viernes, 3 de mayo de 2019

"EL CORB ABSENT" de Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)

EL CORB ABSENT

Diré el teu cos, llibre de meravelles,
romeva del meu nom i dels teus signes,
analfabeta de l’enllà que em fita
des del desig i de l’ençà que grua
entorn de tu i de la mar en lleva,
deixebla del neguit que fuig d’escola.

Diré al plaer on el meu nom s’escola
quan, amb sentors de lluna, meravelles
el tacte de les coses. ¿Veus com lleva
l’àncora de la fruita que tu signes?
Sóc el ròssec de foc d’aquesta grua
que en el seu gest inscriu l’única fita.

Diré els sentits amb què l’oratge em fita
a nord i a sud, i on el meu cor va a escola.
Surto de fosc, quan el rellotge grua
per abastar reclams de meravelles.
S’esgarrien les busques, sense signes
ni port, on l’alimària fa lleva.

Diré la pluja i el terrer que lleva
fletxes de sal que del teu món fan fita.
I diré versos del color que signes
amb els teus ulls i el joc que s’hi escola.
I el celatge jussà amb què meravelles
prou i brocal i el bleixar de la grua.

Diré l’atzar revolt que tot ho grua
i arrenca a préstec, a la lleva, lleva,
del séc de la tristesa meravelles,
i aigua de l’erm. Diré el mirall que fita
els dubtes que fan runa de l’escola
i el signe obert que multiplica els signes.

Et diré, Mai, com sagnes i com signes
el corb absent i el pas breu de la grua,
l’esforç vital de l’hora que s’escola
sense saber si lleva o si no lleva.
Et dic, amor, que a res no poses fita
i del teu mateix urc et meravelles.

(Terra de meravelles on els signes
granen: et fita, tenaçment, i et grua
l’orb fora lleva que clou tota escola.)

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


EL CUERVO AUSENTE

Diré tu cuerpo, libro de maravillas,
peregrina de mi nombre y de tus signos,
analfabeta del más allá que me mira de hito en hito
desde el deseo y del más aquí que ansía
entorno a ti y de la mar en quita,
discípula de la desazón que se cuela.

Diré el placer donde mi nombre se cuela
cuando, con aromas de luna, maravillas
el tacto de las cosas. ¿Ves como quita
el ancla de la fruta con tus signos?
Soy el rastro de fuego de esta ansia
que en su gesto inscribe el único hito.

Diré los sentidos con los que el viento me mira de hito en hito
al norte y al sur, y donde mi corazón va a la escuela.
Salgo de noche, cuando el reloj ansia
por abarcar reclamos de maravillas.
Se extravían las buscas, sin signos
ni puerto, donde la almenara hace quita.

Diré la lluvia y el terruño que quita
flechas de sal que de tu mundo hacen hito.
Y diré versos del color de los signos
de tus ojos y el juego que se escurre.
Y el celaje bajo con que maravillas
provecho y brocal y el resollar del ansia.

Diré el azar revuelto que todo lo ansía
y arranca en préstamo, a la quita, quita,
del pliegue de la tristeza maravillas,
y agua del páramo. Diré el espejo que mira de hito en hito
las dudas que hacen escombros de la escuela
y el signo abierto que multiplica los signos.

Te diré, Nunca, como sangras y como pones signos
en el cuervo ausente y el paso breve del ansia,
el esfuerzo vital de la hora que se cuela
sin saber si quita o si no quita.
Te digo, amor, que a nada pones hito
y de tu mismo orgullo te maravillas.

(Tierra de maravillas donde los signos
granan: te mira de hito en hito, tenazmente, y te ansia
el ciego fuera quita que cierra toda escuela.)

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario