lunes, 28 de febrero de 2022

"SÀTIRA XIII – DE POBRESA I RIQUESA EXCESSIVES" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 013_0110


SÀTIRA XIII – DE POBRESA I RIQUESA EXCESSIVES

Gràcies, Senyor,
de no haver-me fet miserable ni ric
sinó com estic,
que és la manera com estic millor.

***

La miserable paupertat
rosega, innoblement canina,
i determina
l’obsessió de vegetar ran del pecat.

Només un sant (burxat i pres,
pintoresc estiüta, home-baldufa,
captaire de rosegons…)
pot fer el miracle, segons
com la gràcia bufa,
de ser pobre d’esperit no tenint res.

La pobresa amable
és polida d’esperit i de vestit.
Acut a l’estable
a adorar Jesús petit.
Assaboreix el gust
de viure just.
Si li manca pa,
un àngel n’hi portarà.
Però de fam no badalla,
i té el caient principesc
del Crist nu dins la mortalla
i del Pare Sant Francesc.

***

La riquesa excessiva
apaga amb fullaraca d’opulència
de l’esperit la flama viva
i ennegreix la llar del pit
amb fumeres de neguit.
(Epuló: no tens clemència
del germà freturós; primer et barrotes
el criminal estalvi,
abans que Llàtze’, amb una engruna, salvi.)
Els rics són idiotes
si no tresoregen virtuts.

Els adula a cor la gent
àdhuc gratuïtament.
Galàpats camacurts,
elàstiques granotes
llargues i fines de potes,
salamandres que ens donen surts,
diuen amb servil esment:
—És ric!
I, de tant noble regent,
que es deixa posar l’abric
amablement. —

És, la riquesa amable,
senzilla d’esperit i de vestit.
Compareix a l’estable
a adorar Jesús petit.
Assaboreix el gust
de fer-se tota per tots
i té pacífics mots
àdhuc blasmada pel captaire adust.
D’enfarfecs no badalla
i té l’aire principesc
del Crist de la revifalla,
roser de cinc roses, fresc.

***

Déu nos do l’entremig,
la gustosa mediocritat,
el límit a cada banda,
el moderat desig,
la desamor de pecat,
no esquitxar ni rebre esquitx
i, de la gràcia a l’embat,
ser com la tija que branda.


Guerau de Liost: Sàtires, 1927 013_0210


Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XIII – DE POBREZA Y RIQUEZA EXCESIVAS


Gracias, Señor,
por no haberme hecho miserable ni rico
sino ser como soy,
que es la manera como mejor estoy.

***

La miserable privación
corroe, innoblemente canina,
y determina
la obsesión de vegetar junto al pecado.

Solo un santo (herido y preso,
pintoresco estilita, hombre-peonza,
mendigo de mendrugos…)
puede hacer el milagro, según
como sopla la gracia,
de ser pobre de espíritu no teniendo nada.

La pobreza cortés
es pulida de espíritu y de traje.
Acude al pesebre
a adorar a Jesús recién nacido.
Saborea el gusto
de vivir justo.
Si le falta pan,
un ángel se lo traerá.
Mas de hambre no bosteza,
y tiene el porte principesco
de Cristo desnudo dentro de la mortaja
y del Padre San Francisco.

***

La riqueza excesiva
apaga con hojarasca de opulencia
la llama viva del espíritu
y ennegrece del pecho  el hogar
con humaredas de zozobra.
(Epulón: del hermano indigente
no tienes compasión; antes encierras
el criminal ahorro,
que permites que a Lázaro, una migaja, salve.)
Los ricos son idiotas
si no acopian virtudes.

La gente a coro los adula
incluso sin cobrar.
Sapos paticortos,
elásticas ranas
finas y largas de patas,
salamandras que nos sobresaltan,
dicen con servil percepción:
—¡Es rico!
De tan noble regente,
que se deja poner el abrigo
amablemente. —

La riqueza amable,
es sencilla de espíritu y de traje.
Se llega hasta el pesebre
a adorar a Jesús recién nacido.
Saborea el gusto
de darse toda a todos
y tiene pacíficas palabras
aun insultada por el mendigo adusto.
De engorros no bosteza
y tiene el aire principesco
de un Cristo del renacimiento,
rosal de cinco rosas, fresco.

***

Abunda lo intermedio,
la apetitosa medianía,
limitada a los lados,
el templado deseo,
el desamor de pecado,
no salpicar ni recibir salpicaduras
y, a embate de la gracia,
ser cual tallo que oscila.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario