miércoles, 30 de septiembre de 2020

Hablando con Salvador Espriu en el cementerio de Sinera IV

 

HABLANDO CON SALVADOR ESPRIU

EN EL CEMENTERIO DE SINERA IV


Las arañas hilaban

palacios de rey,

estancias que aprisionan

pasos de invierno.

SALVADOR ESPRIU


Como en el cine, en que uno

se sienta en la butaca y ve

pasar frente a sí historias

e incidencias sin faltar nada,

así habita el poeta

un mundo imaginario.


No creas lo que dice,

mas déjate llevar

por el vuelo de las palabras

que, no por falso, es menos

real que el otro:

vive un momento el sueño

de la felicidad.

 

Pedro Casas Serra (02-03-2013)

martes, 29 de septiembre de 2020

Hablando con Salvador Espriu en el cementerio de Sinera III

 

HABLANDO CON SALVADOR ESPRIU

EN EL CEMENTERIO DE SINERA III


Sigue

en mis dedos la rosa

que cogí.

SALVADOR ESPRIU


Cuando siento que pasaron los días

en que corría el agua a borbotones

por mi interior, y que a veces, me cuesta

recordar los momentos que fui feliz,

pienso que ahora mismo

hay jóvenes que hacen el amor.


Cuando llegue la muerte

que todo lo despide y descabeza,

no conservaré mundo, nombre o cuerpo

sino solo palabras.

Procuro que, por eso, sean de amor.

 

Pedro Casas Serra (02-03-2013)


 

lunes, 28 de septiembre de 2020

Hablando con Salvador Espriu en el cementerio de Sinera II

 

HABLANDO CON SALVADOR ESPRIU

EN EL CEMENTERIO DE SINERA II


.....................No amo

nada más, sino la sombra

viajera de una nube.

SALVADOR ESPRIU


¿Cómo haré para enganchar los trozos

desmenuzados, dispersos por la sala?

Esta mañana, se me ha roto la vida.

Corría tan aprisa que no he visto

el jabón en el suelo, he resbalado y ¡ay!,

me cayó de las manos. Así pasó.

No sé que hacer. Observo los trocitos,

desesperado. Querría reunirlos.

¡Son tantos! Y me veo pequeño en cada uno. 

 

Pedro Casas Serra (02-03-2013) 

domingo, 27 de septiembre de 2020

Hablando con Salvador Espriu en el cementerio de Sinera I

 

HABLANDO CON SALVADOR ESPRIU

EN EL CEMENTERIO DE SINERA I


Camino del cementerio

de Sinera, caballos

arrastran los ejes

del carro de la muerte.


No es dura la subida

pero los pies no querrían

tomar la cuesta de los cipreses

que se alzan al final.


El pueblo queda atrás

y el mar, vastísimo, se abre

a los ojos, azul que se prolonga

donde comienza el cielo.


Tras la verja de hierro,

pulcra, se muestra a ti

la ciudad de los muertos,

y en la puerta de un nincho

te saluda Espriu.

 

Pedro Casas Serra (02-03-2013)

sábado, 26 de septiembre de 2020

GUINEU de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

GUINEU

El lloc? Un solar,
campament de frontera:
davant l’arbre, s’exposen
vergonyes de pedres
aplanades, brutes
d’olis i frec de robes.
….El teu posat? De vell,
d’atònit, de plantat
en un dia que es mor.
....El color del crepuscle?
Roig pudent de guineu.
….Què faràs? Tornar-te’n
on saps que et rebran
les cases i les dones.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


ZORRO

¿El sitio? Un solar,
campamento de frontera:
frente al árbol, se exponen
vergüenzas de piedras
aplanadas, sucias
de aceite y el roce de ropas.
….¿Tu ademán? De viejo,
de atónito, de parado
en un día que se muere.
....¿El color del crepúsculo?
Rojo maloliente de zorro.
….¿Qué harás? Volver
donde sabes te recibirán
las casas y las mujeres.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 25 de septiembre de 2020

LE GRAND SOIR de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

LE GRAND SOIR

No somniàvem cap tombant de l’any,
ni confiàvem ja que la tardor
final, oberta -
……………..I és avui. No ens menen
les ratlles de la pedra i de l’asfalt.
Mans que es descaragolen damunt l’herba
com la fulla que ajeu el seu rovell.
Les mans que ens feien mal. Ara les eines
fugen dels dits, i cauen i s’enterren
dins l’àvida bondat del llot. Les dones
tremolen de genolls: han portat massa
provisions menudes, per carrers
que mai no duien sinó a casa, i dretes
han vetllat cuites lentes i febroses
com malalties de la mort. Un vent
d’enllà de tanques i parets, els torna
freds que tenien oblidats. Recorden
com s’estarrufa el núvol baix de cendra
dels olivers, i vénen amb nosaltres.
Arriba encara un tren, quan la ciutat
no té més esma per desfer-los a peces,
i s’adorm com un cuc, flàccid i llarg.
Ni cal que ens mirem. Seguim els nens.
Mentre nosaltres érem pacients,
ells han furgat sota el cos de la bèstia.
Saben rieres, esvorancs, desguassos
per on se’ns escolava el pus. Passem-hi.
És un ofec darrer, i buidem el monstre.
Passem-hi tots. Sortim a negra nit.
Demà xisclarà el sol. De lluny, salvatges,
veurem com es resseca el ventre immund.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


LE GRAND SOIR

No soñábamos ningún final de año,
ni confiábamos puesto que el otoño
final, abierto -
……………..Y es hoy. No nos dirigen
las líneas de la piedra y del asfalto.
Manos que se desenroscan sobre la hierba
como la hoja que echa su yema.
Las manos que nos hacían daño. Ahora las herramientas
huyen de los dedos, y caen y se entierran
en la ávida bondad del lodo. Las mujeres
agitan las rodillas: han traído demasiadas
provisiones pequeñas, por calles
que no llevaban sino a casa, y erguidas
han velado cocidos lentos y febriles
como enfermedades de la muerte. Un viento
de más allá de vallas y paredes, les devuelve
fríos que tenían olvidados. Recuerdan
como se hincha la nube baja de ceniza
de los olivos, y vienen con nosotros.
Aún llega un tren, cuando a la ciudad
no le quedan fuerzas para deshacerlo a piezas,
y se duerme como un gusano, flácido y largo.
Ni siquiera hace falta que los miremos. Seguimos a los niños.
Mientras nosotros éramos pacientes,
ellos han hurgado bajo el cuerpo de la bestia.
Conocen rieras, agujeros, desagües
por donde se nos derramaba el pus. Pasemos.
Es un último ahogo, y vaciamos el monstruo.
Pasemos todos. Salimos a la negra noche.
Mañana chillará el sol. De lejos, salvajes,
veremos como se reseca el vientre inmundo.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 24 de septiembre de 2020

ELS INNOCENTS de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

ELS INNOCENTS

Que malvats que eren. Com sofrien. Folls,
es buidaven els ulls amb cloves d’ostra
per no mirar la por. Fa tant de temps.
El déu Osiris era el lotus fàl.lic
que bevia Nil negre per dreçar-se
túrgid de llunys etíops.
……………………….Ara, veus,
és un cautxú color de sol, petita
mànega d’aeròdrom que infla el buf
de les galtes dels nens: prims i estridents,
amb sorra als peus, les mans blaves de calç,
corren de banda a banda de la festa
com si fos una plaça neta d’ombres,
i omplen el déu de rialla.
…………………………Que esclati.
Som innocents. No tenim set de llots.
Hem fet l’eixut. Sortim a passejar
per terres clares. Recs ben maonats,
antenes, porcellanes, dents d’acer.
La brisa passa llisa. No l’infecten
pues amb mala saba d’esbarzer.
Hem aterrat els arbres fullespessos
com basses enllacades. Els filats
que s’estenen damunt el nostre cap
els hem nuat nosaltres. Resseguim
l’ordre senzill de branques i rebrots,
i ens fan recer les serres d’una mantis,
religiosa com nosaltres, sense
orgasme. No rosega, no tritura,
rodes aèries somnien, lentes,
i els cables brumen de crepuscle dolç.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


LOS INOCENTES

Qué malvados que eran. Cómo sufrían. Locos,
se vaciaban los ojos con conchas de ostras
para no ver el miedo. Hace tanto tiempo.
El dios Osiris era el loto fálico
que bebía negro Nilo para erigirse
túrgido de lejanos etíopes.
……………………….….Ahora, ves,
es un caucho color de sol, pequeña
manga de aeródromo que hincha el bufo
de los carrillos de los niños: delgados y estridentes,
con arena en los pies, las manos azules de cal,
corren de lado a lado de la fiesta
como si fuera una plaza limpia de sombras,
y llenan al dios de risa.
…………………….…Que estalle.
Somos inocentes. No tenemos sed de lodos.
Hemos hecho el enjuague. Salimos a pasear
por claras tierras. Acequias bien pavimentadas,
antenas, porcelanas, dientes de acero.
La brisa pasa sin trabas. No la infectan
púas con mala savia de zarza.
Hemos derribado los árboles espesos de hojas
como balsas enlodadas. Los hilos
que se extienden sobre nuestras cabezas
los hemos anudado nosotros. Reseguimos
el orden sencillo de ramas y retoños,
y nos dan cobijo las sierras de una mantis,
religiosa como nosotros, sin
orgasmo. No mordisquea, no tritura,
aéreas ruedas sueñan, lentas,
y los cables susurran de dulce crepúsculo.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 23 de septiembre de 2020

L’ONCLE de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

L’ONCLE

Per ells, l’hora dolenta. Confitures,
taronges i torrades i cafè.
Però les mans tremolen sense fred,
nues bombolles de nivell, i acusen
la seva incertitud. Els pares tussen,
mediten l’arna que s’agafa el vesc
del bol de llet, i oloren altres tels
de vida groga i plana que els embulla.
S’enduen el seu fàstic al carrer
i deu haver trigat a dissipar-se’ls.
A migdia, ben cert, tornen els pares
tots canviats de cara. Ja són ells,
tal com es deuen. Saben els principis
dels ordres bons, domèstics i polítics.
….Afirmen i disposen, deixen dit,
Regiren el calaix de les més velles
troques d’experiència, i les pengen,
per cabdellar-les, a les mans dels fills.
Les mans es tanquen, el fred guanya els dits,
tota la sang del món circula lenta.
Parlen els pares i boneix l’espera
que callin. Les imatges del matí,
com bèsties frements al fons de coves,
han romàs, miserables, dins els ulls
buidats de fe. I els fills, massa segurs
del poc que han vist i el molt que per ells volen,
no obliden com als pares se’ls ha obert,
ominosa, l’esquerda a la paret.
….Boirosos de menyspreu, llisquen pels vidres
del carrer inhòspit que va ser una llar.
On és, l’eixut i cert? Es gira un guant,
i el dintre és fora. Les coses creïbles
són fora. D’un Enlloc, senten que els crida
l’Oncle. Saben qui és: l’Oncle malvat
amb qui els pares no es fan. El cercaran,
captaran que els eduqui per un viure
on mai, per molt que els despulli la nit,
nus al matí, coneguin la vergonya.
Sempre rondant terrenys d’entesa, l’Oncle
no se’ls refusa. Còmplice subtil,
els surt al pas als racons on es perden.
Deferent el que volen. Ell els mena.
….Anys per l’Enlloc, i quan Ell també mor
tornen. No en parlen més. Un dia, senten
que el matí és per ells l’hora dolenta.
Ja pugen els seus fills. Miren al volt,
es compten, i no es troben tots. Enlloc
no veuen la germana, tan quieta,
que va matar el seu gat a cops de pedra
i va dormir tres dies amb el gat mort.
On és el germà gran, que els turmentava
donant-los a complir deures obscurs?
I el que deia que sempre anaven bruts,
que feien tots pudor d’home? No saben
les golfes de l’Enlloc, fins on pujaven,
als temps de l’Oncle mort, els preferits.
Tots els perduts hi són: van esculpint
la cara del nou Oncle, pels nous fills.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)




