PARLANT
AMB SALVADOR ESPRIU
EN
EL CEMENTIRI DE SINERA
Camí
del cementiri
de
Sinera, cavalls
arrosseguen
els eixos
del
carro de la mort.
No
és forta la pujada
però
els peus no voldrien
fer
el vial dels xiprers
que
s’alcen a la fi.
El
poble queda enrere
i el
mar, vastíssim, s’obre
als ulls, blau que es perllonga
allà on comença el cel.
Rere reixes de ferro,
polida, es mostra a tu
la ciutat dels delmats,
i a la porta d’un nínxol
et saluda Espriu.
...............…..No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.*
Com ho faré per enganxar els pedaços
esmicolats, esparsos per la cambra?
Aquest matí se m’ha trencat la vida.
Corria tan de pressa que no he vist
el sabó a terra, he relliscat i ai!,
m’ha caigut de les mans. Així ha passat.
I ara no sé què fer. Miro els trossets,
desesperat. Voldria rejuntar-los.
Són tants! I a cada un em veig petit.
.................… Perdura
en els meus dits la rosa
que vaig collir.*
Quan sento que passaren els dies
en què corria l’aigua a borbollades
per dintre meu, i que a voltes em costa
membrar les voltes que vaig ser feliç,
penso que ara mateix
hi ha joves que estan fent l’amor.
Quan m’arribi la mort
que tot ho foragita i tot ho escapça,
no servaré ni món, ni nom, ni cos,
sinó tan sols paraules.
Procuro, per això, siguin d’amor.
Les aranyes filaven
palaus de rei,
estances que empresonen
passos d’hivern.*
Tal com al cinema, quan un
seu al seient i veu
passar al davant històries
i facècies, amb ets
i uts i plors i riures,
així el poeta viu
a un món imaginari.
No et creguis el que diu,
però deixa´t portar
pel vol de les paraules,
que, no per fals, és menys
real que l’altre:
viu un moment el somni
de la felicitat.
La veu de la dama
lluny del temps. Escolto
la cançó de marbre.*
Vivim als signes,
res més perdura,
tan sols paraules
resten al sol.
Arbre, jardí,
mare, estimat,
ja no són meus,
són de tothom.
Miro un estel,
cerco la pau,
beso la rosa,
vaig a l’amor.
Signes que neixen,
signes que creixen,
signes que vencen,
paraules són,
Com necessito
contar-te la basarda
que fa la pluja als vidres!*
No temis la tempesta.
Per més altes que siguin
les onades i fortes,
mai no seran tan altes
com l’odi entre veïns
en una guerra.
L’enveja i la rancúnia
són temibles, per ço
no pregonis els guanys,
sigues prudent i guarda´t
d’aixecar admiració
entre els maldestres.
No hi ha dolents ni bons
quan comença la sang
a vessar pels carrers.
Tanca la porta i marxa,
pitjor que perdre el pis
és ser-ne còmplice.
.....................Et deixo
el sepulcre vastíssim
que fou terra dels pares,*
Com una serp que perd la pell a trossos,
així he perdut la vida,
i en tenir la paciència de guardar-los,
des d’un àlbum em miren.
Són somriures antics de les persones
que amava i que em volien,
i que, quan soc cansat i fart i trist,
em tornen l’alegria.
...vulgues que dormi
somniant mars en calma,
la claror de Sinera.*
Alts i baixos, rics i pobres,
de la mà ens agafarem.
En rengleres ben formades,
barrejats ben pulcrament.
Rucs i savis, bells i lletjos,
la corranda encetarem.
De Sinera a la Bisbal,
de Verges a Sant Climent.
Lectors, crítics i poetes,
a la dansa ens trobarem.
Pere
Casas Serra (02-03-2013)
* SALVADOR ESPRIU, Cementiri
de Sinera
HABLANDO CON SALVADOR ESPRIU
EN EL CEMENTERIO DE SINERA
Camino del cementerio
de Sinera, caballos
arrastran los ejes
del carro de la muerte.
No es dura la subida
pero los pies no querrían
tomar la cuesta de los cipreses
que se alzan al final.
El pueblo queda atrás
y el mar, vastísimo, se abre
a los ojos, azul que se prolonga
donde comienza el cielo.
Tras la verja de hierro,
pulcra, se muestra a ti
la ciudad de los muertos,
y en la puerta de un nincho
te saluda Espriu.
…...……...........No
amo
nada más, sino la sombra
viajera de una nube.*
¿Cómo haré para enganchar los trozos
desmenuzados, dispersos por la sala?
Esta mañana, se me ha roto la vida.
Corría tan aprisa que no he visto
el jabón en el suelo, he resbalado y ¡ay!,
me cayó de las manos. Así pasó.
No sé que hacer. Observo los trocitos,
desesperado. Querría reunirlos.
¡Son tantos! Y me veo pequeño en cada uno.
….......….....Sigue
en mis dedos la rosa
que cogí.*
Cuando siento que pasaron los días
en que corría el agua a borbotones
por mi interior, y que a veces, me cuesta
recordar los momentos que fui feliz,
pienso que ahora mismo
hay jóvenes que hacen el amor.
Cuando llegue la muerte
que todo lo despide y descabeza,
no conservaré mundo, nombre o cuerpo
sino solo palabras.
Procuro que, por eso, sean de amor.
Las arañas hilaban
palacios de rey,
estancias que aprisionan
pasos de invierno.*
Como en el cine, en que uno
se sienta en la butaca y ve
pasar frente a sí historias
e incidencias sin faltar nada,
así habita el poeta
un mundo imaginario.
No creas lo que dice,
mas déjate llevar
por el vuelo de las palabras
que, no por falso, es menos
real que el otro:
vive un momento el sueño
de la felicidad.
La voz de la dama
muy lejos. Escucho
la canción de mármol.*
Viven los signos,
nada más dura,
solo palabras
quedan al sol.
Árbol, jardín,
madre, querido,
ya no son míos,
de todos son.
Miro una estrella,
busco la paz,
beso la rosa,
voy al amor.
Signos que nacen,
signos que crecen,
signos que vencen,
palabras son.
¡Cómo preciso
contarte el miedo
que da la lluvia en los cristales!*
No temas la tormenta.
Por más altas y fuertes
que resulten las olas
nunca serán tan altas
como el encono entre vecinos
en una guerra.
La envidia y el rencor
son temibles, por eso
no pregones tus logros,
se prudente y abstente
de levantar admiración
entre los torpes.
No hay malos ni buenos
cuando la sangre empieza
a correr por las calles.
Cierra la puerta y vete.
Mejor abandonar la casa
que ser cómplice.
.……………...Te
dejo
el sepulcro vastísimo
que fue la tierra de los padres,*
Cual serpiente que pierde piel a trozos
he perdido la vida,
y al tener la paciencia de guardarlos
desde un álbum me miran.
Son sonrisas antiguas de personas
que amaba y me querían,
y que si estoy cansado y harto y triste
me traen la alegría.
...desea que duerma
soñando mares en calma,
claridad de Sinera.*
Altos, bajos, ricos, pobres,
de la mano nos iremos.
En hileras bien formadas
barajados estaremos.
Burros, sabios, guapos, feos,
el compás comenzaremos.
De Sinera a la Bisbal,
y de Verges llegaremos.
Poetas, lectores y críticos,
danzando nos juntaremos.
Pedro
Casas Serra (02-03-2013)
* SALVADOR ESPRIU, Cementiri
de Sinera