sábado, 30 de marzo de 2019

"Mai cap amant no ha gosat arribar..." de Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)

VIII

Mai cap amant no ha gosat arribar
al lloc extrem des d’on tu m’acarones.
De dins enfora, amor, sento les ones
i em faig areny i duna i penyalar.

Sorra i record de demà, mans enceses
pel risc, mirall de l’ombra de l’ahir
que et congrià i et féu hoste de mi,
jo visc en tu, en les teves escomeses.

Tu vius en mi i et mous pel clos comú
- aigua a l’aguait de les veus de la terra
que esborra amb sal el rastre de la guerra.

¿Sents el llevant com tempta, cor dejú,
els molls remots on l’urc se’m desaferra?
Creixent en tu, la mar i jo som u.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)



VIII

Ningún amante se ha atrevido a llegar
al sitio extremo donde tú me acaricias.
De dentro a fuera, amor, siento las olas
y me hago arena y duna y peñascal.

Arena y recuerdo de mañana, manos encendidas
por el riesgo, espejo de la sombra de ayer
que te reunió e hizo huésped de mí,
yo vivo en ti, en tus acometidas.

Tú vives en mí y te mueves por el cercado común
- agua al acecho de las voces de la tierra
que borra con sal el rastro de la guerra.

¿Sientes el levante como tienta, corazón en ayunas,
los muelles remotos donde el orgullo me desaferra?
Creciendo en ti, yo y el mar somos uno.

Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario