"SÀTIRA III - DE COBEJANÇA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 SÀTIRA III - DE COBEJANÇA

OH esguard descenyídor que res no embrida,
ni el dol esquerp ni la virtut polida!
Els llavis que pregaven, gustant el cèlic tast,
s’esqueixen amb deler nefast;
l’esguard, pacífic de mirar l’altura,
s’agemoleix dessota la falconada impura;
les mans que passen el rosari, humils,
es despleguen manyagues i subtils;
la gorja més preclara
s’enterboleix de l’ombra de la cara.

Rera el fullatge que es mou
l’home la fruita endevina,
gemada, potser, de rou
com una alba que es desclou
en un pitxer de boirina.

L’oreig confident que es lleva
té la besada sol·lícita d’Eva.
I el sentiment, que juga
beatament amb una mà poruga,
tot d’una cull i devora sa presa,
despectiu gairebé i amb goluda feresa.

Senyor, que ens donàreu companyes:
l’ornament és parany, el parany primicer.
Porta cada una en les seves entranyes
la seva llei en mal i en bé.
L’una farà de brida; l’altra farà d’esquer.

Oh castedat sorruda
que preserves la fàmula d’hostal;
cautela saberuda
de l’abnegada tieta com cal;
oh l’embadaliment assenyat de la monja
que l’àngel de l’agònic destria en el capçal;
abrusament de fembra que pela una taronja,
cínicament, al finestral;
desconhort, sempre igual, de vidueta;
oh fortitud lleial
de la muller que presideix la pleta
de la nissaga pàl·lida en l’ombradís casal;
enraonies de col·legiala
que no sospita el mal:
sovint el frec d’una ala
capgira el pensament.
Oh dona, tija d’humanal sement!

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


***

SÁTIRA III – SOBRE LA CODICIA

¡Oh mirar desatado que nada embrida,
ni el luto arisco ni la pulcra virtud!
Los labios que rogaban, saboreando la celeste cata,
se rasgan con anhelo nefasto;
la mirada, pacífica de mirar a lo alto,
se agacha bajo impura acometida;
las manos que el rosario, humildes, pasan,
se despliegan mimosas y sutiles;
la boca más preclara
se enturbia de la sombra de la cara.

Tras el follaje que se mueve
la fruta el hombre adivina,
quizás ornada de rocío
cual alba que se abre
en una jarra de neblina.

El oreo confidente que se eleva
contiene el beso solícito de Eva.
Y el afecto, que juega
beatamente con mano temerosa,
de pronto agarra y devora a su presa,
casi despreciativo y con voraz fiereza.

Señor, que compañeras nos disteis:
el ornamento es trampa, la trampa primicerio.
En sus entrañas lleva cada una,
en lo malo su ley como en lo bueno.
Hará una de brida; la otra hará de cebo.

Oh castidad huraña
que preservas la fámula de hostal;
cautela resabiada
de la abnegada tía respetable;
oh embeleso sensato de la monja
que el ángel del agónico ve, en el cabezal;
ardimiento de hembra que pela una naranja,
cínicamente, en la ventana;
aflicción, siempre igual, de la viudita;
oh leal fortaleza
de la mujer que preside el redil
de la pálida alcurnia del umbrío casal;
charlas de colegiala
que no sospecha el mal:
a menudo el roce de un ala
altera el pensamiento.
¡Oh mujer, tallo de semilla humana!

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)