POEMA INACABAT (7ª Part)
Carquinyolis
vaig endrapant
a La Mallorquina comprats
(d’aquells
que tu vas ensenyar-me
que m’agradessin) i m’alarma
que
no sé reprendre el meu fil.
Ah, sí. Poc que té res de
fi.
Només cal dir que la misèria
material, va fent
misèria
moral, i que la meva gent,
infectats tots
d’empobriment
(pel burgès, no hi ha malaltia
més greu,
i de llarga agonia),
fan un llatzeret supurant:
soferts,
abnegats i covards.
Dues virtuts, doncs, per un vici,
però
són virtuts de martiri
i el vici cova crueltat.
Si algú
s’anava defensant
eren els homes de la casa:
tenien hores
fora. El pare
no podia pas treballar:
uns quants dies per
vigilar
la collita, i uns quants pels comptes,
li deixaven
molt d’any de sobres.
Prou va provar d’arrodonir
les
entrades. Va pensar fins
de nits. De lluny, va cursar
ordres,
els cursos se li van confondre,
i mesos tard, es va
aclarir
que s’havia enganxat els dits.
Quiet per fi
(l’ull de les dones
a sobre), matava les hores
tanmateix
fora de la llar:
casino, cafè, sindicat
(vull dir Institut
de Sant Isidre).
Que el vigilessin, ell sabia
com era
inútil; de dines
ja no en tenia de sobrers.
No crec que
arribés a comprendre
que mai no en va tenir: la terra
li
sedejava una saó
d’invenció d’inversió.
Ell que dels
guanys en deia estalvis,
tenia l’esma o el desvari
d’ajudar
fugues i transports
del diner lluny del seu terròs.
No ve
a tomb. Quan jo l’agafo
ja no hi havia lloc a càlculs.
Tenia
fills, carn de l’instint
que el seu diner havia
absorbit:
calaven foc fugint la crema
i estudiaven tots
carrera.
Tots ells diner desinvertit,
desamortitzat i
evadit.
Nou mesos l’any, si bé prenien
pocs banys i
poques calories,
no inspiraven aire de llar.
Eren tots bons
estudiants,
estimulats per la por blava
de no ser-hi a
temps. Els mascles
els teníem doncs agullats
o bé
terminalment garats.
….Tota
estació de triatge
vol vies mortes. Per la casa
s’allargava
el branc femení,
sense esporgada ni cultiu.
Esporgada?
Pornografia.
Cultiu? Qui s’hi comprometria
ans de saber
el gust dels marits:
no lliguem de mans el destí.
He
conegut un cert possible
marit. Només el repel.lia
(no es
tracta de gustos: el mot
el dóna la precaució)
en una
euga de qui mirava
les dents, amb vistes a
honorar-la
muntant-la, que per mala sort
fos filla única.
El conhort
d’un heretatge no pagava
de trobar-la
individuada.
En les dones, la quantitat
garanteix la
uniformitat
o la neutralitat interna.
La botella l’encetem
plena.
Una dona, l’ús l’ha d’omplir,
El cos, d’allò
que seran fills,
i l’enteniment, de decències
que
deslliuraran paciències.
Resoltament quantitatiu,
ho era
el petit món femení
del qual et conto. No em distreguis.
Vull
que l’heroïna coneguis
i són tantes que les confonc.
Ah,
ja la veig. Iguals com són,
per complicar, de l’una a
l’altra
es passen els vestits. Bé, i ara
que l’heroïna
vol entrar
sembla que em toca d’agafar
un to de ximpleria
lírica.
Però vull la faula verídica,
i la noia, si no es
retorç
el fet, no era, de bon tros,
tan maca com ets tu,
Helena.
Tenia un aire de mosqueta
morta de fred i de
tristor
i un somriure com un llagost
agafat entre dues
pedres
i que sap que les ha de prémer
la força ferotge
del nen.
Em commou, però reconec
que m’avenço. Entre
les filles,
l’únic per què se’m discrimina
és
l’acció del meu relat
i encara no hi hem arribat.
Ni la
mateixa matriarca
va distingir mai els caràcters.
Les
reconeixia pel torn
domèstic d’obligacions
que les veia
exercir. Cridava
els noms (declino de posar-ne),
i li
marcaven uns muntets
d’accions passades, palets
que no
formaven ordre en sèries
ni sistemes de coherència.
Que
un palet canviés de munt
era accident força comú
però
inadvertit: la memòria
tombarellejava. La història
familiar,
era (si puc
mirar-la amb ulls de Collingwood)
de
scissors-and paste.
Una pega
encrostada i massa resseca.
Dos fets, en tot
aquell arxiu,
romanen ben atribuïts,
mai trasbalsats: el
matrimoni
de la tercera, i el desori
que la segona va
portar,
la monja, quan va reclutar,
perquè també en fos,
la minyona.
