climent Sescebes,

me cosió los botones de la guerrera.


Muerto mi padre, se fue con mi hermana

hasta sus noventa y siete fue alojada.

A menudo nos llamábamos los dos

y a veces la iba a ver a Palamós.


La última vez no me dejaba de la mano,

intuía que se iba a marchar.

Quizás un día perderé la chaveta,

pero no te olvidaré nunca, tieta.


Le gustaba la prensa del corazón

y leía novelas de amor.


PEDRO CASAS SERRA (06-10-2025)


*


PEDRO CASAS SERRA (06-10-2025)

 

*

 

LA TITI


A la meva tia, Rosa Casas Roqué


Prima, morena i d’ulls grossos, de jove

tenia un aire a la Sofia Loren.

No és que li manquessin pretendents,

però passa que era massa prudent.

Educada en no fer el que no es podia,

quan es va espavilar ja era la tia.

Va ser sempre fidel al seu germà

i el va seguir allà on ell va anar.


Modista era la seva professió,

en enfilar l’agulla era campió.


Amb mà ferma portava la casa

i el cor feia servir com a cuirassa.

Als nebots com a fills ens estimava

i de petits al llit ens acotxava.

Xerrava tant com una cadernera,

li dèiem “la onomatopeica”.

Com a cuinera feia exquisideses

que no rebutjarien les marqueses.


Jugava al set i mig amb les amigues,

senyoretes que d’altres eren ties.


En començar vacances, al cinema

ens portava un dia i altre rere.

Ens perseguia, si la fèiem rabiar,

al voltant de la taula de dinar.

Perquè eixugués als plats em repetia:

No et fa pena la teva pobra tia?

La veig en una foto ben contenta

al meu costat quan jo en tenia tretze.


Quan de soldat a Sant Climent Sescebes,

em va cosir els botons de la guerrera.


Mort el pare, anà amb ma germana,

fins als noranta-set restà allotjada.

Per telèfon ens trucàvem els dos

i a cops l’anava a veure a Palamós.

L’últim cop no em deixava de la mà,

intuïa que estava per marxar.

Potser un dia perdré la xaveta,

però no t'oblidaré mai, tieta.


Li agradava la premsa del cor

i llegia novel·les d’amor.

 

PERE CASAS SERRA (06-10-2025)

jueves, 15 de octubre de 2026

2025-09-22 LA FOTOGRAFÍA

LA FOTOGRAFÍA


(Para Francisco)

Me envías por WhatsApp una fotografía
desde el Camp de la Bota*;
señalas con el dedo
un nombre, entre otros muchos,
que está escrito en un muro.

Y recuerdo a tu madre
acurrucada, viejecita,
en el sofá de tu casa,
obligada a servir, desde muy joven,
en casa de unos señores de Barcelona.

¡Mierda de guerras! ¡Mierda!


* https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Camp_de_la_Bota


PEDRO CASAS SERRA (22-09-2025)

 

*

 

LA FOTOGRAFIA


(Pel Francesc)


M’envies per WhatsApp una fotografia

des del Camp de la Bota*;

assenyales amb el dit

un nom, entre molts d’altres,

que està escrit en un mur.


I me'n recordo de la teva mare

arraulida, velleta,

en el sofà de casa teva,

obligada a servir, des de ben jove,

a casa d’uns senyors de Barcelona.


Merda de guerres! Merda!


* https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Camp_de_la_Bota


PERE CASAS SERRA (22-09-2025)