jueves, 21 de abril de 2022

"SÀTIRA LXIV – PLANYS DEL MARIT INEPTE" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 064_0110


SÀTIRA LXIV – PLANYS DEL MARIT INEPTE

Muller, com ho faria sense tu?
Prou et diria, penedit: —Comanda!—
El sol d’octubre, nobilíssim, llu
i, previsora, em nues la bufanda,

car endevines en la grisa pols
el fred inicial que no esborrona,
com en el pòsit d’un beuratge dolç
l’àcid d’un raig clandestí de llimona.

L’intent esbulles del fal·laç amic
que al parany em decanta d’un negoci.
Saps a quina hora en tal indret estic
i cautament endegues el meu oci.

D’alguna dama que al despatx vingué,
l’edat, el geni, ton supòsit pinta.
Perquè em deses, pulquèrrim, el tinter,
no s’hi congria xerigot de tinta.

De ma corbata el llaç polit et surt,
poncella de setí jamai caduca.
S’espatlla l’àpat i vegeta el furt,
si de migranya ton esguard s’acluca.

Si desertaves, i qui em diria on tinc
capells, sabates i vestits de festa?
Trobaria tricots de cinc en cinc
i no sabria la camisa on resta.

Una criada, feta a cops de puny,
rondalles contaria a ta nissaga:
—Una vegada era una bruixa, lluny…—
Tota la casa semblaria obaga.

I quina criatura és el marit,
voraç i curt de vista que fa pena!
Sort de tu, dona, que en passes neguit
i li atorgues l’àmor com una estrena.

Sort de tu, dona, que em retens la mà
quan el combat del parteratge ultimes.
Si no, com enze que no sap què es fa,
acabaria fent un joc de rimes.

Ves què sabria d’aquest tema august,
ni del didatge, si el nadó esvalota!
Dones amb dones en parleu de gust,
del nostre ajut inútil fent riota.

Em fiaràs, magnànima, el petit
amb un gest que els bigotis ein rebrega,
i encara em sotjaràs de fit a fit,
una lletra a cada ull: alfa i omega.

Muller, com ho faria sense tu?
Qui em menaria per la nova ruta?
¡Ai las de mi, si no tingués ningú
o no encertés la teva substituta!

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXIV – LAMENTOS DEL MARIDO INEPTO


¿Mujer, sin ti, cómo lo haría?
Arrepentido, te diría: —¡Manda!—
El sol de octubre luce nobilísimo,
y, previsora, me anudas la bufanda,

pues adivinas en el polvo gris
el gélido primero que no eriza,
como en el poso de un brebaje dulce
el ácido chorrito de limón.

El plan deshaces del falaz amigo
que a la trampa me lleva de un negocio.
Sabes a qué hora y en que sitio estoy
y cautamente organizas mi ocio.

De alguna dama que al despacho vino,
la edad, el genio, tu sospecha pinta.
Porque me ordenas, impecable, el tintero,
no se forman en él grumos de tinta.

De mi corbata, pulcro haces el lazo,
pimpollo de satén jamás caduco.
Se pasa la comida y crece el hurto,
si de migraña tu mirar se cierra.

Si desertaras, ¿quién diría dónde
tengo trajes, zapatos y sombreros?
Encontraría a pares camisetas
y no descubriría la camisa.

Una criada, zafiamente hecha,
historias contaría a tu progenie:
— érase una vez, lejos, una bruja…—
Toda la casa oscura quedaría.

¡Y cómo de infantil no es el marido,
voraz corto de vista que da pena!
Suerte de ti, mujer, que te preocupas
y le entregas tu amor como propina.

Suerte de ti, mujer, que retienes mi mano
cuando el combate de parir ultimas.
Si no, alelado, sin saber qué hacer,
acabaría componiendo rimas.

¡Qué es lo que yo sabría de este tema,
ni de nodrizas, si el bebé alborota!
Mujeres con mujeres comentáis a gusto,
nuestra inútil ayuda haciendo burla.

Me dejarás, magnánima, el pequeño
con gesto que el bigote me marchita,
y aún me avizorarás de hito en hito,
una letra en cada ojo: alfa y omega.

Mujer, ¿cómo lo haría yo sin ti?
Quién me conduciría por la ruta?
¡Pobre de mí, si no tuviera a nadie
o no acertase con tu sustituta!

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario