sábado, 30 de abril de 2022

"SÀTIRA LXXIII – DOBLE CARN" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

SÀTIRA LXXIII – DOBLE CARN
 
Parets d’esmalt, paviment monolític,
llum sedassada més neta que el sol,
taules de marbre, sentors de formol
i una infermera d’aspecte levític.

Sobre una taula crua,
de llarg a llarg una matrona jau.
La seva pell magnífica traspua
la morbidesa de l’intern palau.

Nua del tot, la suïcida,
diria’s una flor collida anit
sota el metàl·lic pont que, musical, trepida,
d’autòmnibus i cotxes preferit.

Ni un bri de roba, de la carn apaga
la fulgurança que la vista ofèn.
Ni d’una gemma s’enriqueix l’obaga
de la mirada que gelada es pren.

Només a terra, maculat indici,
un guant es bada gairebé crispat.
La romanalla del mundà artifici
fa més impúdica la nuditat.

Absolut alabastre!
Només dessota l’halo d’un mugró
esbrinaria el rastre
d’un tatuatge d’eròtic blasó.

Malignes alicorns: canteu victòria.
Ací teniu la presa, odorant estendard.
Nua, porta només l’empremta venatòria,
com un trufat isard.

***

Parets d’esmalt, paviment monolític,
llum sedassada més neta que el sol,
taules de marbre, sentors de formol
i una infermera d’aspecte levític.

A la taula del costat
hi ha encabida una fadrina.
Que és fadrina s’endevina
sota el drap que l’ha faixat.

Al seu pit l’escapulari,
finestreta de blau cel,
dignifica l’escenari
i la carn de casta mel.

Diu que un àngel hi és tothora.
(La infermera en deu patir.)
La fadrina, ¿qui la plora
sinó el plany d’un violí?

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXXIII – DOBLE CARNE

Paredes de esmalte, suelo monolítico,
luz asedada más limpia que el sol,
mesas de mármol, olor de formol
y una enfermera de aspecto levítico.

Sobre una fría mesa dura,
yace de extremo a extremo una matrona.
Su piel magnífica rezuma
la morbidez del palacio interior.

Totalmente desnuda, la suicida,
diríase una flor cogida anoche
bajo el puente metálico que, musical, trepida,
de autobuses y coches elegido.

Ninguna ropa, de la carne apaga
el resplandor que hiere la vista.
Ni de una gema se enriquece la umbría
de la mirada que se vuelve helada.

Solo en el suelo, maculado indicio,
un guante se abre casi crispado.
El despojo del mundano artificio
hace más impúdica la desnudez.

¡Absoluto alabastro!
Solo debajo de la areola de un pezón
descubriría el rastro
de un tatuaje de erótico blasón.

Malignos unicornios: cantáis victoria.
Aquí tenéis la presa, oloroso estandarte.
Desnuda, lleva solo la impronta venatoria,
cual trufado rebeco.

***

Paredes de esmalte, suelo monolítico,
luz asedada más limpia que el sol,
mesas de mármol, olor de formol
y una enfermera de aspecto levítico.

En la mesa de al lado
está puesta una joven.
Que es doncella se adivina
bajo la tela que la ha fajado.

Sobre su pecho un escapulario,
ventanita de azul cielo,
dignifica el escenario
y la carne de casta miel.

Dice que siempre hay un ángel.
(La enfermera lo debe sufrir.)
A la joven, ¿quién la llora
sino el llanto de un violín?

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 29 de abril de 2022

"SÀTIRA LXXII – DEL SECRET EXPANSIU" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 SÀTIRA LXXII – DEL SECRET EXPANSIU

Fóra, demanar-te el secret,
l’única manera que no l’esbrini.
De no dir-me’l fes determini:
no te n’he de fer retret.
Prou que me’l diràs, amor,
aviat,
exagerant la imprudència
per empetitir el favor
que et faré d’haver tastat
la gustosa confidència.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXXII – SOBRE EL SECRETO EXPANSIVO

Preguntarte el secreto, sería
la única manera de que no lo descubra.
Hazte el propósito de no decírmelo:
no te lo tengo que reprochar.
Harto sé, amor, que me lo dirás
pronto,
exagerando la imprudencia
para empequeñecer el favor
que te haré de haber probado
la sabrosa confidencia.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 28 de abril de 2022

"SÀTIRA LXXI – CIÓ" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

SÀTIRA LXXI – CIÓ

Jo tinc una cosina
…..d’ull de perdiu,
de boca de petxina,
…..d’olor d’estiu,

de trenes de panotxa,
…..de costat dur,
d’un Mas de la Garrotxa
…..préssec madur.

¡Oh la bella cosina
…..“mira i no em tocs”!
Sap llevar-te una espina
…..i engegar rocs.

Captenint-se dels avis,
…..deixà galants
amb el mot en els llavis
…..i en pau les mans.

L’engavanya la sina
…..quan renta al riu.
Si el vern la despentina
…..encara riu.

Com una daina mostra
…..potser el turmell,
però la llum del rostre
…..sembla d’or vell.

Per nyicris m’arborava
…..tot d’un braçat
i la mirada em clava
…..sense pecat.

I és debades que em mogui,
…..ull-cluc de sol,
savi de nyigui-nyogui
…..fet un mussol.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXXI – VUELTA

Yo tengo una prima
…..de ojos de perdiz,
de boca de pechina,
…..de perfume de estío,

de trenzas de panocha,
…..de flanco duro,
de un Mas en la Garrotxa
…..melocotón maduro.

¡Oh la bella prima
…..“mírame y no me toques”!
Quitar sabe una espina
…..y tirar piedras.

Tratándose de abuelos,
…..dejó galanes
con palabra en la boca,
…..y en paz las manos.

Le embaraza el escote
…..cuando lava en el río.
Si el viento la despeina
…..aún se ríe.

Como gacela muestra
…..quizá el tobillo,
pero la luz del rostro
…..es oro viejo.

Por canijo me alzaba
…..de una brazada
y su mirar me clava
…..sin pecado.

Vano es que me mueva,
…..ciego de sol,
sabio de pacotilla
…..hecho un mochuelo.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 27 de abril de 2022

"SÀTIRA LXX – DE LA COMTESSA NOVA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 070_0110


SÀTIRA LXX – DE LA COMTESSA NOVA

POETA JOVE:

—Senyora Comtessa, perdó.
Sóc un intel·lectual bon minyó.
Demano per cantar-vos una estona.

Poseu-vos de perfil… Així.
Sou com una magnòlia posada en un coixí
de sedes.
Cal només fer lluir
aquest fòtil luxós: vull dir el portamonedes.
(Hom diria que sona,
més que bronzini, argentí.)
Així. Quina dona!
Perdó.
Sóc un intel·lectual bon minyó.
El senyor Comte caça
perdius?
La gent vulgar diria que és dels vius.
Ara és temps de passa:
de passa de perdius i de negocis.
Deixeu riure els beocis:
una senyora distingida
és singular, com vós, tota la vida.
Mentida ?
Qui gosaria, altrament,
no dir: “Senyora, amén”
i posar-vos titlla?
La vostra cara espitlla
un no sé què espiritual.
(No us ofengueu, Comtessa, l’esperit no és cosa de mal.)

COMTESSA NOVA:

—Jove: ¿intel·lectual
vol dir que sabeu de lletra?
Jo sóc una senyora intel·ligent:
tinc de la Cort l’accent.
Si no m’heu de comprometre,
us diria, galant minyó…
(no, no, no, no…),
us diria, ara que estic posada així…
(sí, sí, sí, sí…)
que una dama superfina
em digué a mitja festa
de Palau:
“Catalana joguina, doneu-me l’òscul de pau.
Sou el pot de la confitura,
la menuda beutat que segresta,
per no danyar la tonsura,
l’indulgent arxiprest d’Hita.”
I afegia un acadèmic amb aires de Don Joan:
“Grassona, bonica i petita ?
I Comtessa a la fi?
Bé podreu dir:
Talis vita finis ita!“
Jove: la nostra gent
és diferent.
Quan trobareu, ací,
acadèmics que es desfan
per les dames (com és ara, aquell, per mi…
Quan?—

POETA JOVE:

—Comtessa, teniu raó.
L’acadèmic barceloní
és una ortiga
més que un pulcre senyor.
Vull dir que és sorrut; no, que pessiga.
Si fos més atrevit, seria fi…

Parlem de gent millor.
La vostra filla toca raqueta i violí?
El vostre fill descura el puzzle de la rima ?
I, tanmateix, aprèn de pianola i d’esgrima?
Ai, senyora Comtessa!
Hi ha gent que de senyor es disfressa
un pic cada any, però
darrera el full de màscara que els ennobleix la faç
hom endevina un llavi groller i un tros de nas.
Posat a ser gran senyor, però,
val més ser-ho de debò…
com és ara, vós, amable dama.
Vejam; estireu més aquesta cama…
Així.
La vostra filla toca el violí!

COMTESSA NOVA:

—Em cau bé la faldilla?
De totes les que tinc deu ser la més senzilla.
Però… i veieu aquest fermall
que em regala pit avall,
cascada de perles cares?
És fet venir de Paris.
Són reflex bellugadís
apar un joc d’alimares.

El senyor Comte no consent
que jo no esmerci tot el que la gent
distingida esmerça.
Ço que no el preocupa és la conversa,
car em diu: “Sigues exigent i rica.
El talent no vindrà d’una mica”.—

POETA JOVE:

—Admirable sentència
en boca d’una dama de presència!
La dona, bruna, albina o saura,
diversament es muda,
car té la missió de plaure.
És una bella cosa
entretinguda;
una mena d’ocell o de rosa
o una dea que ens mana i ajuda.
Només el talent fa nosa
a una dama de nom
que vol ser la idolina de tothom.—

COMTESSA NOVA:

—I vós, jove, de què feu?
El talent no és cosa de preu.
No teniu mecanògrafa?
¿Com us llibereu de la menuda tasca
de poeta? Veieu?
Jo tinc cambrera, portera, i un groom petit, petit.
Si res vull,
si em ve una graciosa basca,
si m’enutjo dignament,
els faig un crit
(vull dir que el timbre toco, elèctrica sageta
que treu la son de l’ull
de la vulgar genteta).—

POETA JOVE:

—Comtessa, el meu ofici
la gent de seny reputa que és un vici.
Escrivim ratlles curtes,
pinzellades subtils del pensament,
i encara et diu la crítica
que el vers d’un altre furtes.

La nostra vida innocent
és gairebé mítica.
El burgès ens mapa insolent
com si fóssim de l’altra banda,
inútil esquirol que espera tanda.
I el senyor proletari
ens mira de reüll, incendiari,
quan ve de sa caseta
barata;
i fa: “Ecs! un poeta,
un tentacle ideal
del capital!”
I les vuit hores en tavernes mata.

Per ço, Comtessa,
vegetem isolats, sense fer gaire fressa.
Però tenim un dardell
i un flascó de metzines:
un dardell que tatua la pell,
unes metzines divines…—

COMTESSA NOVA:

—Poeta, i la meva cançó?—

POETA JOVE:

—Senyora Comtessa: perdó.
Qui sap per on vola!
Després del ressopó,
us la diré per vós; per vós tota sola.—

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXX – SOBRE LA NUEVA CONDESA

JOVEN POETA:

—Señora Condesa, perdón.
Soy un intelectual muy buen muchacho.
Pido cantarle un rato.

Póngase de perfil… Así.
Es como una magnolia puesta sobre un cojín
de seda.
Solo falta que brille
ese objeto lujoso: su potamonedas.
(Se diría que suena,
más que broncíneo, argentino.)
Así. ¡Qué mujer!
Perdón.
Soy un intelectual muy buen muchacho.
¿El señor Conde caza
perdices?
Gente vulgar diría que es de los vivos.
Ahora es tiempo de paso:
de paso de perdices y negocios.
Deje que rían los beocios:
una señora distinguida
es singular, como usted, toda la vida.
¿Mentira?
¿Quién osaría, muy al contrario,
no decir: “Señora, amén”
y poneros tilde?
Resplandece en su cara
un no sé qué de espiritual.
(No se ofenda, Condesa, el espíritu no es para nada malo.)

NUEVA CONDESA:

—Joven: ¿intelectual
quiere decir que sabe de letras?
Yo soy una señora inteligente:
tengo acento de Corte.
Si no me hubiera de comprometer,
le diría, buen mozo…
(no, no, no, no…),
le diría, ahora que estoy puesta así…
(sí, sí, sí, sí…)
que una dama superfina
me dijo a media fiesta
en Palacio:
“Muñeca catalana,
deme el ósculo de la paz.
Es usted el tarro de la confitura,
pequeña beldad que secuestra,
por no dañar la tonsura,
al indulgente arcipreste de Hita.”
Y añadió un académico con aires de Don Juan:
“¿Gordita, pequeña y bonita?
¿Y Condesa también?
Bien puede decir:
¡Talis vita finis ita!“
Joven: nuestra gente
es diferente.
¿Cuando hallará usted, aquí,
académicos que se deshagan
por las damas (como está ahora, aquel, por mí…?.
¿Cuándo?—

JOVEN POETA:

—Tiene razón, condesa.
El académico barcelonés
es una ortiga
más que un pulcro señor.
Quiero decir que es huraño; no, que pique.
Si fuera más audaz, sería fino…

Hablemos de gente superior.
¿Su hija toca raqueta y violín?
¿Su hijo descuida el puzle de la rima?
¿Y, aún así, estudia pianola y esgrima?
¡Ay, señora Condesa!
Hay gente que se disfraza de señor
alguna vez al año, pero
tras la máscara que ennoblece la faz
se intuye un labio grueso y una nariz vulgar.
Pero, puestos a ser grandes señores,
vale más serlo de verdad…
cómo lo es usted, ahora, amable dama.
Veamos; estire más la pierna…
Así.
¡Su hija toca el violín!

NUEVA CONDESA:

—¿Me cae bien la falda?
De cuantas tengo es la más sencilla.
Pero… ¿ve este broche
que deja ir sobre el pecho,
ristra de perlas caras?
Se trajo de París.
Su brillo bullicioso
parece luminarias.

El señor Conde no consiente
que yo no gaste cuanto la gente
distinguida gasta.
lo que no le preocupa es la conversación,
Pues dice: “Sé rica y exigente.
Talento, no hace falta”.—

JOVEN POETA:

—¡Admirable sentencia
en boca de una dama de presencia!
La mujer, morena, albina o rubia,
diversamente se transforma,
pues tiene la misión de complacer.
Es una bella cosa
entretenida;
una especie de pájaro o de rosa
o una diosa que nos manda y ayuda.
Solo el talento estorba
a dama de renombre
que quiere ser ídolo de la gente.—

NUEVA CONDESA:

—Y usted, joven, ¿qué hace?
El talento no es algo de valor.
¿Tiene usted mecanógrafa?
¿Como se libra del trabajo menudo
de poeta? ¿Ve?
Yo tengo camarera, portera, y un pequeño, muy pequeño lacayo.
Si quiero algo,
si me viene una graciosa ánsia,
si digna me irrito, les doy un grito
(quiero decir que toco el timbre, eléctrica saeta
que despierta del sueño
a vulgar gentecilla).—

JOVEN POETA:

—Condesa, mi oficio
la gente cuerda piensa que es un vicio.
Escribo rayas cortas,
de pensamiento, sutiles pinceladas,
y aún dice la crítica
que el verso de otro hurtas.

Nuestra vida inocente
es casi mítica.
El burgués nos encasilla insolente
como si fuésemos del otro bando,
inútil esquirol que espera tanda.
Y el señor proletario
nos mira de reojo, incendiario,
cuando llega de su casa
barata;
y dice: “¡Ecs! un poeta,
tentáculo ideal
del capital!”
Y ocho horas en tabernas mata.

Por eso, Condesa,
vegetamos aislados, sin hacer mucho ruido.
Pero un dardo tenemos
y un frasco de veneno:
un dardo que tatúa la piel,
y un veneno divino…—

NUEVA CONDESA:

—Poeta, ¿y mi canción?—

JOVEN POETA:

—Señora Condesa: perdón.
¡Quién sabe dónde vuela!
Después del resopón,
se la diré a usted; a usted a solas.—

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 26 de abril de 2022

"SÀTIRA LXIX – CONJUGAL" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 069_0110

SÀTIRA LXIX – CONJUGAL

Per tal que em desavesi d’inútil plany, ai las!,
si faig esment d’un cert culinari fracàs
o d’una certa casolana falla,
crides l’estol de flàmules que enutja
i patètica em tustes, fent-me jutge
de la picabaralla.

D’això ve que somrigui, de grat o a contracor,
si el fricandó mengívol té un pensament de llor
o massa tuf de cuina l’adultera,
si del capó farcit de pomes
la salsa al punt confita les aromes
o de tan fat els àngels hi perden la cantera.

L’amor, oh Dona!, és un marrec.
Si el pit li dónes, crèdula, t’hi clavarà mossec;
si el nas li regatejo, me’n garfirà una llenca.
Sovint la corda estira
de l’arc o de la lira,
desassenyat, fins que la corda es trenca.

Serà estiracordetes l’amor, que és un desig?
Muller, no hi juguis massa, que l’home és entremig.
Li plau de contradir ço que ell estima.
Pobra de tu si en copses una espurna!
Esdevindràs exigent, taciturna,
i em vedaràs fins l’esplai de la rima.

Voldràs que el teu marit sigui feixuc i llis
i una mica estantís,
que del sarcasme desi la manxiula,
que d’opinar s’esporgui l’esma.
I encara me’l sermones (serà tot l’any Quaresma?)
si, per atzar, una vegada piula.

Ni del seu cor, fiada, li deixes dur la clau.
Com un cadell domèstic que per joguina et plau,
estaquirot el cries.
I si l’amor de tu se li revifa, et senyes
i al cove l’entafores voltat de bruixes guenyes,
per escarment de noves gosadies.

Però si un vespre el conjugal orgull
et fa condescendent í el mires de bon ull,
caldrà que ell sigui el pidolaire,
i que et demani el bes que et fugiria,
i que te’n senti grat sense ironia,
i que et prometi no retreure’l gaire.

Si ets casolana soca, jo sóc fútil grimpaire.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXIX – CONYUGAL

Por deshabituarme, ¡ay!, de queja inútil,
si menciono algún fracaso culinario
o alguna negligencia casera,
convocas una hueste de pendones que asusta
y trágica me llamas, designándome juez
de la disputa.

Por eso yo sonrío, de grado o a disgusto,
si el fricandó sabroso tiene poco laurel
o demasiado tufo a cocina lo altera,
si del pollo relleno de manzanas
la salsa al punto confita los aromas
o los ángeles, de tan hecho, pierden las ganas de cantar.

El amor, ¡oh Mujer!, es un chiquillo.
Si la teta le ofreces, crédula, te clavará un mordisco;
si la nariz le regateo, me agarrará un pedazo.
A menudo estira la cuerda
del arco o de la lira,
desquiciado, hasta romper la cuerda.

¿Será esbirro, el amor, que es un deseo?
Mujer, no juegues mucho, que el hombre está entremedio.
Ama contradecir a lo que ama.
¡Pobre de ti si atrapas una chispa!
Te volverás taciturna, exigente,
y hasta me prohibirás el solaz de la rima.

Querrás que tu marido sea pesado y liso
y algo estadizo,
que del sarcasmo se guarde el emplaste,
que de opinar se expurgue la costumbre.
Y aún me lo sermoneas (¿todo el año es cuaresma?)
si, por azar, una vez piula.

Ni de su corazón, confiada, le dejas llevar llave.
Cual perrillo doméstico que hecho juguete gusta,
pasmarote lo crías.
Y si el amor por ti se le reaviva, te santiguas
y en el saco lo metes rodeado de brujas ojituertas,
para escarmiento de nuevas osadías.

Mas si una noche el conyugal orgullo
te hace condescendiente y ves con buenos ojos,
hará falta que él sea el pedigüeño,
y que te pida el beso que huiría,
y que te sea grato sin sarcasmo,
y que te jure no invocarlo mucho.

Si eres tronco casero, yo soy trepador fútil.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 25 de abril de 2022

"SÀTIRA LXVIII – DE LES AMORS SIMULTÀNIES" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 068_0110


SÀTIRA LXVIII – DE LES AMORS SIMULTÀNIES

Si té Catarina ulls blaus,
càndida els bada excessiva.
Si Marta d’oliva els té,
els mig acluca, maligna.
Si és albina Montserrat,
els clou, devota fingida.

Tocava, l’una, els ferrets?
L’amor es tomba una mica.
L’altra pica el tamborí?
L’amor també s’entregira.
L’altra sona el flabiol ?
L’amor, dubtant, es resigna.

La vasta fulla del cep
trilobulada convida.
La gota de rou al mig
s’esporugueix, indecisa.
Agemolida és l’amor
per tal de no fer la tria.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXVIII – SOBRE LOS AMORES SIMULTÁNEOS

Si ojos azules tiene Catalina,
cándida los abre excesiva.
Si Marta los tiene de oliva,
los medio cierra, maligna.
Si es albina Montserrat,
los cierra, beata fingida.

¿Toca, una, el triángulo?
El amor se gira un poco.
¿La otra atiza el tamboril?
El amor se medio gira.
¿Suena, la otra, el flautín?
El amor, dudando, acepta.

La ancha hoja de la vid
trilobulada convida.
Gota de rocío en medio
se atemoriza, indecisa.
Encogido está el amor
para no haber de elegir.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 24 de abril de 2022

"SÀTIRA LXVII – D’UNA POBRA DONA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 067_0110


SÀTIRA LXVII – D’UNA POBRA DONA

Era una pobra dona que no capta.
Prefereix el treball, que Déu nos do.
Vetlla malalts i fa dissabte.
I no té cap unça al recó.

Una filleta sola que tenia
morí de tumor blanc:
no la tocava el sol en tot el dia
i la humitat se li ficà a la sang.

Aquella mort dignificà el seu rostre.
Viu rellogada en un catau polit.
Toca, amb el dit, el sostre,
i, amb la mirada, el campanà envellit.

No pidola ni es plany. Barcelonina
dels barris de la Seu,
rega el test de la clavellina
i dóna el dineret per Santa Creu.

No manca a Ofici cada setmana.
Més d’un sermó canonical
és musiqueta profana.
Ella, però, escolta igual.

Li plau de criar canari
que refila com un angelet.
Surt a rebre cada Sant al calendari:
l’un ve fred de suor; l’altre, vermell de fred.

Dona que toques, amb el dit, el sostre,
i, amb la mirada, l’estel:
val més el teu Pare Nostre
que l’urc dels que pretenen tocà, amb el dit, el cel.

Allí seràs meravellada
del ressò de ton viure migrat,
Santa no canonitzada,
vergonyosa del teu esclat.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXVII – SOBRE UNA MUJER POBRE

Es una mujer pobre que no pide limosna.
Prefiere el trabajo, que Dios nos dé.
Vela enfermos y limpia casas.
Y no tiene dinero para ahorrar.

Una única hija que tenía
murió de un tumor blanco:
no le tocaba el sol en todo el día
y la humedad se le metió en la sangre.

Aquella muerte dignificó su rostro.
Vive realquilada en un limpio cubil.
Alcanza, con el dedo, el techo,
y, con la vista, el viejo campanario.

No pide ni se queja. Barcelonesa
de los alrededores de la catedral,
riega la maceta de claveles
y una moneda da para la Santa Cruz.

No falta a misa ninguna semana.
Más de un sermón canonical
es musiquilla profana.
Pero ella escucha igual.

Criar le gusta un canario
que gorjea como un angelito.
Recibe cada santo en el calendario:
uno, de frío sudor; otro, de rojo frío.

Mujer que tocas, con el dedo, el techo,
y, con la vista, las estrellas:
vale más tu padrenuestro
que el orgullo de quienes pretenden tocar el cielo con el dedo.

Serás allí admirada
por el eco de tu vivir raquítico,
Santa no canonizada,
avergonzada de tu propia luz.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 23 de abril de 2022

"SÀTIRA LXVI – DE LA MIG VIRTUOSA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 SÀTIRA LXVI – DE LA MIG VIRTUOSA

Valdria més que fossis més humana
o que fos més divina ta virtut.
Si et demana l’espòs, rera un escut
…...resta la carn, llunyana.
Si t’abraça l’espòs, l’ànima resta
…...exclosa de la festa.

Amb ta mitja virtut l’espòs tortures
amb mil agulles, una cada pic,
…...i amb dues mil untures
per esborrar, després, cada pessic.
…...Val més al pit un glavi
i, per copsar la sang, el vas d’un llavi.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXVI – SOBRE LA MEDIO VIRTUOSA

Mejor sería que fueses más humana
o que fuese más divina tu virtud.
Si el esposo te llama, tras escudo
…...queda la carne, ausente.
Si el esposo te abraza, el alma queda
…...excluida de la fiesta.

Con tu media virtud al esposo torturas
con mil agujas, una por picada,
…...y con dos mil unturas
para borrar, después, cada pellizco.
…...Mejor en pecho espada
y para la sangre, el vaso de un labio.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 22 de abril de 2022

"SÀTIRA LXV – DE MÉS DE TRETZE" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 SÀTIRA LXV – DE MÉS DE TRETZE

Noia que al cinema
cada tarda vas
i amb un noi de flema
jocs d’ullades fas!

En la fosca, avives
la cremor dels ulls,
i unes mans furtives
en ta falda culls.

Vas copsant, alerta,
els secrets del món.
Ta moral incerta
mal i bé confon.

Una mare insulsa
t’educà la pell.
La pantalla impulsa
ton glatir novell.

Dels amics que entrena
ton delit voraç
ni en veuràs l’esquena
si per noça vas.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXV – SOBRE MÁS DE TRECE

¡Muchacha que al cine
cada tarde vas
y con un cachazas
mirada intercambias!

A oscuras, avivas
ardores de ojos,
y manos furtivas
en tu falda acoges.

Aprendes, alerta,
las claves del mundo.
Tu moral incierta
mal y bien confunde.

Una madre insulsa
te educó la piel.
La pantalla impulsa
tu anhelo novel.

De amigos que entrena
tu goce voraz
ni verás la espalda
si por boda vas.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 21 de abril de 2022

"SÀTIRA LXIV – PLANYS DEL MARIT INEPTE" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 064_0110


SÀTIRA LXIV – PLANYS DEL MARIT INEPTE

Muller, com ho faria sense tu?
Prou et diria, penedit: —Comanda!—
El sol d’octubre, nobilíssim, llu
i, previsora, em nues la bufanda,

car endevines en la grisa pols
el fred inicial que no esborrona,
com en el pòsit d’un beuratge dolç
l’àcid d’un raig clandestí de llimona.

L’intent esbulles del fal·laç amic
que al parany em decanta d’un negoci.
Saps a quina hora en tal indret estic
i cautament endegues el meu oci.

D’alguna dama que al despatx vingué,
l’edat, el geni, ton supòsit pinta.
Perquè em deses, pulquèrrim, el tinter,
no s’hi congria xerigot de tinta.

De ma corbata el llaç polit et surt,
poncella de setí jamai caduca.
S’espatlla l’àpat i vegeta el furt,
si de migranya ton esguard s’acluca.

Si desertaves, i qui em diria on tinc
capells, sabates i vestits de festa?
Trobaria tricots de cinc en cinc
i no sabria la camisa on resta.

Una criada, feta a cops de puny,
rondalles contaria a ta nissaga:
—Una vegada era una bruixa, lluny…—
Tota la casa semblaria obaga.

I quina criatura és el marit,
voraç i curt de vista que fa pena!
Sort de tu, dona, que en passes neguit
i li atorgues l’àmor com una estrena.

Sort de tu, dona, que em retens la mà
quan el combat del parteratge ultimes.
Si no, com enze que no sap què es fa,
acabaria fent un joc de rimes.

Ves què sabria d’aquest tema august,
ni del didatge, si el nadó esvalota!
Dones amb dones en parleu de gust,
del nostre ajut inútil fent riota.

Em fiaràs, magnànima, el petit
amb un gest que els bigotis ein rebrega,
i encara em sotjaràs de fit a fit,
una lletra a cada ull: alfa i omega.

Muller, com ho faria sense tu?
Qui em menaria per la nova ruta?
¡Ai las de mi, si no tingués ningú
o no encertés la teva substituta!

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXIV – LAMENTOS DEL MARIDO INEPTO


¿Mujer, sin ti, cómo lo haría?
Arrepentido, te diría: —¡Manda!—
El sol de octubre luce nobilísimo,
y, previsora, me anudas la bufanda,

pues adivinas en el polvo gris
el gélido primero que no eriza,
como en el poso de un brebaje dulce
el ácido chorrito de limón.

El plan deshaces del falaz amigo
que a la trampa me lleva de un negocio.
Sabes a qué hora y en que sitio estoy
y cautamente organizas mi ocio.

De alguna dama que al despacho vino,
la edad, el genio, tu sospecha pinta.
Porque me ordenas, impecable, el tintero,
no se forman en él grumos de tinta.

De mi corbata, pulcro haces el lazo,
pimpollo de satén jamás caduco.
Se pasa la comida y crece el hurto,
si de migraña tu mirar se cierra.

Si desertaras, ¿quién diría dónde
tengo trajes, zapatos y sombreros?
Encontraría a pares camisetas
y no descubriría la camisa.

Una criada, zafiamente hecha,
historias contaría a tu progenie:
— érase una vez, lejos, una bruja…—
Toda la casa oscura quedaría.

¡Y cómo de infantil no es el marido,
voraz corto de vista que da pena!
Suerte de ti, mujer, que te preocupas
y le entregas tu amor como propina.

Suerte de ti, mujer, que retienes mi mano
cuando el combate de parir ultimas.
Si no, alelado, sin saber qué hacer,
acabaría componiendo rimas.

¡Qué es lo que yo sabría de este tema,
ni de nodrizas, si el bebé alborota!
Mujeres con mujeres comentáis a gusto,
nuestra inútil ayuda haciendo burla.

Me dejarás, magnánima, el pequeño
con gesto que el bigote me marchita,
y aún me avizorarás de hito en hito,
una letra en cada ojo: alfa y omega.

Mujer, ¿cómo lo haría yo sin ti?
Quién me conduciría por la ruta?
¡Pobre de mí, si no tuviera a nadie
o no acertase con tu sustituta!

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 20 de abril de 2022

"SÀTIRA LXIII – DE LA FÚTIL DAMA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

SÀTIRA LXIII – DE LA FÚTIL DAMA

Eixida sembla d’un estoig.—
….(Així l’estoig, que és el marit, opina.)
….De son cabell, com una posta, roig,
s’arbora com un núvol la faç alabastrina.
El llavi serva, d’ales de papalló, polsina.

Cada ull oblong, que una turquesa apar,
……...juga amb un halo viola.
……...La pell té aromes d’ultramar
i una piga gentil com una illeta sola.

La columna del coll, posada al pit,
……...tremeix del so de la paraula,
……...com una tija d’un país de faula
es vincla de l’ocell que l’oracle hi ha dit.

………...L’escot oval, escassament,
….d’un marge de velluts cenyeix la sina.
….Quan la solleva d’un sospir el vent,
….la simètrica ufana s’endevina.

Irradien, els braços, d’aquell fogar, la llum,
en l’espai, cadascun, flamarada somorta.
L’espatlla nua, i per què no en comporta
més d’un parell, com ídola d’oriental costum?

Fermada la cintura que l’amor no depreda,
……………...reïx, caient, el flanc.
….D’una cama fantàstica de seda
….brolla el peuet que no pelluca fang.

……...Sota d’aquesta plètora de roses
……...s’és arraulida l’animeta humil,
……...ocell pacífic carregat de noses,
……...blanc esperit sota la pompa vil.

……...Inexpressiva, de pensar reposes.
……...Equívoca muller, per molta gent,
……...t’imiten i et critiquen les esposes
….i les amigues prenen no poc del teu caient.

Exemptes de malícia, les teves mil postures
…………..semblen un joc del vent.
….Darrera teu admiradors pastures,
i això que et ressegueixen només de pensament.

Dona buida i gentil que no entens aquesta oda,
bestiola adorable, de pecat incapaç:
amb l’escot i els velluts i les gemmes, ¿seràs
algun dia, en el cel, l’ovelleta de moda?

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXIII – SOBRE LA DAMA FÚTIL

De un estuche, parece que ha salido.—
….(Así el estuche, que es su marido, opina.)
….De su cabello, rojo cual ocaso,
se eleva como nube, la faz alabastrina.
Polvillo, el labio guarda, de alas de mariposa.

Cada ovalado ojo, parejo a una turquesa,
……...lo rodea un halo violeta.
……...Aromas de ultramar tiene la piel
y una peca gentil como una islita.

La columna del cuello, sobre el pecho,
……...vibra del son de la palabra,
……...cual el tallo de un país de fábula
se dobla por el ave que el oráculo ha dicho.
……...El ovalado escote, escasamente,
….de orlado terciopelo ciñe el seno.
….Cuando lo eleva el aire de un suspiro,
….la ufana simetría se adivina.

De aquel hogar, la luz radian los brazos,
cada uno, en el aire, llama tenue.
¿Por qué no tiene, la desnuda espalda,
más de dos, cual ídolo oriental?

Estrecha la cintura, que el amor no desgasta,
……...rige, caído, el flanco.
….De una pierna fantástica de seda
….emerge el pie que no pellizca barro.

……...Debajo de esta plétora de rosas
……...queda ovillado el espíritu humilde,
……...plácida ave cargada de estorbos,
……...níveo espíritu bajo la pompa vil.

……...Inexpresiva, de pensar descansas.
……...Equivoca mujer, para los más,
……...te imitan y critican las esposas
….y las amigas copian mucha de tu apariencia.

Exentas de malicia, tus mil poses
…………..juegos de aire asemejan.
….tras de ti, admiradoras apacientas,
y eso que te repasan solo de pensamiento.

Mujer vacua y gentil que esta oda no entiendes,
bestiezuela adorable, incapaz de pecado:
con escote, con joyas y con sedas, ¿serás
algún día, en el cielo, la ovejita de moda?

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 19 de abril de 2022

"SÀTIRA LXII – CANÇONETA DE L’ASCENSOR" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

SÀTIRA LXII – CANÇONETA DE L’ASCENSOR

Per entremig de la reixa
una fadrina lluí
com raig de sol clandestí,
de l’ascensor a la lleixa.
Encar la puc conseguir
pujant, com isard, l’escala.
La porta obria com un
passavolant de cap d’ala,
que troba l’amor a punt,
tota l’amor d’una peça.
….És com un niu d’amor
….que metòdic bressa,
……..l’ascensor.

Faig una gran cortesia
quan ella em topa al replà.
Ella una mica es parà.
Del pis la porta s’obria.
Infants la varen sobtar:
—Bon dia tingui, tieta !—
Quin rebedor més polit!
Quina mainada més neta!
El cor se’m para encongit.
Batega, després, de pressa…
….És com un niu d’amor
….que metòdic bressa,
……..l’ascensor.

Passaren dues setmanes.
Tornem de missa de vuit.
Té l’ascensor un circuit.
Restem voltats de baranes.
Amb el sotrac cau el fruit:
una besada que dura…
Es desencalla, a la fi,
l’estre que ens puja a l’altura.
I baixa i torna a fugir…
La sort, que no dúiem pressa!
….És com un niu d’amor
….que metòdic bressa,
……..l’ascensor.


Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 062_0110


Els trucs li sé, de pujar-hi.
L’enseuen?… Doncs l’endemà
s’espatlla sense fallar.
Ho mana el propietari?
És l’ascensor un taujà?
És innocent de conxorxa?
De dir-ne bé no m’estic.
Teiera apar de ma torxa.
L’amiga em dóna un pessic
i, après, d’amor s’hi confessa.
….És com un niu d’amor
….que metòdic bressa,
……..l’ascensor.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXII – CANCIONCILLA DEL ASCENSOR

Entremedio de la reja
una soltera brilló
cual rayo de sol furtivo,
en medio del ascensor.
Aún la puedo conseguir
si ágil trepo la escalera.
Abrí la puerta como un
transeúnte con sombrero,
que encuentra el amor dispuesto,
todo el amor por entero.
….Es como un nido de amor
….que metódico te acuna,
……..el ascensor.

La saludé cortésmente
cuando me halló en el rellano.
Ella se paró un momento.
Se abrió la puerta del piso.
Unos niños le dijeron:
—Hola, tía, buenos días!—
¡Qué recibidor más pulcro!
¡Qué niños más aseados!
El corazón se me encoge.
Late deprisa después…
….Es como un nido de amor
….que metódico te acuna,
……..el ascensor.

Transcurrieron dos semanas.
Volvemos de misa de ocho.
El ascensor se avería.
Cercados por barandillas.
Al sacudirse cae el fruto:
un beso que se prolonga…
Al final, se desencalla,
se mueve el trasto hacia arriba.
Y baja y vuelve a subir…
¡Por suerte, no existe prisa!
….Es como un nido de amor
….que metódico te acuna,
……..el ascensor.

De subir, le sé los trucos.
¿Lo engrasan…? Al día siguiente
se estropea sin fallar.
¿Lo dispone el propietario?
¿Es un memo el ascensor?
¿Esta libre de tapujos?
De loarlo no concluyo.
Es la base de mi antorcha.
La amiga me da un pellizco
y, después su amor confiesa.
….Es como un nido de amor
….que metódico te acuna,
……..el ascensor.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 18 de abril de 2022

"SÀTIRA LXI – FIRAL" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

SÀTIRA LXI – FIRAL

Passegen entre càlids fadrins de faç d’argila
la fadrineta massa tendra,
amb els arreus que l’estament estila,
com la pollina que és menada a vendre.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXI – FERIAL

Entre cálidos mozos de faz de arcilla
pasean la solterita demasiado tierna,
con los arreos que el estamento estila,
como pollina llevada a vender.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

 

domingo, 17 de abril de 2022

"SÀTIRA LX – FINALMENT" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 060_0110


SÀTIRA LX – FINALMENT

Ara, Muller, que he esdevingut a mida
de ton caprici, finalment suau,
el risc enyor d’escapolir-me, brau,
i de ton repte el xàfec que lapida.

Cada jornada, per tu ben regida,
a ma videta primparada escau.
Si relapse m’estiren —au, Guerau !—,
m’eixales amatent i aniorosida.

D’aquesta vida qui té res a dir?
Fins el rebrot de la desavinença
(espaiat, això sí, és dolç per mi.)

D’aquesta pau qui pot deixar-me sense?
Si la renyina torna, son verí
apar la joventut que recomença.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LX – FINALMENTE

Ahora, Mujer, que soy a la medida
de tu capricho, finalmente suave,
añoro el riesgo de escaparme, bravo,
y de tu enfado el grito que lapida.

Cada jornada, por ti tan bien regida,
a mi vidita debílmente llega.
Si relapso me encuentra —¡va, Guerau !—,
me alicortas dispuesta y suavemente.

¿Quién puede protestar por esta vida?
Hasta un rebrote de desavenencia
(espaciado, eso sí, me sabe dulce.)

¿Quién puede despojarme de esta paz?
Si vuelve el rapapolvo, su veneno
parece juventud que recomienza.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 16 de abril de 2022

"SÀTIRA LIX – DE L’ESCRUPULOSA MUNDANA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

SÀTIRA LIX – DE L’ESCRUPULOSA MUNDANA

Escrupolosa dama,
còmic àngel irresolut:
¿per què exhibiu l’obsessió que apama
la virtut?

¿Per què poseu la vostra angoixa
a l’espatlla dels germans ?
La mà que us amoixa
rebregueu amb vostres mans.

Potser el tarannà tímid
no us ve d’estimar la creu,
sinó de riscar vostre peu
al marge forà del límit.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


***


SÁTIRA LIX – SOBRE LA MUNDANA ESCRUPULOSA

Escrupulosa dama,
cómico ángel irresoluto:
¿por qué exhibís obsesión por medir
la virtud?

¿Por qué cargáis vuestra angustia
a hombros de los hermanos?
La mano que os acaricia
estrujáis con vuestras manos.

Quizá vuestro aspecto tímido
no os viene de amar la cruz,
sino de arriesgar el pie
por el exterior del límite.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 15 de abril de 2022

"SÀTIRA LVIII – DE LA MULLER QUE HA TRIGAT A CEDIR" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 2 058_0110


SÀTIRA LVIII – DE LA MULLER QUE HA TRIGAT A CEDIR

El marit és com un rellotge
que, de nou en nou, era boig.
Deia que anava a Llotja
i tenia més d’un col·lotge
que no em feia gens de goig.
No us fiéssiu d’home roig.

Com el rellotge, aurífic era.
Tenia una barba de preu,
però no em venia al darrera.
Sol·lícita caramasera,
jo curava del foc d’Himeneu
passant llista a la bugadera.
Fer dissabtes era una xera
que ell pagava amb olímpic menyspreu.

¡Jo, que amb traça femenina,
el rellotge no estrenat
recaptava a la vitrina !
¡Ell me l’havia portat
de Ginebra!
Del paroxisme en la febre,
li deia: —¡Et serviren gat
per llebre! —

Car debades corda
al fòtil dava exactament.
La seva hora mai no concorda
amb l’hora que té l’altra gent.
No li podia dà entenent
d’anar llis com una seda:
o té la sang massa freda,
o una maligna vilorda
el rodatge li consent.

Prou li faig la gara-gara!
Se’m planta a riure a la cara
com més corda li refaig.
A un punt arribà, que es para
com si patís d’un empatx,
o, picat de bogeria,
marca les tretze i escaig
quan toca la Seu migdia.

La rebequeria dura
(del rellotge i del marit)
fins el dia que els he dit:
—No us mereixeu tanta cura!—
El rellotge, d’aleshores,
porto, sense planye’l mica,
i exacte marca les hores
i rítmic és de musica.
I és tan afinat de seny,
que si un dia no es recorda,
la destra, de dar-li corda,
no diríeu que se’n dol:
el deure només l’empeny,
i marxa, dejú, tot sol.

El marit, d’ençà que tinc
la casa un poc negligida
i que perdo el rebaixinc
de fregar tota la vida;
el marit, d’ençà que em veig,
al mirall, com una fada,
i que amb ell surto a passeig
sense fer la desmenjada;
diríeu que ha obert els ulls
i que, gràcies a la dona,
ha tingut una hora bona
per desfer-se dels embulls.

Ara té la barba grisa
i pren marialluïsa;
però el tomb li ha provat tan bé,
que ni a Llotja s’entreté.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


***


SÁTIRA LVIII – SOBRE LA ESPOSA QUE HA TARDADO EN CEDER


Es el marido como un reloj
que, nuevo, ya iba loco.
Decía que iba a la Lonja
y tenía alguna charla
que no me gustaba nada.
No os fiéis de un pelirrojo.

Como el reloj, era de oro.
Tenía barba de valía,
pero a mí no me seguía.
Solícita ama de casa,
cuidaba yo el himeneo
revisando la colada.
Era una gresca hacer sábado
que él pagaba con olímpico desprecio.

¡Yo, que con femenil maña,
conservaba en la vitrina
el reloj por estrenar!
¡Él me lo había traído
de Ginebra!
En la fiebre del delirio,
le decía: —¡Te dieron gato
por liebre! —

Ya que en balde yo le daba
cuerda al trasto exactamente.
Nunca su hora concertaba
la del resto de la gente.
No le podía hacer ver
de ir fino como la seda:
o tiene la sangre fría,
o una maligna maraña
su rodamiento resiente.

¡Mucho le hago la pelota!
Se echa a reír en mi cara
cuanta más cuerda le doy.
Hasta el punto, que se para
cual si estuviera empachado,
o, aquejado de locura,
marcando catorce y pico
al tocar la Seo las doce.

Esta pataleta dura
(del reloj y del marido)
hasta que yo les he dicho:
—¡No merecéis mis cuidados!—
Desde entonces, el reloj,
llevo, sin compadecerlo,
y marca exacto las horas
con un ritmo musical.
Y tan fino tiene el juicio,
que si un día no se acuerda,
la diestra, de darle cuerda,
no diríais que se queja:
el deber sólo lo empuja,
y ayuno, va andando solo.

El marido, ahora que tengo
la casa algo dejada
y he perdido la manía
de fregar toda la vida;
ahora que yo me miro,
como una hada, en el espejo,
y con él voy de paseo
sin hacerme la altanera;
diríais que abrió los ojos
y, gracias a su mujer,
ha encontrado un buen momento
para quitarse de líos.

Tiene gris la barba ahora
y consume hierbaluisa;
tan bien le ha sentado el cambio,
que ni en la Lonja se para.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 14 de abril de 2022

"SÀTIRA LVII – D’EURÍDICE RECUPERADA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 SÀTIRA LVII – D’EURÍDICE RECUPERADA

Si l’obcecat Orfeu hagués servat la treva,
d’Eurídice l’amor seria encara seva;
però, com no sentí recança de l’amor,
deixà, com un ocell, sa càrrega a l’astor.

Nit infernal! ¡Oh nit que la melada lluna
posares a l’abast d’Eurídice dejuna!
D’Eurídice els retrets Orfeu no desoí,
i li donà, poruc, l’ullada que l’occí.

Hauria valgut més que l’àlgida fal·lera,
el pòsit agredolç que més enllà l’espera.
D’Eurídice, capint l’absurditat del plany,
l’hauria clos Orfeu amb marital regany:

—No callaràs un poc mentre pugem escales?
Ja ens vagarà, en el llit, de desplegar les ales.
La bresca, fosa a punt, íntegra copsaré
si, en atansar-m’hi, no aties el vesper. —

I, en fora eixir plegats, francs de mortal dispendi,
colrat encara el front de l’infernal incendi,
un glop haurien pres de gèlid serení
i allí mateix l’amor hauria dit que sí.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


***


SÁTIRA LVII – SOBRE EURÍDICE RECUPERADA

Si el obcecado Orfeo guardado hubiera tregua,
de Eurídice el amor aún sería suyo;
mas, como no sintió pesar por el amor,
abandonó, cual pájaro, su bagaje al azor.

¡Noche infernal! ¡Oh noche que la melada luna
pusiste al alcance de una Eurídice ayuna!
De Eurídice el reproche no desoyó Orfeo,
y, miedoso, la vista, le echó que la mató.

Más hubiera valido que la álgida ilusión,
el agridulce poso que más allá le espera.
De Eurídice, escuchando la absurdidad del llanto,
Orfeo lo acabara con marital regaño:

—¿Subiendo la escalera, no callarás un poco?
Habrá tiempo, en la cama, de desplegar las alas.
El panal, en su punto, íntegro cogeré
si, al acercarme yo, no azuzas avispero. —

Y, al salir fuera juntos, libres de mortal gasto,
rojiza aún la frente del infernal incendio,
un trago habrían tomado del gélido relente
y allí mismo el amor hubiera dicho sí.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 13 de abril de 2022

"SÀTIRA LVI – EVA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

LLIBRE TERCER – DE DONES


Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 2 056_0110


SÀTIRA LVI – EVA

Feminitat, bombolla fràgil, soma,
argentí cascavell
que, en el pitral d’escumes penjat, frega la pell
indòmita del gorg, i l’estimba i l’eslloma.

Enjogassada en oferir la poma,
carn vegetal nodridora del corc,
arrisca el braç finíssim pel rònec entreforc,
i llenega tota ella,
aromàtica goma
de cirerer fruitós que ja es clivella.

***

Caçador pelut i bo,
de pasta d’agnus i de veu de tro:
la dona-serp, agemolida, culls,
sang de la teva sang,
per la solana, copsant-la, del flanc
i per l’obaga dels rulls.

La teva mà, com una guatlla,
peona pels camins que pugen a l’espatlla;
li pessiga l’orella,
translúcida petxina;
li esbarria la cella,
pregadéu que s’ajoca
de la beata faç
a la rodona coromina
on són blauets els ulls i un rierenc el nas
i una rosella càlida la boca.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


LIBRO TERCERO – SOBRE LAS MUJERES


SÁTIRA LVI – EVA

Feminidad, burbuja frágil, soma,
cascabel argentino
que, colgado del pretil de espumas, frota la piel
indómita del pozo, y la precipita y la desloma.

Juguetona al ofrecer la poma,
vegetal carne nutricia de carcoma,
arriesga el fino brazo por la seca horcadura,
y rezuma toda ella,
aromática goma
de cerezo frutal que se agrieta.

***

Buen y peludo cazador,
de pasta de cordero y voz de trueno:
la serpiente-mujer, inclinada, cosechas,
sangre de tu sangre,
por la solana, cogiéndola del flanco
y por la umbría de los rizos.

Como una codorniz, tu mano
anda por los caminos que conducen al hombro;
le pellizca la oreja,
traslúcida pechina;
le trastoca la ceja,
mantis que se agazapa
de la beata faz
en la redonda campiña
donde son azulados los ojos, un arroyuelo la nariz
y una amapola cálida la boca.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 12 de abril de 2022

"NO HI HA RES A DIR" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 2 055_bi10


NO HI HA RES A DIR

Cavaller (no ve d’un pam):
la fortor del cavall se us encomana
de les patilles a l’estòlid flam
i a l’esperit i als pantalons de llana.

La noblesa natal del corser no us ha pres
sou i sereu guit de mena.
La roda feu massa ofès,
garrell pagó que abassega l’arena.

És el vestit que us fa civil?
És el trepig que us fa preable?
Vostra conversa és d’un estil
inefable.

Home d’honor, ¿qui us tocarà:
el colze? el llavi? la ploma?
Folgueu més enllà
de Roma.

La sàtira decanteu
(fatídic signe).
Sou, de l’enuig d’Orfeu,
indigne.

L’enuig amor és també,
amor impacient que blasma.
Només tu (perdó, Cavaller)
t’eximeixes, vera fantasma.

T’aniràs podrint exclòs
d’aquest llibre. Ningú no et toqui!
Ni el verm que et rosega l’os
et trencarà el soliloqui.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


***


NADA QUE DECIR

Caballero (poco más o menos):
se os engancha la peste del caballo
de las patillas al estólido coco
y al espíritu y al pantalón de lana.

Del corcel la nobleza no os ha ungido:
sois por naturaleza coceador.
Demasiado ofendido hacéis la rueda,
zambo pavón que acapara la arena.

¿Civilizado os hace el vestido?
¿Estimable os hace la pisada?
Vuestra conversación es de un estilo
inefable.

Hombre de honor, ¿habrá quien os toque:
el codo? ¿el labio? ¿la pluma?
Divertíos lejos
de Roma.

La sátira apartáis
(signo fatídico).
Del enojo de Orfeo, sois
indigno.

El enfadado amor es también,
amor apasionado que reprocha.
Tú solamente (disculpa, Caballero)
te eximes, verdadero fantasma.

Te irás pudriendo excluido
de este libro. ¡Que nadie te toque!
Ni el gusano que roe tus huesos
romperá tu soliloquio.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 11 de abril de 2022

"SÀTIRA LV – VINDICTA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

SÀTIRA LV – VINDICTA

Un instant que l’infant no grata la paret,
guanya més l’Avemaria
d’un infant,
que tota l’orfebreria
d’un ofici, amb villancet,
que unes monges cantaran.

Un pobre que diu: —Jesús !—
i que no diu altra cosa,
plau més a l’Omnipotent
que no l’exòtica prosa
del predicador que el nus
de la retòrica entén.

¿Qui haurà fundat l’hospital:
la marquesa un poc masculina
que, pregadeta, el féu
i amb son escut l’edifici culmina,
o la malalta que hi aporta el mal
i de les urpes mèdiques passa a les mans de Déu?

¿Serà més amunt del cel
la P’epeta cosidora que no sap que sigui santa,
que el magnífic Prelat cortesà,
que la Mare Abadessa que, de tan santa, encanta,
que el polític canonista que practica Maquiavel,
que el noctàmbul heroi cristià?

L’obrer que víctima fou
d’una vaga injusta,
la mort del qual no comentà ningú
per la Ciutat l’ira de Déu degusta
i atura el càstig; mentre, del purgatori al pou,
saltirona el burgès occit que sebollia el Comú.

Aquella padrina que la joia sap
de criar porc i menjar farinetes,
dia vindrà que el Misteri Diví
veurà sense aixecar-se de puntetes.
Per sota d’ella veurà el cap
del savi que un nou satèl·lit de Júpiter descobrí.

El calavera daurat
que al fariseu fa pena
i per la pista del vici roda a màxim estrop,
farà com la Magdalena?
I ¿al cel trucarien, junts, el rutinari xai de bondat
i el llop penitent, de cor d’àngel i genives de llop?

¡Podrimener de virtuts,
teològica enganyifa!
Val més patir amb els humils.
La bondat no és una rifa.
Vindràs, oh príncep que a encens i a fembres puts!,
després dels vetes-i-fils.

Els humils seran exalçats.
Divina benaventurança!
Pobrissó de Crist,
de miracles no et cal fermança.
Els savis seran sobtats.
Per tu, Déu no serà imprevist.

S’acosta el dia pregon
de la universal vindicta.
Tothom serà agemolit.
D’etiqueta no hi haurà conflicte.
Un senyal diví en el front:
vet ací l’únic vestit.

Tingueu, Jesús, pietat de mi
en venir aquell dia.
Jutge sereu.
Valgui’m Santa Maria
i el meu bocí
de creu.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


***


SÁTIRA LV – VINDICTA

Un instante que el niño no rasca la pared,
vale más la Avemaría
de un niño,
que toda la orfebrería
de oficio, con villancico,
que cantaran unas monjas.

Pobre que dice: —¡Jesús !—
y no dice nada más,
más gusta al Omnipotente
que no la exótica prosa
del predicador que el nudo
de la retórica entiende.

¿Quién fundó el hospital:
la marquesa un poco hombruna
que, arrogante, lo elevó
y la obra culmina con su escudo,
o la enferma que aporta el mal
y de las zarpas médicas va a las manos de Dios?

¿Estará más arriba en el cielo
Pepita la modistilla que no sabe que es santa,
o el magnífico Prelado cortesano,
o la Madre Abadesa que, de tan santa, encanta,
o el político canonista que practica Maquiavelo,
o el noctámbulo héroe cristiano?

El obrero que fue víctima
de una huelga injusta,
cuya muerte no comentó nadie
por la Ciudad la ira de Dios degusta
y detiene el castigo; mientras, del purgatorio en el pozo,
brinca el burgués muerto que el Ayuntamiento entierra.

Aquella abuela que el placer conoce
de criar el cerdo y comer las gachas,
día vendrá que el Misterio Divino
verá sin ponerse de puntillas.
Debajo de ella verá la cabeza
del sabio que descubrió un satélite de Júpiter.

¿El dorado calavera
que al fariseo da pena
y por la pista del vicio rueda a gran velocidad,
hará como Magdalena?
¿Y al cielo llamarán juntos, el rutinario cordero de bondad
y el lobo penitente, de corazón de ángel y colmillos de lobo?

¡Pudridero de virtudes,
teológico camelo!
Más vale sufrir con los humildes.
La bondad no es una rifa.
Estarás, ¡oh príncipe que a incienso y hembra hueles!,
detrás de los merceros.

Los humildes serán ensalzados.
¡Divina bienaventuranza!
Pobrecillo de Cristo,
de milagros no necesitas fianza.
Los sabios serán sorprendidos.
Para ti, Dios no será imprevisto.

Se acerca el profundo día
de la venganza universal.
Todo el mundo será doblegado.
No habrá confusión de etiquetas.
Una divina señal en la frente:
he aquí todo el traje.

Ten, Jesús, piedad de mí
cuando llegue ese día.
Juez serás.
Válgame Santa Maria
y mi pedazo
de cruz.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 10 de abril de 2022

"SÀTIRA LIV – CANÇÓ DE L’ENFADÓS" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 2 054_0110


SÀTIRA LIV – CANÇÓ DE L’ENFADÓS

En Banyeta fa dissabte
quan fem el darrer sotrac.
No deixa cap tió d’infern sense recapte.
………………...Al sac!

Diu: —Perdulari de tavernes,
golut de conyac i tabac,
que a renys la dona governes:
………………...al sac!

Fusteric de mala entranya
que amb un afònic xerrac
furtes arbres a muntanya:
………………...al sac!

Tabalot, més que poeta,
que al peu de romàntic llac
catequitzes la modisteta:
………………...al sac!

Damisel·la presumida
en jocs d’amor i d’escac,
que foragites, malalta, la dida:
………………...al sac!

Missenyor de magnífiques barbes
que al masover d’ímpetu flac
les garberes pagares amb garbes:
………………...al sac!

Tu, que a un Centre de Lluïsos
toques les noies i el tac
i defuges compromisos:
………………...al sac!

Majordona que als vicaris
planys la patusca i l’espinac
i els fas viure de rosaris:
………………...al sac!

Energumen amb llureia
que reiteres el patac
contra els jocs que el poble feia
………………...al sac!

Teòleg que obcecat traboques
les cites del teu buirac
i els adversaris esmoques:
………………...al sac!

Babau que et fas tirar cartes
i afluixes la bossa en pac
i amb taules dansants t’enartes:
………………...al sac!

Tu que ets amic de Sant Jordi
i dónes llonguets al drac
perquè a l’Infern se’n recordi:
………………...al sac!

Feram de l’hòrrida Jungla,
t’has guanyat un afalac:
cops de cua, de banyes i d’ungla,
fins que seràs un pastac.
………………...Al sac!—

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


***


SÁTIRA LIV – CANCIÓN DEL EXASPERANTE

El Diablo hace limpieza
en el último estertor.
Del infierno ningún tizón deja sin recoger.
………………...¡Al saco!

Dice: —Tronera de las tabernas,
voraz de brandy y tabaco,
que la mujer desgobiernas:
………………...¡al saco!

Carpintero malasombra
que con afónica sierra
limpias al monte de árboles:
………………...¡al saco!

Vehemente, más que poeta,
que ante el romántico lago
catequizas modistilla:
………………...¡al saco!

Damisela presumida
en juegos de amor y escaque,
que echas, enferma, a la tata:
………………...¡al saco!

Amo de espléndida barba
que al peón de poco empuje
pagas con manojos haces:
………………...¡al saco!

Tú, que en un Centro de Luises
tocas las chicas y el taco
y rehuyes compromisos:
………………...¡al saco!

Criada que a los vicarios
ahorras magro y espinacas
y haces vivir de rosarios:
………………...¡al saco!

Energúmeno en librea
que reiteras los trompazos
contra los juegos del pueblo:
………………...¡al saco!

Teólogo que trabucas
las citas de tu carcaj
y los contrarios destripas:
………………...¡al saco!

Bobo al que echan las cartas,
aflojas la bolsa en pago
y mesa que baila encanta:
………………...¡al saco!

Tú, amigo de San Jorge,
que das chuscos al dragón
porque en el hades se acuerde:
………………...¡al saco!

Fieras de hórrida jungla,
ganasteis un agasajo:
golpes de cuerno y pezuñas,
hasta hacerte un amasijo.
………………...¡Al saco!—

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 9 de abril de 2022

"SÀTIRA LIII – DE L’ORADOR IMMINENT" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

SÀTIRA LIII – DE L’ORADOR IMMINENT

Mal m’està dir-ho: sóc orador.
No d’ofici ni de vici.
La paraula és un joc temptador
i és, de tot, l’inici.

La paraula m’ofega per dins
com una plenamar.
Era un senyor com els altres veïns
i, té!: ja sóc un senyor singular.
Els mots em ballen per dins
(irònic atzar!).
¿Seran escorpins, colomins,
o fum de cigar?

Em formigueja la cama; la pell
se m’eriçona a la nuca.
Ja no sóc jo, que sóc ell.
I encara ningú no em lluca.
Com si matés un cadell,
rebrego el mocador fi.
De la pruïja renal
pica el tic comminatori.
Tant se val!
No té llàstima dels altres ni de mi
l’imperatiu oratori.

Senyors, deixeu-me passar…
de cantell, almenys.
¿No endevineu que estic prenys
d’un parlament que vibra ja?
Un passadís la vostra turba fa,
sense cops de puny ni renys,
com si jo fos una dama que vol deslliurar.
Oh turba que no m’estrenys:
—Demano per parlar!—

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


***


SÁTIRA LIII – SOBRE EL ORADOR INMINENTE

Aunque esté mal decirlo: soy orador.
Ni de oficio ni de vicio.
La palabra es un juego tentador
y es, de todo, el inicio.

La palabra me ahoga por dentro
como la pleamar.
Yo era un señor como otro cualquiera
y, ¡mira!: ahora soy un señor singular.
Las palabras me bailan por dentro
(¡irónico azar!).
¿Serán escorpiones, pichones,
o humo de cigarrillo?

Me hormiguea la pierna; la piel
se me eriza en la nuca.
Ya no soy yo, soy él.
Y nadie aún me guipa.
Cual si ahogara un cachorro,
estrujo mi pañuelo.
De la comezón renal
pica el tic conminatorio.
¡No importa!
No siente lástima de otros ni de mí
el mandato oratorio.

Señores, ábranme paso…
de lado, al menos.
¿No adivinan que estoy embarazado
de un discurso que se agita ya?
La turba abre un pasillo,
sin puñetazos ni disputas,
cual si fuera una dama que quiere dar a luz.
Turba que no me constriñes:
—¡Pido la palabra!—

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 8 de abril de 2022

"SÀTIRA LII – DEL MASCLE VORAÇ" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 SÀTIRA LII – DEL MASCLE VORAÇ

Oh mar, poderejant i boja,
que ho dragues tot: la vela escassa
del gussi, cuca matinera;
la nau que emfàtica passa
amb una cresta roja
(el guspireig del forn de la caldera),
la cua desplegant, escampadissa
de fum i de carbonissa!

***

Així de l’home la voracitat
sacrifica al treball i al pecat
la senzilla puel·la,
humana bagatel·la,
i sacrifica a l’oci
o al negoci
la mòrbida matrona
que displicent es dóna
amb una cabellera benolent
amb olors d’occident i d’orient.

I encar apel·la
amb un deler, tràgicament espars,
aquella fina carn de l’estelada,
de la mar no tocada…
Oh fina carn que llunyedana apars!

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


***


SÁTIRA LII – SOBRE EL MACHO VORAZ

¡Oh mar, omnipotente y loca,
que todo lo dragas: la vela escasa
del bote, mariposa temprana;
la nave que enfática pasa
con una cresta roja
(el chispear del horno en la caldera),
la cola desplegando, dispersión
de humo y carbonilla!

***

Así del hombre la voracidad
sacrifica al trabajo y al pecado
la sencilla doncella,
humana bagatela,
y sacrifica al ocio
o al negocio
la mórbida matrona
que se da displicente
con una cabellera complaciente
con olores de oriente y occidente.

Y todavía llama
con un afán, trágicamente suelto,
la fina carne del firmamento,
de la mar intacta…
¡Oh fina carne que pareces lejana!

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 7 de abril de 2022

"SÀTIRA LI – DE LA IMMORTALITAT QUE PERILLA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

SÀTIRA LI – DE LA IMMORTALITAT QUE PERILLA

El Verb era a l’inici.
Tu, brot luciferí,
farcit de flors, per vici,
t’exhaureixes per omplir.

Repudies la Fe que es veda
de l’esguard el gaudi pur,
i pel forat de la cleda
espies la pols i l’atzur.

Ai! la vidència de la carn s’engruna.
Per recordar l’esposa, amb reiterat esplai,
caldrà que els ulls acluquis. I què en veuràs? La runa.
La Fe, d’imatges vívides, no s’ennuvola mai.

Impacient desnones l’Esperança.
El teu reialme és d’aquest món.
Et dónes tu mateix fermança
d’un equilibri que se’t fon.

Ai! la fermança de la carn que dubta,
cendra que vola perquè bufa el vent.
Només la carn de Déu sosté, incorrupta,
l’Esperança temporal i transcendent.

La Caritat singularment odies.
La teva amor ets tu.
I del proïsme són, les jerarquies,
cercles del nimbe que el fa ser més nu.

Ai! la simpatia de la carn poruga
que besa una altra carn.
El papalló del bes, tornat eruga,
posa en l’amor una punta d’escarn.

De sobrenatural, en tu, què resta?
Tes cardinals virtuts
són cariàtides de freda testa
que alçapremen els teus escuts.

¡Oh mestre que judiques,
olímpicament posat!
Una mica de temps et farà miques.
No caldrà l’eternitat.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


***


SÁTIRA LI – SOBRE LA INMORTALIDAD QUE PELIGRA

Al principio era el Verbo.
Tú, brote luciferino,
lleno de flores, por vicio,
te vacías por llenar.

Repudias Fe que se priva
de mirar el puro goce,
y por ojo de la cerca
espías polvo y azul.

¡Ay! la visión de la carne se desgrana.
Para recordar a la esposa, con reiterado gozo,
hará falta que cierres los ojos. ¿Y qué verás? Escombros.
La Fe, de vívidas imágenes, no se nubla nunca.

Impaciente desahucias la Esperanza.
Tu reino es de este mundo.
Tú mismo te prestas fianza
de un equilibrio que se te deshace.

¡Ay! la garantía de la carne que duda,
ceniza que vuela al soplo del viento.
Solo la carne de Dios sostiene, incólume,
la Esperanza temporal y trascendente.

La Caridad singularmente odias.
Tu amor solo eres tú.
Y del prójimo son, las jerarquías,
círculos del nimbo que más lo desnudan.

¡Ay! la simpatía de la carne miedosa
que besa otra carne.
La mariposa del beso, hecha oruga,
pone en el amor algo de escarnio.

¿Qué queda en ti de sobrenatural?
Tus virtudes cardinales
son cariátides de cabeza fría
que izan tus escudos.

¡Oh maestro que juzgas,
olímpicamente dispuesto!
Solo un poco de tiempo te hará añicos.
No hará falta la eternidad.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 6 de abril de 2022

"SÀTIRA L – CANÇÓ DE L’EQUIDISTANT" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 


Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 2 050_0110


SÀTIRA L – CANÇÓ DE L’EQUIDISTANT

Perdoneu, Madona; però no sé res.
El marit us pega! Qui ho podia dir ?
De ma simpatia prometo l’ajut.
(Ell podrà comptar-hi, si fos ell l’ofès.)
Què voleu que us digui! Sembla un home fi,
parió de vostra nítida virtut.
…….Tururut!

Perdoneu, confrares; però no sé res.
El delicte sembla, més que cert, flagrant.
No hi ha llei més torta que la de l’embut.
El millor seria que ens fugis el pres.
La pau del reialme no ve d’un bergant
i el procés inútil és ple de virtut.
…….Tururut!

Perdoneu, veïnes; però no sé res.
Darrera muralles, el bellveure és dolç.
Vet ací la lluita que un rebec ha dut!
Fugirà Sant Jordi? Serà el drac malmès?
Decantem-nos, dames, que ens arriba pols.
A qui venci, vagi mon primer salut.
…….Tururut!

***

L’equidistant apar un arlequí.
De cada banda vol copsar guardó.
De l’una banda és verd, i diu que “sí“.
De l’altra banda és groc, i diu que “no“.
……...—Ai! ai! ai! ai! ai!
Em gronxaré com un liró, sota el desmai. —

De massa verd el llencen perquè és dur.
De massa groc l’escupen perquè és tou.
I, fent l’ullet, li diuen, tu per tu:
—Arlequinet, arlequinet, on sou ? —
……...—Ai! ai! ai! de mi!
Em podriré, d’aquest desmai, sota l’ombrí.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


***


SÁTIRA L – CANCIÓN DEL EQUIDISTANTE

Perdón, Señora; no sabía nada.
¡Que le pega el marido! ¿Quién lo había de decir?
Prometo el socorro de mi simpatía.
(Él podría tenerla, si fuera el vejado.)
¿Qué quiere que le diga? Parece educado,
pareja de vuestra nítida virtud.
…….¡Tururut!

Perdón, cofrades; no sabía nada.
El delito parece, no cierto, flagrante.
No hay ley más aviesa que la del embudo.
Lo mejor seria que escapara el preso.
La paz del reinado no pende de un pillo
y el proceso inútil lleno es de virtud.
…….¡Tururut!

Perdón, vecinas; no sabía nada.
Tras las murallas, el girasol es dulce.
¡He aquí la batalla fruto de un berrinche!
¿Huirá San Jorge? ¿Caerá el dragón?
Vayámonos, damas, que nos llega el polvo.
Para quien triunfe, vaya mi saludo.
…….¡Tururut!

***

El equidistante un volatín parece.
De cada parte quiere obtener premio.
Si para unos es verde, dice “sí“.
Si para otros rojo, dice “no“.
……...—¡Ay! ¡ay! ¡ay! ¡ay! ¡ay!
Me meceré como un lirón, bajo el sauce llorón. —

Si demasiado verde lo tiran porque es duro.
Si demasiado gualdo lo escupen porque es blando.
Y, con un guiño, le dicen, a la cara:
—Volatín, volatín, ¿dónde paras? —
……...—¡Ay! ¡ay! ¡ay de mí!
Me pudriré bajo la sombra de este sauce llorón.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 5 de abril de 2022

"SÀTIRA XLIX – DEL VERITABLE SENYOR" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

SÀTIRA XLIX – DEL VERITABLE SENYOR
 
Míser, ha de vestir jaqueta de vellut?
De pipa es fira,
i fa el bohemi,
i, del burgès golut
que es gronxa a la cadira,
parlant, s’aïra
amb urc d’abstemí.

Ja es pot dir que té sastre?
Egipcis fuma,
i et contarà que es banya cada nit,
d’aigua d’espígol cenyit
amb sibarítica escuma.
I planyerà el malastre
del pipioli que aprofita,
nimbat d’una centrífuga perruca,
la descurança vil del perruquer,
i un tern, assats balder,
per la malla del qual un colze lluca,
i la tràgica cita,
a corre-cuita,
de la fadrina lletja que ha renyit
amb el promès que anit
encara deien tots que l’usdefruita.
D’alguna vídua fútil
el passament escarbota?
Desnona l’ofici inútil,
i és tot per la vídua tota.
Si ella mostra lligacama
de mirífica divisa
a l’amic enllepolit,
ell estrenarà pijama
i, tot desant la camisa
de nit, amb algun sargit,
cilici de l’antigor,
dirà que és llei de natura
que el veritable senyor
no fia la seva pell
a camisa que tortura
des de la nuca al turmell.

Oh veritable senyor!
cada home sigui mesura
d’ell…
Però, dels altres, no.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XLIX – SOBRE EL VERDADERO SEÑOR

¿Un señor, ha de vestir traje de terciopelo?
De pipa se provee,
y se hace el bohemio,
y, del burgués glotón
que se mece en la silla,
hablando, se enemista
con altivez de abstemio.

¿Se puede decir ya que tiene sastre?
Egipcios fuma,
y dirá que se baña cada noche,
envuelto en agua de lavanda,
con sibarítica espuma.
Y sentirá la desventura
del pipiolo que aprovecha,
nimbado de centrífuga peluca,
la negligencia vil del peluquero,
y un traje, bastante holgado,
por la urdimbre del cual un codo enseña,
y la trágica cita,
a toda prisa,
de la heredera fea que ha reñido
con el novio que anoche todavía
todos decían que la usufructuaría.
¿De alguna viuda fútil
la renta escarba?
Desahucia el inútil oficio,
y está del todo por la viuda toda.
Si ella enseña su liguero
de mirífica divisa
al amigo entusiasmado,
él estrenará pijama
y, guardando la camisa
de noche, con zurcido,
cilicio de prehistoria,
dirá que es ley natural
que el verdadero señor
su epidermis no confíe
a camisa que tortura
de la nuca al tobillo.

¡Oh verdadero señor!
cada hombre sea medida
de él…
De los otros, no.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 4 de abril de 2022

"SÀTIRA XLVIII – PERSPECTIVES" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 2 048_0110


SÀTIRA XLVIII – PERSPECTIVES

Oh tòrrides vacances!
Encara no te’n canses
i et cal tornà a Ciutat.
Ja et veig per l’entrevia
fugir d’algun tramvia
curull, esperitat.

La casa et petiteja;
la fàmula festeja,
i canta en espanyol.
Carrers com una androna,
on cap veí s’adona
del riure que fa el sol.

Si topes una amiga,
i el dubte no et pessiga
de dir-li “vós” o “tu”?
Les coneixences totes
troben, subtils, que botes
desmanegat i bru.

¡Adéu, fontada amb truita
i bosquetana fruita
i vi de casa verd!
Et serviran pitança
feta a l’estil de França,
d’on l’entrellat es perd.

Adéu, també, cacera!
Per bé que inútil era,
era sedant pel cor.
Si caça, las, no duies,
magnànima, la Tuies
t’enramarà de llor.

Del joc t’enamorisques?
Adéu bitlles i brisques!
Aprèn un xic l’anglès,
i manta pista en doina
travessaràs amb boina,
oh ciutadà pagès!

Només et plaurà veure
(qui no s’ho vulgui creure
pot esguimbar-se en pau)
el circ on bajanades
fan egües ensenyades
i un saltimbanqui blau.

La poltra giravolta
com si, per batre amb solta,
provés d’aixecar boll.
Un simi en té el regisme;
quan ella s’enfurisma,
el tira de corcoll.

No gaire enfarfegades,
de ballarines fades
un reguitzell eixí.
Quan la musica sona,
es vinclen una estona
com una fulla al bri.

Sense una magarrufa,
mateix que una baldufa,
la primicera brunz.
(Això són dones, Nyoca,
i no la teva soca
més testà que els difunts.)

Oh tòrrides vacances!
Encara no te’n canses
i ves que no et caldrà:
sentir, com un espoli,
que et mana un pipioli
amb èmfasi forà;

en lloc de muntanyoles
i prats i porqueroles
i vaques pels aulets,
veure palaus de fira,
captaires en cadira,
i magres jardinets;

besar d’alguns canonges,
vinguts com les taronges,
la molsudeta mà;
llucar la veïneta
que volta la maneta
d’un gramofon taujà;

seguir d’unes modistes
maquinalment les pistes
i no dir res, prudent;
del raig de les mangueres
conèix’er les maneres
(les d’ell i les del vent);

portar l’infant a estudi
com a obligat preludi
de servitud de sang;
a causa d’un desori,
per si cridaven “mori!”,
treure diners del banc…

I, si un amic et resta,
t’aigualirà la festa
i et farà ser poruc.
Com que ell no ve de fora,
esbombarà tothora
que tornes benastruc,

i t’ullarà, salvatge,
per veure si el viatge
podrà deixar-te fel.
Fins guinyaria, a estones,
per si amb infants i dones
la lluna fas de mel.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


***


SÁTIRA XLVIII – PERSPECTIVAS

¡Tórridas vacaciones!
Aún no estás cansado
y vuelves a la ciudad.
Te veo entre las vías
huir de algún tranvía
repleto, espiritado.

La casa empequeñece;
la fámula se ennovia,
y canta en español.
Calles cual callejones,
donde nadie percibe
la sonrisa del sol.

Si encuentras a una amiga,
¿te quedas con la duda
de hablar de “tú” o de “usted”?
Todos tus conocidos,
sutiles, creen que llegas
desgarbado y moreno.

¡Adiós, fuente y tortilla,
asilvestrada fruta,
vino verde casero!
Te servirán pitanza
hecha a modo de Francia,
cuya complejidad se pierde.

¡Adiós, también, la caza!
Si bien inútil era,
sedaba el corazón.
Si caza no traías,
magnánima, la Tuias
te ornaba de laurel.

¿El juego te encapricha?
¡Adiós bolos y brisca!
Aprende algo de inglés,
y gran pista de baile
cruzarás con tu boina,
¡0h urbanita payés!

Querrás ver solamente
(quien no quiera creerlo
puede morirse en paz)
el circo en que bobadas
hacen yeguas letradas
y un saltimbanqui azul.

La potra va girando
cual si, por batir bien,
fuera a levantar paja.
Un simio tiene el mando;
cuando ella se enfurece,
le tira de la rienda.

No muy abigarradas,
de bailarinas hadas
una hilera salió.
Cuando suena la música,
se cimbrean un rato
como hojas en su tallo.

Sin una picardía,
igual que una peonza,
la de delante zumba.
(Esto son hembras, Ñoca,
y no tu tronca tiesa,
más tiesa que un difunto.)

¡Tórridas vacaciones!
Aún no estás cansado
y acaso no haga falta:
sentir, como un expolio,
que te manda un pipiolo
con énfasis foráneo;

en lugar de montañas,
prados y porquerizas
y encinares con vacas,
ver palacios de feria,
pobres en cochecitos,
y magros jardincillos;

besar a algún canónigo,
venido cual naranja,
la gordezuela mano;
mirar la vecinita
girar la manecita
de un rústico gramófono;

seguir de unas modistas
maquinalmente pistas
y callarse, prudente;
del chorro de mangueras
conocer las maneras
(las de él y las del viento);

llevar el niño a clase
cual forzoso preludio
del deber de la sangre;
a causa de un desorden,
por si gritasen “¡muera!”,
sacar parné del banco…

Y, si amigo te queda,
te chafará la fiesta
y te hará ser miedoso.
Al no venir de fuera,
dirá a cada hora
que regresas feliz,

y te ojeará, salvaje,
para ver si el viaje
te ha producido hiel.
Y hasta te guiñará,
sí con niños y hembras
la luna haces de miel.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 3 de abril de 2022

"SÀTIRA XLVII – DEL CAPTAIRE SORRUT" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 2 047_0110


SÀTIRA XLVII – DEL CAPTAIRE SORRUT

El gorg, asmàtic, s’engargussa
i, espaordint la gentussa,
reganya un còdol fi com un ullal.
Només la cuereta la còrpora li espolsa,
la barba netejant-li de fardes i de molsa,
i el jaç li endega amb miques de garbellat sorral.

***

Així el captaire d’ofici,
de guitarra pudent i de cama de fusta,
que iradament tusta
a la porta benigna de l’hospici,
no té ningú que el planyi en son desfici.

Cada company de vici
fugi pel seu cantó,
l’amistançada tísica el deixa de recó;
la xicalla d’estudi l’esvalota.

Només un rebrec de canica
se’l mira dolçament i dolçament somica
si li engega una paraulota.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


***


SÁTIRA XLVII – SOBRE EL MENDIGO HURAÑO

Se atraganta la asmática garganta
y, asustando a la gente,
muestra una china fina cual colmillo.
Solo un pajarito el corpachón sacude,
limpiándole la barba de fárragos y musgo,
y el lecho le prepara de cribado arenal.

***

Así el pobre de oficio,
de guitarra apestosa y de pata de palo,
que airado golpetea
en la puerta benigna del hospicio,
no tiene nadie que lo compadezca.

Cada socio de vicio
se fue por otro lado,
la amante tísica lo dejó tirado;
los niños de la escuela lo incomodan.

Solo una ruina de perrilla
lo mira dulcemente y dulcemente lloriquea
cuando le larga un improperio.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 2 de abril de 2022

"SÀTIRA XLVI – DEL SAVI CIRCULAR" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 SÀTIRA XLVI – DEL SAVI CIRCULAR

Oh blat esclarissat que en el planell dejunes!
Les tiges ratllen, fils de llum, l’espai,
i cada espiga, de l’oreig per les vedrunes,
llagosta sembla que no para mai.

***

Així, algun savi que l’estudi tara
amolla el seu magí
a les modes que bufen a la cara,
i, al capdavall, es troba com ahir.
El seu magí, com una espiga, ondula,
fermada al tany mesquí.
El seu magí, com resignada mula,
fa grinyolar, sarcàstic violí,
els catúfols i l’arbre de la sínia,
entre manats de col i d’albergínia.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XLVI – SOBRE EL SABIO CIRCULAR

¡Oh trigo ralo que en la meseta ayunas!
Rayan, hilos de luz, los tallos el espacio,
y cada espiga, del oreo en los majanos,
parece saltamontes que no para nunca.

***

Así, algún sesudo que el estudio sopesa
amolda su mollera
a las modas que soplan a la cara,
y se encuentra, al final, como anteayer.
Su mollera, cual una espiga, ondula,
al mezquino rebrote sujeta.
Su mollera, cual mula resignada,
hace chirriar, sarcástico violín,
los cangilones y el mástil de la noria,
entre fajos de col y berenjenas.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 1 de abril de 2022

"SÀTIRA XLV – DEL TENNIS RELATIU" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 SÀTIRA XLV – DEL TENNIS RELATIU

A Jaume Bofill i Ferro

En un relleix petit de la muntanya
1 el nostre camp de tennis hem plaçat:
mates d’avellaner li fan costat.
Vent que les mou, la xarxa estireganya.

Com que en el joc no som encara mestres,
les pilotes rodolen al pendís.
Després que n’hem perdudes cinc o sis,
per terra, enfellonits, llencem els estres.

Oh car amic, company de melangia!
He descobert, per esvair-la, un truc.
Tindrem al camp, en gabial de bruc,
de conillets porquins tota una cria.

Cada conill faria de pilota,
elàstic, resignat i cabdellat,
amb una rialleta, mig ganyota,
quan endevinaria que és llançat.

I cada volta que, amb jugada forta,
engegaríem la pilota lluny,
descabdellant-se i una mica torta,
per ella sola ens tornaria al puny.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XLV – SOBRE EL TENIS RELATIVO

A Jaume Bofill i Ferro

En un pequeño borde de montaña
nuestro campo de tenis hemos hecho:
matas de avellanero lo circundan.
El viento que las mueve, la red comba.

Como no somos diestros en el juego,
las pelotas caen por la pendiente.
Después de haber perdido cinco o seis,
de rabia, al suelo, arrojamos los trastos.

¡Oh amigo, camarada de infortunio!
He hallado un truco para superarlo.
Una jaula, pondremos en el campo,
de conejitos, toda una camada.

Cada conejo haría de pelota,
resignado, ovillado y maleable,
con una medio mueca, una risita,
cuando adivine que va a ser lanzado.

Y cada vez que, con fuerte revés,
lejísimo echemos la pelota,
desovillándose y algo magullada,
regresará ella sola a  nuestro puño.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)