La veritat, no vull fer broma.
Sostinc que no
sóc jo el pervers,
i exagero perquè ric verd.
Més em
valdrà que llisqui ràpid
per aquell ordre casernari
que
veig que no em pot induir
simpatia, i de subversiu
als meus
anys no se n’és amb gràcia.
Acomunades en la màtria
(de
pàtries, no n’han entès
ni el primer mot del primer
vers:
vull dir, ni tan sols l’aritmètica,
vull dir, ni
un bri d’intel.ligència),
cada noia té el seu ombriu
racó
dolç, i un plat preferit
que cuina el dia que li toca,
i
una animeta que reposa
(l’ànima, aquest minúscul foc
d’una
cuca de llum: el cos).
I si algun dia algun espasme
convulsa
un séc a alguna galta,
no es pot pas dir que sigui un
fet:
s’oblida com els pensaments
o les pel.lícules o els
somnis.
De tant en tant esclaten odis
i tremen veus. Pot
ser tenaç
la lluita, però no se sap
gairebé res. Els
homes deixen
la casa, i és cridat el clergue.
La mare
sempre s’ha guiat
per un principi ben trenat
que el seu
cervellet no destria:
una temptació, tan viva
que els
mariques i els capellans
no s’hi sabran resistir mai,
és
la de fer mal a una dona,
i el clergue doncs és arma forta
per
les civils guerres fembrils.
Si un dia el crides, bon
profit,
però a mi, eh, no me’n parlis,
perquè els
capellans em fan fàstic.
No m’ho aprovo: que el
país
l’empesten fàstics repodrits
per una por llarga. I
entendre
sé prou bé que és millor que témer,
però que
vols fer-hi? Som tots
(que no em protesti el mot de
Hobbes
perquè, de pas, el crido a lleva)
fills de
l’espanyol i la seva
muller de sempre, que és la por.
De
muralles contra la por,
als possessius que som els homes
només
ens n’aixequen les coses.
Com vols no veure’ns esverats,
els
que vivim tan desmoblats?
Recordes el me
estoy quedando
tan pobre,
d’Antonio Machado?
Com li va fugint el sentit
d’ell
mateix, i del seu destí.
A mi em fuig el d’aquest poema
quan
les persones em sofreixen.
Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)
POEMA INACABADO (7ª Parte)
….Voy
zampando carquiñolis
comprados en La Mallorquina
(de
aquellos que me enseñaste
a apreciar) y me alarma
que no
sé retomar el hilo.
Ah, sí. No tiene nada de fino.
Solo
hay que decir que la miseria
material, va ocasionando
miseria
moral, y que mi gente,
infectados todos de
empobrecimiento
(para el burgués, no hay mayor
dolencia, y
de larga agonía),
forman un supurante lazareto:
sufridos,
abnegados y cobardes.
Dos
virtudes, pues, por un vicio,
pero son virtudes de martirio
y
el vicio incuba crueldad.
Si algunos se iban defendiendo
eran
los hombres de la casa:
pasaban horas fuera. El padre
no
podía trabajar:
algunos días por vigilar
la cosecha, y
otros por las cuentas,
le dejaban mucho año de sobra.
Bastante
intentó redondear
las entradas. Hasta pensó
por las
noches. De lejos, cursó órdenes,
los derroteros se le
confundieron,
y meses más tarde, se supo
que se había
pillado los dedos.
Finalmente quieto (la mirada de las
mujeres
encima), aún así mataba
las horas fuera del
hogar:
casino, café, sindicato
(quiero decir Instituto de
San Isidro).
Sabía él lo inútil que era
que lo
vigilaran; ya no le quedaba
dinero de sobra.
No creo que
llegara a entender
que nunca tuvo: la tierra
estaba
sedienta de una sazón
de invención de inversión.
Él que
llamaba ahorros a las ganancias,
tenía el ánimo o el
desvarío
de ayudar fugas y transportes
de dinero lejos de
su terrón.
No viene al caso. Cuando yo me hice cargo
ya no
había lugar a cálculos.
Tenía hijos, carne del instinto
que
su dinero había absorbido:
prendían fuego huyendo de la
quema
y estudiaban todos carrera.
Todos ellos dinero
desinvertido,
desamortizado y evadido.
Nueve meses al año,
aunque tomaban
pocos baños y pocas calorías,
no
inspiraban el aire del hogar.
Eran todos buenos
estudiantes,
estimulados por el miedo azulado
de no llegar
a tiempo. Los machos
los teníamos pues aguzados
o bien
terminalmente garantizados.
….Toda
estación de triaje
requiere vías muertas. Por la casa
se
alargaba el ramal femenino,
sin limpieza ni cultivo.
¿Limpieza?
Pornografía.
¿Cultivo? Quién se comprometería
sin
conocer el gusto de los maridos:
no atemos de manos el
destino.
He conocido a cierto posible
marido. Solo le
repelía
(no se trata de gustos: la palabra
la da la
precaución)
de una yegua a quien miraba
la dentadura, con
vistas a honrarla
montándola, que por desgracia
fuera hija
única. El desconsuelo
de una heredad no compensaba
hallarla
individuada.
En las mujeres, la cantidad
garantiza la
uniformidad
o la neutralidad interna.
La botella la
comenzamos llena.
A una mujer, el uso la tiene que llenar,
El
cuerpo, de lo que serán hijos,
y el entendimiento, de
decencias
que liberarán paciencias.
Resueltamente
cuantitativo,
era el pequeño mundo femenino
del cual te
hablo. No me distraigas.
Quiero que conozcas a la heroína
y
son tantas que las confundo.
Ah, ya la veo. Como son
iguales,
para complicar las cosas, de una a otra
se cambian
los trajes. Bien, y ahora
que la heroína quiere entrar
parece
que me toca coger
un tono de tontería lírica.
Pero quiero
la fábula verídica,
y la muchacha, si no se tergiversa
el
hecho, no era, con mucho,
tan guapa como tú lo eres,
Helena.
Tenía un aire de mosquita
muerta de frío y de
tristeza
y una sonrisa como de saltamontes
cogido entre dos
piedras
y que sabe que las tiene que apretar
la feroz
fuerza del niño.
Me conmueve, pero reconozco
que me
adelanto. Entre las hijas,
lo único por lo que se me
discrimina
es la acción de mi relato
y todavía no hemos
llegado.
Ni la misma matriarca
distinguió nunca los
caracteres.
Las reconocía por el turno
doméstico de
obligaciones
que les veía ejercer. Decía
sus nombres
(declino ponerlos),
y le marcaban unos montoncitos
de
acciones pasadas, palillos
que no formaban orden en series
ni
sistemas de coherencia.
Que un palillo cambiara de montón
era
accidente bastante común
pero inadvertido: la memoria
daba
volteretas. La historia
familiar, era (si puedo
verla con
los ojos de Collingwood)
de scissors-and-paste. Un
pegamento
encostrado y demasiado reseco.
Dos hechos, en
todo aquel archivo,
permanecen bien atribuidos,
nunca
alterados: el matrimonio
de la tercera, y el desbarajuste
que
produjo la segunda,
la monja, cuando reclutó,
para que
también lo fuera, a la criada.
La verdad, no quiero
bromear.
Sostengo que no soy yo el cruel,
y exagero porque
rio verde.
Más me valdrá pasar deprisa
por aquel orden
cuartelero
que veo que no me puede producir
simpatía, y
subversivo
a mis años no se es con gracia.
Congregadas en
la matria
(de patrias, no han entendido
ni la primera
palabra del primer verso:
quiero decir, ni siquiera la
aritmética,
quiero decir, ni una pizca de inteligencia),
cada
chica tiene su umbrío
rincón dulce, y un plato preferido
que
cocina el día que le toca,
y una almita que reposa
(el
alma, este fuego minúsculo
de luciérnaga: el cuerpo).
Y
si algún día algún espasmo
convulsiona un pliegue en alguna
mejilla,
no se puede decir que haya ocurrido:
se olvida
como los pensamientos
o las películas o los sueños.
De
vez en cuando estallan odios
y atruenan voces. Puede ser
tenaz
la lucha, pero no se conoce
casi nada. Los hombres
abandonan
la casa, y se llama al clérigo.
La madre siempre
se ha guiado
por un principio bien urdido
que su cerebrito
no discierne:
una tentación, tan intensa
que los maricas y
los curas
no se sabrán nunca resistir,
es hacer daño a
una mujer,
y el clérigo pues es arma mayor
para las
guerras civiles hembriles.
Si un día lo llamas, buen
provecho,
pero a mí, eh, no me hables,
que los curas me
dan asco.
No me lo apruebo: que apestan
el país ascos
repodridos
por un largo miedo. Y sé entender
muy bien que
es mejor que temer,
pero ¿qué quieres hacerle? Todos
somos
(que no me proteste la máxima de Hobbes
porque, de
paso, lo llamo a leva)
hijos del español y su
mujer de
siempre, que es el miedo.
Murallas contra el miedo,
a los
hombres con lo posesivos que somos
solo nos las levantan las
cosas.
¿Cómo quieres no vernos confundidos,
a quienes
vivimos tan desamueblados?
¿Recuerdas el me estoy
quedando
tan pobre, de Antonio Machado?
Cómo le va
huyendo el sentido
de él mismo, y de su destino.
A mí me
huye el de este poema
cuando las personas me sufren.
Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)
(Versión de Pedro Casas Serra)