jueves, 7 de abril de 2022

"SÀTIRA LI – DE LA IMMORTALITAT QUE PERILLA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

SÀTIRA LI – DE LA IMMORTALITAT QUE PERILLA

El Verb era a l’inici.
Tu, brot luciferí,
farcit de flors, per vici,
t’exhaureixes per omplir.

Repudies la Fe que es veda
de l’esguard el gaudi pur,
i pel forat de la cleda
espies la pols i l’atzur.

Ai! la vidència de la carn s’engruna.
Per recordar l’esposa, amb reiterat esplai,
caldrà que els ulls acluquis. I què en veuràs? La runa.
La Fe, d’imatges vívides, no s’ennuvola mai.

Impacient desnones l’Esperança.
El teu reialme és d’aquest món.
Et dónes tu mateix fermança
d’un equilibri que se’t fon.

Ai! la fermança de la carn que dubta,
cendra que vola perquè bufa el vent.
Només la carn de Déu sosté, incorrupta,
l’Esperança temporal i transcendent.

La Caritat singularment odies.
La teva amor ets tu.
I del proïsme són, les jerarquies,
cercles del nimbe que el fa ser més nu.

Ai! la simpatia de la carn poruga
que besa una altra carn.
El papalló del bes, tornat eruga,
posa en l’amor una punta d’escarn.

De sobrenatural, en tu, què resta?
Tes cardinals virtuts
són cariàtides de freda testa
que alçapremen els teus escuts.

¡Oh mestre que judiques,
olímpicament posat!
Una mica de temps et farà miques.
No caldrà l’eternitat.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


***


SÁTIRA LI – SOBRE LA INMORTALIDAD QUE PELIGRA

Al principio era el Verbo.
Tú, brote luciferino,
lleno de flores, por vicio,
te vacías por llenar.

Repudias Fe que se priva
de mirar el puro goce,
y por ojo de la cerca
espías polvo y azul.

¡Ay! la visión de la carne se desgrana.
Para recordar a la esposa, con reiterado gozo,
hará falta que cierres los ojos. ¿Y qué verás? Escombros.
La Fe, de vívidas imágenes, no se nubla nunca.

Impaciente desahucias la Esperanza.
Tu reino es de este mundo.
Tú mismo te prestas fianza
de un equilibrio que se te deshace.

¡Ay! la garantía de la carne que duda,
ceniza que vuela al soplo del viento.
Solo la carne de Dios sostiene, incólume,
la Esperanza temporal y trascendente.

La Caridad singularmente odias.
Tu amor solo eres tú.
Y del prójimo son, las jerarquías,
círculos del nimbo que más lo desnudan.

¡Ay! la simpatía de la carne miedosa
que besa otra carne.
La mariposa del beso, hecha oruga,
pone en el amor algo de escarnio.

¿Qué queda en ti de sobrenatural?
Tus virtudes cardinales
son cariátides de cabeza fría
que izan tus escudos.

¡Oh maestro que juzgas,
olímpicamente dispuesto!
Solo un poco de tiempo te hará añicos.
No hará falta la eternidad.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario