ELS
FELIÇOS
I
A
E. Gimeno
“Aquests
són els feliços”, em dius. I un punt d’enveja
enverina
l’orgull d’ésser dels altres.
Ens
mirem i sentim que som dels altres,
i
pactem, sense dir-ho, aquesta tria.
Vénen
els mots a segellar l’entesa
ja
que els besos s’esforcen per no ser-hi,
fosos
entre el record i la recança.
II
Aquests són els
feliços: desconeixen
el gep que duen a
l’esquena. Tenen
uns ulls pintats a
sobre les pestanyes.
Amb els ulls closos
sembla que t’esguardin,
i no: sempre
contemplen un paisatge,
el mateix, que els
somriu amb connivència.
Cecs, es creuen que
poden guiar bornis.
- Bornis com tu i
com jo, que no sabem
ésser feliços
perquè ens manca l’ull
que hem pagat com a
preu per les paraules.
Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
LOS FELICES
I
A E. Gimeno
"Estos son los
felices", me dices. Y un poco de envidia
envenena el orgullo
de ser de los otros.
Nos miramos y
sentimos que somos de los otros,
y pactamos, sin
decirlo, esta elección.
Vienen las palabras
a sellar el entendimiento
ya que los besos se
esfuerzan por no estar,
fundidos entre el
recuerdo y el pesar.
II
Estos son los
felices: ignoran
la joroba de su
espalda. Llevan
unos ojos pintados
sobre las pestañas.
Con los ojos
cerrados parece que te observen,
y no: siempre
contemplan un paisaje,
el mismo, que les
sonríe con connivencia.
Ciegos, creen que
pueden guiar tuertos.
- Tuertos como tú y
como yo, que no sabemos
ser felices porque
nos falta el ojo
que hemos pagado
como precio por las palabras.
Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)
No hay comentarios:
Publicar un comentario