jueves, 31 de octubre de 2019

CONJUR de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

CONJUR

Xacals venien des del fons del mirall.
Cop de fuet dominador, el seu pas
fondia el vidre. Ullglaçats, es feien
amos de l’erm: ull-roents, de la sang.
Ullpresa, presa, botí, comminada
a un estrany ritu propiciatori,
et veia a tu, només: tòtem cruel
d’una estirp oblidada, que emergia
del fons d’una mar morta. Mirall mort
i mortal. Des del fons de l’ull voraç
que m’assetjava, tu venies; dels ullals
que em fitaven, venies: en el temps
d’incendi que em prenia entre les urpes
per devorar-me i escopir l’ossam…

Xacals venien des del fons del mirall.
Xacals venien. I de sobte queia
la màscara de carn que els feia vius.
I tu venies. Tu. I conjuraves
les seves ombres ancestrals amb l’ombra
del teu cos, i el seu foc amb el teu foc.
I l’escarritx funest de la lluna esquerdada
amb l’aigua al ple, a la nit dels teus ulls.
I el grinyolar de portes desfermades
amb la veu que em cridava, esbatanant-se,
pel meu nom més secret des del teu pit,
i em comminava a trepitjar l’esglai
amb els peus nus, com un raïm amarg.

I ara te’n duc el vi, tentinejant
per entremig de feres adormides.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


CONJURO

Chacales venían del fondo del espejo.
Con latigazo dominador, su paso
fundía el vidrio. Con los ojos helados,
se adueñaban del páramo: ojos ígneos, de sangre.
Hechizada, presa, botín, conminada
a un extraño rito propiciatorio,
te veía solo a ti: tótem cruel
de una estirpe olvidada, que emergía
del fondo de un mar muerto. Espejo muerto
y mortal. Desde el fondo del insaciable ojo
que me asediaba, venías; desde los colmillos
que me miraban, venías: en el tiempo
de incendio que me asía entre sus garras
para devorarme y escupir la osamenta...

Chacales venían del fondo del espejo.
Chacales venían. Y de pronto caía
la máscara de carne que los hacía vivos.
Y tú venías. Tú. Y conjurabas
sus sombras ancestrales con la sombra
de tu cuerpo, y su fuego con tu fuego.
Y el crujido funesto de la luna agrietada
con el agua colmada, en la noche de tus ojos.
Y el chirriar de puertas desencajadas
con la voz que llamaba, desbocada,
mi nombre más secreto desde tu pecho,
y me conminaba a pisar el espanto
con los pies desnudos, como un racimo amargo.

Y ahora te llevo el vino, tambaleándome
entre fieras dormidas.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 30 de octubre de 2019

Em cerca el bec de l’esparver salaç de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Em cerca el bec de l’esparver salaç.
Però l’amor, astut, para reclams
i brells ben lluny d’on som tu i jo
i atrau l’ombra de presa. Veus? Els corns de caça
te l’ofereixen mort. Pren-ne la sang
i pinta-me’n els llavis. Besa’m, nega
la por que em signa, en el conjur, segella
amb el teu cos l’angoixa oberta. Fon-me
amb tu, dins teu, nit clavada a la nit.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


Me busca el pico del gavilán salaz.
Pero el amor, astuto, dispone los reclamos
y las trampas lejos de donde estamos tú y yo
y atrae la sombra de la presa. ¿Ves? Los cuernos de caza
te la ofrecen ya muerta. Toma su sangre
y píntame los labios. Bésame, niega
el miedo que me marca, en el conjuro, sella
con tu cuerpo la angustia abierta. Fúndeme
contigo, dentro de ti, noche clavada en noche.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 29 de octubre de 2019

No sé estimar-te sense el feix... de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

No sé estimar-te sense el feix
d’ombra que em fa gep a l’esquena
- com la deixalla més obscena
a contrallum del cant que neix.

No sé estimar-te sense el pes,
pes mort que llasta barca i ombra
- com l’ala estèril del pesombra
a contrallei del somni tes.

No sé estimar-te sense mort:
salpa l’amor, foll com un rei
que, enverinat, cerqués remei
en l’alta nit i fora port.

A contra-llum, a contra-llei
no sé estimar-te sense mort.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


No sé amarte sin el haz
de sombra que me forma joroba en la espalda
- como el desecho más obsceno
a contraluz del canto que nace.

No sé amarte sin el peso,
peso muerto que lastra barca y sombra
- como ala estéril de la pesadumbre
a contra ley del tenso sueño.

No sé amarte sin la muerte:
zarpa el amor, demente como un rey
que, envenenado, busca su remedio
en plena noche y alta mar.

A contraluz, a contra ley
no sé amarte sin la muerte.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 28 de octubre de 2019

La meva set és un mirall obscur... de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

La meva set és un mirall obscur
i clos on s’enmiralla, oberta, la teva aigua…
Perquè no em defugies el vol voraç i el glaç,
som dues nits a contradir la nit.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


Mi sed es un espejo oscuro
y cerrado en el que se refleja, abierta, tu agua...
Porque no rehuías duelo voraz y hielo,
somos dos noches que desmienten la noche.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 27 de octubre de 2019

Hi ha tanta pau en tu, hi ha tanta guerra! de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Hi ha tanta pau en tu, hi ha tanta guerra!
Tant de país per a l’urc viatger
de l’ull i del desig. Hi ha tant de repte
dins de la teva nit, en el plaer
amb què et sobto i em sobtes…
Tant d’espai
per al dolor, que no vull conquerir!

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


¡Hay tanta paz en ti, hay tanta guerra!
Tanto país para el orgullo viajero
del ojo y del deseo. Hay tanto reto
dentro de tu noche, en el placer
con el que te sorprendo y me sorprendes...
¡Tanto espacio
para el dolor, que no quiero conquistar!

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 26 de octubre de 2019

T’estimo amb el meu cos... de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

T’estimo amb el meu cos
exiliat i mut.
Per quins perduts camins
el retorn, la paraula?

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


Te amo con mi cuerpo
exiliado y mudo.
¿Por qué perdidas sendas
el regreso, la palabra?

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 25 de octubre de 2019

El port és ple de vaixells carregats... de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

El port és ple de vaixells carregats
de crims de Mai i de culpes d’Enlloc.
I aquest cadàver dins del meu armari…

És a ell que duc flors, quan te les porto?
¿És ell que persegueixo, i m’esgarrio,
amb la por a coll com una criatura
fins al celler, sota mateix de casa,
infern familiar que enxarxen les aranyes
i on fermenten els olis vells, i els vins,
i els verins, i l’amor sense paraules?

¿Quin ull priva el meu ull de veure el rostre
que temo i desconec, sota amenaça
de tornar-lo a la mort, sense retop,
o fer del meu delicte un bloc de sal?

Mirar endarrere, sí, mirar endarrere,
mirar-lo fit a fit i veure com se’m fon.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


El puerto está lleno de navíos cargados
de crímenes de Nunca y de culpas de Ningún Sitio.
Y este cadáver dentro de mi armario...

¿Es a él a quien llevo flores, cuando te las llevo?
¿Es a él a quien sigo, y me extravío,
con el temor a cuestas como una criatura
hasta la bodega, justo debajo de la casa,
infierno familiar que enredan las arañas
y donde fermentan los aceites viejos, y los vinos,
y los venenos, y el amor sin palabras?

¿Qué ojo priva a mi ojo de ver el rostro
que temo y desconozco, bajo amenaza
de volverlo a la muerte, sin remedio,
o hacer de mi delito un bloque de sal?

Mirar atrás, sí, mirar atrás,
mirarlo fijamente y ver cómo se me funde.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 24 de octubre de 2019

Tacte de nit esbatanada de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Tacte de nit esbatanada.
Ens dono a l’oblit
així, indestriables.
Perquè els ulls, ara absents,
no puguin retornar-nos
els límits, de retop,
des de l’alba.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


Tacto de noche desplegada.
Nos doy al olvido
así, inseparables.
Para que los ojos, ahora ausentes,
no puedan devolvernos
de regreso, los límites,
desde el amanecer.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 23 de octubre de 2019

Àvidament ressegueixo amb la llengua... de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Àvidament ressegueixo amb la llengua
el contorn de les teves paraules,
en copso la textura i el relleu
i el mordent que m’aviva les dents.

Al mossec de les meves paraules,
la teva ment se m’obre com un fruit
i la polpa se’m fon, carn endins.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


Ávidamente recorro con la lengua
el contorno de tus palabras,
y capto su textura y su relieve
y su mordiente que mis dientes aviva.

Al mordisco de mis palabras,
tu mente se me abre como un fruto
y la pulpa se me funde, carne adentro.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versiión de Pedro Casas Serra)

martes, 22 de octubre de 2019

Te’n vas per l’horitzó del teu plaer... de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Te’n vas per l’horitzó del teu plaer
com un sol que s’enfonsa, incandescent,
en l’úter enyorat de la tenebra.
I jo m’enfonso en tu, rossolo amb tu
fins a l’avenc sense nom ni mirall.
I tornes, i jo torno, en tu i en mi,
imantada al desig. I roda el món
en una llum tibant que dóna a llum
el meu plaer, crit i sang d’albaneix.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


Te vas por el horizonte de tu placer
como un sol que se hunde, incandescente,
en el útero añorado de la tiniebla.
Y yo me hundo en ti, ruedo contigo
a la sima sin nombre y sin espejo.
Y vuelves, y yo vuelvo, en ti y en mí,
imantada al deseo. Y gira el mundo
en una luz tirante que da a luz
mi placer, grito y sangre de la aurora.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 21 de octubre de 2019

Fina amor, joc extrem, or subtil... de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Fina amor, joc extrem, or subtil
que em cremes sense tornar-me cendra.
Dins l’alquimia bàrbara i tendra
del teu cos, on el foc passa a fil
de flama l’ombra i el seu seguici,
pren-me, desfes-me, refes-me, muda
en cant la fosca mercè, la muda
sang d’exili en llavor de solstici.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


Fina amor, juego extremo, oro sutil
que me quemas sin volverme ceniza.
En la alquimia bárbara y tierna
de tu cuerpo, donde el fuego pasa a ras
de llama la sombra y su séquito,
tómame, deshazme, rehazme, muda
en canto la merced oscura, la muda
sangre de exilio en semilla de solsticio.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 20 de octubre de 2019

Sota aquest vent s’aviven... de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Sota aquest vent s’aviven
calius d’antigues xeres mal colgades…
Estrany cal.lidoscopi
on el que és vell es torna neu intacta
- oferta a tu, perquè hi deixis petjades
i en sollis la puresa massa eixorca -
i on el que és nou perd llei d’estrangeria…!

En tu estimo tot el meu passat
congriat en un sol nom ritual:
els ravals foscos del desig, el mal,
la mar assolellada i el bressol.
Cada tombant del teu cos m’alimenta
d’altres paisatges que l’oblit no fon:
el foc encén de nou cada campana
i es clou l’enyor, en retrobar-los vius,
fets carn en tu, i tu els dónes sentit.

No esborraria cap revolt, cap culpa,
cap rastre de coltell, ni l’ombra ni l’estrall,
ni el desert ni la sang sembrada arran de duna,
morta, ni els verds oasis delmats, ni cap miratge,
ni el crit fosforescent dels ossos que els xacals
han rostat i abandonen cansats…:

Prenc el camí que m’ha portat a tu.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


Bajo este viento se avivan
brasas de antiguas celebraciones enterradas...
calidoscopio extraño
donde lo viejo se vuelve nieve intacta
- ofrecida a ti, para que dejes huellas
y empañes su pureza demasiado estéril -
y donde lo que es nuevo pierde su extranjería...!

En ti yo amo todo mi pasado
fraguado en un solo nombre ritual:
los arrabales negros del deseo, el mal,
la soleada mar y la cuna.
Cada recodo de tu cuerpo me alimenta
de otros paisajes que el olvido no funde:
el fuego enciende de nuevo cada campana
y cesa la añoranza, al reencontrarlos vivos,
reencarnados en ti, y tú les das sentido.

No borraría ninguna curva o culpa,
ningún rastro de cuchillo, ni la sombra o el estrago,
ni el desierto o la sangre sembrada a ras de duna,
muerta, ni los verdes oasis diezmados, ni ningún espejismo,
ni el grito fosforescente de los huesos que los chacales
han roído y abandonan cansados..:

Tomo el camino que me llevó a ti.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 19 de octubre de 2019

Quin enyor, mal cobert de cassigalls i oblit... de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Quin enyor, mal cobert de cassigalls i oblit
sense saber-te encara
tentinejava, ebri
i balb com un captaire,
badant les mans, esteses
cap a tu?
………...Quin esglai
sangonós, com un gall
escapçat, mut, deturava
el pas de l’alba que et portava?
Quin enyor?
…………….Quin esglai?

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


¿Qué añoranza, mal cubierta de harapos y de olvido
sin conocerte aún
se tambaleaba, ebria
y aterida como un mendigo,
con las manos abiertas, extendidas
hacia ti?
......... ... ¿Qué espanto
sangriento, como un gallo
descabezado, mudo, detenía
el paso del alba que te traía?
¿Qué añoranza?
......……........ .¿Qué espanto?

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 18 de octubre de 2019

Efímera com totes, una casa de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Efímera com totes, una casa.
Infants, amb quatre fustes de colors
o amb un joc vell de cartes
pas a pas la bastim. Hi ha un averany
escrit en els arcans. I hi ha el senyal
obscur de la destral
a cada tall de fusta.
El cor ho sap, i ho oblida, o menteix
amb un gest piadós. Mentre el desig,
nadó d’abans d’ahir, estrena el món
peu un o cofoi amb les sabates noves.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


Efímera como todas, una casa.
Niños, con cuatro palos de colores
o un viejo juego de cartas
paso a paso la construimos. Existe un augurio
escrito en los arcanos. Y existe la señal
oscura del hacha
en cada corte de la madera.
El corazón lo sabe, y lo olvida, o miente
con un gesto piadoso. Mientras el deseo,
nacido anteayer, estrena el mundo
descalzo o satisfecho con sus zapatos nuevos.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 17 de octubre de 2019

Contraban de llum de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

Contraban de llum


Com l’assassí que torna al lloc del crim
havent perdut memòria i oblit
i en el llindar troba qui creia mort
i se’n fa esclau sense saber per què
i es torna gos, i li vetlla el casal
contra la mort, contra aquest lladre absent
que pot robar-li el preu del seu rescat,
així tornava jo al lloc de l’amor.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


Contrabando de luz


Como el asesino que vuelve al lugar del crimen
habiendo perdido memoria y olvido
y en el umbral encuentra al que creía muerto
y se hace su esclavo sin saber por qué
y se vuelve perro, y le vela la casa
contra la muerte, contra el ladrón ausente
que puede robarle el precio de su rescate,
así volvía yo al lugar del amor.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 16 de octubre de 2019

OMBRA RAPAÇ de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

OMBRA RAPAÇ

Si no fos el deler de l’esparver
i l’ull veloç del falcó que em percaça,
si no fos l’ombra de la meva passa
que m’estalona amb pas molt més lleuger.

Si no fos el falcó, i el falconer,
l’aigua, la set, quallades a la tassa,
si no fos la congesta que corglaça
l’alè roent del cor i del corser.

Si no fos l’esparver i el seu deler
que esparveren l’ullastre i l’olivarda,
si no fos el redall de la basarda
i el bec salaç que signa el meu terrer

et fitaria, amor, i el teu esquer
faria tendra l’hora més isarda.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


SOMBRA RAPAZ

Si no fuera por el afán del gavilán
y el ojo veloz del halcón que me busca,
si no fuera por la sombra de mi paso
que me persigue con paso más ligero.

Si no fuera por el halcón, y el halconero,
agua y sed, cuajadas en la taza,
si no fuera por el ventisquero que congela
el rojo aliento de corazón y corcel.

Si no fuera por el gavilán y su apetencia
que espantan acebuche y olivarda,
si no fuera por la resiega del miedo
y el salaz pico que signa mi terruño

te miraría, amor, y tu carnada
endulzaría la hora más esquiva.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 15 de octubre de 2019

A M. Massip i T. Puigdomènech de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

A M. Massip i T. Puigdomènech

Enmig de murs d’escòria, de ferralla,
una paraula, minúscula potser,
i tota rovellada pel rellent
de tantes nits mal closes.
Una paraula, polida com un còdol
per les riades, colgada per l’oblit
sota un bosc de paraules que l’estrafan, que usurpen
el seu espai desert, el seu nom insabut.

Perquè giri la fona, perquè el front del gegant
escupi el seu vell ull que ens sotja, glaç endins.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


A M. Massip i T. Puigdomènech

Entre muros de escoria, de chatarra,
una palabra, minúscula quizá,
oxidada a causa del relente
de tantas noches mal cerradas.
Una palabra, pulida como un canto
por las riadas, que el olvido ha enterrado
bajo un bosque de palabras que la deforman, que usurpan
su espacio inhabitado, su nombre no sabido.

Para que gire la honda, para que la frente del gigante
escupa su ojo viejo que acecha, hielo adentro.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 14 de octubre de 2019

CANÇONETA LLEU de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

CANÇONETA LLEU

A Pepa P.

Desig, abella
solitària,
de què fas mel
si cap flor no
se’t bada?
Fes mel i no
facis tan sols
cera amarga
que em torni sorda
al teu reclam
de sirena.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


CANCIONCILLA LIGERA

A Pepa P.

Deseo, abeja
solitaria,
¿de qué haces miel
si ninguna flor
se te abre?
Haz miel y no
hagas tan solo
cera amarga
que me haga sorda
a tu reclamo
de sirena.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 13 de octubre de 2019

PUNK IS NOT DEAD de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

PUNK IS NOT DEAD

Paraules per a Àngela

Fosca hereva del foc
que no es consum. Amor
violent del desert:
coratge de palmera.
No àngel, sinó àngela
rebel, sense cap cel
per perdre ni guanyar.
Només, d’atzur tibant,
l’interrogant, en cingle.
Tens el caire tallant
dels estels que un allau
d’ombres de presa, a sang,
desarmava, i, d’escreix,
amb la cresta sagnant,
bàrbarament, els galls
de l’alba han rearmat.
Xisclen els esperons
arrabassats, la por,
la venjança del dia
orbat del ganivet.
La pena es calça orgull
de bota militar
i l’estrall cerca torres
més altes d’on penjar
l’alegria-esquinçall
de bandera robada
a l’enemig. Amor
violent d’un desert
sense miratges. Fosc
desvetllar d’una mar
temerària: Saps?
Perquè t’he vist els ulls
endinsar-se amb el pas
mes descalç dels teus verds
pel bosc expoliat
sense ferir la son
minúscula de l’herba.
Perquè te he vist els ulls,
l’esglai em ve a les mans
com un ocell agònic
que reclama un tribut
impagat, amb l’impúdic,
brut, xantatge del cor.
I no sé, fosca hereva
de la mar i del foc,
quina arma o quin reclam
pot fer fora aquest vell
traïdor del futur.
Ni per sobre quin pont
de barques estellades
l’incendi d’una onada
ens trenarà en l’embat.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


PUNK IS NOT DEAD

Palabras para Ángela

Oscura heredera del fuego
que no se consume. Amor
violento del desierto:
coraje de palmera.
No ángel, sino ángela
rebelde, sin cielo
que perder o ganar.
Solo, de tenso azul,
el interrogante, en precipicio.
Tienes el filo cortante
de las estrellas que un alud
de sombras de presa, a sangre,
desarmaba, y, por añadidura,
con la cresta sangrante,
bárbaramente, los gallos
del amanecer han rearmado.
Chillan los espolones
arrancados, el miedo,
la venganza del día
cegado por el cuchillo.
La pena calza orgullo
de bota militar
y el estrago busca torres
más altas desde donde colgar
la alegría a jirones
de bandera robada
al enemigo. Amor
violento de un desierto
sin espejismos. Oscuro
desvelar de una mar
temeraria: ¿Comprendes?
Porque te vi los ojos
entrando con el paso
descalzo de tus verdes
por el bosque expoliado
sin herir el minúsculo
sueño de la hierba.
Porque te vi los ojos,
el espanto me llega a las manos
como un pájaro agónico
que reclama un tributo
impagado, con el impúdico,
sucio, chantaje del corazón.
Y no sé, oscura heredera
de la mar y del fuego,
qué arma o qué reclamo
puede echar a este viejo
traidor del futuro.
Ni encima de qué puente
de barcas astilladas
el fuego de una ola
nos trenzará en su embate.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 12 de octubre de 2019

LA SENYORETA JÚLIA de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

LA SENYORETA JÚLIA

A l’Anna Lizaran, per la seva interpretació

Germana en glaç, cadernera enfollida
sota el coltell del lacai, del patró.
Engabiada en ombra, sols el foc
de l’incendi et fondria pany i reixa
- l’incendi del teu crit -
i per morir, només, impotent i rebel.
Guaita la que et nodria i et prenia
dins de la seva mà, per sentir el teu batec
de nonat permanent,
com no sap deturar la mà que li segella
la boca i la commina a no sortir
del clos espès on senyoreja l’ombra
de l’esparver reial.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


LA SEÑORITA JÚLIA

A Anna Lizaran, por su interpretación

Hermana en hielo, jilguero enloquecido
bajo el puñal del siervo, del patrón.
Enjaulada en la sombra, solo el fuego
del incendio te fundiría reja y cerrojo
- el incendio de tu grito -
y solo para morir, impotente y rebelde.
Mira a quien te nutría y te tomaba
en su mano, para sentir tu latido
de perpetuo nonato,
que no sabe detener la mano que le sella
la boca y le conmina a no salir
del cercado espeso donde señorea la sombra
del gavilán real.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 11 de octubre de 2019

L’ÀNGEL de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

L’ÀNGEL

Més ençà de l’oblit i enllà de la memòria
hi ha un àngel negre, d’ales afuades,
que em té l’esguard, i hi emmiralla
el seu desig oscat, la set als llavis:
- Glaçons de sang al fons de la copa més buida.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


EL ÁNGEL

Más acá del olvido y más allá de la memoria
existe un ángel negro, de alas afiladas,
que aguanta mi mirada, en la que se refleja
su deseo mellado y la sed en los labios:
- Sangre helada en cubitos en la copa vacía.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 10 de octubre de 2019

CIRC de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

CIRC

Cavalls, adés salvatges, fan rodar
com ases vells la sínia
de foc de les rialles.

Punyals encesos gruen
per esquivar, afuats,
la fita de carn
que el donava sentit.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


CIRCO

Caballos, antes salvajes, hacen rodar
como viejos asnos la noria
de fuego de las risas.

Puñales encendidos anhelan
esquivar, afilados,
la señal de carne
que les daba sentido.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 9 de octubre de 2019

L’HOMÚNCUL de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

L’HOMÚNCUL

L’homúncul emergeix del fons d’una mar morta,
raquític i garrell, el pit bombat, sangós,
grotescament dreçat, com una espasa vella,
oscada i sense tall - fòtil inútil
i anacrònic que amb urc
un nan foll empunyés contra un gegant de fira!

Emergeix i exigeix, a punta de pistola,
de créixer i fer-se fort en mi, que l’alimenti
de mi i que li ofereixi de mestrejar la nau
buida, fosca, vivent, que l’ha salvat.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


EL HOMÚNCULO

El homúnculo emerge del fondo de un mar muerto,
patizambo y raquítico, sangriento, el pecho hinchado,
grotescamente erguido, como una espada vieja,
mellada y sin filo - ¡trasto inútil
y anacrónico que con orgullo
un enano loco empuñara contra un gigante de feria!

Emerge y exige, a punta de pistola,
crecer y hacerse fuerte en mí, que lo alimente
de mí y que le ofrezca dirigir la nave
vacía, oscura y viva, que lo ha salvado.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 8 de octubre de 2019

A Pep Parcerissa de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

A Pep Parcerissa

S’estalonen l’infern i el paradís.
I el bressol i la tomba, i les paraules
i el cos: país natal, exili.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


A Pep Parcerissa

Se persiguen infierno y paraíso.
Y la cuna y la tumba, y las palabras
y el cuerpo: país natal, exilio.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 7 de octubre de 2019

MATERNITAT de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

MATERNITAT

A l’H

Des del principi no ha estat moneda fàcil
el teu riure. Quin pop
te n’ofegà l’esclat en el bressol?
Les guerres, ja ho sé prou, no són alegres.
I potser no he sabut, en terra de ningú,
plantar jardins oberts per als teus ulls…
Ni treva, ni quarters,
ni mapes coneguts, ni l’enemic amb rostre…
I tu menges, dissolta
en el meu pa, la guerra,
liquada en els meus ossos
i fosa dins la sang
que s’esgleva en amor
difícil cap a tu.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


MATERNIDAD

A H

Desde el principio no fue moneda fácil
tu risa. ¿Qué pulpo
ahogo su estallido en la cuna?
Las guerras, lo sé, no son alegres.
Y quizás no he sabido, en tierra de nadie,
plantar jardines abiertos para tus ojos...
Ni tregua, ni cuartel,
ni mapas conocidos, ni enemigo con rostro...
Y tú comes, disuelta
en mi pan, la guerra,
licuada en mis huesos
y fundida en la sangre
que se cuaja en amor
difícil hacia ti.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)