PUNK IS NOT DEAD
Paraules per a
Àngela
Fosca hereva del foc
que no es consum.
Amor
violent del desert:
coratge de palmera.
No àngel, sinó
àngela
rebel, sense cap cel
per perdre ni
guanyar.
Només, d’atzur
tibant,
l’interrogant, en
cingle.
Tens el caire
tallant
dels estels que un
allau
d’ombres de presa,
a sang,
desarmava, i,
d’escreix,
amb la cresta
sagnant,
bàrbarament, els
galls
de l’alba han
rearmat.
Xisclen els esperons
arrabassats, la por,
la venjança del dia
orbat del ganivet.
La pena es calça
orgull
de bota militar
i l’estrall cerca
torres
més altes d’on
penjar
l’alegria-esquinçall
de bandera robada
a l’enemig. Amor
violent d’un
desert
sense miratges. Fosc
desvetllar d’una
mar
temerària: Saps?
Perquè t’he vist
els ulls
endinsar-se amb el
pas
mes descalç dels
teus verds
pel bosc expoliat
sense ferir la son
minúscula de
l’herba.
Perquè te he vist
els ulls,
l’esglai em ve a
les mans
com un ocell agònic
que reclama un
tribut
impagat, amb
l’impúdic,
brut, xantatge del
cor.
I no sé, fosca
hereva
de la mar i del foc,
quina arma o quin
reclam
pot fer fora aquest
vell
traïdor del futur.
Ni per sobre quin
pont
de barques
estellades
l’incendi d’una
onada
ens trenarà en
l’embat.
Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
PUNK IS NOT DEAD
Palabras para
Ángela
Oscura heredera del
fuego
que no se consume.
Amor
violento del
desierto:
coraje de palmera.
No ángel, sino
ángela
rebelde, sin cielo
que perder o ganar.
Solo, de tenso azul,
el interrogante, en
precipicio.
Tienes el filo
cortante
de las estrellas que
un alud
de sombras de presa,
a sangre,
desarmaba, y, por
añadidura,
con la cresta
sangrante,
bárbaramente, los
gallos
del amanecer han
rearmado.
Chillan los
espolones
arrancados, el
miedo,
la venganza del día
cegado por el
cuchillo.
La pena calza
orgullo
de bota militar
y el estrago busca
torres
más altas desde
donde colgar
la alegría a
jirones
de bandera robada
al enemigo. Amor
violento de un
desierto
sin espejismos.
Oscuro
desvelar de una mar
temeraria:
¿Comprendes?
Porque te vi los
ojos
entrando con el paso
descalzo de tus
verdes
por el bosque
expoliado
sin herir el
minúsculo
sueño de la hierba.
Porque te vi los
ojos,
el espanto me llega
a las manos
como un pájaro
agónico
que reclama un
tributo
impagado, con el
impúdico,
sucio, chantaje del
corazón.
Y no sé, oscura
heredera
de la mar y del
fuego,
qué arma o qué
reclamo
puede echar a este
viejo
traidor del futuro.
Ni encima de qué
puente
de barcas astilladas
el fuego de una ola
nos trenzará en su
embate.
Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)
No hay comentarios:
Publicar un comentario