domingo, 24 de abril de 2022

"SÀTIRA LXVII – D’UNA POBRA DONA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 067_0110


SÀTIRA LXVII – D’UNA POBRA DONA

Era una pobra dona que no capta.
Prefereix el treball, que Déu nos do.
Vetlla malalts i fa dissabte.
I no té cap unça al recó.

Una filleta sola que tenia
morí de tumor blanc:
no la tocava el sol en tot el dia
i la humitat se li ficà a la sang.

Aquella mort dignificà el seu rostre.
Viu rellogada en un catau polit.
Toca, amb el dit, el sostre,
i, amb la mirada, el campanà envellit.

No pidola ni es plany. Barcelonina
dels barris de la Seu,
rega el test de la clavellina
i dóna el dineret per Santa Creu.

No manca a Ofici cada setmana.
Més d’un sermó canonical
és musiqueta profana.
Ella, però, escolta igual.

Li plau de criar canari
que refila com un angelet.
Surt a rebre cada Sant al calendari:
l’un ve fred de suor; l’altre, vermell de fred.

Dona que toques, amb el dit, el sostre,
i, amb la mirada, l’estel:
val més el teu Pare Nostre
que l’urc dels que pretenen tocà, amb el dit, el cel.

Allí seràs meravellada
del ressò de ton viure migrat,
Santa no canonitzada,
vergonyosa del teu esclat.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXVII – SOBRE UNA MUJER POBRE

Es una mujer pobre que no pide limosna.
Prefiere el trabajo, que Dios nos dé.
Vela enfermos y limpia casas.
Y no tiene dinero para ahorrar.

Una única hija que tenía
murió de un tumor blanco:
no le tocaba el sol en todo el día
y la humedad se le metió en la sangre.

Aquella muerte dignificó su rostro.
Vive realquilada en un limpio cubil.
Alcanza, con el dedo, el techo,
y, con la vista, el viejo campanario.

No pide ni se queja. Barcelonesa
de los alrededores de la catedral,
riega la maceta de claveles
y una moneda da para la Santa Cruz.

No falta a misa ninguna semana.
Más de un sermón canonical
es musiquilla profana.
Pero ella escucha igual.

Criar le gusta un canario
que gorjea como un angelito.
Recibe cada santo en el calendario:
uno, de frío sudor; otro, de rojo frío.

Mujer que tocas, con el dedo, el techo,
y, con la vista, las estrellas:
vale más tu padrenuestro
que el orgullo de quienes pretenden tocar el cielo con el dedo.

Serás allí admirada
por el eco de tu vivir raquítico,
Santa no canonizada,
avergonzada de tu propia luz.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario