"T’estimo perquè sí. Perquè el cos m’ho demana." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

VII

Vinguen els rems, que só d’estirp romeva!

J.V. FOIX

T’estimo perquè sí. Perquè el cos m’ho demana.

Perquè has vingut de l’ona sense ordre ni concert.

Perquè el brull del boscatge t’enrama la cabana

sense panys ni bernats, en un desvari verd.

Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.

Perquè és l’amor, dallat, que ha granat al meu llit.

Perquè duc, ben reblat, el bleix de l’escorpit

que provoca el salobre i encrespa la badia.

Perquè sóc massa fràgil per bastir l’aturall

a la marea viva que em nega a l’endeví.

Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí

que han signat, sense mi, les busques de l’estrall.

Perquè l’aigua més fonda no vol ni pau ni treva

i pregona ben fort que sóc d’estirp romeva.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

VII

¡Vengan los remos, que soy de estirpe peregrina!

J.V. FOIX

Te quiero porque sí. Porque el cuerpo me lo pide.

Porque has venido de la ola sin orden ni concierto.

Porque brotes de floresta te enraman la cabaña

sin cerrojos ni trancas, en verde desvarío.

Porque quiero. Porque la locura me sorbe de raíz.

Porque es amor, segado, que ha granado en mi cama.

Porque llevo, clavadas, las ansias de escorpión

que provoca el salobre y encrespa la bahía.

Porque soy demasiado frágil para tascar el freno

a la marea viva que me posee a ciegas.

Porque soy demasiado fuerte para plegarme al sino

que han firmado, sin mí, las briznas del estrago.

Porque el agua más honda no quiere paz ni tregua

y pregona muy alto mi estirpe peregrina.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

(Versión de Pedro Casas Serra)