domingo, 31 de marzo de 2019

"El meu ventre és el món: de fora estant..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

IX

A l’Adela, llevadora
al punt on lleva la sal

El meu ventre és el món: de fora estant
vetllo el creixent d’amor que ara l’habita.
Cels sense orgull maduren la collita
- hort clos de fruita oberta al nou tombant -.

Sé que hi ha arrels clavades al foscant
- laberint d’aigua i set -. I sé la fita
- sal revolta, trasbals on tot em cita -
cap on roda el futur, vestit d’imant.

L’hora vibrant, la que ara em serva el pou,
m’ha d’esfondrar brocal i ombra cansada
perquè es confonguin astres, mar i rou.

I, covat per tanta aigua trasbalsada,
del cor vell d’aquest ou naixerà, nou,
un altre món amb la fruita badada.

6 de març / 30 de novembre 1980

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



IX

A Adela, comadrona
en el lugar donde leva la sal

Mi vientre es el mundo: desde fuera
velo el creciente de amor que ahora lo habita.
Cielos sin orgullo maduran la cosecha
- huerto cerrado de fruta abierta al nuevo giro -.

Sé que hay raíces clavadas en el atardecer
- laberinto de agua y sed -. Y sé el hito
- sal revuelta, trasiego donde todo me cita -
hacia donde rueda el futuro, vestido de imán.

La hora vibrante, la que me guarda el pozo,
ha de derribar brocal y sombra cansada
para que se confundan astros, mar y rocío.

E, incubado por tanta agua trastornada,
del corazón viejo de este huevo nacerá, nuevo,
otro mundo con la fruta embelesada.

6 de marzo / 30 de noviembre 1980

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 30 de marzo de 2019

"Mai cap amant no ha gosat arribar..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

VIII

Mai cap amant no ha gosat arribar
al lloc extrem des d’on tu m’acarones.
De dins enfora, amor, sento les ones
i em faig areny i duna i penyalar.

Sorra i record de demà, mans enceses
pel risc, mirall de l’ombra de l’ahir
que et congrià i et féu hoste de mi,
jo visc en tu, en les teves escomeses.

Tu vius en mi i et mous pel clos comú
- aigua a l’aguait de les veus de la terra
que esborra amb sal el rastre de la guerra.

¿Sents el llevant com tempta, cor dejú,
els molls remots on l’urc se’m desaferra?
Creixent en tu, la mar i jo som u.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



VIII

Ningún amante se ha atrevido a llegar
al sitio extremo donde tú me acaricias.
De dentro a fuera, amor, siento las olas
y me hago arena y duna y peñascal.

Arena y recuerdo de mañana, manos encendidas
por el riesgo, espejo de la sombra de ayer
que te reunió e hizo huésped de mí,
yo vivo en ti, en tus acometidas.

Tú vives en mí y te mueves por el cercado común
- agua al acecho de las voces de la tierra
que borra con sal el rastro de la guerra.

¿Sientes el levante como tienta, corazón en ayunas,
los muelles remotos donde el orgullo me desaferra?
Creciendo en ti, yo y el mar somos uno.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 29 de marzo de 2019

"Veus? Ara sí que sóc mercè marçal," de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

VII

Veus? Ara sí que sóc mercè marçal,
d’abril, maial, de juny i juliol…
L’ocell s’ajoca dins del vern més sol
que es dreça, altiu, al pas de la destral.

¿Com vas triar d’arrapar-te al meu dol
i fer cabana al caliu de la sal?
Més ençà i més enllà del bé i del mal
sóc mercè fosca a mercè del teu vol.

Mercè, del març fins al tomb de l’hivern:
a dolls la deu i l’astre fan fogall
de corc i estrall, i et són amagatall.

Fins que sacsis d’arrel a copa el vern,
el temps, vestit de mi, guaita com cern
tota ombra, mòlta en aigua de mirall.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



VII

¿Ves? Ahora sí soy merced marzal,
de abril, de mayo, de junio y de julio...
El pájaro se aloja en el más solo aliso
que se yergue, altivo, al paso del hacha.

¿Cómo elegiste agarrarte a mi luto
y vivir al rescoldo de la sal?
Más acá y más allá del bien y del mal
soy oscura merced a merced de tu vuelo.

Merced, de marzo a finales de invierno:
a espuertas manantial y astro hacen hoguera
de carcoma y estrago, te sirven de escondite.

Hasta que zarandees de raíz a copa el aliso,
el tiempo, vestido de mí, mira como cierne
toda sombra, molida en agua de espejo.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 28 de marzo de 2019

"Hi ets i no hi ets. I t’abraço, retuda." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

VI

Hi ets i no hi ets. I t’abraço, retuda.
T’estimo com estimo aquest cos d’aigua
que s’emmotlla al teu vidre sense tall,
que vibra amb veu de gorga subterrània.
Per tu l’estany escampa arreu miralls
de doble faç: sóc jo i sóc una altra.
I tu ets jo, petit desig obert
al fons de tot, paràsit que m’habites
tan dolçament com el sol beu la pell
del salobre o com l’heura escala la tenebra.
Talp sigil.lós com un secret, que excaves
túnels inèdits dins la meva raó
per al meu cor que s’obre amb pluges de campana.
Per cinc mesos, encara!, i per molts anys!

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



VI

Estás y no estás. Y te abrazo, rendida.
Te quiero como amo este cuerpo de agua
que se amolda a tu cristal sin filo,
que vibra con voz de poza subterránea.
Por ti el estanque esparce por doquier espejos
de doble faz: soy yo y soy otra.
Y tú eres yo, pequeño deseo abierto
en lo más hondo, parásito que me habitas
tan dulcemente como el sol bebe de la piel
el adarce o como la hiedra escala las tinieblas.
Topo sigiloso como un secreto, que excavas
túneles inéditos en mi razón
para mi corazón que se abre con lluvia de campanas.
¡Por cinco meses, aún!, ¡y por muchos años!

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 27 de marzo de 2019

"DECAPITACIÓ-80" de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

V

DECAPITACIÓ-80

Homenatge a Pere Quart

Em despullo de tot
per esperar-te.
Dels alfabets que he après
i de l’escorça.
Tombo tinters
i, amb un gest
sense trampes,
tallo en rodó
el cap de tot esquema.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)


V

DECAPITACIÓN-80

Homenaje a Pere Quart

Me despojo de todo
para esperarte.
De los alfabetos que he aprendido
y de la corteza.
Vuelco tinteros
y, con un gesto
sin trampas,
corto en redondo
la cabeza de todo esquema.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 26 de marzo de 2019

"Estranya companyia que m’abraces..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

IV

Estranya companyia que m’abraces
al punt més alt de l’alta solitud
per on navego amb barques d’alegria
………….ullpresa d’heura.

T’obres camí en un laberint de runa
que l’aigua escala amb fletxes de tendresa.
¿L’enforcall de la sal covarà en guerra
………….l’ou del creixent?

No sé on són els confins del viatge.
La mar és el marjal on grano, oberta
als tretze vents de la terra, amb el cos
………….florit de lluna.

I hi cerco signes, alfabets d’arrels
per confegir-te un nom que no t’escanyi.
Per bastir-te una casa que no et segui
………….veles ni rems.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)


IV

Extraña compañía que me abrazas
en el lugar más alto de la alta soledad
por donde navego con barcas de alegría
............ .hechizada de hiedra.

Te abres camino en un laberinto de escombros
que el agua escala con flechas de ternura.
¿La encrucijada de la sal incubará en guerra
............ .el huevo del creciente?

No sé dónde están los confines del viaje.
El mar es el marjal donde grano, abierta
a los trece vientos de la tierra, con el cuerpo
............ .florido de luna.

Y busco signos, alfabetos de raíces
para confeccionarte un nombre que no te ahogue.
Para construirte una casa que no te rompa
............ .velas ni remos.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 25 de marzo de 2019

"Aquesta fruita em parla de tu – prunes..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

III

Aquesta fruita em parla de tu - prunes
i cireres a dolls sobre la taula -.
¿Sents el deix lent del rosari de llunes
que he de passar fins que la saba em venci,
fins que la llet i les fulles s’escolin
pel meu tronc i el serení em vesteixi
d’un llagrimeig menut, com d’alegria?
Llavors m’envejaran ocells i peixos.
Aquesta fruita -peres, pomes, síndria
i maduixes – t’evoca. Pacient,
cullo els minuts i les hores i els deso
en una capsa amb la forma del cor
que guardo cada nit sota el coixí:
l’olor del teu nom verd els dóna cobri.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)


III

Esta fruta me habla de ti - ciruelas
y cerezas a espuertas sobre la mesa -.
¿Oyes el deje lento del rosario de lunas
que he de pasar hasta que la savia me venza,
hasta que la leche y las hojas se escurran
por mi tronco y el rocío me vista
de un lagrimeo pequeño, como de alegría?
Entonces me envidiarán peces y pájaros.
Esta fruta - peras, manzanas, sandía
y fresas - te evoca. Paciente,
cosecho los minutos y las horas y los meto
en una caja con forma de corazón
que guardo cada noche bajo la almohada:
el olor de tu verde nombre les da cobertura.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 24 de marzo de 2019

"Conjuro els quatre regnes i l’atzar i el llevant..."de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

II

Conjuro els quatre regnes i l’atzar i el llevant
de la lluna que grana amb pes de saba nova.
Mig de foc, mig de mar, sento les fulles
………….altes de l’heura.

Obre’t al sol de l’energia dolça!
Com una arrel, divisa dels orígens,
xucla’m, voraç, el bategar tel.lúric
………….que em fa deessa

de la vida i que em signa amb olis de remença,
adobs de lluita i enrenou de festa…
Xucla’m la llibertat, si cal en contra
………….de mi mateixa!

(Se’m corba el ventre com un arc tesat
per l’amor: no hi ha fita prohibida!
La fletxa encerta la poma del futur
………….i tu ets l’arbre.)

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



II

Conjuro los cuatro reinos y el azar y el creciente
de luna que grana con peso de savia nueva.
Medio de fuego, medio de mar, siento las hojas
............ .altas de la hiedra.

¡Ábrete al sol de la dulce energía!
Como una raíz, divisa de los orígenes,
sórbeme, voraz, el latir telúrico
............ .que me hace diosa

de la vida y me señala con óleos de redención,
abonos de lucha y alboroto de fiesta...
¡Sórbeme la libertad, si es necesario en contra
............ .de mí misma!

(Se me curva el vientre como un arco tensado
por el amor: ¡no hay diana prohibida!
La flecha acierta la manzana del futuro
............ .y tú eres el árbol.)

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 23 de marzo de 2019

"Conjuro els quatre regnes, i l’atzur de la nit," de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

SAL OBERTA


I

A Tània Fraylich,
soltera i mare

I a Josep Ferrer

Conjuro els quatre regnes, i l’atzur de la nit,
les plantes dels meus peus, els turmells i les venes
que et serven i que ritmen el meu pas i el meu pols
…………d’ona creixent.

Conjuro els daus oberts i t’abraço amb la serp
del pou de la tendresa. Avivo tots els vents
que s’han citat, revolts, al vol d’aquesta taula,
…………nuncis de l’hora.

Que floreixin per tu els coralls de la tempesta,
la sal dels hostes, la farina de l’alba.
Que l’aigua estreni davantal d’alegria
…………per acollir-te!

Per tu vull ser nació sense imperi.
Tralla que abat la joga de les cartes marcades.
Riada sense fre que enderroqui l’atàvic
…………dic dels esquemes.

Contra el tall que afilera als prestatges de l’ordre
el brull divers dels rius, la marea de l’herba,
contra el teulat extàtic, llaurat a cops d’esglai
…………duc per bandera

la trena dels sentits i de les coses,
el rogle del desig i de la solitud
nuats sense repòs en la verdor dansada
…………de les falgueres.

I sóc ara la llet, la fruita, el sègol
que s’escampa per fer-te saó viva
d’allò que els homes, amb urc sense finestres,
…………en diuen pàtria.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)




SAL ABIERTA


I

A Tania Fraylich,
soltera y madre

Y a Josep Ferrer

Conjuro los cuatro reinos, y el azul de la noche,
las plantas de mis pies, los tobillos y las venas
que te observan y que ritman mi paso y mi pulso
............ de ola creciente.

Conjuro los dados echados y te abrazo con la serpiente
del pozo de la ternura. Avivo todos los vientos
que se han citado, revueltos, en torno a esta mesa,
............ anunciadores de la hora.

¡Que florezcan por ti los corales de la tormenta,
la sal de los huéspedes, la harina del alba!
¡Que el agua estrene delantal de alegría
............ para acogerte!

Por ti quiero ser nación sin imperio.
Tralla que acaba con el juego de las cartas marcadas.
Riada sin freno que derribe el atávico
............ dique de los esquemas.

Contra el filo que agudiza los estantes del orden
el borboteo diverso de los ríos, la marea de la hierba,
contra el tejado estático, labrado a golpes de espanto
............ llevo por bandera

la trenza de los sentidos y de las cosas,
el corro del deseo y de la soledad
anudados sin reposo en el verdor danzado
............ de los helechos.

Y ahora soy la leche, la fruta, el centeno
que se esparce para hacerte sazón viva
de lo que los hombres, con orgullo sin medida,
............ llaman patria.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 22 de marzo de 2019

"CANÇÓ DE PASSAR BUGADA" de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

IV

CANÇÓ DE PASSAR BUGADA

¿A quina porta truques,
heura, que avui no hi sóc?
Sóc lluny, passant bugada
del pòsit de l’amor
- pell morta d’hores vives
en cossis sense fons.
¿No veus com fuig l’engruna,
bombolles de colors,
la tendresa, escapçada,
florida en el sabó
i escumes d’un paisatge
que fou i que no fou.
Molles de pa encastades
- el desig n’era el forn -
d’un pa pastat a mitges,
dos cossos en el cóm.
Olis de danses velles,
de combats sense born
i els sucs d’una quimera
esquarterada a pols?
¿A quina porta truques,
heura, que avui no hi sóc?
Per sentir-te em caldria
capgirar la cançó,
trencar el mirall de l’aigua
- safareig de tristor -
i estendre la bugada
a l’embat del migjorn
perquè s’endugui l’aire
l’ombra blanca del corb.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)


IV

CANCIÓN DE HACER LA COLADA

¿A qué puerta llamas,
hiedra, que hoy no estoy?
Estoy lejos, haciendo la colada
del poso del amor
- piel muerta de horas vivas
en barreños sin fondo.
¿No ves cómo huye la migaja,
burbujas de colores,
la ternura, descabezada,
florida en el jabón
y espumas de un paisaje
que fue y que no fue.
Migas de pan incrustadas
- el deseo era el horno -
de un pan medio amasado,
dos cuerpos en el cómo.
Manchas de viejas danzas,
de combates sin límite
y zumos de quimera
descuartizada a pulso?
¿A qué puerta llamas,
hiedra, que hoy no estoy?
Para oírte tendría
que cambiar la canción,
romper el espejo del agua
- lavadero de tristeza -
y extender la colada
a embate del viento del sur
para que el aire se lleve
la blanca sombra del cuervo.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 21 de marzo de 2019

"Aquesta capsa dolça..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

III

Aquesta capsa dolça
de molsa
que et guarda, amb pany fadat;
que oneja sense fressa,
ni pressa,
amb bleix extasiat,

és el meu cos que et serva
com l’herba
serva el crit del seu verd;
que es corba al teu creixent
i aprèn
el teu batec obert.

¿Quina remor petita
m’invita
a abocar-me al pou clar?
¿Quin ressò de salobre
mig m’obre
finestres al demà?

Sento els dits de la pluja
que puja
vidre amunt del meu cor.
I els nusos de llevant,
trucant
per fer fora la mort.

¿Com granarà el paisatge
que, en gatge
de tendresa, m’ofrenes,
si l’ombra del neguit
ha ordit
paranys a les carenes?

¿Com obriré la fruita
que lluita
amb armes de festí,
si la dansa d’arrels,
amb tels
d’enyor, trena el camí?

¿Com tindré del teu cau
la clau,
si tristor m’esgarria?
Per copsar el teu senyal
em cal
vestit nou d’alegria!

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



III

Esta dulce caja
de musgo
que te guarda, con cerradura encantada;
que ondea sin ruido,
ni prisa,
con ansia extasiada,

es mi cuerpo que te conserva
como la hierba
conserva su grito verde;
que se curva a tu creciente
y aprende
tu latido abierto.

¿Qué pequeño rumor
me invita
a asomarme al pozo claro?
¿Qué eco de salobre
me abre a medias
ventanas al mañana?

Oigo los dedos de la lluvia
que sube
cristal arriba de mi corazón.
Y los lazos del levante,
llamando
para expulsar a la muerte.

¿Cómo granará el paisaje
que, en garantía
de ternura, me ofreces,
si la sombra de la desazón
ha urdido
trampas en las cumbres?

¿Cómo abriré la fruta
que lucha
con armas de festín,
si la danza de raíces,
con telarañas
de nostalgia, trenza el camino?

¿Cómo obtendré de tu cubil
la llave,
si la tristeza me extravía?
¡Para captar tu señal
preciso
vestido nuevo de alegría!

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 20 de marzo de 2019

"Heura que de l’oratge..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

II

Heura que de l’oratge
de l’amor viu naixies
i ara des de l’engruna,
a cor desert, t’enfiles.
Digues,
¿abraces o escanyes
l’altiva torre franca dels meus dies?

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



II

Hiedra que de la brisa
del vivo amor nacías
y ahora desde migaja,
con solo corazón, creces.
Dime,
¿Abrazas o estrangulas
la altiva torre franca de mis días?

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 18 de marzo de 2019

"Cosia, a punt d’alba..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

CANÇONS DE L’ENFORCALL


I

Cosia, a punt d’alba
les vores del record
amb fil de seda blanca
……..moreras de la mort,
……..ocell viu la branca!
Ai, ¿quin ombra de dol
salta la tanca?

¿Quin esme de dent trenca
el repunt i l’ordit?
¿Quin fil de seda negra
……..enfila dins la nit
……..ocell, branca i morera…?
¿Quin caçador furtiu
salta la veda?

