"SÀTIRA XVII – NUPCIAL" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

SÀTIRA XVII – NUPCIAL

…………….(Vivent Madona Guida)

Senyor, la dona d’ornament posares
i cordial ajut.
Ella enrama i vesteix les nostres ares
i serva, lúcid, el pairal escut.
Ella és a taula provident i tria
de cadascú la part.
De casa estant ens mena amb el seu art
i és fonedissa com l’estel diürn.
Però, en venir el capvespre taciturn,
és més que mai amorosida i pia
i el nupcial anell arbora en el seu dit
com l’estel immutable de la nit.

***
…………….(Morta Madona Guida)

Senyor, la dona d’ornament posares
i cordial ajut.
Ella encarnà l’ombra dels pares
i, amb la nissaga, torna el bé perdut.
Quan és al llit malalta per morir,
el ceptre empunya de la llar:
la Santa Creu. Sacerdotal, així,
l’ullada pura
en cada fill atura,
meravellada perquè el veu encar.
És tímida, la dona,
de massa amor que ens té,
però la teva crida, Senyor, paterna sona,
i apaivagada ens besa, Madona, el cop darrer.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*

SÁTIRA XVII – NUPCIAL

……….(Viviendo mi esposa Guida)

Señor, pusiste a la mujer de ornato
y de cordial ayuda.
Ella enrama y viste nuestros manes
y guarda, lúcido, el solariego escudo.
Ella es providente en la mesa y escoge
de cada cual su parte.
Con su arte nos dirige estando en casa
y es fungible como estrella diurna.
Mas, al llegar el taciturno ocaso,
es más que nunca delicada y pía
y el anillo nupcial luce en su dedo
como estrella inmutable de la noche.

***

………….(Muerta mi esposa Guida)

Señor, pusiste a la mujer de ornato
y de cordial ayuda.
Ella encarnó la sombra de los padres
y, con la estirpe, devuelve el bien perdido.
Cuando para morir está en el lecho,
el cetro empuña del hogar:
la Santa Cruz. Sacerdotal, así,
la vista pura
detiene en cada hijo,
maravillada de verlo todavía.
Tímida es la mujer,
de tanto que nos quiere,
mas tu llamada, Señor, paternal suena,
y calmada nos besa, mi esposa, por vez última.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)