viernes, 25 de octubre de 2019

El port és ple de vaixells carregats... de Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)

El port és ple de vaixells carregats
de crims de Mai i de culpes d’Enlloc.
I aquest cadàver dins del meu armari…

És a ell que duc flors, quan te les porto?
¿És ell que persegueixo, i m’esgarrio,
amb la por a coll com una criatura
fins al celler, sota mateix de casa,
infern familiar que enxarxen les aranyes
i on fermenten els olis vells, i els vins,
i els verins, i l’amor sense paraules?

¿Quin ull priva el meu ull de veure el rostre
que temo i desconec, sota amenaça
de tornar-lo a la mort, sense retop,
o fer del meu delicte un bloc de sal?

Mirar endarrere, sí, mirar endarrere,
mirar-lo fit a fit i veure com se’m fon.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)


El puerto está lleno de navíos cargados
de crímenes de Nunca y de culpas de Ningún Sitio.
Y este cadáver dentro de mi armario...

¿Es a él a quien llevo flores, cuando te las llevo?
¿Es a él a quien sigo, y me extravío,
con el temor a cuestas como una criatura
hasta la bodega, justo debajo de la casa,
infierno familiar que enredan las arañas
y donde fermentan los aceites viejos, y los vinos,
y los venenos, y el amor sin palabras?

¿Qué ojo priva a mi ojo de ver el rostro
que temo y desconozco, bajo amenaza
de volverlo a la muerte, sin remedio,
o hacer de mi delito un bloque de sal?

Mirar atrás, sí, mirar atrás,
mirarlo fijamente y ver cómo se me funde.

Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario