Mostrando entradas con la etiqueta Traducciones de Guerau de Liost. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Traducciones de Guerau de Liost. Mostrar todas las entradas

viernes, 13 de mayo de 2022

"SÀTIRA FINAL" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 085_0110


SÀTIRA FINAL

Mare de Déu de Montserrat,
Mare de Déu de Catalunya,
que esteu allí, pròxima i llunya,
atalaiant un disbarat
de gent tranquil·la que s’ensunya:
en els vilatges del costat,
més d’un betzol que vara empunya;
a les masies del pecat,
l’escanyapobres que els espunya;
enllà d’enllà, en la gran ciutat,
de tres madones el posat
(la que té al puny un magistrat,
la que s’entén amb el cunyat,
la que moneda falsa encunya)
i el matrimoni palplantat
guaitant l’estruç i la vicunya.

Balandrejant bufa el carril,
com d’unes oques la filera.
La foradada, per l’estil
d’una estratègica gatera,
del tren s’empassa el projectil
i foragita la fumera.
El Llobregat apar un fil
dé llana bruta, a la vorera
de cada acròpolis fabril.
Un pescador, per cada mil,
cada mig any hi fa pesquera.
Puja el carril de cremallera,
ai!, com el sòpit cocodril
d’una parada escadussera.

Encaixonat dins una arruga
de la muntanya secular,
sense cap pota, com l’eruga,
puja el carril funicular.
Ací a la vora hi ha una espluga
i, enllà d’enllà, trossos de mar.

Solcant la mar, xiulen navilis.
En més de quatre, el mariner
més cap-calent cuina concilis,
i un passatger no està de filis
i cap a Vós mira potser.
I encara us ve la gent a prop,
devotament o esbojarrada:
a l’aigua-anís pren aixarop
una parella enamorada,
i, perquè diu que atura el cop,
un clergue prova marsinada.

La nou-casada té mareig;
un gamarús —ara no el veig—
encara popa regalèssia
que li donaren a bateig;
i sota un arbre del passeig
parlen tres savis de la Grècia.
Vós presidiu tota facècia
sense visible capcineig:
de cada humana peripècia
la vostra amor és safareig.
No sou idíl·lica ni adusta.
Sou amorosa com la fusta
i el pa moresc, que Déu nos do.
Al vostre peu debades tusta
el ploramiques o el corcó.
La vostra mà s’estén, augusta,
per la tutela i el perdó.
I bruna sou d’aquesta olor
de romaní que el cel degusta
i de l’empremta que us ajusta
la beatifica esplendor.

***

Mare de Déu de Montserrat:
ací teniu la ninotada.
Devotament l’he treballat
com un retrat de l’estimada.
Com un ex-vot serà penjada.
Com un raïm esgotimat,
en aquest llibre, ja acabat,
es pansirà, premsada.


Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 085_0210


Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA FINAL

Virgen María de Montserrat,
Virgen María de Cataluña,
que estáis allí, lejana y próxima,
atalayando gran cantidad
de gente mansa que se saína:
más de un inepto que empuña vara
en poblaciones muy colindantes;
el usurero que corta manos
en las masías del pecado;
y más allá, en la gran ciudad,
las maneras de tres señoras
(la que en un puño tiene a un juez,
la que se entiende con el cuñado,
la que moneda falsa acuña)
y el pasmarote matrimonio
mirando al avestruz y la vicuña.

Balanceándose sopla el carril,
como de gansos la ringlera.
La horadada, a la manera
de una estratégica gatera,
del tren se traga el proyectil
y arroja fuera la humareda.
El Llobregat parece un hilo
dé lana sucia, en la acera
de cada acrópolis fabril.
Un pescador, por cada mil,
cada año y medio logra pescar.
Sube el carril del cremallera,
cual soñoliento cocodrilo
de una esporádica parada.

Encajonado en una arruga
de la montaña secular,
sin pata alguna, como una oruga,
sube el carril funicular.
Cerca de aquí hay una cueva
y, muy lejanos, trozos de mar.

Surcando el mar, silban navíos.
En más de cuatro, el marinero
más alocado guisa paliques,
y un pasajero no está de humor
y hacia Vos mira posiblemente.
Y todavía se acerca gente,
alocada o devotamente:
de agua anisada bebe un jarabe
una pareja enamorada,
y, porque dice que para el golpe,
un cura prueba la marsinada.

La maridada siente mareo;
un majadero —que ahora no veo—
aún succiona el regaliz
que le entregaron en el bautizo;
y bajo un árbol del paseo
hablan tres sabios de la gran Grecia.
Vos presidís toda ocurrencia
sin un visible cabeceo:
de cada humana peripecia
es fondeadero vuestro amor.
No sois idílica ni adusta.
Sois amorosa cual la madera
y el pan moreno, que Dios nos dé.
En vuestro pie en vano golpea
el lloraduelos o el pelmazo.
Vuestra mano se tiende, augusta,
para la guarda y el perdón.
Y sois morena de aquel olor
de romero que al cielo gusta
y de la impronta que os confiere
el beatifico esplendor.

***

Virgen María de Montserrat:
aquí tenéis esta historieta.
Devotamente la he elaborado
como un retrato de la amada.
Como un ex-voto será colgada.
Como un racimo desgajado,
en este libro, ya acabado,
se mustiará, prensada.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

 

miércoles, 11 de mayo de 2022

"SÀTIRA LXXXIV – DE LA FELICITAT D’UNA MALALTA CRÒNICA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

SÀTIRA LXXXIV – DE LA FELICITAT D’UNA MALALTA CRÒNICA

Ací em teniu, Senyor. Pobrissona!
Sóc la Senyora Mariona.

Faci’s la vostra santa voluntat!
És a dir: la meva santa voluntat.
És a dir… Ja ho he dit. (No voldria di un disbarat.)

Diuen que el llit més tou apar greny de llicorella.
Si el meu llit és un bancal, és el meu carpó una rella.

El llit, com l’agricultura, ensinistra; llibre obert
on la malalta crònica no es perd.

El llit, mirant al cel, és confortable oratori.
El llit, mirant al món, és un observatori.

Com res no tinc a fer, espio de dia i de nit:
la sensibilitat fa, encaterinada, un crit.

Com res no tinc a pensar, rumio de nit i de dia:
estudio la lliçó de la meva malaltia.

Sóc com una aranya que pilota la sedosa trampa de l’aeronau:
cada víctima fa veure que, l’haver-hi caigut, li plau.

El llit és molt divertit (val més que ventall de dama):
acluco els ulls; tinc oportuna tos; faig paravent d’una cama.

Si gosa a renyar-me algú, ai! ai! ai! que perdo el bleix…
Sóc el doll de la conversa. Els altres hi fan de peix.

La natura, cautament, a cada xacra s’avesa.
I la suplanta amb un truc. I suplantada, la desa.

La dieta em purifica l’emmascara del magí.
Amb petites recaigudes m’entreno per ben morir.

Docta malaltia crònica amb dolceses embolica.
La llarga convalescència no en seria pas tan rica:

el seu benestar precari s’arrossega amb aires de furt
i acaba en sec el dia que el malalt surt.

De la conversa que em volta sóc, naturalment, el tema:
si no m’afalaguen, la frase prenc del costat que més crema.

Quan jo parlo, tots m’escolten amb patètic interès.
Tot m’escau: la pudibundesa no tinc cohibida per res.

Si un paper ridícul faig, el marit el paga:
les amigues que em visiten em diuen: —Rateta!, ma-nyaga!—;

i em planyen pel meu estat
i de veure’m incompresa de la gent que Déu m’ha dat.

Tinc repertori de trucs: kimono, edredó, llum somorta,
quadrant magnífic, fantàstica gorra que cintes comporta…

AI marit, més que mai sol·lícit, res no li he d’agrair.
Li cal pagar les factures sense plany ni límit coquí.


Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 084_0110


No sembla casat ni vidu: com un espectre desfila.
Rebequeries, si em vexa, n’hi faig una bella pila.

i quan, esverat, em passa la mà feixuga pel front,
l’avio qui sap a on.

Els morts evoco, versàtil, com joguines d’infantesa,
quan la fútil companyia dels vivents em fa tristesa.


Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 084_0210


Els professionals em volten i tracten d’afers amb mi:
confés i metge i notari… El marit res no hi pot dir.

A l’hora del comiat el tusten amb ironia.
El metge fa comentaris al curs de la malaltia,

i, emfàtic, condescendent,
que hi discuteixi consent.

El confés diu que sóc santa:
per ço la mort no m’espanta.


Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 084_0310


El notari amb una rècula de testimonis acut:
és tot orelles per mi, i per l’altra gent és mut.

O suprema voluptat de l’ús i í’abús del domini!
Trafico amb les meves coses més enllà del meu termini.

Conec una mà de sants
que no coneixia abans.

N’hi ha a qui els falta un miracle
per al canònic pinacle,

i jo, magnànimament,
accepto l’experiment

de la novena de moda
que a espatlles de Roma roda.

L’agonia, en aquest pas,
serà un eufònic compàs;

una típica ronquera
d’acabament de fal·lera.

Ulls clucs, sentiré de gent
un murmuri impacient,

refrec de peus a l’escala
i d’un àngel els cops d’ala,

fins que em bressarà el confort
d’una arrodonida mort.

Endegada ma persona,
serà encar la Senyora Mariona,

amb un aire volgut,
car no em matarà un mal agut,

sinó de crònica malaltia l’opi.
Seré una morta per dret propi.

I diran: —Sembla un retrat!
S’ho tenia ben guanyat.—


Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 084_0410


Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXXXIV – SOBRE LA FELICIDAD DE UNA ENFERMA CRÓNICA

Señor, aquí estoy. ¡Pobreta!
Soy la Señora Mariona.

¡Hágase tu santa voluntad!
Es decir: mi santa voluntad.
Es decir… Ya lo he dicho. (No quisiera decir un disparate.)

Dicen que el lecho más blando parece punta de roca.
Si mi lecho es un bancal, mi coxis es una arada.

Cual la agricultura, el lecho alecciona; libro abierto
donde la enferma crónica en ningún caso se pierde.

El lecho, mirando al cielo, es confortable oratorio.
El lecho, mirando al mundo, es un buen observatorio.

Como no tengo que hacer, de noche y de día espío:
el sentimiento lanza, encaprichado, un grito.

Como no tengo en que pensar, rumio de noche y de día:
estudio la lección de mi padecimiento.

Como una araña, que pilota la sedosa trampa de la aeronave, soy:
cada víctima hace ver que le gusta haber caído.

El lecho es muy divertido (más que abanico de dama):
cierro los ojos; tengo oportuna tos; hago biombo con una pierna.