El TÍO

Para ellos, la mala hora. Confituras,
naranjas y tostadas y café.
Pero las manos tiemblan sin frío,
desnudas burbujas de nivel, y acusan
su incertidumbre. Los padres tosen,
cavilan la polilla que se adhiere a la viscosidad
del bol de leche, y huelen otras telillas
de vida amarilla y llana que los enreda.
Se llevan su asco a la calle
y debe de haber tardado en disipárseles.
A mediodía, seguro, los padres regresan
con el rostro cambiado. Ya son ellos,
tal como deben ser. Conocen los principios
de los buenos órdenes, domésticos y políticos.
….Afirman y disponen, dejan dicho.
Revuelven el cajón de las madejas
de experiencia más viejas, y las cuelgan,
para ovillarlas, en las manos de los hijos.
Las manos se cierran, el frío alcanza los dedos,
toda la sangre del mundo circula lenta.
Hablan los padres y vale la pena la espera
de que callen. Las imágenes de la mañana,
como bestias temblorosas al fondo de cuevas,
han permanecido, miserables, dentro de los ojos
vacíos de fe. Y los hijos, demasiado seguros
de lo poco que han visto y lo mucho que quieren para ellos,
no olvidan cómo a los padres se les ha abierto,
ominosa, la grieta en la pared.
….Neblinosos de desprecio, se deslizan por los cristales
de la calle inhóspita que fue un hogar.
¿Dónde está, lo parco y cierto? Se gira un guante,
y el interior queda fuera. Las cosas creíbles
están fuera. De un En ninguna parte, oyen que les llama
el Tío. Saben quién es: el malvado Tío
con quien los padres no se hablan. Lo buscarán,
pedirán que les eduque para vivir
donde nunca, por mucho que la noche los desnude,
desnudos por la mañana, conozcan la vergüenza.
Siempre rondando terrenos de entendimiento, el Tío
no se les rehúsa. Cómplice sutil,
les sale al paso en los rincones donde se pierden.
Complaciente con lo que quieren. Él los dirige.
….Años para En ninguna parte, y cuando Él muere también
vuelven. No hablemos más. Un día, sienten
que la mañana es para ellos la mala hora.
Ya crían a sus hijos. Miran a su alrededor,
se cuentan, y no se encuentran todos. En ninguna parte
ven a la hermana, tan tranquila,
que mató a su gato a golpes de piedra
y durmió tres noches con el gato muerto.
¿Dónde está el hermano mayor, que los atormentaba
dándoles a cumplir oscuros deberes?
¿Y el que decía que siempre iban sucios,
que todos hacían mal olor de hombre? No saben
hasta dónde subían las buhardillas de En ninguna parte,
en tiempos del Tío muerto, los preferidos.
Están todos los perdidos: van esculpiendo
la cara del nuevo Tío, para los nuevos hijos. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra) 

 

martes, 22 de septiembre de 2020

ELS MIRALLS de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

ELS MIRALLS

I si una dona és massa fina
com per triar i anar triant: passar
de parada en parada, amb un vigor
de marmanyera, toquejar les peres
i veure engany en la frescor dels ous?
….Començar el dia amb una tria?
Córrer tot el mercat, a publicar
la seva passió vestal, a fer el pregó
del tribut de bon ordre i qualitats
que ella vol exactar de cada dia -
….Millor la que és lleial i oculta.
Fa temps que va triar, i té confiança.
Les agències llises i discretes
per ara no han fallat. La seva porta
va obrint-se, i tot acut puntualment.
….I què, si té hores de dubte?
(Potser va pagant molt pel que val menys,
potser les altres troben pel carrer
coses que saben estimar, i no en parlen
quan són amb ella, dins les seves cambres.)
….Que no la voltin ombres tèrboles.
Que en tots nosaltres, miralls on es mira
quan sospesa la prova de l'encert
amb què s'ha triat ella els seus per sempre,
retrobi, sempre nítida, una imatge.
….Mostrem-li, nostra i assumida,
la seva tria: l'alt honor dels seus. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


LOS ESPEJOS

¿Y si una mujer es demasiado fina
como para escoger y escoger: pasar
de puesto en puesto, con un vigor
de verdulera, toquetear las peras
y ver engaño en la frescura de los huevos?
….¿¿Empezar el día con una elección?
Recorrer todo el mercado, para publicar
su pasión vestal, para hacer el pregón
del tributo de buen orden y calidades
que ella quiere obtener de cada día -
….Mejor la que es leal y oculta.
Hace tiempo que escogió, y tiene confianza.
Las agencias suaves y discretas
por ahora no han fallado. Su puerta
va abriéndose, y todo acude puntualmente.
….¿Y qué, si tiene horas de duda?
(Quizás va pagando mucho por lo que vale menos,
quizás las otras encuentran por la calle
cosas que saben apreciar, y no hablan de ello
cuando están con ella, en sus habitaciones.)
….Que no la cerquen sombras turbias.
Que en todos nosotros, espejos donde se mira
cuando sopesa la prueba del acierto
con que ha elegido a los suyos para siempre,
reencuentre, siempre nítida, una imagen.
….Mostrémosle, nuestra y asumida,
su elección: el alto honor de los suyos.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 21 de septiembre de 2020

SOCIETAS PANDARI de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

SOCIETAS PANDARI

“Tant com riuen les noies. En el dubte,
riuen: no saben com els pot tocar
de pagar el deute que mai no han promès,
però coneixen que esperem cobrar-lo
d’elles només. D’aquesta, tu? Si vols
cobrar-te el deute que no vaig cobrar
i trossejar una serpeta de riure,
jo et deixaré la clau del meu estudi
on no hi haurà ningú”.
………………………“Deu anys més jove
que jo. Deu anys encara no passats
amidant l’un amb l’altre els bastonets:
les decències (seva i de les altres),
els afectes i els pactes. Jo et diré
com pots persuadir-la que t’accepti,
que comenci a acceptar. Tu la faràs
sofrir, i aprendràs molt. Després, quan sàpigues
com una dona es gira a ser feliç,
un dia que enraonem, potser seré
jo qui escolti”.
………………“Aquí tens diners
perquè trepitgis ben fort, i t’oblidis
que no t’has vist gens clar. Si en ella sotges,
planes enllà, com trota el teu orgull,
entra-hi, travessa, i ferma l’ase esquerp.
Talla camins per aquest cos, i beu,
fresca per tu, la súplica dels ulls.
Quan tornis, entraràs al teu reialme:
home fet home, vindràs amb els homes”.
….Isis de plata, sents el que et demano?
La Cara de Lleó pels que han parlat.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


SOCIETAS PANDARI

“Tanto como ríen las muchachas. En la duda,
ríen: no saben cómo les puede tocar
pagar la deuda que nunca han adquirido,
pero saben que esperamos cobrarla
de ellas solo. ¿Tú de ésta? Si quieres
cobrarte la deuda que no cobré
y partir a alguien malévolo de risa,
yo te dejaré la llave de mi estudio
donde no habrá nadie”.
……………….………“Diez años más joven
que yo. Diez años aún no transcurridos
midiendo el uno con el otro los palillos:
las decencias (suya y de las otras),
los afectos y los pactos. Yo te diré
como puedes persuadirla para que te acepte,
que empiece a aceptarte. Tú la harás
sufrir, y aprenderás mucho. Después, cuando sepas
cómo una mujer empieza a ser feliz,
un día que conversemos, quizás seré
yo quien te escuche”.
………………..…“Aquí tienes dinero
para que pises bien fuerte, y te olvides
de que no te has visto nada claro. Si en ella avizoras,
llanuras allá, como trota tu orgullo,
entra, atraviesa, y ata el asno arisco.
Abre caminos por este cuerpo, y bebe,
fresca para ti, la súplica de sus ojos.
Cuando vuelvas, entrarás en tu reino:
hombre hecho hombre, vendrás con los hombres”.
….Isis de plata, ¿oyes lo que te pido?
La Cara de León para los que han hablado.

 Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 20 de septiembre de 2020

ELS POLLS de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

ELS POLLS

Se’n va anar. Viu amb gent que no ens coneixen
i els parla de nosaltres. Sovint, torna
i sorprèn actituds que ens fan vergonya:
omplíem un got d’aigua, ens hem distret,
l’aixeta va rajant i ens glaça els dits,
i el seu ull ha notat que ja no som
sensibles als grans freds d’aquest casal.
Es quedarà uns quants dies, i les cares
se’ns aniran tornant blanques i buides
com d’un ferit que es dessagna al talús
de grava, quan traspunta un matí gris,
després del xoc de trens. Ell farà tard
a dinar i sopar. Descabellat,
contarà que ha explorat cellers, teulades.
Que hi ha vides més sordes que les nostres,
veïnes nostres. Que tot l’edifici
el mortifica el corc d’uns ulls d’escales
inesperades. Pujarem amb ell,
i ens haurem d’ajupir dins una golfa
on es pareix per terra. Olorarem.
Tastarem menges de color de tosca
per les dents mal falcades. “No direu
que els vostres pobres no pateixin molt”.
El darrer vespre (l’endemà se’n va)
ens entra puntual, amb l’ull encès,
aguanta un grum damunt les estovalles
i el deixa caure. “Són polls”. Ha sabut
ficar la mà al baix ventre d’una vella.
No diem res. És el nostre germà
i és el de sempre. L’agafem pel braç
i sentim com tremola de plaer.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


LOS PIOJOS

Se fue. Vive con gente que no nos conoce
y les habla de nosotros. A menudo, vuelve
y sorprende actitudes que nos dan vergüenza:
llenábamos un vaso de agua, nos hemos distraído,
el grifo va manando y nos hiela los dedos,
y sus ojos han advertido que ya no somos
sensibles a los grandes fríos de este caserón.
Se quedará unos cuántos días, y las caras
se nos irán volviendo blancas y vacías
como de herido que se desangra en el talud
de graba, cuando despunta una mañana gris,
después del choque de trenes. Él llegará tarde
a comer y a cenar. Desgreñado,
contará que ha explorado bodegas, tejados.
Que hay vidas más calladas que las nuestras,
vecinas nuestras. Que a todo el edificio
lo mortifica la carcoma de unos agujeros de escalera
inesperados. Subiremos con él,
y nos tendremos que agachar en una buhardilla
donde se da a luz en el suelo. Oleremos.
Probaremos alimentos de color de sarro
por los dientes mal sujetos. “No diréis
que vuestros pobres no sufren mucho”.
La ultima tarde (al siguiente día se va)
entra puntual, con los ojos encendidos,
sostiene un grumo sobre el mantel
y lo deja caer. “Son piojos”. Ha sabido
meter la mano en el bajo vientre de una vieja.
No decimos nada. Es nuestro hermano
y es el de siempre. Lo cogemos por el brazo
y notamos como tiembla de placer. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra) 

sábado, 19 de septiembre de 2020

EL LLEOPARD de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

EL LLEOPARD

Llotges obertes a la mar daurada.
Falcons de coll febril. Noies pageses,
per venir a l'alcova del senyor,
porten collars, arracades i anells
d'or hieràtic. Clergues nus d'acer,
óssos tentinejant entre els tapissos,
riure de llima del foll. Els grans porcs
et duien a l'ullal l'estrip de mort,
i la mà teva els ha arrencat l'escrot.
Llunes i flautes dins els teus jardins.
….No hi pensis més. Esperes la visita
del teu diner. Guantat com sempre, gris,
t'ha de llegir les xifres que per tu
són la Llei. Si ho demanes, amb veu sorda,
repassarà la llista de les coses
que ell, el submís, et permet. Potser sí
que en un extrem del parc, pots fer posar
la gàbia, i tenir-hi un lleopard.
Cridar l'atenció? No gens. El xòfer
li donarà el menjar. Cada matí
tu hi aniràs, a escoltar com s'escruixen
costelles de vells pencos. Tot el temps
fumaràs àvid, i tornat a casa
tindràs pressa a passar-te per les mans
molta aigua de colònia. Les bèsties
puden tan fort. Hauràs d'apujar el sou
del xòfer. Ara sap, cada matí,
que al cor del ric hi grunyen passions
ennuegades com les que ell, de nen,
sentia rogallar en la nit dels mísers,
quan dormia a la cambra dels seus pares. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


EL LEOPARDO

Lonjas abiertas a la mar dorada.
Halcones de cuello febril. Muchachas campesinas,
para ir a la alcoba del señor,
llevan collares, pendientes y sortijas
de oro hierático. Clérigos desnudos de acero,
osos tambaleándose entre los tapices,
risa de lima del loco. Los grandes cerdos
te traían en sus colmillos desgarro de muerte,
y tu mano les ha arrancado el escroto.
Lunas y flautas dentro de tus jardines.
….No pienses más. Esperas la visita
de tu dinero. Enguantado como siempre, gris,
te ha de leer las cifras que para ti
son la Ley. Si lo pides, con voz sorda,
repasará la lista de las cosas
que él, el sumiso, te permite. Quizás sí
que en un extremo del parque, puedas hacer poner
la jaula, y tener un leopardo.
¿Llamar la atención? No, en absoluto. El chófer
le dará de comer. Cada mañana
irás a escuchar como se quiebran
las costillas de viejos pencos. Todo el tiempo
fumarás ávidamente, y de regreso a casa
te apresurarás a pasarte por las manos
mucha agua de colonia. Las bestias
hieden tanto. Tendrás que subir el sueldo
al chófer. Ahora sabe, cada mañana,
que en el corazón del rico gruñen atragantadas
pasiones como las que él, de niño,
oía roncar en la noche de los míseros,
cuando dormía en la habitación de sus padres.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 18 de septiembre de 2020

CANÇÓ DE BRESSOL de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

CANÇÓ DE BRESSOL

Tu vas amb compte, Cresus.
Tu tens pietat.
Mires que no s’irritin
els genis nocturns.
A tu, la llum del dia
no t’ha de fer por.
Rius, quan veus que t’odien
els pobres, només.
Però els vells foscos! Criden,
se t’ofega el cor.
Tu no fas com els pobres,
que s’han tornat sords.
De nit, fins que t’adormis,
tingues pietat.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


CANCIÓN DE CUNA

Tú vas con cuidado, Creso.
Tú tienes piedad.
Miras que no se irriten
los genios nocturnos.
A ti, la luz del día
no te tiene que dar miedo.
Ríes, cuando ves que te odian
los pobres, solo.
¡Pero los viejos oscuro! Gritan,
se te ahoga el corazón.
Tú no haces como los pobres,
que se han vuelto sordos.
De noche, hasta que te duermas,
ten piedad.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 17 de septiembre de 2020

ECONOMIES RIVALS de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

ECONOMIES RIVALS

Rufus, no saps el que fas. Tens tantes idees
que Mecenas se n’encanta, i et convida,
i el bo és que t’escolta gairebé despert.
Tots ho veiem, que entre tantes idees com treus
hi ha moltes abelles agudes
que volen recte per fiblar Mecenas.
Tant se val. Tens moltíssimes idees
i no ens faràs creure que te’n calguin tantes.
Rufus, tu vas dissipant el pensament,
i és el que fa feliç Mecenas.
A mi m’encanta que dissipin el diner.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


ECONOMÍAS RIVALES

Rufus, no sabes lo que haces. Tienes tantas ideas
que Mecenas se encanta, y te invita,
y lo mejor es que te escucha casi despierto.
Todos vemos, que entre tantas ideas como sacas
hay muchas agudas abejas
que vuelan derecho a picar a Mecenas.
No importa. Tienes muchísimas ideas
y no nos harás creer que te hacen falta tantas.
Rufus, tú vas disipando el pensamiento,
y es lo que hace feliz a Mecenas.
A mí me encanta que disipen el dinero.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 16 de septiembre de 2020

TANT NO TURMENTA de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

TANT NO TURMENTA

Les hores amicals no et deixen sol
gairebé mai. No et costa gens
de veure-les fluir embullades, com els flocs
d’una boira de lent onejar.
Un que se n’esvaeix, gairebé mai
no deixa de dur-ne un altre al seu indret
de l’aire: així respira un home sa.
Gairebé mai no et costa gens
d’oblidar el trenc del gemec, el cop de vent
com una fusta que s’estella, i la visió
del paisatge un instant net, la teva terra
de línies terriblement verídiques.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


TANTO NO ATORMENTA

Las horas amicales no te dejan solo
casi nunca. No te cuesta
verlas fluir enredadas, como copos
de una niebla de lento ondear.
Uno que se desvanece, casi nunca
deja de llevar otro a su lugar
del aire: así respira un hombre sano.
Casi nunca te cuesta
olvidar el resquicio del gemido, el golpe de viento
como una madera que se astilla, y la visión
del paisaje un instante limpio, tu tierra
de líneas terriblemente verídicas.

 Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 15 de septiembre de 2020

LA VIDA FURTIVA de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

LA VIDA FURTIVA

Segurament serà com ara. Estaré despert,
aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador
que surt d'un pou, em pujarà
des del silenci de tota la casa, brusc,
el ronc de l'ascensor. M'aturaré a escoltar
el bufeteig de portes de metall, i els passos
pel replà, i endevinaré l'instant
que arrencarà a tremolar l'angúnia del timbre.
Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,
que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


LA VIDA FURTIVA

Seguramente será como ahora. Estaré despierto,
iré arriba y abajo por el pasillo. Como una lombriz
que sale de un hoyo, me subirá
desde el silencio de la casa entera, brusco,
el ronquido del ascensor. Me detendré a escuchar
el abofeteo de puertas de metal, y los pasos
por el rellano, y adivinaré el instante
que arrancará a temblar la angustia del timbre.
Sabré quienes son. Les abriré enseguida. Todo perdido,
que entren esos, a quienes tendré que decírselo todo.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 14 de septiembre de 2020

JOSEP CARNER de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

JOSEP CARNER

En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


JOSEP CARNER

En lo más alto y más oscuro de la noche, no quiero oír
el olor de mayo que zumba afuera, y es pequeña
la lámpara con la que tengo suficiente para iluminar
en las tenues páginas del libro, las poesías de Carner,
que tú me diste ayer. Hace dos años y cuatro meses
que di este libro a otra muchacha. Palabras
que he leído pensando en ella, y ella leyó
por mí, y que son totalmente nuevas, ahora
que las leo por ti, pensando en ti.
Palabras que nos han hablado a los tres, y hacen
que nos parezcamos. Palabras que permanecen,
mientras los días nos cambian y se nos mudan los sentidos,
ofrecidas para que las volvamos a entender. Como una patria.

 Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 13 de septiembre de 2020

TRO VOS MI SIATZ RENDUDA de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

TRO VOS MI SIATZ RENDUDA

Tantes parets entre tu i jo. L’enyor,
exhaust, no arriba fins a tu. No veu com se´t va fent
vida, en indrets i en moments que són veritat aguda,
no desfeta com el seu desesper. Gos
pròdig d’esverament brutal, es llança a rebolcar-se
per la pols d’un estiu sense remei.
Oh, per la set massa confusa, un sol
fil d’aigua, un sol record teu a cada instant,
fins que em siguis tornada.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


TRO VOS MI SIATZ RENDUDA

Tantas paredes entre tú y yo. La nostalgia,
exhausta, no llega hasta ti. No ve cómo se te va haciendo
vida, en lugares y en momentos que son verdad aguda,
no deshechos como su desesperación. Perro
pródigo de atolondramiento brutal, se lanza a revolcarse
por el polvo de un verano sin remedio.
Oh, para la sed demasiada confusa, un solo
hilillo de agua, un solo recuerdo tuyo a cada instante,
hasta que me seas devuelta.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 12 de septiembre de 2020

LA CIUTAT de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

LA CIUTAT

Plena de carrers per on he tombat
per no passar els indrets que em coneixien.
Plena de veus que m'han cridat pel nom.
Plena de cambres on he cobrat records.
Plena de finestres des d'on he vist créixer
les piles de sols i de pluges que se m'han fet anys.
Plena de dones que he seguit amb la vista.
Plena de nens que només sabran
coses que jo sé, i que no vull dir-los. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


LA CIUDAD

Llena de calles por dónde he retrocedido
para no pasar por los lugares que me conocían.
Llena de voces que me han llamado por el nombre.
Llena de habitaciones donde he recuperado recuerdos.
Llena de ventanas desde dónde he visto crecer
los montones de soles y de lluvias que se me han vuelto años.
Llena de mujeres que he seguido con la vista.
Llena de niños que solo conocerán
cosas que yo sé, y que no quiero decirles. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 11 de septiembre de 2020

CARAGOL de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

CARAGOL

Declina el diumenge. Una minyona,
i les deu de la nit que estan per tocar-li.
Els seus darrers instants de portal. La mà,
sense carícia ni esma, s’arrapa
a la galta del xicot. Consternat,
un caragol al mig d’un mur eixut.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


CARACOL

Declina el domingo. Una criada,
y las diez de la noche que están por dar.
Sus últimos instantes de portal. La mano,
sin caricia ni ánimo, se agarra
a la mejilla del joven. Consternado,
un caracol en medio de un seco muro.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 10 de septiembre de 2020

SACRA RAPPRESENTAZIONE de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

SACRA RAPPRESENTAZIONE

Expectants a l’aparador de luxe, cinc objectes
segurs d’ells mateixos. Ara et corprèn
la tendresa d’un braç un que s’ha declarat
entre cortines. La mà plana i tria,
i una cosa opulenta es veu enduta,
Ganimedes per aires d’or i d’àries.
El braç ocell ha raptat per un sou,
missatger pur d’exalçaments, però envejós
dels déus que serveix, i que escullen
tal com ell faria. I tu, sense mèrit,
vols envejar els justos que l’àngel visita?

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


SACRA RAPPRESENTAZIONE

Expectantes en el escaparate de lujo, cinco objetos
seguros de ellos mismos. Ahora te cautiva
la ternura de un brazo desnudo que ha aparecido
entre las cortinas. La mano planea y elige,
y una cosa opulenta es tomada,
Ganimedes por aires de oros y de arias.
El pájaro brazo ha raptado por un sueldo,
mensajero puro de ensalzamientos, pero envidioso
de los dioses que sirve, y que eligen
como él haría. Y tú, sin mérito,
¿quieres envidiar a los justos que el ángel visita?

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 9 de septiembre de 2020

EL DISTRET de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

EL DISTRET

Segur que avui hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m'aixecava de terra.
Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.
Que demà me'n recordi. L'altre dia
vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
d'un terrat, una noia que s'havia
rentat el cap, amb una tovallola
damunt les espatlles, s'anava passant,
una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.
Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.
Eren les quatre de la tarda, i feia vent. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


EL DISTRAÍDO

Seguro que hoy había nubes,
y no he mirado a lo alto. Todo el día
viendo caras y piedras y troncos de árbol,
y puertas por donde salen las caras y vuelven a entrar.
Miraba de cerca, no levantaba la vista del suelo.
Ahora se me ha hecho oscuro, y no he visto las nubes.
Que mañana me acuerde. El otro día
miré a lo alto, y más allá de la barandilla
de una azotea, una muchacha que se había
lavado la cabeza, con una toalla
sobre los hombros, se iba pasando,
una vez y diez y veinte, el peine por los cabellos.
Los brazos me parecieron ramas de un árbol muy alto.
Eran las cuatro de la tarde, y hacía viento.+

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)



 

martes, 8 de septiembre de 2020

TAM GRATUMST MIHI de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

TAM GRATUMST MIHI

Si no els cau de les mans, quan l’agafin
sota el desfici d’una tarda buida, o mentre
se’ls va tancant a poc a poc la porta
del son, si doncs per ell em veig
entre les mans de les dones, serà just
que m’estimi el meu llibre, tant com
algunes es troben estimar el reclam
de feliç crida, que se les va endur.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


TAM GRATUMST MIHI

Si no se les cae de las manos, cuando lo cojan
en la pesadumbre de una tarde vacía, o mientras
se les va cerrando despacio la puerta
del sueño, si por él me veo pues
entre las manos de las mujeres, será justo
que ame mi libro, tanto como
algunas vienen a amar el reclamo
de feliz llamada, que se las llevó. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra) 

 

lunes, 7 de septiembre de 2020

EL PONENT EXCESSIU de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

EL PONENT EXCESSIU

Aquest sol que menstrua no es vol pondre.
Mira la folla roja com rebutja
el llençol de muntanya que l'acotxa.
Un altre dia exagerat. Un altre
dia se't mor cregut que el seu color
no tornarà mai més, no tornarà
com la sang que es podreix. Eixuga llum,
llença cotons de núvols, renta't, gira't,
beu el més límpid gin de lluna i mar. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


EL PONIENTE EXCESIVO

Este sol que menstrua no se quiere poner.
Mira la loca roja como rechaza
el lienzo de montaña que la arropa.
Otro día exagerado. Otro
día se te muere creyendo que su color
no volverá nunca más, no volverá
como la sangre que se pudre. Enjuga luz,
tira algodones de nubes, lávate, gírate,
bebe la ginebra de luna y mar más límpida.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 6 de septiembre de 2020

NAIXENÇA de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

NAIXENÇA

Terra de cases, tall d’un camí fondo.
El carreró mossega fins a l’os.
Fracturen l’empedrat rodes d’un carro.
Puja bocois grunyents, encadenats.
El pendent, com un vent, vincla les mules.
Un crit heràldic, alicorn de veu.
“Que us penseu doncs que amb crits fareu més feina?”
Llavis de teia, la vella ha parlat.
El carreter de cuir s’escruix i crida.
Flametes blaves: la vella que riu.
Peta el fuet mullat com una llengua.
….Obro els ulls. Veig la cara de l’instant.
Ho conec. Sé quan sóc, tornat a nèixer.
Rodolo, placentós, pel segle tretze.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


NACIMIENTO

Tierra de casas, cierre de un camino profundo.
El callejón muerde hasta el hueso.
Rompen el adoquinado las ruedas de un carro.
Sube toneles chirriantes, encadenados.
La pendiente, como viento, doblega las mulas.
Un grito heráldico, con voz de unicornio.
“¿Os creéis que gritando trabajaréis más?”
Con labios de tea, la vieja ha hablado.
El carretero de cuero se estremece y grita.
Llamitas azules: la vieja que ríe.
Restalla la fusta mojada como una lengua.
….Abro los ojos. Veo la cara del instante.
Lo conozco. Sé en qué tiempo estoy, renacido.
Ruedo, placiente, por el siglo trece.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 5 de septiembre de 2020

MATÈRIES de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

MATÈRIES

Reclama les imatges:
les coses que de nen
sabien traspassar-te
de paradís cruel.
Dins el fosc del garatge,
neumàtics vells, deixats
damunt el ciment aspre
ratllat cap al desguàs.
L’olor t’ofega encara.
Llacunes del cautxú:
els fons de ruda trama,
la riba de blanc brut.
Els flancs on t’abraçaves,
tots crostes de fang fet
pedra: l’esmicolaves,
i hi deixaves la pell.
Fruits prohibits, tancades
matèries del món.
I el teu cos: l’obstinada
penetrant acció.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968) 


MATERIAS

Reclama las imágenes:
las cosas que de niño
sabían traspasarte
de cruel paraíso.
Dentro de la oscuridad del garaje,
neumáticos viejos, dejados
sobre el áspero cemento
acanalado hasta el desagüe.
El olor te ahoga aún.
Lagunas de caucho:
honduras de ruda trama,
el borde de blanco sucio.
Los flancos donde te abrazabas,
todos costras de barro hecho
piedra: la desmenuzabas,
y dejabas la piel.
Frutos prohibidos, cerradas
materias del mundo.
Y tu cuerpo: la obstinada
penetrante acción.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

 

viernes, 4 de septiembre de 2020

HELENA de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

HELENA

Fas vint anys, Helena.
Véns d’on no recordes,
mires endavant,
i vols fer una sola
neta transparència
dels milers de vidres
(l’un darrera l’altre)
que són dies teus
per on miraràs
com se t’obre el temps.
Tan fina, la corba
del corb que s’allunya
i biaixa el cel,
i decanta els arbres
fent un ordre nou
del camp i la tarda!
Talla tu com ell
blau i temps i món,
seguint-lo de vista
per molts anys, Helena,
noia gola-llarga,
tu que rius enlaire
i sempre et decantes
un poc, a la dreta,
a l’esquerra, i ara
(tens vint anys) disposes
per al teu balanç
les ratlles del món
amb tot el que és vell
(com és ara jo).

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


HELENA

Cumples veinte años, Helena.
Vienes de donde no recuerdas,
miras hacia adelante,
y quieres hacer una sola
limpia transparencia
de los miles de cristales
(uno tras otro)
que son tus días
por donde mirarás
cómo se te abre el tiempo.
¡Tan fina, la curva
del cuervo que se aleja
y atraviesa el cielo,
e inclina los árboles
creando un orden nuevo
del campo y la tarde!
Corta tú como él
azul y tiempo y mundo,
siguiéndolo con la vista
por muchos años, Helena,
muchacha de largo cuello,
tú que ríes alto
y siempre te inclinas
un poco, a la derecha,
a la izquierda, y ahora
(tienes veinte años) dispones
para tu balance
las líneas del mundo
con todo lo viejo
(como ahora yo). 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra) 

jueves, 3 de septiembre de 2020

DUES AMIGUES de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

DUES AMIGUES

Tant de sol als turmells,
de mar llisa i daurada.
Agafades de mans,
no es diuen res. Carrers
d'homes rancuniosos
perquè no hi ha cap home
com ells, que elles coneguin.
Ara no van enlloc.
Tornen del sol. Travessen
tardes llargues, carrers
de mots incomprensibles.
No s'enduen records.
Volen només saber
que s'agafen de mans
i van juntes, per un
carrer de l'estranger. 

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


DOS AMIGAS

Tanto sol en los tobillos,
de mar llano y dorado.
Cogidas de la mano,
nada se dicen. Calles
de hombres rencorosos
porque no hay ningún hombre
como ellos, que ellas conozcan.
Ahora no van a ningún sitio.
Vienen del sol. Atraviesan
largas tardes, calles
de nombres incomprensibles.
No se llevan recuerdos.
Solo quieren saber
que se cogen de la mano
y van juntas, por
una calle del extranjero.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 2 de septiembre de 2020

PER NO DIR RES de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

PER NO DIR RES

Que no vulguin dir res.
Sigues la noia atònita
que una nit se’n va sola
a endinsar-se en el bosc
on la lluna d’agost
es vessa per les pedres
i les soques que tanquen
la claror de la fusta,
i es despulla i s’ajeu
a la pinassa, nua
com les pedres, o com
la fusta quan els homes
se l’enduen del bosc,
i la dolça ignorant
va fent, i paga amb por,
un aplec de secrets
sense figura: lluna
i olors, el tremolor
dels grills inacabables,
fresses que fugen, pedres
tèbies, sorprenents
fiblades de la pell
nova a exposar-se, terra
i reïnes.
……….Memòria:
que no vulguin dir res.
No guardis les imatges
que saps pensar i descriure
i un dia de feblesa
pots partir-te amb els altres.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


PARA NO DECIR NADA

Que no quieran decir nada.
Sé la muchacha atónita
que una noche va sola
a adentrarse en el bosque
donde la luna de agosto
se derrama por las piedras
y los tocones que encierran
la claridad de la madera,
y se desnuda y se echa
en la pinaza, desnuda
como las piedras, o como
la madera cuando los hombres
la sacan del bosque,
y la dulce ignorante
va haciendo, y paga con miedo,
un conjunto de secretos
sin contorno: luna
y olores, el temblor
de los inacabables grillos,
ruidos que huyen, piedras
tibias, sorprendentes
punzadas de la piel
nueva a exponerse, tierra
y resinas.
…..…….Memoria:
que no quieran decir nada.
No guardes las imágenes
que sabes pensar y describir
y un día de debilidad
puedes compartir con los demás.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 1 de septiembre de 2020

LA CARA de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

LA CARA

Quin injust pensament,
quin ésser de misèria
detestable
………..(la serp
que una roda tonant
ha aixafat, i que fa
camí tota la nit:
corda de carn ferida,
lenta i difícil, entra
a morir dins l’aurora
d’un jardí reservat,
i el matí rosa i verd
es trasbalsa que exulti
un llarg grumoll de mosques
fèrvides),
………...quin horror
ara s’ha introduït
dins aquest cervellet
fàcil de vulnerar,
i aquesta cara jove
s’ha fos per un segon,
s’ha fos com una màscara
de cera, i m’ha fet veure
la cara ineluctable
del vell que s’hi amaga
i sap com l’odiem.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


LA CARA

Qué injusto pensamiento,
qué ser de miseria
detestable
………..(la serpiente
que una sonora rueda
ha aplastado, y que
camina toda la noche:
cuerda de carne herida,
lenta y difícilmente, entra
a morir en la aurora
de un jardín reservado,
y la mañana rosa y verde
se trastorna de que exulte
un largo grumo de moscas
férvidas),
……..…...qué horror
ahora se ha introducido
dentro de este cerebrito
fácil de vulnerar,
y esta cara joven
se ha fundido por un segundo,
se ha fundido como una máscara
de cera, y me ha hecho ver
la cara ineluctable
del viejo que se esconde
y sabe como lo odiamos.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

(Versión de Pedro Casas Serra)