"SÀTIRA LVII – D’EURÍDICE RECUPERADA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 SÀTIRA LVII – D’EURÍDICE RECUPERADA

Si l’obcecat Orfeu hagués servat la treva,
d’Eurídice l’amor seria encara seva;
però, com no sentí recança de l’amor,
deixà, com un ocell, sa càrrega a l’astor.

Nit infernal! ¡Oh nit que la melada lluna
posares a l’abast d’Eurídice dejuna!
D’Eurídice els retrets Orfeu no desoí,
i li donà, poruc, l’ullada que l’occí.

Hauria valgut més que l’àlgida fal·lera,
el pòsit agredolç que més enllà l’espera.
D’Eurídice, capint l’absurditat del plany,
l’hauria clos Orfeu amb marital regany:

—No callaràs un poc mentre pugem escales?
Ja ens vagarà, en el llit, de desplegar les ales.
La bresca, fosa a punt, íntegra copsaré
si, en atansar-m’hi, no aties el vesper. —

I, en fora eixir plegats, francs de mortal dispendi,
colrat encara el front de l’infernal incendi,
un glop haurien pres de gèlid serení
i allí mateix l’amor hauria dit que sí.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


***

SÁTIRA LVII – SOBRE EURÍDICE RECUPERADA

Si el obcecado Orfeo guardado hubiera tregua,
de Eurídice el amor aún sería suyo;
mas, como no sintió pesar por el amor,
abandonó, cual pájaro, su bagaje al azor.

¡Noche infernal! ¡Oh noche que la melada luna
pusiste al alcance de una Eurídice ayuna!
De Eurídice el reproche no desoyó Orfeo,
y, miedoso, la vista, le echó que la mató.

Más hubiera valido que la álgida ilusión,
el agridulce poso que más allá le espera.
De Eurídice, escuchando la absurdidad del llanto,
Orfeo lo acabara con marital regaño:

—¿Subiendo la escalera, no callarás un poco?
Habrá tiempo, en la cama, de desplegar las alas.
El panal, en su punto, íntegro cogeré
si, al acercarme yo, no azuzas avispero. —

Y, al salir fuera juntos, libres de mortal gasto,
rojiza aún la frente del infernal incendio,
un trago habrían tomado del gélido relente
y allí mismo el amor hubiera dicho sí.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)