Si alguien osa reñirme, ay! ay! ay! que pierdo el resuello…
Soy fuente de la charla. De pez hacen los otros.

Con cautela, la natura, a cada lacra se aveza.
Como un truco la suplanta. Y suplantada, la guarda.

La dieta me purifica la máscara del magín.
Con pequeñas recaídas me preparo a bien morir.

Docto sufrimiento crónico, melosamente me envuelve.
La larga convalecencia nunca sería tan rica:

su precario bienestar repta con aires de hurto
y termina en seco el día en que el enfermo se cura.

De la charla que me cerca soy, naturalmente, el tema:
si no me halagan, la frase tomo del lado que quema.

Cuando hablo, escuchan todos con un interés patético.
Todo me está permitido: la pudibundez no tengo limitada para nada.

Si hago un papel ridículo, el marido es quien lo paga:
las amigas que me ven, dicen: —¡Corazón! ¡Ratita!—;

y se apiadan de mi estado
y me ven incomprendida por quienes Dios me ha dado.

Tengo inventario de trucos: quimono, edredón, luz mortecina,
magnífico cuadrante, gorro fantástico repleto de cintas…

AI marido, más que nunca solícito, nada le tengo que agradecer.
Ha de pagar, sin queja ni cicatero límite, las facturas.

No parece casado ni viudo: desfila cual espectro.
Si me veja, le hago un montón de pataletas.

Y cuando, preocupado, me pasa la mano por la frente,
lo envío quién sabe a donde.

Cuando la fútil compañía de los vivos me produce tristeza,
evoco, versátil, los muertos, como juguetes de la infancia.

Los profesionales me rodean y tratan conmigo los asuntos:
confesor, médico y notario… El marido nada puede decir.

Al ir despedirse le palmean con ironía la espalda.
El médico hace comentarios durante el curso de la enfermedad,

y, enfático, condescendiente,
que discuta consiente.

El confesor dice que soy santa:
por eso la muerte no me espanta.

El notario con una recua de testigos acude:
para mí es todo oídos, para los otros mudo.

¡Oh voluntad suprema del uso y abuso del dominio!
Trafico con mis cosas más allá de mi fin.

Conozco muchos santos
que antes no conocía.

A unos les falta un milagro
para el canónico pináculo,

y yo, altruistamente,
accedo a la experiencia

de novena a la moda
hecha a espaldas de Roma.

La agonía, en este impasse,
será eufónico compás;

una típica ronquera
de final de gusanera.

Ojos cerrados, de algunos
oiré un susurro impaciente,

pisadas en la escalera
y de un ángel aleteos,

hasta mecerme el confort
de una conseguida muerte.

Bien dispuesta mi persona,
será aún la Señora Mariona,

con un aspecto querido,
no muerta de un mal agudo,

sino de enfermedad crónica.
Muerta por derecho propio.

Y dirán: —¡Parece un óleo!
Bien ganado lo tenía.—

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 10 de mayo de 2022

"SÀTIRA LXXXIII – DE LA MOSCA BALBA” de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

SÀTIRA LXXXIII – DE LA MOSCA BALBA

D’un adroguer
piques l’esquer
a mitja calba,
o mosca balba!
Cercant minoves
(allí no en trobes),
pel nas volcànic
vas sense pànic
i en un badiu
fas la viu-viu.
Après el glavi
suques al llavi.
Potser dels ulls
la cera culls
amb un cop d’ala.
No és cosa mala
per tu el replà
on l’herba es fa
d’humida orella.

Qui t’aconsella?
L’instint només?
Un déu revés?
Gelosa dona?
El temps, si trona?
Car fas camí
talment com si
fos ta consigna
de ser maligna.

Fins l’adroguer
per nosa et té
i un poc belluga
la mà feixuga
per fer-te por.
Com un liró
placèvol resta
veient que, honesta,
t’allunyes d’ell
i pel taulell
assats pastures
i amb mil sutzures
estens un fris
aixafadís.

El tuf que ell du
pot més que tu.
Damunt la testa,
per fer-ne festa,
tornada a ser,
ai!, l’adroguer
d’un cop de puny
t’engega lluny.
Fugires, tornes
i, piga, exornes
irreverent
el front turgent.
Que no et refusi,
per llegí el “Brusi”,
ta presa, no.
Ets un corcó
que en pau no deixa.
Per batre’t, queixa
ni repte val.
Per treure’t, cal
patac que et baldis
i, encar no maldis
per ser dempeus,
a cops de peus,
copsada al tros,
deixar-te cos.

Morta com eres,
l’orella esveres
que un punt no perd
del teu concert
imaginari.
Cap herbolari
té un cordial
per aquest mal.
El teu fantasma
es riu de blasme,
jamai xaruc.
Vet ací el truc:
per sempre resta
a dins la testa.

***

De mosca balba
ningú no es salva.
Per mosca tinc
aquell zinc-zinc
de la veïna
que el gat pentina,
i aquell doctor
marejador
que et veu de lluny
i prest et puny
amb xerrameca.
De la hipoteca
la teoria
et conta un dia.
Un altre jorn
digressa entorn
de l’anticresi.
Joc de magnesi
tot ell apar:
estrèpit rar,
llampec de llum
i fum, fum, fum.

Per mosca tinc
el rebaixinc
del sorge homèric,
garrell, colèric,
perdonavides
que don punyides
a les butxaques;
les noies flaques
o les grassones
(potser bessones)
que al braç se’t pengen
i viu se’t mengen
amb llurs mirades
estintolades
com un compàs
a sobre el nas;
i la gosseta
que duu jaqueta
i un cascavell,
i en el turmell
se’t fregaria.
Com de la tia
pubilla és sola,
d’enuig grinyola
si et veu venir,
nebot mesquí.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXXXIII – SOBRE LA MOSQUITA MUERTA

¡De este tendero,
picas el cebo,
a media calva,
mosquita muerta!
Buscando quistes
(allí no encuentras),
rondas sin pánico
nariz volcánica
y en una fosa
vas subsistiendo.
Luego en el labio
mojas tu espada.
Cera en los ojos
quizá cosechas
de un golpe de ala.
No te incomoda,
a ti el rellano,
donde la hierba
crece en la oreja.

¿Quién te aconseja?
¿Sólo el instinto?
¿Dios revelado?
¿Mujer celosa?
¿Cielo, si truena?
Pues que caminas
tal como si
fuese consigna
el ser maligna.

Hasta al tendero
causas molestia
y agita un poco
la torpe mano
para asustarte.
Como un lirón
plácido resta
viendo que, honesta,
te alejas de él
y en el tablero
suciedad pastas
y con mil pringues
formas un friso
despachurrado.

Levanta un tufo
mayor que el tuyo.
Vuelta a posar
sobre la testa
para hacer fiesta,
¡ay!, el tendero
de un manotazo
te envía lejos.
Huiste, vuelves
y, peca, adornas
frente turgente,
irreverente.
Por leer el “Brusi”,
no te rehúse
tu presa, no.
Eres carcoma
que en paz no deja.
Para abatirte,
no sirve queja.
Para alejarte,
preciso es golpe
y, si consigues
quedar en pie,
a pisotones,
tirado en tierra,
dejar tu cuerpo.

Estando muerta,
la oreja asustas,
sin perder nota
de tu concierto
imaginario.
No hay herbolario
con un cordial
para este mal.
Aún tu fantasma
ríe con reproche,
jamás decrépito.
He aquí el truco:
por siempre resta
dentro la testa.

***

De mosca muerta
nadie se salva.
Por mosca tengo
aquel zinc-zinc
de la vecina
que el gato peina,
y aquel doctor
mareador
que te ve lejos
y te golpea
con parloteo.
De la hipoteca
la teoría
te cuenta un día.
Al otro día
discurre en torno
de la anticresis.
Todo él parece
luz de bengala:
extraño estrépito,
luz de relámpago,
y humo, humo.

Por mosca tengo
el respigón
del sorche homérico,
zambo, colérico,
perdonavidas
que puñetazos
da en los bolsillos;
las chicas flacas
o las rollizas
(quizás gemelas)
que se te cuelgan
y te devoran
con sus miradas
apuntaladas
como un compás
en la nariz;
y la perrita
con chaquetita
y un cascabel,
que en tu tobillo
se frotaría.
Como de tía
es heredera,
sobrino ruin,
cruje de rabia
al llegar tú.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 9 de mayo de 2022

"SÀTIRA LXXXII – DE LES AMORS SUCCESIVES" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 082_0110


SÀTIRA LXXXII – DE LES AMORS SUCCESIVES

I

De Petronella, vídua, se m’imposà l’esclat.
És elegant i bruna com un rebrot d’alzina.
La seva ullada em sotja i gairebé m’espina.
La seva destra dura em torç la voluntat.

I après hi juga irònica. Un arc se’n fa, vinclat;
del tocador mirífic l’esmalta amb la polsina,
i gira la sageta contra la ferma sina
i el braç empeny la corda que es plany amb feredat.

Atura’t, oh Diana!, però ton urc atura.
Mon esperit adollàs al gorg de ta fretura.
Del truc que m’enternia em serviré, viril.

Un dia ta expertesa caurà com una escorça.
L’adolescent tos braços, d’amor, farà retòrcer
i un collaret de llàgrimes et nuarà subtil.

II

De Petronella, vídua, no vaig trencà el parany.
Amb braços d’amazona senyorejà mes ires;
mes llàgrimes s’eixuguen en el seu coll, guspires
que amb llur alè m’escalden els ulls per més engany.

Debades s’avalota el meu despit o es plany.
Ma sobirana passa, per rues i per fires,
amb enrenou de besos, de flautes i de lires.
L’exhausta morbidesa rejoveneix l’afany.

I, mentrestant, la casa a poc a poc s’enruna,
i la nissaga aixeca la mà per una engruna,
i jo esdevinc custodi en l’ampla solitud.

De cada estrella plora un rajolí de cendra
com si la melangia les acabés de fendre
perquè de nits no vegin mon benestar perdut.

III

Ja l’ànima refeta domina el desconhort.
De Filomena, casta i pàl·lida cosina,
m’esguarda la bonesa, ara que el jorn culmina,
com el xiprer domèstic que presideix un hort.

En l’aromada tofa mos fills hauran confort
com l’ocellada ingènua que amb fulles es pentina.
La vida serà afable com rajolí de mina
i dúctils com falgueres els braços de la mort.

Més que Minerva, docta és la muller de casa.
Ella del foc efímer sap conservar la brasa.
Ella aprofita l’ímpetu del vent que eixona el greny.

Ella, que amb l’aigua juga, encara se’n persigna.
Ella la terra pròdiga personifica, digna.
El cor es torna gràvid amb l’amistat del seny.

IV

Bé està el xiprer domèstic. I és tanmateix obscur
si el joc no el transfigura d’un roserà en garlanda.
Ell és columna dòrica que es vincla d’una banda,
i és, cada rosa, fràgil escuma de l’atzur.

De Filomena casta jo fui l’espòs impur.
Em revoltà amb son llavi que, insinuant, comanda,
i amb son esguard sol·lícit, que es vela d’una randa
de caritat més fina que el fingiment perjur.

Muller de casa fores. Esquerpa assats, volgueres
que sense tu la ruta esmoli amb mes carreres.
Oh solitud de l’ànima en el mundà zenit!

Una virtut massa íntima ens dol com una intrusa
que amb l’esmocada llàntia, brotó de llum difusa,
ens fa massa visibles els claps de l’esperit.

V

Inútil Madroneta, puel·la en el creixent,
trepig d’ocell i cara oval, embadalida:
com una vinya verge t’aboques a l’eixida,
verd d’aigua, groc de marges i porpra de ponent.

La vinya verge imita, per ondulà en el vent,
un cor en cada fulla. Perdona’m la punvida
si d’una fulla em firo que servaré escondida
com rebutjat principi d’enamoriscament.

Ves què diria Venus si, vellardàs, sotjava
la fadrineta núbil, com ella rosa i blava.
En el meu llit hieràtic expiaria el tort.

De la fillada, atònita, començarà l’estrèpit
a percudir la testa d’aquest galant decrèpit
que festejant la vida maridarà la mort.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXXXII – SOBRE LOS AMORES SUCESIVOS

I

De Petronila, viuda, me alcanzó el resplandor.
Elegante y morena cual retoño de encina.
Su mirada me acecha y casi me lastima.
Su dura mano diestra tuerce mi voluntad.

Lo sabe y juega irónica. Un arco se construye;
lo esmalta con polvillo del tocador mirífico,
y acercando la saeta contra el sólido seno,
pulsa el brazo la cuerda que se queja con grima.

¡Detente, oh Diana!, pero detén tu orgullo.
Mi espíritu se vierte en poza de carencia.
Del ardid que me ahondaba me serviré, viril.

Un día tu pericia caerá cual corteza.
El efebo tus brazos, de amor, hará doblar
y con collar de lágrimas te anudará sutil.

II

De Petronila, viuda, no destruí el hechizo.
Con brazos de amazona señoreó mis iras;
mis lágrimas se enjugan en su cuello, chispazos
que, con su aliento, escaldan mis ojos por más burla.

En balde se subleva mi despecho o se queja.
Mi soberana pasa, por rúas y por ferias,
con ajetreo de besos, de flautas y de liras.
La exhausta morbidez rejuvenece el ansia.

Y, entretanto, la casa despacio se arruina,
y la prole levanta por una miga el brazo,
y yo me hago custodio en la amplia soledad.

De cada estrella llora un chorro de ceniza
como si la nostalgia las hubiera fundido
para que así no vean mi bienestar perdido.

III

Ya el ánima rehecha domina el desaliento.
De Filomena, casta y desvaída prima,
me observa la bondad, ahora que el día acaba,
como el ciprés doméstico que en el huerto destaca.

En la aromosa copa tendrán confort mis hijos
como nidada ingenua que con hojas se peina.
La vida será afable cual chorrillo de mina
y blandos como helechos los brazos de la muerte.

Más que Minerva, docta es la mujer casera.
Ella del fuego efímero sabe guardar la brasa.
Ella aprovecha el ímpetu de aire que esparce greda.

Ella con agua juega, no obstante se persigna.
Ella la tierra pródiga personifica, digna.
El corazón aploma con la amistad del juicio.

IV

Bien está el ciprés. Sin embargo es oscuro
si un rosal en guirnalda no nos lo transfigura.
Él es columna dórica que se inclina hacia un lado,
y es, cada rosa, frágil espuma del azul.

De Filomena casta yo fui el esposo impuro.
Me sublevó con labio que, insinuante, impera,
y su mirar solícito, que se oculta tras orla
de caridad más fina que la doblez perjura.

Mujer casera fuiste. Algo arisca, quisiste
que el camino, sin ti, aguce mi andadura.
¡Oh soledad del alma en el cenit mundano!

Virtud por demás íntima nos duele cual intrusa
que con dispuesta lámpara, brotó de luz difusa,
haciéndonos visibles las manchas del espíritu.

V

Inútil Madronita, doncella en ascensión,
pisada de ave y cara, oval, embelesada:
como una viña virgen te abocas en el patio,
de verde agua, oro margen y púrpura de ocaso.

La virgen viña imita, por ondular al viento,
hojas cual corazones. Perdona la punzada
si me agencio una hoja que guardaré escondida
cual rechazado inicio de enamoriscamiento.

Qué nos diría Venus si, senil, observara
la doncellita núbil, como ella rosa-azul.
En mi lecho hierática purgaría el agravio.

De la prole, atónita, comenzará el estrépito
a percutir la testa de este galán decrépito
que rondando la vida maridará la muerte.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 8 de mayo de 2022

"SÀTIRA LXXXI – DIÀLEG ETERN DE MODES" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 081_0110


SÀTIRA LXXXI – DIÀLEG ETERN DE MODES

Mr.:

—Missenyora, no val d’escurçar la faldilla.
Aviat no sabré si vós sou vostra filla,
amb la mitja diàfana i la cama exhibint…—

Mra.:

—De quin mestre sorrut esvaloto l’instint?
¡Quants de segles no fa que us llevàreu la toga
i la cama exhibiu! No és eròtica droga?
I no val d’al·legar que porteu pantalons
tubulars com bambús. Cada cuixa és al fons
com la saba carnal de la cama més fina
que articula en el circ la innocent ballarina.—

Mr.:

—De la moda innocent, Missenyora, em desplau,
no l’intent femení, sinó l’hòrrida allau,
í Per ventura no sé que hi ha manta donzella
d’arborada beutat, de conversa trapella,
que deixava confús el minyó primerenc
i el gat vell en el límit desnonà de l’avenc,
i era tímida núvia en la vasta carrossa
i frissava d’amor, ignorant de la noça?
La puresa no cal tapar d’ulls com la Fe.
La puresa, amb els ulls, purifica el deler.—

Mra.:

—Missenyor, ¿no caldrà, si la moda recula
i la dona abilleu com anònima mula,
que el marit a la noça vagi d’esma, ignorant
l’estructura del cos de l’esposa? i, per tant,
l’endemà, penedit de l’escarn del consorci,
el divorci jugant, a trencar-lo s’esforci?
Si la testa colleu al collet de midó
que la nuca burxà, que encetava el mentó;
si engavanya el turmell un vestit de sis canes
i la sina oprimiu amb ferrisses baranes
i la mànega el jou de l’espatlla malmet;
tant se val que la dona segresteu amb paret
com en el musulmà gineceu d’una vila
que en la Bètica dorm o en el Bòsfor vigila.—

Mr.:

—Missenyora, tot just començava de dir…
Som en terra d’alarbs o en un barri llatí? —

Mra.:

—Som en terra de gent que no tanca les dones
ni les ferma del cor perquè siguin més bones.
És per ço, Mestre Tites (que la dona estrafàs
com un ètic volum que no té només nas),
que habitues jovent a l’eròtic preludi
de suplir, de l’esguard, amb el tacte, l’estudi.
Aleshores la pell, que és el més corporal
dels sentits i el més orb, us fa caure en el mal
de no veure talment que una amiga us amoixa
perquè passi de frau que és garrella, que és coixa,
que té un ull divergent del mirar de l’altre ull
sota el joc trivial d’una clapa de rull.
¿La donzella no us plau, generosa de tracte,
amb la túnica al vent, atractívola, intacta?—

Mr.:

—Missenyora, tot just començava de dir…
¿I aquest rígid tallat de cabells, masculí,
que la nuca exhibeix i l’encís de les trenes
sacrifica a l’oblit…? ¡Llargues trenes, cadenes
de romàntica amor temorega i lleial…!—

Mra.:

—Missenyor, comenceu per combatre aquest mal
i deixeu-vos-les vós, com l’homèric Atrida.
Vostra nuca, també, incitant, prohibida,
exhibeix la fal·làcia d’un tallat masculí.—

Mr.:

—No és tot u. Cada sexe té vedat un jardí.—

Mra.:

—Aleshores, amic, podré jo portar espasa,
car la cara us deixeu tanquam tabula rasa,
amb la vella raor o la nova gillette.
Una cara de monja el baró compromet.
El bigoti d’antany i les doctes patilles
i la mosca viril eren armes senzilles.
El parany evident gairebé sembla cast.
El diable és un coc. Mai no fa rodar l’ast:
prefereix el tupí que invisible murmura
o de l’olla rural la secreta mixtura.
Un noctàmbul pelut és un foc d’encenalls,
un auriga vistent que esvalota els cavalls.
Caldrà témer l’amic de la pell que s’aflama
amb un rosa discret com la pell d’una dama,
i del llavi carnal, una mica barroc,
que no mostra de pèls agressiu estaloc.—

Mr.:

—I del tòxic encís, de la mòrbida aroma
que insuflava la serp sobre l’àcida poma,
de l’exòtic perfum que el magí femení
es projecta a la carn i la’n fa precedir,
Missenyora, no puc expressar-vos el blasme?—

Mra.:

—Si el perfum precedeix, ens segueix el sarcasme.
¿Per què no, si el perfum és un químic duel,
una síntesi lúbrica que embriaga l’estel?
Hi ha perfum de pecat, amb polsines de fusta
que la santa virtut de ser netes disgusta.
No és la flaire d’espígol, és fortor de donzell;
no és aroma d’acàcia, és un vi de rovell;
no és la rosa de l’arç, és el mesc que s’arbora.
Ço que exalta l’instint, ho defèn Missenyora.—

Mr.:

—Missenyora, perdó.Però ¿el cànon modern
del vestit massa curt no és un truc de l’infern?—

Mra.:

—Potser sí, potser no. Molt depèn de qui el porta.
Una fulla bastà per l’edènica horta.
Un vestit rigorós de la nuca al taló,
pot trair de la carn la maligna encesor,
amb misteri latent, amb miratges de fada,
amb el gruix quaresmal d’un vellut d’estelada.—

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXXXI – ETERNO DIÁLOGO SOBRE MODAS

Sr.:

—Señora, no es posible acortar más la falda.
Pues pronto no sabré, con la media diáfana
y la pierna exhibiendo,  si su hija es usted…—

Sra.:

—¿De qué maestro huraño alboroto el instinto?
¡Cuántos siglos no hace que os sacasteis la toga
y la pierna exhibís! ¿No es erótica droga?
Y no vale alegar que lleváis pantalón
tubular cual bambú. Cada muslo está al fondo
cual la savia carnal de la pierna más fina
que articula en el circo la ingenua bailarina.—

Sr.:

—De la moda inocente, señora, me disgusta,
no el femenil intento, sino el horrible alud,
¡Acaso no conozco que hay algunas doncellas
de encumbrada belleza, de charla marrullera,
que dejaban confuso al mozo primerizo
y al experimentado al borde del abismo,
y eran tímida novia en la amplia carroza
y de amor se angustiaban, ignorantes de boda?
La pureza no es preciso vendar como la Fe.
La pureza purifica el deseo con sus ojos.—

Sra.:

—Señor, ¿no ocurrirá, si la moda recula
y a la mujer vestís cual anónima mula,
que el marido a la boda vaya maquinalmente, ignorando
la forma del cuerpo de la esposa? y, por tanto,
mañana, arrepentido del fraude del consorcio,
emprendiendo el divorcio, en romperlo se esfuerce?
Si la cabeza uncís al cuello de almidón
que punzaba la nuca, que irritaba el mentón;
si embaraza el tobillo un traje de seis cañas
y el seno comprimís con férreas varillas
y la manga la fuerza del hombro hecha a perder;
da igual que a la mujer encerréis tras un muro
como en el gineceo musulmán de una villa
que en la Bética duerme o en el Bósforo vela.—

Sr.:

—Señora, solamente comenzaba a exponer…
¿Es ésta tierra de árabes o es un barrio latino? —

Sra.:

—Estamos entre gente que no encierra mujeres
ni ata su corazón para que sean buenas.
Por eso, Maestro Titas (que la mujer recreas
como un conjunto ético que no ha solo nariz),
que avezas a los jóvenes en el preludio erótico
de suplir, con el tacto, de la vista el estudio.
Entonces, la epidermis, que es el más corporal
y ciego de todos los sentidos, os induce al error
de no ver de esta forma que una amiga os halaga
por ignorar el fraude de que es zamba o coja,
que tiene diferente el mirar de cada ojo
bajo el juego trivial de un cabello rizado.
¿No os gusta la muchacha, de trato generoso,
con la túnica al viento, incólume, atractiva?—

Sr.:

—Señora, solamente comenzaba a exponer…
¿Y este rígido corte de pelo, masculino,
que descubre el cogote y el dulzor de las trenzas
sacrifica al olvido…? ¡Largas trenzas, cadenas
de romántica amor espantadizo y leal…!—

Sra.:

—Señor, empiece usted por lidiar este mal,
déjeselas usted, como homérico Atrida.
Vuestra nuca, también, incitante, prohibida,
exhibe la falacia de un corte masculino.—

Sr.:

—No es igual. Cada sexo tiene un jardín vedado.—

Sra.:

—Pues entonces, amigo, podré llevar yo espada,
pues la cara usted deja tanquam tabula rasa,
con la vieja navaja o la nueva gillette.
Una cara de monja al varón compromete.
El bigote de antaño y las doctas patillas
y la mosca viril eran armas sencillas.
La manifiesta trampa casi parece casta.
El diablo es un chef. No hace girar el ast:
prefiere la cazuela que murmura invisible
o de la olla rural la secreta mixtura.
Un peludo noctámbulo es un fuego de astillas,
un auriga vistoso que encrespa a los caballos.
Habré de huir de amigo de una piel que se enciende
con un rosa discreto cual la piel de una dama,
y del labio carnal, un poquito barroco,
que no muestra de pelos agresivo ramaje.—

Sr.:

—Y del tóxico encanto, del delicado aroma
que insuflaba el reptil en la ácida manzana,
del extraño perfume que el femenino ingenio
se proyecta en la carne y la hace preceder,
Señora, ¿yo no puedo expresarle censura?—

Sra.:

—Si el perfume precede, el sarcasmo nos sigue.
¿Por qué no, si el perfume es un químico duelo,
una síntesis lúbrica que embriaga a las estrellas?
De pecado hay perfume, con polvos de madera
que la santa virtud de ser limpias disgusta.
No es aroma de espliego, es hedor de doncel;
no es aroma de acacia, es vino enmohecido;
no es la rosa de espino, es almizcle que crece.
Defiende esta señora lo que el instinto exalta.—

Sr.:

—Perdone usted, señora. Pero ¿el canon moderno
del vestido muy corto no es truco del infierno?—

Sra.:

—Quizás sí, quizás no. Según quién lo utilice.
Una hoja bastó para el jardín edénico.
Un traje riguroso de la nuca al talón,
puede el maligno encanto traicionar de la carne,
con misterio latente, con espejismos de hada,
con grosor cuaresmal de bóveda afelpada.—

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 7 de mayo de 2022

"SÀTIRA LXXX – DE LES DONES DEL CÀNTIR" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

SÀTIRA LXXX – DE LES DONES DEL CÀNTIR

Els homes, ben mirat, són ànimes de càntir:
cal que la dona els ompli i, encara, que els aguanti.
Per ço les dones porten els càntirs a la font.
Sovint la trencadissa trencava més d’un son.
A la finestra surt irada una veïna.
Com era per merèixer i vella, s’enverina.
I, mentrestant, d’un càntir que no rutllà prou llest,
bon goig si de la nansa encara penja un test.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXXX – SOBRE LAS MUJERES DEL CÁNTARO

Los hombres, bien mirado, son ánimas de cántaro:
falta hace que la mujer los llene, y aún que los aguante.
A la fuente, por eso, las mujeres, llevan los cántaros.
A menudo el destrozo rompía más de un sueño.
A la ventana sale airada una vecina.
Como por merecer y vieja estaba, se envenena.
Y, entretanto, de un cántaro que no fue lo bastante ligero,
hemos de estar contentos si del asa aún cuelga una maceta.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 6 de mayo de 2022

"SÀTIRA LXXIX – DELS QUE TORNEN" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

SÀTIRA LXXIX – DELS QUE TORNEN

D’una sogra gaudia que era una ovella,
de perruca versàtil, nuca vermella
i una ullada tan molla, de blau passat,
que les parpelles ploren com un teulat.

La Mort, que no respecta cap jerarquia
i un regidor se’n porta com se’n duria
el fill de la portera coixet i groc,
a la sogra diu: —Sogra, d’aquí no em moc.—

I per treure de casa l’hòrrida intrusa
que ni el decor tenia de portar brusa,
la sogra li donàrem. Terrible escot!
I encara sort qui sogra donar-li pot.

Passaren anys. Un vespre que pedregava
i la foguera nítida sos ulls em clava,
dels calamàstecs bota, negre embalum,
la sogra, que al cel sigui, grumoll de fum.

Jo que les filles crido, crido la dona,
el gat i les serventes. Encara trona.
Tothom s’acaramulla davant la llar.
I ens presideix la sogra. Vivent apar.

A mesura que parla, — No t’esvalotis—,
a cadascú prescriuen els seus bigotis;
però del cel ens parla, tòpic encès,
amb un accent angèlic que no fa el pes.

Per ella ja no dura, gentil, la terra
que per l’atzur galopa com una verra
que ensinistrada empaita la lluna, el sol,
rodelles d’una pista d’amplíssim volt.

De cap llaminadura diu que fa festa.
No li calen rosaris. Branda la testa
si la xicalla mira com s’entreté
fent joguines de canya, galls de paper.

Diria’s que la vida se’ns torna fada
de senti aquella sogra tan desmenjada.
De modes parla antigues. Qui sap on són!
Es veu ben bé que torna de l’altre món.

Així el parent que passa molt temps a Amèrica
i en torna amb una dona mulata, esfèrica,
que cigarretes fuma, que beu conyac
i les ungles es deixa com un xerrac,

ni d’Amèrica el ritme calmós conserva,
ni de casa retroba, llar de Minerva,
aquell punt de madura serenitat.
Entre un costum i altre, còmic s’esbat.

Ma renadiua vella d’àngel no mostra
ni els cabells ni les ales. Baixa del sostre
com bomba que es desinfla. Son aire tou
tampoc no és de la dona que en vida fou.

És com una mixtura tan aigualida
que no té vida cèlica, ni humana vida.
Em fa tossir la pluja dels seus corquims.
Acabaré per dir-li: —Torneu als Llims.—

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXXIX – SOBRE LOS QUE VUELVEN

De una suegra gozaba que era una oveja,
de peluca versátil, nuca bermeja
y un mirar tan mojado, de azul pasado,
que los párpados lloran como un tejado.

La Muerte, que no guarda ninguna jerarquía
y a un concejal se lleva como se llevaría
a un hijo de portera cojito y pálido,
dice a la suegra: —Suegra, aquí me quedo.—

Y para echar de casa la horrible intrusa
que ni el pudor tenía de llevar blusa,
le dimos a la suegra. ¡Terrible cuota!
Y suerte aún quien puede dar a la suegra.

Pasaron años. Un día que llovía
y la nítida hoguera su ojo me clava,
de las cadenas salta, negro envoltorio,
la suegra, esté en el cielo, grumo de humo.

Yo que llamo a las hijas, y a la mujer,
el gato y las sirvientas. Todos van de cabeza.
Todo el mundo se agolpa ante el hogar.
Y preside la suegra. Vivo fantasma.

A medida que habla, — No te alborotes—,
a cada cual ordena con sus bigotes;
mas del cielo nos habla, tópico ardiente,
con angélico acento que no convence.

Para ella ya no existe, gentil, la tierra
ya que el cielo galopa como una bruja
que adiestrada persigue el sol, la luna,
círculos de una amplísima pista de vuelo.

Ninguna chuchería dice hace fiesta.
No precisa rosarios. Mueve la testa
si observa a los chiquillos como se ocupan
con gallos de papel, juegos de cañas.

Diríase que la vida se vuelve maga
de oír a aquella suegra tan desganada.
Habla de antiguas modas. ¡Quién sabe dónde paran!
Se ve muy bien que vuelve del otro mundo.

Cual pariente que pasa mucho tiempo en América
y se trae mujer, mulata, esférica,
que fuma cigarrillos, bebe coñac
y las uñas se deja como un serrucho,

ni de América el ritmo lento conserva,
ni de casa reencuentra, lar de Minerva,
el punto de madura serenidad.
Entre una y otra moda, cómica, se menea.

Mi renacida vieja no muestra de ángel
ni cabellos ni alas. Baja del techo
cual globo se desinfla. Su blando aspecto
no es tampoco el de aquella que en vida fue.

Es como una mixtura bastante aguada
sin vida celestial, ni humana vida.
Me hace toser la lluvia de su serrín.
Acabaré diciéndole: —Vuélvase al limbo.—

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 5 de mayo de 2022

"SÀTIRA LXXVIII – DE L’HÒRREA FEMBRA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 078_0110


SÀTIRA LXXVIII – DE L’HÒRREA FEMBRA

Sota el ràfec del portal
de ta casa malcarada,
no compromet el fanal
que mata la cantonada.
Hi ensumes que ve l’amic
(el del patac i el pessic)
com una grapa nocturna,
amb un ull de foc, l’espurna
lacònica d’un cigar.

Quan és imminent l’atzar,
pitjor que no tres veïnes
ve la lluna fent tentines
i se’t plantifica ací,
barrant amb fúlgida llenca
justament el seu camí.
No hi val que siguis llamenca
i sotgis en la foscor:
la lluna, estúpida, trenca
el duo de la cançó.

¿Com t’ho faràs, mesquina,
quan seràs demà al matí,
per regar la clavellina,
esgarrapà el violí,
pentinà el gat i la nina
i endegar la casa un poc,
si dorm el nervi que et dóna
aquesta mena de foc
que et rebrega i t’abandona
i t’és guerra i pau i joc?

Torna a dins, aquesta nit,
flastomant de la lluna.
Ella besa més d’un pit
i tu et migres dejuna.
Torna a dins, aquesta nit,
amb l’eixut a la mirada
com si l’ànima empunyés
una ganiveta oscada.

Debades faràs un bes
de ta còmplice a la nuca.
Fa una hora que et deia: —Vés—,
i la mirada vigilant acluca.
Sort que demà et dirà: —Vinga—,
senyalant d’una potinga
el pot, amb la qual estuca
la teva cara de vici.

No hi ha més àvol ofici
que el de carnívora fembra.
Quan no degusta, remembra,
amb l’ànima engabiada
que la carn fa trepidar,
més que el fàstic de menjar
l’esgarip de ser menjada.


Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 078_0210


Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXXVIII – SOBRE LA HORRIBLE MUJER

Bajo alero de portal
de tu hosca casa,
no compromete el farol
que desdibuja la esquina.
Hueles que viene el amigo
(el del golpe y el pellizco)
como una garra nocturna;
como ojo de fuego, la chispa
lacónica de un cigarro.

Siendo inminente el azar,
peor aún que tres vecinas
viene oscilando la luna
y se te plantifica aquí,
cerrando con loncha fúlgida
justamente su camino.
No sirve ser exigente
y que aceches en la sombra:
la luna, estúpida, rompe
el dúo de la canción.

¿Cómo te lo harás, mezquina,
mañana por la mañana,
para regar los claveles,
arañar el violín,
peinar a gato y muñeca
y arreglar la casa un poco,
dormido el brío que te da
esta especie de pasión
que te estruja y te abandona
y te es guerra y paz y juego?

Vuélvete adentro, esta noche,
maldiciéndole a la luna.
Ella besa más de un pecho
y tú terminas ayuna.
Vuélvete adentro, esta noche,
con sequedad en la mirada
como si el alma empuñara
una navaja mellada.

En vano darás un beso
en la nuca de tu cómplice.
Hace una hora te decía: —Vete—,
y el vigilante ojo cierra.
Suerte que dirá mañana: —Ven—,
señalando de un potingue
el tarro, con que tu cara,
estuca, de mucho vicio.

No hay un oficio peor
que el de carnívora hembra.
Cuando no cata, recuerda,
con el alma aprisionada
que hace trepidar la carne,
más que el asco de comer
el grito por ser comida.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 4 de mayo de 2022

"SÀTIRA LXXVII – CANÇONETA DE LA MULLER DE SA CASA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

SÀTIRA LXXVII – CANÇONETA DE LA MULLER DE SA CASA

Portes al coll un rígid llaç
com una gata casolana.
…...Ai las!
Caldrà que un picarol et pengi al llaç.

El teu capell sembla un cabàs.
La teva mà, feta escarràs,
fortor de cuina m’encomana.
…...Ai las!
Caldrà que et fregui amb aiguarràs.

I, per ser casta, vas
amb un etern vestit de llana
i parles amb el nas.
…...Ai las!
Caldrà que t’escapci el nas.

Caldrà que faci el tabalot
o, si més no, que ho faci veure.
El teu espòs farà el que pot:
…...anirà tard a jeure,
no et retraurà cap deure
i esmerçarà el teu dot
en agradívol lleure.
Així, potser, et faria creure…
…...Ai las!
Com trencaria, engorronit, el glaç?

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXXVII – CANCIONCILLA DE LA AMA DE CASA

Llevas en el cuello un rígido lazo
como una gata casera.
…...¡Ay!
Hará falta que te cuelgue un cascabel del lazo.

Tu gorro parece un capazo.
Tu mano, hecha un sarmiento,
me transmite fetidez de cocina.
…...¡Ay!
Hará falta que te frote con aguarrás.

Por ser casta, vas
con un eterno vestido de lana
y hablas con la nariz.
…...¡Ay!
Hará falta que te desmoche la nariz.

Hará falta que me haga el alocado
o, al menos, que lo parezca.
Tu esposo hará lo que puede:
…...irá tarde a dormir,
no te reprochará ningún deber
e invertirá tu dote
en agradable ocio.
Así, quizás, te haría pensar…
…...¡Ay!
¿Cómo rompería, perezoso, el hielo?

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

martes, 3 de mayo de 2022

"SÀTIRA LXXVI – DE LA MEVA PLANETA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

SÀTIRA LXXVI – DE LA MEVA PLANETA

……..Sovint, Marianneta,
……..la teva malfiança em tira una sageta.
……..Serà perquè no vols que massa rodi?
Sovint, segons on miro, em dónes una estreta
per tal d’alliberar-me de l’encís d’En Banyeta,
………...àngel custodi.
Sovint el teu neguit principis m’encasqueta,
………...com si fos el poeta
………...una mena de faune sense Codi.
………...Vet ací ma planeta:
em dius: —Amor!—, quan t’eriçones d’odi.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXXVI – SOBRE MI DESTINO

……..Muchas veces, Marianeta,
……..tu desconfianza me envía una saeta.
……..¿Será porque no quieres que corra demasiado?
Muchas veces, según a dónde miro, me das un apretón
a fin de liberarme del hechizo del diablo,
………...ángel custodio.
Muchas veces tu inquietud principios me encasqueta,
………...cual si fuese el poeta
………...una especie de fauno sin principios.
………...He aquí mi destino:
¡Amor!— me llamas, cuando te erizas de odio.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 2 de mayo de 2022

"SÀTIRA LXXV – DEL DEVOT SEXE FEMENÍ" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 075_0110

SÀTIRA LXXV – DEL DEVOT SEXE FEMENÍ

Plau a la dona casadora plaure.
Àdhuc vídua, fa goig.
La cabellera crítica polidament restaura.
Negra d’ala de corb, esdevé saura.
L’home de seny, atònit, acabaria boig.

Però quan el marit honestament es lucra
de la muller que l’ha caçat,
reca a la dona sa beutat.
La que era tija de sucre
atia, descurada, son imprevist esclat.

La que era flonja i tèbia com ocella poruga
exagera, sarcàstica, l’arruga
que el pergamí signarà de sa pell.
La que era nítida com llac d’espluga,
d’escombraries apar sacotell.

Dinou centes anyades fa que l’apòstol deia:
—Dòcilment amorosa heu de ser per l’espòs.—
¿Per què, doncs, marcides les flors
de la noça cruent, deixeu llanguir la teia
sagramental del vostre cos?

És la vostra política tan dura
que les sirventes no sabeu regir.
Passeu del reny a l’afalagadura.
Se us mengen la confitura
i els mesureu el pa i el vi.

Si el nadó cada nit somica,
l’alleteu sistemàticament.
El marit li ha de fer musica
amb qualsevol instrument.
Una cobla caldrà per la primera dent.

Si el primogènit, més enllà, us demana,
esdevingut del parteratge el bis,
—Mamà, d’on és vinguda la germana?—,
no sabent dir: —De Déu—, responeu: —De París.—
I així el misteri de la vida és llis.

S’espigaran els vostres fills i filles.
Per gendres i nores, us porten hereus i pubilles,
si ciceroni els fóssiu de l’amor.
Però ¿qui sap triar les illes
on de l’amor ens mena el vent sonor?

Mentrestant, exhibiu destrament les noietes,
passeig amunt, passeig avall.
Les segueixen marquesos, fabricants i poetes.
De cua d’ull n’espieu les travetes.
I Sant Josep col·labora al treball.

Altrament, dels xicots no feu seguir les passes
per esbrinar l’origen de furts i de carbasses,
tan angelets vostra nassada els creu!
De tant no fer-se amb noies, no servaran més traces
que festejar sirventes de poc preu.

Oh si poguéssiu! A la falda vostra,
marit, nissaga, estacaríeu fort.
Per prendre mal caldria que s’enfonsés el sostre.
El vostre tòtem, no seria l’ostra?
La vida ponderant, no pondereu la mort.

¡Ai si el marit s’embranca, inexpert, en política,
o, per servi el Comú, s’arrisca de la crítica
al tort filaberquí! Prest li direu:— Què fas?—
I, d’una encíclica amb la cita mítica,
el feu tornar a caseta estirant-lo pel nas.

Abans el fareu quiti d’eròtica aventura,
si no es pot dir que altra Dalila el ton.
La vostra pietat domtar el marit procura,
però, sense voler, sent l’afalagadura
de recolzar-se en un marit de món.

Quan la dona cal veure exacerbada
(àngel, amazona, fada)
és quan té a casa algú malalt.
De cara a la torbonada,
malda tossuda quan ja res no hi val.

Ella no deixa el mal de petja:
increpa i afalaga el metge
i assaja provatures sense fi;
i, si la mort guanya el setge,
ha d’abaltir la dona per fugir.

En estament de viduesa
la vostra amor, oh dones!, encara és més encesa.
Si és vostre tòpic el marit difunt,
ai de qui rep vostra escomesa!:
n’ha d’escoltar l’elogi punt per punt.

En el fill únic la paterna cara
trobant, indiscutible, el retindreu encara;
i el vostre fill es marcirà estimat.
Oh mare, mare, mare!,
la vostra amor no té pietat.

La vostra innata dèria, que als circumstants imposa
la servitud dels mobles i del pis,
creix si no hi ha el marit que abans us feia nosa.
De netejar atuells vostra mà no reposa
ara que dir us escau: —Són records d’En Lluís.—

Si dels petits la fressa no us tempera
i d’una amor segona ja desnoneu l’espera,
esdevindreu, fatídiques, un romàntic desmai.
Si la cama s’endanya o se us torna ronsera,
l’exhibiu fàcilment amb un gemec d’esplai.

Vostre cor s’enfigassa. Una estrident cotorra
pelluca en vostre llavi destenyit.
Fent-se pregar, del bec tot pegadell esborra,
i torç el coll amb aire… diem-ne distingit,
com un galant miop que us ulla el pit.

Però l’espill del sexe
són les fadrines que no serven nexe
sentimental. De múltiples cosetes són el pern.
El món, armat fins a les dents, us vexa
i el vostre cor impàvid flameja a mig hivern.

Sou el secret pilar de manta confraria,
sou l’escarràs de les Filletes de Maria.
Feu davantals pels orfes i als vells doneu tabac.
Quan puny vostres orelles alguna flastomia,
el cor us fa un sotrac.

Sou les sotacambreres d’una imatge vetusta.
La pietat de moda martiritza la fusta
amb requincalla fina i amb vestits de lluir.
D’una Mare de Déu casolana, robusta,
dames aristocràtiques en fan un maniquí.

Elaboreu a missa un arcà dialecte.
Cada boca el modula que es diria que tus.
Pregant agenollades, remors teniu d’insecte.
Si al presbiteri cal vostre concurs il·lús,
volent ser les primeres, cabdelleu un embús.

Si alguna de vosaltres gosa a tirar per santa,
mireu que de l’ascètica el roser
no fos una joguina on vostre esguard s’encanta.
La jardinera es punxa la mà, i el cor també,
per tal d’ofrenar roses al Crist i al foraster.

Cada gota de sang, picarol d’alegria.
Cada toc d’hores, una Ave Maria.
L’ànima torturada, torturadora es fa.
La llibertat vol cortesia.
Ni Déu omnipotent la deixa postergar.


Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 075_0210


Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXXV – SOBRE EL DEVOTO SEXO FEMENINO

Gusta a la mujer cazadora gustar.
Incluso viuda, causa satisfacción.
La cabellera crítica pulcramente restaura.
Negra de ala de cuervo, vuelve rubia.
Un hombre cuerdo, atónito, acabaría loco.

Pero cuando el marido se lucra honestamente
de la mujer que lo ha cazado,
lamenta su belleza la mujer.
La que era caña de azúcar
aviva, descuidada, su imprevista explosión.

La que era blanda y tibia como un ave miedosa
exagera, sarcástica, la arruga
que el pergamino firmará de su piel.
La que era nítida como lago de gruta,
parece saquito de basura.

Decía el apóstol hace mil novecientos años:
—Dócilmente amorosas habéis de ser para el esposo.—
¿Por qué, pues, marchitas las flores
de la boda cruenta, dejáis languidecer la tea
sacramental de vuestro cuerpo?

Es vuestra política tan dura
que las criadas no sabéis mandar.
Pasáis de la riña a la lisonja.
Se os comen la confitura
y les escatimáis el pan y el vino.

Si el bebé cada noche lloriquea,
lo amamantáis sistemáticamente.
El marido ha de tocarle música
con cualquier instrumento.
Al primer diente hará falta una orquesta.

Si, después, os pregunta el primogénito,
sobrevenido el segundo nacimiento,
—Mamá, ¿de dónde ha venido la hermanita?—,
no sabiendo decir: —De Dios—, contestáis: —De París.—
Y así el misterio de la vida dais por listo.

Crecerán vuestros hijos e hijas.
Con nueras y yernos, si ciceroni les fueseis del amor,
llegarán herederos y herederas.
Pero ¿quién sabe elegir las islas
dónde nos lleva el viento sonoro del amor?

Entretanto, diestramente, exhibís jovencitas
rambla arriba y abajo.
Las siguen fabricantes, poetas y marqueses.
Las zancadillas espiáis de reojo.
Y San José colabora en el trabajo.

Por el contrario, de los muchachos no hacéis seguir los pasos
para hallar la razón de hurtos y calabazas,
¡tan angelitos los cree vuestro olfato!
De tanto no tratar con chicas, no observarán más trazas
que festejar criadas de poco precio.

¡Oh si pudierais! En vuestro regazo,
marido, prole, estacaríais fuerte.
Para hacerse daño tendría que hundirse el techo.
Vuestro tótem, ¿no será la ostra?
Ponderando la vida, no ponderáis la muerte.

¡Ay si, inexperto, el marido se enreda en la política,
o por el municipio, se arriesga al retorcido
taladro de la crítica! Enseguida diréis:— ¿Qué haces?—
Y, de una encíclica con la cita mítica,
lo haréis volver a casa, de la nariz, cogido.

Antes lo absolveréis de erótica aventura,
si no puede decirse que lo posee otra Dalila.
Vuestra piedad procura al marido domar,
pero, sin querer, siente el alago
de apoyarse en un marido experto.

Cuando a la mujer hay que ver exacerbada
(ángel, amazona o hada)
es cuando tiene en casa algún enfermo.
Frente a la turbonada,
sigue tozuda cuando ya no se puede hacer nada.

No deja de perseguir la enfermedad:
al médico increpa y halaga
y ensaya remedios sin final;
y, si gana la muerte el asedio,
para huir, a la mujer ha de dormir.

En estado de viudedad
vuestro amor, ¡oh mujeres!, aún es más encendido.
Si es vuestro tópico el difunto marido,
¡ay de quien recibe vuestra acometida!:
ha de oír el elogio sin olvidar detalle.

Encontrando en el único hijo
la cara paternal, lo retendréis aún;
y vuestro hijo se mustiara querido.
¡Oh madre, madre, madre!,
vuestro amor carece de piedad.

Vuestra innata obsesión, que impone a los presentes
la servidumbre de los muebles y el piso,
crece sin el marido que antes os estorbaba.
No cesan vuestras manos de limpiar utensilios,
ahora podéis decir: —Son recuerdos de Luis.—

Si de los niños el ruido no os sosiega
y de un segundo amor desahuciáis la esperanza,
sobrevendréis, fatídicas, romántico desmayo.
Si la pierna os molesta o se vuelve roncera,
la exhibís fácilmente con gemido de gusto.

Vuestro corazón se pringa. Estridente cotorra
picotea vuestro labio desteñido.
Haciéndose rogar, del pico todo pringue borra,
y tuerce el cuello con aire… digamos distinguido,
cual miope galán que os escudriña el pecho.

Pero el espejo del sexo
son las solteras que no conservan nexo
sentimental. De múltiples cositas son el eje.
El mundo, armado hasta los dientes, os veja
y vuestro corazón impávido flamea en pleno invierno.

Sois el pilar secreto de muchas cofradías,
sois el puntal de las Hijitas de María.
Coséis ropa a incluseros y dais tabaco a viejos.
Si golpea vuestro oído alguna maldición,
el corazón os da un revolcón.

Hacéis de camareras de una imagen vetusta.
La piedad de la moda tortura la madera
con  muy fina quincalla y vestidos de fiesta.
De una Virgen María hogareña, robusta,
damas aristocráticas hacen un maniquí.

Elaboráis en misa un arcano dialecto.
Cada boca lo entona que se diría que tose.
Rezando arrodilladas, hacéis rumor de insecto.
Si en el altar precisan vuestro concurso iluso,
queriendo ir las primeras, ovilláis un atasco.

Si alguna de vosotros osa ir para santa,
mirad que de la ascética el rosal
no sea un juguete que vuestra vista encanta.
La jardinera se pincha la mano, y el corazón también,
para obsequiar con rosas a Dios y al forastero.

Cada gota de sangre, cascabel de alegría.
Cada toque de horas, una Ave María.
El alma torturada, torturadora se hace.
La libertad requiere cortesía.
Ni Dios omnipotente la deja postergar.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 1 de mayo de 2022

"SÀTIRA LXXIV – DEL PLANELL DE LES ENRAONIES" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 SÀTIRA LXXIV – DEL PLANELL DE LES ENRAONIES

Veient el tossalet
voltat d’obagues tendres,
les bruixes un divendres
de pla l’enceten amb un ganivet.
I vet ací un planell oval i net.

El ganivet fonia’s,
llenca de gel, un tros a cada mà.
El mànec diuen que hi restà,
claper tombat de dies.
Oh quin planell més sa!
Les bruixes hi tindran enraonies.

. . . . . . . . . . . . . . .

Només, amigues, caldrà,
que us hi portin els tramvies.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXXIV – SOBRE EL ALTIPLANO DE LAS HABLADURÍAS

Observando el cerrillo
rodeado de tiernas umbrías,
un viernes las brujas
la emprenden rápidamente con un cuchillo.
Y he aquí un llano oval y limpio.

El cuchillo se derretía,
loncha de hielo, un trozo en cada mano.
El mango  dicen que quedó
muchos días majano.
¡Oh qué altiplano más sano!
Allí las brujas tendrán habladurías.

. . . . . . . . . . . . . . . .

Solamente, amigas hará falta,
que os lleven los tranvías.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 30 de abril de 2022

"SÀTIRA LXXIII – DOBLE CARN" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

SÀTIRA LXXIII – DOBLE CARN
 
Parets d’esmalt, paviment monolític,
llum sedassada més neta que el sol,
taules de marbre, sentors de formol
i una infermera d’aspecte levític.

Sobre una taula crua,
de llarg a llarg una matrona jau.
La seva pell magnífica traspua
la morbidesa de l’intern palau.

Nua del tot, la suïcida,
diria’s una flor collida anit
sota el metàl·lic pont que, musical, trepida,
d’autòmnibus i cotxes preferit.

Ni un bri de roba, de la carn apaga
la fulgurança que la vista ofèn.
Ni d’una gemma s’enriqueix l’obaga
de la mirada que gelada es pren.

Només a terra, maculat indici,
un guant es bada gairebé crispat.
La romanalla del mundà artifici
fa més impúdica la nuditat.

Absolut alabastre!
Només dessota l’halo d’un mugró
esbrinaria el rastre
d’un tatuatge d’eròtic blasó.

Malignes alicorns: canteu victòria.
Ací teniu la presa, odorant estendard.
Nua, porta només l’empremta venatòria,
com un trufat isard.

***

Parets d’esmalt, paviment monolític,
llum sedassada més neta que el sol,
taules de marbre, sentors de formol
i una infermera d’aspecte levític.

A la taula del costat
hi ha encabida una fadrina.
Que és fadrina s’endevina
sota el drap que l’ha faixat.

Al seu pit l’escapulari,
finestreta de blau cel,
dignifica l’escenari
i la carn de casta mel.

Diu que un àngel hi és tothora.
(La infermera en deu patir.)
La fadrina, ¿qui la plora
sinó el plany d’un violí?

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXXIII – DOBLE CARNE

Paredes de esmalte, suelo monolítico,
luz asedada más limpia que el sol,
mesas de mármol, olor de formol
y una enfermera de aspecto levítico.

Sobre una fría mesa dura,
yace de extremo a extremo una matrona.
Su piel magnífica rezuma
la morbidez del palacio interior.

Totalmente desnuda, la suicida,
diríase una flor cogida anoche
bajo el puente metálico que, musical, trepida,
de autobuses y coches elegido.

Ninguna ropa, de la carne apaga
el resplandor que hiere la vista.
Ni de una gema se enriquece la umbría
de la mirada que se vuelve helada.

Solo en el suelo, maculado indicio,
un guante se abre casi crispado.
El despojo del mundano artificio
hace más impúdica la desnudez.

¡Absoluto alabastro!
Solo debajo de la areola de un pezón
descubriría el rastro
de un tatuaje de erótico blasón.

Malignos unicornios: cantáis victoria.
Aquí tenéis la presa, oloroso estandarte.
Desnuda, lleva solo la impronta venatoria,
cual trufado rebeco.

***

Paredes de esmalte, suelo monolítico,
luz asedada más limpia que el sol,
mesas de mármol, olor de formol
y una enfermera de aspecto levítico.

En la mesa de al lado
está puesta una joven.
Que es doncella se adivina
bajo la tela que la ha fajado.

Sobre su pecho un escapulario,
ventanita de azul cielo,
dignifica el escenario
y la carne de casta miel.

Dice que siempre hay un ángel.
(La enfermera lo debe sufrir.)
A la joven, ¿quién la llora
sino el llanto de un violín?

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 29 de abril de 2022

"SÀTIRA LXXII – DEL SECRET EXPANSIU" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 SÀTIRA LXXII – DEL SECRET EXPANSIU

Fóra, demanar-te el secret,
l’única manera que no l’esbrini.
De no dir-me’l fes determini:
no te n’he de fer retret.
Prou que me’l diràs, amor,
aviat,
exagerant la imprudència
per empetitir el favor
que et faré d’haver tastat
la gustosa confidència.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXXII – SOBRE EL SECRETO EXPANSIVO

Preguntarte el secreto, sería
la única manera de que no lo descubra.
Hazte el propósito de no decírmelo:
no te lo tengo que reprochar.
Harto sé, amor, que me lo dirás
pronto,
exagerando la imprudencia
para empequeñecer el favor
que te haré de haber probado
la sabrosa confidencia.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

jueves, 28 de abril de 2022

"SÀTIRA LXXI – CIÓ" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

SÀTIRA LXXI – CIÓ

Jo tinc una cosina
…..d’ull de perdiu,
de boca de petxina,
…..d’olor d’estiu,

de trenes de panotxa,
…..de costat dur,
d’un Mas de la Garrotxa
…..préssec madur.

¡Oh la bella cosina
…..“mira i no em tocs”!
Sap llevar-te una espina
…..i engegar rocs.

Captenint-se dels avis,
…..deixà galants
amb el mot en els llavis
…..i en pau les mans.

L’engavanya la sina
…..quan renta al riu.
Si el vern la despentina
…..encara riu.

Com una daina mostra
…..potser el turmell,
però la llum del rostre
…..sembla d’or vell.

Per nyicris m’arborava
…..tot d’un braçat
i la mirada em clava
…..sense pecat.

I és debades que em mogui,
…..ull-cluc de sol,
savi de nyigui-nyogui
…..fet un mussol.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXXI – VUELTA

Yo tengo una prima
…..de ojos de perdiz,
de boca de pechina,
…..de perfume de estío,

de trenzas de panocha,
…..de flanco duro,
de un Mas en la Garrotxa
…..melocotón maduro.

¡Oh la bella prima
…..“mírame y no me toques”!
Quitar sabe una espina
…..y tirar piedras.

Tratándose de abuelos,
…..dejó galanes
con palabra en la boca,
…..y en paz las manos.

Le embaraza el escote
…..cuando lava en el río.
Si el viento la despeina
…..aún se ríe.

Como gacela muestra
…..quizá el tobillo,
pero la luz del rostro
…..es oro viejo.

Por canijo me alzaba
…..de una brazada
y su mirar me clava
…..sin pecado.

Vano es que me mueva,
…..ciego de sol,
sabio de pacotilla
…..hecho un mochuelo.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

miércoles, 27 de abril de 2022

"SÀTIRA LXX – DE LA COMTESSA NOVA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 070_0110


SÀTIRA LXX – DE LA COMTESSA NOVA

POETA JOVE:

—Senyora Comtessa, perdó.
Sóc un intel·lectual bon minyó.
Demano per cantar-vos una estona.

Poseu-vos de perfil… Així.
Sou com una magnòlia posada en un coixí
de sedes.
Cal només fer lluir
aquest fòtil luxós: vull dir el portamonedes.
(Hom diria que sona,
més que bronzini, argentí.)
Així. Quina dona!
Perdó.
Sóc un intel·lectual bon minyó.
El senyor Comte caça
perdius?
La gent vulgar diria que és dels vius.
Ara és temps de passa:
de passa de perdius i de negocis.
Deixeu riure els beocis:
una senyora distingida
és singular, com vós, tota la vida.
Mentida ?
Qui gosaria, altrament,
no dir: “Senyora, amén”
i posar-vos titlla?
La vostra cara espitlla
un no sé què espiritual.
(No us ofengueu, Comtessa, l’esperit no és cosa de mal.)

COMTESSA NOVA:

—Jove: ¿intel·lectual
vol dir que sabeu de lletra?
Jo sóc una senyora intel·ligent:
tinc de la Cort l’accent.
Si no m’heu de comprometre,
us diria, galant minyó…
(no, no, no, no…),
us diria, ara que estic posada així…
(sí, sí, sí, sí…)
que una dama superfina
em digué a mitja festa
de Palau:
“Catalana joguina, doneu-me l’òscul de pau.
Sou el pot de la confitura,
la menuda beutat que segresta,
per no danyar la tonsura,
l’indulgent arxiprest d’Hita.”
I afegia un acadèmic amb aires de Don Joan:
“Grassona, bonica i petita ?
I Comtessa a la fi?
Bé podreu dir:
Talis vita finis ita!“
Jove: la nostra gent
és diferent.
Quan trobareu, ací,
acadèmics que es desfan
per les dames (com és ara, aquell, per mi…
Quan?—

POETA JOVE:

—Comtessa, teniu raó.
L’acadèmic barceloní
és una ortiga
més que un pulcre senyor.
Vull dir que és sorrut; no, que pessiga.
Si fos més atrevit, seria fi…

Parlem de gent millor.
La vostra filla toca raqueta i violí?
El vostre fill descura el puzzle de la rima ?
I, tanmateix, aprèn de pianola i d’esgrima?
Ai, senyora Comtessa!
Hi ha gent que de senyor es disfressa
un pic cada any, però
darrera el full de màscara que els ennobleix la faç
hom endevina un llavi groller i un tros de nas.
Posat a ser gran senyor, però,
val més ser-ho de debò…
com és ara, vós, amable dama.
Vejam; estireu més aquesta cama…
Així.
La vostra filla toca el violí!

COMTESSA NOVA:

—Em cau bé la faldilla?
De totes les que tinc deu ser la més senzilla.
Però… i veieu aquest fermall
que em regala pit avall,
cascada de perles cares?
És fet venir de Paris.
Són reflex bellugadís
apar un joc d’alimares.

El senyor Comte no consent
que jo no esmerci tot el que la gent
distingida esmerça.
Ço que no el preocupa és la conversa,
car em diu: “Sigues exigent i rica.
El talent no vindrà d’una mica”.—

POETA JOVE:

—Admirable sentència
en boca d’una dama de presència!
La dona, bruna, albina o saura,
diversament es muda,
car té la missió de plaure.
És una bella cosa
entretinguda;
una mena d’ocell o de rosa
o una dea que ens mana i ajuda.
Només el talent fa nosa
a una dama de nom
que vol ser la idolina de tothom.—

COMTESSA NOVA:

—I vós, jove, de què feu?
El talent no és cosa de preu.
No teniu mecanògrafa?
¿Com us llibereu de la menuda tasca
de poeta? Veieu?
Jo tinc cambrera, portera, i un groom petit, petit.
Si res vull,
si em ve una graciosa basca,
si m’enutjo dignament,
els faig un crit
(vull dir que el timbre toco, elèctrica sageta
que treu la son de l’ull
de la vulgar genteta).—

POETA JOVE:

—Comtessa, el meu ofici
la gent de seny reputa que és un vici.
Escrivim ratlles curtes,
pinzellades subtils del pensament,
i encara et diu la crítica
que el vers d’un altre furtes.

La nostra vida innocent
és gairebé mítica.
El burgès ens mapa insolent
com si fóssim de l’altra banda,
inútil esquirol que espera tanda.
I el senyor proletari
ens mira de reüll, incendiari,
quan ve de sa caseta
barata;
i fa: “Ecs! un poeta,
un tentacle ideal
del capital!”
I les vuit hores en tavernes mata.

Per ço, Comtessa,
vegetem isolats, sense fer gaire fressa.
Però tenim un dardell
i un flascó de metzines:
un dardell que tatua la pell,
unes metzines divines…—

COMTESSA NOVA:

—Poeta, i la meva cançó?—

POETA JOVE:

—Senyora Comtessa: perdó.
Qui sap per on vola!
Després del ressopó,
us la diré per vós; per vós tota sola.—

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXX – SOBRE LA NUEVA CONDESA

JOVEN POETA:

—Señora Condesa, perdón.
Soy un intelectual muy buen muchacho.
Pido cantarle un rato.

Póngase de perfil… Así.
Es como una magnolia puesta sobre un cojín
de seda.
Solo falta que brille
ese objeto lujoso: su potamonedas.
(Se diría que suena,
más que broncíneo, argentino.)
Así. ¡Qué mujer!
Perdón.
Soy un intelectual muy buen muchacho.
¿El señor Conde caza
perdices?
Gente vulgar diría que es de los vivos.
Ahora es tiempo de paso:
de paso de perdices y negocios.
Deje que rían los beocios:
una señora distinguida
es singular, como usted, toda la vida.
¿Mentira?
¿Quién osaría, muy al contrario,
no decir: “Señora, amén”
y poneros tilde?
Resplandece en su cara
un no sé qué de espiritual.
(No se ofenda, Condesa, el espíritu no es para nada malo.)

NUEVA CONDESA:

—Joven: ¿intelectual
quiere decir que sabe de letras?
Yo soy una señora inteligente:
tengo acento de Corte.
Si no me hubiera de comprometer,
le diría, buen mozo…
(no, no, no, no…),
le diría, ahora que estoy puesta así…
(sí, sí, sí, sí…)
que una dama superfina
me dijo a media fiesta
en Palacio:
“Muñeca catalana,
deme el ósculo de la paz.
Es usted el tarro de la confitura,
pequeña beldad que secuestra,
por no dañar la tonsura,
al indulgente arcipreste de Hita.”
Y añadió un académico con aires de Don Juan:
“¿Gordita, pequeña y bonita?
¿Y Condesa también?
Bien puede decir:
¡Talis vita finis ita!“
Joven: nuestra gente
es diferente.
¿Cuando hallará usted, aquí,
académicos que se deshagan
por las damas (como está ahora, aquel, por mí…?.
¿Cuándo?—

JOVEN POETA:

—Tiene razón, condesa.
El académico barcelonés
es una ortiga
más que un pulcro señor.
Quiero decir que es huraño; no, que pique.
Si fuera más audaz, sería fino…

Hablemos de gente superior.
¿Su hija toca raqueta y violín?
¿Su hijo descuida el puzle de la rima?
¿Y, aún así, estudia pianola y esgrima?
¡Ay, señora Condesa!
Hay gente que se disfraza de señor
alguna vez al año, pero
tras la máscara que ennoblece la faz
se intuye un labio grueso y una nariz vulgar.
Pero, puestos a ser grandes señores,
vale más serlo de verdad…
cómo lo es usted, ahora, amable dama.
Veamos; estire más la pierna…
Así.
¡Su hija toca el violín!

NUEVA CONDESA:

—¿Me cae bien la falda?
De cuantas tengo es la más sencilla.
Pero… ¿ve este broche
que deja ir sobre el pecho,
ristra de perlas caras?
Se trajo de París.
Su brillo bullicioso
parece luminarias.

El señor Conde no consiente
que yo no gaste cuanto la gente
distinguida gasta.
lo que no le preocupa es la conversación,
Pues dice: “Sé rica y exigente.
Talento, no hace falta”.—

JOVEN POETA:

—¡Admirable sentencia
en boca de una dama de presencia!
La mujer, morena, albina o rubia,
diversamente se transforma,
pues tiene la misión de complacer.
Es una bella cosa
entretenida;
una especie de pájaro o de rosa
o una diosa que nos manda y ayuda.
Solo el talento estorba
a dama de renombre
que quiere ser ídolo de la gente.—

NUEVA CONDESA:

—Y usted, joven, ¿qué hace?
El talento no es algo de valor.
¿Tiene usted mecanógrafa?
¿Como se libra del trabajo menudo
de poeta? ¿Ve?
Yo tengo camarera, portera, y un pequeño, muy pequeño lacayo.
Si quiero algo,
si me viene una graciosa ánsia,
si digna me irrito, les doy un grito
(quiero decir que toco el timbre, eléctrica saeta
que despierta del sueño
a vulgar gentecilla).—

JOVEN POETA:

—Condesa, mi oficio
la gente cuerda piensa que es un vicio.
Escribo rayas cortas,
de pensamiento, sutiles pinceladas,
y aún dice la crítica
que el verso de otro hurtas.

Nuestra vida inocente
es casi mítica.
El burgués nos encasilla insolente
como si fuésemos del otro bando,
inútil esquirol que espera tanda.
Y el señor proletario
nos mira de reojo, incendiario,
cuando llega de su casa
barata;
y dice: “¡Ecs! un poeta,
tentáculo ideal
del capital!”
Y ocho horas en tabernas mata.

Por eso, Condesa,
vegetamos aislados, sin hacer mucho ruido.
Pero un dardo tenemos
y un frasco de veneno:
un dardo que tatúa la piel,
y un veneno divino…—

NUEVA CONDESA:

—Poeta, ¿y mi canción?—

JOVEN POETA:

—Señora Condesa: perdón.
¡Quién sabe dónde vuela!
Después del resopón,
se la diré a usted; a usted a solas.—

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

lunes, 25 de abril de 2022

"SÀTIRA LXVIII – DE LES AMORS SIMULTÀNIES" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 068_0110


SÀTIRA LXVIII – DE LES AMORS SIMULTÀNIES

Si té Catarina ulls blaus,
càndida els bada excessiva.
Si Marta d’oliva els té,
els mig acluca, maligna.
Si és albina Montserrat,
els clou, devota fingida.

Tocava, l’una, els ferrets?
L’amor es tomba una mica.
L’altra pica el tamborí?
L’amor també s’entregira.
L’altra sona el flabiol ?
L’amor, dubtant, es resigna.

La vasta fulla del cep
trilobulada convida.
La gota de rou al mig
s’esporugueix, indecisa.
Agemolida és l’amor
per tal de no fer la tria.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXVIII – SOBRE LOS AMORES SIMULTÁNEOS

Si ojos azules tiene Catalina,
cándida los abre excesiva.
Si Marta los tiene de oliva,
los medio cierra, maligna.
Si es albina Montserrat,
los cierra, beata fingida.

¿Toca, una, el triángulo?
El amor se gira un poco.
¿La otra atiza el tamboril?
El amor se medio gira.
¿Suena, la otra, el flautín?
El amor, dudando, acepta.

La ancha hoja de la vid
trilobulada convida.
Gota de rocío en medio
se atemoriza, indecisa.
Encogido está el amor
para no haber de elegir.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

domingo, 24 de abril de 2022

"SÀTIRA LXVII – D’UNA POBRA DONA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 067_0110


SÀTIRA LXVII – D’UNA POBRA DONA

Era una pobra dona que no capta.
Prefereix el treball, que Déu nos do.
Vetlla malalts i fa dissabte.
I no té cap unça al recó.

Una filleta sola que tenia
morí de tumor blanc:
no la tocava el sol en tot el dia
i la humitat se li ficà a la sang.

Aquella mort dignificà el seu rostre.
Viu rellogada en un catau polit.
Toca, amb el dit, el sostre,
i, amb la mirada, el campanà envellit.

No pidola ni es plany. Barcelonina
dels barris de la Seu,
rega el test de la clavellina
i dóna el dineret per Santa Creu.

No manca a Ofici cada setmana.
Més d’un sermó canonical
és musiqueta profana.
Ella, però, escolta igual.

Li plau de criar canari
que refila com un angelet.
Surt a rebre cada Sant al calendari:
l’un ve fred de suor; l’altre, vermell de fred.

Dona que toques, amb el dit, el sostre,
i, amb la mirada, l’estel:
val més el teu Pare Nostre
que l’urc dels que pretenen tocà, amb el dit, el cel.

Allí seràs meravellada
del ressò de ton viure migrat,
Santa no canonitzada,
vergonyosa del teu esclat.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXVII – SOBRE UNA MUJER POBRE

Es una mujer pobre que no pide limosna.
Prefiere el trabajo, que Dios nos dé.
Vela enfermos y limpia casas.
Y no tiene dinero para ahorrar.

Una única hija que tenía
murió de un tumor blanco:
no le tocaba el sol en todo el día
y la humedad se le metió en la sangre.

Aquella muerte dignificó su rostro.
Vive realquilada en un limpio cubil.
Alcanza, con el dedo, el techo,
y, con la vista, el viejo campanario.

No pide ni se queja. Barcelonesa
de los alrededores de la catedral,
riega la maceta de claveles
y una moneda da para la Santa Cruz.

No falta a misa ninguna semana.
Más de un sermón canonical
es musiquilla profana.
Pero ella escucha igual.

Criar le gusta un canario
que gorjea como un angelito.
Recibe cada santo en el calendario:
uno, de frío sudor; otro, de rojo frío.

Mujer que tocas, con el dedo, el techo,
y, con la vista, las estrellas:
vale más tu padrenuestro
que el orgullo de quienes pretenden tocar el cielo con el dedo.

Serás allí admirada
por el eco de tu vivir raquítico,
Santa no canonizada,
avergonzada de tu propia luz.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

sábado, 23 de abril de 2022

"SÀTIRA LXVI – DE LA MIG VIRTUOSA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 SÀTIRA LXVI – DE LA MIG VIRTUOSA

Valdria més que fossis més humana
o que fos més divina ta virtut.
Si et demana l’espòs, rera un escut
…...resta la carn, llunyana.
Si t’abraça l’espòs, l’ànima resta
…...exclosa de la festa.

Amb ta mitja virtut l’espòs tortures
amb mil agulles, una cada pic,
…...i amb dues mil untures
per esborrar, després, cada pessic.
…...Val més al pit un glavi
i, per copsar la sang, el vas d’un llavi.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXVI – SOBRE LA MEDIO VIRTUOSA

Mejor sería que fueses más humana
o que fuese más divina tu virtud.
Si el esposo te llama, tras escudo
…...queda la carne, ausente.
Si el esposo te abraza, el alma queda
…...excluida de la fiesta.

Con tu media virtud al esposo torturas
con mil agujas, una por picada,
…...y con dos mil unturas
para borrar, después, cada pellizco.
…...Mejor en pecho espada
y para la sangre, el vaso de un labio.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

viernes, 22 de abril de 2022

"SÀTIRA LXV – DE MÉS DE TRETZE" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 SÀTIRA LXV – DE MÉS DE TRETZE

Noia que al cinema
cada tarda vas
i amb un noi de flema
jocs d’ullades fas!

En la fosca, avives
la cremor dels ulls,
i unes mans furtives
en ta falda culls.

Vas copsant, alerta,
els secrets del món.
Ta moral incerta
mal i bé confon.

Una mare insulsa
t’educà la pell.
La pantalla impulsa
ton glatir novell.

Dels amics que entrena
ton delit voraç
ni en veuràs l’esquena
si per noça vas.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXV – SOBRE MÁS DE TRECE

¡Muchacha que al cine
cada tarde vas
y con un cachazas
mirada intercambias!

A oscuras, avivas
ardores de ojos,
y manos furtivas
en tu falda acoges.

Aprendes, alerta,
las claves del mundo.
Tu moral incierta
mal y bien confunde.

Una madre insulsa
te educó la piel.
La pantalla impulsa
tu anhelo novel.

De amigos que entrena
tu goce voraz
ni verás la espalda
si por boda vas.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)