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
 


CANCIONES DE LA ENCRUCIJADA


I

Cosía, al romper el alba
dobladillos de recuerdo
con hilo de seda blanca
...... ..moreras de la muerte,
...... ..¡pájaro vivo la rama!
Ay, ¿qué sombra de luto
salta la valla?

¿Qué dentellada rompe
pespunte y trama?
¿Qué hilo de seda negra
...... ..fila en la noche
...... ..ave, rama y morera...?
¿Qué cazador furtivo
salta la veda?

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 17 de marzo de 2019

"DESCRIPCIÓ D’UN SÍ" de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

VIII

DESCRIPCIÓ D’UN SÍ

A Montse Piquer

Tremolava la cua
d’un llargandaix poruc.
Però jo, de puntetes,
vaig atrapar la lluna.

L’ocell menut
s’ajocà al cor de l’arbre.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



VIII

DESCRIPCIÓN DE UN SÍ

A Montse Piquer

Temblaba la cola
de un miedoso lagarto.
Pero yo, de puntillas,
atrapé la luna.

El pequeño pájaro
se recogió en el corazón del árbol.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 15 de marzo de 2019

"T’estimo perquè sí. Perquè el cos m’ho demana." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

VII

Vinguen els rems, que só d’estirp romeva!
J.V. FOIX

T’estimo perquè sí. Perquè el cos m’ho demana.
Perquè has vingut de l’ona sense ordre ni concert.
Perquè el brull del boscatge t’enrama la cabana
sense panys ni bernats, en un desvari verd.

Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.
Perquè és l’amor, dallat, que ha granat al meu llit.
Perquè duc, ben reblat, el bleix de l’escorpit
que provoca el salobre i encrespa la badia.

Perquè sóc massa fràgil per bastir l’aturall
a la marea viva que em nega a l’endeví.
Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí
que han signat, sense mi, les busques de l’estrall.

Perquè l’aigua més fonda no vol ni pau ni treva
i pregona ben fort que sóc d’estirp romeva.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



VII

¡Vengan los remos, que soy de estirpe peregrina!
J.V. FOIX

Te quiero porque sí. Porque el cuerpo me lo pide.
Porque has venido de la ola sin orden ni concierto.
Porque brotes de floresta te enraman la cabaña
sin cerrojos ni trancas, en verde desvarío.

Porque quiero. Porque la locura me sorbe de raíz.
Porque es amor, segado, que ha granado en mi cama.
Porque llevo, clavadas, las ansias de escorpión
que provoca el salobre y encrespa la bahía.

Porque soy demasiado frágil para tascar el freno
a la marea viva que me posee a ciegas.
Porque soy demasiado fuerte para plegarme al sino
que han firmado, sin mí, las briznas del estrago.

Porque el agua más honda no quiere paz ni tregua
y pregona muy alto mi estirpe peregrina.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 14 de marzo de 2019

"He desat al calaix la ruda: se’m podria" de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

VI

A Magda Marçal

He desat al calaix la ruda: se’m podria
a les butxaques i al clos de la falda.
Pels descosits sobreexia, i pels sets…,
i els he embastats amb agullers de pluja.

L’he desada al calaix: potser les arnes
de l’estiu en faran, d’esme, pastura.
Mentre, triomfaran les fulles noves
al jardí aque s’espiga dins de casa.

Si, he desat la ruda i el reclam
que obria portes als cavalls de l’ordre.
I els daus m’han atorgat la clau oberta
de la revolta, el vi de l’aventura.

He desat al calaix la ruda. I he afirmat
la deu des d’on s’esbalça la tempesta de l’heura.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)


VI

A Magda Marçal

He guardado en el cajón la ruda: se me pudría
en los bolsillos y en el hueco de la falda.
Salía por los sietes y por los descosidos...,
y los he zurcido con hebras de lluvia.

La he guardada en el cajón: quizá las polillas
del verano harán pasto, por rutina.
Mientras, triunfarán las hojas nuevas
en el jardín que crece en mi casa.

Sí, he guardado la ruda y el reclamo
que abría puertas a los caballos del orden.
Y los dados me han otorgado la llave abierta
de la rebeldía, el vino de la aventura.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 13 de marzo de 2019

"Si pogués ser gitana i endur-te’m al país..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

V

A Tona Gusi, una mica gitana,
una mica drac

Si pogués ser gitana i endur-te’m al país
on les móres maduren al caliu de la lluna
- dins del sac ca-ta-crac, per l’ai dolç de l’abís -
d’amagat dels mussols que enllumenen la duna!

Si pogués ser flautista d’un Hamelin novell
i arrancar-te del clos, i, enllà de la carena,
amb nuus de set olors confegir-te un castell
d’iràs-no-tornaràs, dins de la nit morena.

Si fos drac, o sirena, o bruixa, o serp de plata
per temptar-te, tot just obris l’ull a l’incert
i oferir-te les ales que m’ha encès el desert!
Si l’esglai no em mengés la rel i la sabata

desaria la ruda, sortiria al camí
i obriria en ventall l’arc viu de Sant Martí.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



V

A Tona Gusi, algo gitana,
algo dragón

Si pudiera ser gitana y llevarte al país
donde las moras maduran al calor de la luna
- dentro del saco ca-ta-crac, por el ay dulce del abismo -
¡a escondidas de los búhos que alumbran la duna!

Si pudiera ser flautista de un nuevo Hamelín
y arrancarte del cercado, y, pasadas las montañas,
con nubes de siete olores componerte un castillo
de irás y no volverás, dentro de la noche morena.

¡Si fuera dragón, o sirena, o bruja, o serpiente de plata
para tentarte, apenas abras los ojos a lo incierto
y ofrecerte las alas que me ha prendido el desierto!
Si el susto no me comiera la raíz y el zapato

guardaría la ruda, saldría al camino
y abriría en abanico el arco vivo del arco iris.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 12 de marzo de 2019

"Hoste que has arribat de cop, sense embaixada." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

IV

Hoste que has arribat de cop, sense embaixada.
L’atzar lúcid se’n riu, del seny d’ull emboirat,
i en carrossa de festa t’ha dut fins a l’entrada
de casa: benvingut a aquest àpat sobtat!

Qui ha convocat, d’incògnit, a la taula parada?
Seu a l’escó: fa fred al raval enrunat
on l’ordre té el palau. Fes ben viva l’estada,
per covar la tempesta i entrar-hi a escac i mat.

T’he cridat i has vingut: ni tan sols jo ho sabia.
La pluja et fa teulada; l’aventura, bancal.
Duus al front el senyal del trasbals tardoral
i a l’arrel, estergits, l’esperó i la utopia.

L’amor sense triaga t’ha franquejat la via
fins on crepita l’ascla del meu cor vegetal.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



IV

¡Huésped que has llegado de pronto, sin aviso.
El lúcido azar se ríe, del juicio del ojo nublado,
y en carroza de fiesta te ha llevado hasta la entrada
de casa: ¡bienvenido a esta comida repentina!

¿Quién ha convocado, de incógnito, a la mesa puesta?
Siéntate en el escaño: hace frío en el arrabal en ruinas
donde el orden tiene palacio. Haz muy viva la estancia,
para incubar la tormenta y entrar a jaque mate.

Te llamé y has venido: ni siquiera yo lo sabía.
La lluvia te hace tejado; la aventura, bancal.
Llevas en la frente la señal de la conmoción otoñal
y en la raíz, estarcidos, la espuela y la utopía.

El amor sin remedio te ha franqueado la vía
hasta donde crepita la lasca de mi corazón vegetal.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 11 de marzo de 2019

"Heura que m’envaeixes el ventre i la follia!" de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

III

Heura que m’envaeixes el ventre i la follia!
Freu entre el cel i l’aigua, ennuvolat de foc.
T’estimo: sóc la pluja que amara l’enderroc
d’on, tenaç, s’obre un fruit amb colors d’alegria.

Heura que véns de mar. Freu amb l’ona a ple brull.
L’estrall tot just et frega la pell: la vida es bada.
Per tu, jo seré el sol i la lluna granada
i una casa sense urc amb celler, pou i trull.

L’hort foscant de l’atzar que esbatana les portes
a peu pla i que convida a la festa dels lilàs.
La tendresa que estrena balcó i cel de domàs.
El bleix que aviva en dansa d’aram les fulles mortes.

L’olivera i el cep. Bòbila, farga i era.
I el gresol d’on treu flama el vol de la quimera.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



III

¡Hiedra que me invades el vientre y la locura!
Canal entre cielo y agua, nubarrado de fuego.
Te quiero: soy la lluvia que empapa las ruinas
donde, tenaz, se abre un fruto con colores de alegría.

Hiedra que vienes del mar. Canal de olas muy crecidas.
El estrago apenas te roza la piel: la vida se abre.
Para ti, seré el sol y la luna granada
y casa sin orgullo con pozo, bodega y almazara.

El huerto crepuscular del azar que rompe las puertas
al mismo nivel y que invita a la fiesta de las lilas.
La ternura que estrena balcón y cielo de damasco.
El jadeo que aviva en danza de cobre las hojas muertas.

El olivo y la vid. Ladrillar, fragua y era.
Crisol donde llamea vuelo de quimera.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 10 de marzo de 2019

"RUDA" de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

II

RUDA

A la memòria de Medea

Si el meu fill neix mort és seu.
EDITH SODERGRAN

Perquè véns de l’estrall atàvic i t’esqueres,
heura sense camí, pels replecs del meu fat.
Perquè ets un bleix de lluna sotmesa a les banderes
d’un déu per endavant vencedor del combat.

Perquè portes la mort escrita a la semença
i la veig a les fulles, i ha enramat el convit,
no donaré agonia a la saba que et defensa,
no daré llum al sol, ni tenebra a la nit.

Ofegaré les rels del gran arbre que et serva.
Estroncaré la veu dels petons que hi fan niu.
Faré callar les deus que adollen a aquest riu
el verd de la serena i la saó de l’herba.

I alçaré cor i vi perquè la vida guanyi:
el meu amor serà la ruda que t’escanyi.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



II

RUDA

En memoria de Medea

Si mi hijo nace muerto es suyo.
EDITH SÖDERGRAN

Porque vienes del estrago atávico y te cebas,
hiedra sin camino, por los surcos de mi hado.
Porque eres un jadeo de luna sometida a las banderas
de un dios de antemano vencedor del combate.

Porque llevas la muerte escrita en la semilla
y la veo en las hojas, y ha enramado el convite,
no daré muerte a la savia que te protege,
no daré luz al sol, ni tiniebla a la noche.

Ahogaré las raíces del gran árbol que te guarda.
Reprimiré la voz de los besos que anidan.
Haré callar a los manantiales que vierten a este río
el verdor de la serena y la sazón de la hierba.

Y alzaré corazón y vino para que la vida venza:
mi amor será la ruda que te ahogue.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 9 de marzo de 2019

"AVERANY" de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

L’HORT FOSCANT DE L’ATZAR

I

AVERANY

“Sents? La lluna devalla i et diu Mercè-creixent,
i se t’esmuny per sota el devantal
i, a vol, et pren pel novenari d’heura
que lliga sal i sang, a cel obert…

Cenyides per la serp de la tenebra
la lluna i tu sou u: arbre i mirall.
Fareu el ple quan el jorn llevi l’àncora
i naveguin banderes sense imperi.

I espanyareu, amb dits empolsats de safrà,
forrellat, porta i mur que fan dic a l’aurora.
Coronades pels vents, sou al tomb del viatge:
Que el fosc poder que us serva no corrompi l’atzar!

Sents? La lluna davalla i et crida: ¿quin mal glaç
et llastà? Ves-hi! Nega’t al ple de la tendresa!”

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982) 



EL HUERTO OSCURO DEL AZAR

I

AUGURIO

"¿Oyes? Baja la luna y te llama Mercè-creciente,
y se escurre bajo tu delantal
y, en vuelo, te toma por novenario de hiedra
que liga sal y sangre, a cielo abierto...

Ceñidas por la serpiente de la tiniebla
la luna y tú sois una: árbol y espejo.
Os llenaréis cuando el día leve el ancla
y naveguen banderas sin imperio.

Y abriréis, con dedos empolvados de azafrán,
cerrojo, puerta y muro que ponen dique a la aurora.
Coronadas por los vientos, estáis al final del viaje:
¡Que el oscuro poder que os guarda no corrompa el azar!

¿Oyes? La luna baja y te grita: ¿qué mal hielo
te lastró? ¡Ve! ¡Ahógate en la plena ternura!"

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982) 
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 8 de marzo de 2019

"BAULA" de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

III. Heura


A tu, quan encara eres
un dolç paràsit del meu cos;
i el meu cor, de tu.


BAULA


El sis de març de mil nou-cents vuitanta,
plegats, i sense esment, insectes de l’incert,
calàrem foc al fruiterar dels núvols.
Caigué la fruita viva sobre l’herba.

El freu, de sobte, se sembrà de plomes.
Les ones s’esponjaren amb l’embat del creixent
i s’inflaren les sines de la duna.
Tota la fruita vingué a la meva falda.

Guaita’m dreçada a l’hort de la quimera.
Collita sóc, sense orri ni graner,
i un sol nocturn m’ha acolorit les galtes.

I tu – que lluny! - esborres rastre i fulles
que fan camí fins al sorral on grana
el desconcert amb averany de festa.


III. Hiedra


A ti, cuando aún eras
dulce parásito de mi cuerpo;
y mi corazón, de ti.


ESLABÓN


El seis de marzo de mil novecientos ochenta,
juntos, y sin pensar, insectos de lo incierto,
prendimos fuego al frutal de las nubes.
Cayó la fruta viva sobre hierba.

El canal, de repente, se sembró de plumas.
Las olas se esponjaron a embate del creciente
y se hincharon los senos de la duna.
Toda la fruta vino a mi regazo.

Mírame conducida a huerto de quimera.
Cosecha soy, sin hórreo ni granero,
y un sol nocturno enciende mis mejillas.

Y tú - ¡qué lejos! - borras rastro y hojas
que llevan a la arena donde grana
el desconcierto con augurio de fiesta.


Quina duna el meu ventre, vedruna de la mar!
Veus, en cruïlla oberta s’hi abrina el teu nom.
Jo en faria un collar a la torre dels vents,
ai que més ai,
però els cavalls de l’ordre em trepitgen la llengua.

Quina onada el meu ventre, solcada pels vaixells
que inscriuen el teu nom a la polpa marina!
Com lluiria amb rella de sals i de coralls,
ai que més ai,
però els cavalls de l’ordre em trepitgen la llengua.

Quina proa el meu ventre, amb galleret d’amor!
Duria el teu senyal, conjur d’estrelles altes,
al cim del pal major, com un ram de gavines.
Ai que més ai,
però els cavalls de l’ordre em trepitgen la llengua.


¡Qué duna mi vientre, majano de la mar!
Ves, en cruce abierto se adelgaza tu nombre.
Yo haría un collar en la torre de los vientos,
ay y más ay,
pero los caballos del orden me pisan la lengua.

¡Qué oleada mi vientre, surcada por los barcos
que inscriben su nombre en la pulpa marina!
Cómo luciría con reja de sal y corales,
ay y más ay,
pero los caballos del orden me pisan la lengua.

¡Qué proa mi vientre, con gallardete de amor!
Llevaría tu señal, conjuro de altas estrellas,
en la punta del palo mayor, como un ramo de gaviotas.
Ay y más ay,
pero los caballos del orden me pisan la lengua.


No, mai més el meu cos no trencarà per tu
onades de cristall amb dring secret d’aram.
No, mai més, abraçats pels racons del seu camp,
no ens atraparà junts el trident de Neptú.

Al seu palau de runes que ja ha oblidat el llamp
el vellard destronat dormirà un son segur.
No el desvetllará cap esclat inoportú
de besos amb estrelles cosides al velam.

No. I ho dic i no em reca. El paisatge comú
és molt lluny, amb coralls que fan foc al seu ram.
Sols me’n resta l’olor del salobre a la pell.

Ara mestrejo sola la marea que duu
el creixent de la lluna arrapat al seu ham,
l’estoig viu on es fon l’ombra del teu anell.


No, nunca más mi cuerpo romperá por ti
olas de cristal con tintineo secreto de cobre.
No, nunca más, abrazados por los rincones de su campo,
nos atrapará juntos el tridente de Neptuno.

En su palacio en ruinas que ya ha olvidado el rayo
el viejo destronado dormirá un sueño seguro.
No lo desvelará ningún estallido inoportuno
de besos con estrellas cosidas al velamen.

No. Y lo digo sin lamentarlo. El paisaje común
está muy lejos, con corales que arden en sus ramas.
Solo me queda olor salobre en la piel.

Ahora manejo sola la marea que lleva
el creciente lunar enganchado en su anzuelo,
estuche vivo en que se funde la sombra de tu anillo.


M’han fet un ventre els guals oberts de la fortuna,
el sol falcat a Peixos i la lluna a Escorpí.
I l’amor que encertava amb bec de colibrí
el moll breu de l’avenc on la raó s’engruna.

El rellotge de sal parat a la llacuna
revolta i el trasbals que es vestia de sí.
L’atzar cofat d’escuma i el desig carmesí
que encengueren la festa al cor de l’hora bruna.

M’han fet un ventre altiu que gosa navegar
en aigües de ningú contra llei de corrent.
Si fongués llast d’arrels i el mossec de la dent
que clava el meu enyor al caire de l’escar

segaria el llibant que em doblega a l’ençà
i em perdria endins, sola, ciant a nit batent.

Primavera-tardor, 1980


Me han hecho un vientre los vados abiertos de la fortuna,
el sol calzado en Piscis y la luna en Escorpio.
Y el amor que acertaba con pico de colibrí
el breve muelle de la sima donde la razón se destroza.

El reloj de sal parado en la laguna
voltea y el trastorno que se vestía de sí.
El azar tocado de espuma y el ansia carmesí
que encendieron la fiesta en el corazón de la hora morena.

Me han hecho un vientre altivo que osa navegar
en aguas de nadie a contracorriente.
Si fundiera lastre de raíces y el mordisco del diente
que clava mi nostalgia al borde del varadero

cortaría la atadura que me inclina hacia aquí
y me perdería adentro, sola, ciando en la noche batiente.

Primavera-otoño, 1980


Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra