jueves, 17 de febrero de 2022

"SÀTIRA II – D’AVARÍCIA I DE GASIVERIA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 Guerau de Liost: Sàtires, 1927 00210


SÀTIRA II – D’AVARÍCIA I DE GASIVERIA

Oh sòrdida vellura
que estrenys la bossa i el rosari junts,
mastegant la paüra
de perdre, mesquineta,
la vida dels vivents i dels difunts!

¿La vida és una droga,
i en compraria una miqueta
qui, estalviant-la, mor?
Sense la caritat, divina toga,
sense l’amor, corona de roses i de llor,
res no et valdran les misses ni les dobletes d’or.

Senil Avarícia groga!
La teva mà com una arrel és freda:
l’afalac no coneix de la carn ni la seda.
La teva llengua eixuta, el teu ullal esmús,
el calze no gustaren de Jesús.
Per ço ta pelleringa mortal, inútil urna,
no tanca brins de joia ni fraternal espurna.

La teva ullada, tàctil com la lluor de l’ònix,
de tant ullar moneda
serva l’encuny on el vestigi es mostra
d’uns trets massa borbònics
o de qualque república més la cuixa que el rostre.

Els homes no estarien segurs del teu metall,
oh moneda!, si et feien de voluble cristall.
Cada hora mudaries de pell i d’esperit:
reflectiries, ara, l’argent de mitja nit
o el pàl·lid alumini d’un àlber rec avall,
i, adés, cèlic aram series, d’una posta,
o del migjorn aurífic la mesurada embosta,
o el bronze d’una fulla caduca de fageda.

Oh tu, fràgil moneda!
En la pròdiga mà, d’amor novícia,
petja series d’un alat destí;
i en la mà de l’avar, tota durícia,
l’ull enigmàtic que l’amorosí.
¡Oh tu, vivent moneda, inútil estipendi
que el dit esmenaries, atàvic, de l’avar!
Series aleshores el rutlladís compendi
de la terra complexa i l’equívoca mar.
Oh tu, per l’Avarícia entaforada encar!

***

Avarícia senil:
la teva fantasmagoria
dantesca
d’or s’empolsina, com d’una bresca
el gineceu fabril.
Tu sotges com l’aranya
que el sensible parany desplegaria
i explores de la víctima l’entranya
quan ella vibra encar de la juguesca.
Ton afalac magistralment escanya.
Només un ai!, un violí d’esglai
en la calma de serp del teu esplai.
La teva tècnica justa
la pell no esquinça.
I tu no et taques, augusta,
que l’espoli
soterres amatent com si una ofrena
pugessis al capitoli.

Gasiveria minsa,
¿i tu què fas?
Sempre corba d’esquena
i a terra el nas,
tòfones flaires?
Llepes els caires
de la vida que és dura
i tens aires
de venir de costura.
No escanyes fetillera
ni odi esprems del neguit;
no aixeca pols ta carrera,
car és el teu pas petit;
no et difons en barballera
ni t’afues en pues d’esperit.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


***


SÁTIRA II – SOBRE LA AVARICIA Y LA TACAÑERÍA


¡Oh sórdida vejez
que estrujas bolsa y rosario juntos,
masticando el pavor
de perder, cicatera,
la vida de vivos y difuntos!

La vida es una droga,
¿y compraría alguna
quién, ahorrándola, muere?
Sin caridad, divina toga,
sin el amor, corona de rosas y laurel,
ni las misas valdrán ni los doblones de oro.

¡Avaricia senil amarillenta!
Como raíz, tu mano es fría:
no conoce el halago de la carne y la seda.
Tu enjuta lengua, tu colmillo romo,
no gustaron el cáliz de Jesús.
Por eso tu pellejo mortal, inútil urna,
no guarda hebra de gozo ni chispa fraternal.

Tu mirada, táctil cual el brillo del ónice,
de tanto ver monedas
guarda el troquel donde guarda el vestigio
de unos rasgos en exceso borbónicos
o de alguna república más el muslo que el rostro.

De tu metal, los hombres, seguros no estarían,
¡oh moneda!, si fueras de voluble cristal.
Cada hora mudarías de pellejo y de espíritu:
ahora reflejarías plata de media noche,
o el pálido aluminio de un olmo cequia abajo,
y, de un ocaso, luego, serías cobre célico,
o al áureo mediodía la mesurada almuerza,
o el bronce de una hoja caduca del hayedo.

¡Oh tú, frágil moneda!
En la pródiga mano, de amor novicia,
huella serías de destino alado;
y en mano del avaro, toda dureza,
enigmático ojo que lo endulzó.
¡Oh tú, viva moneda, inútil estipendio
que el dedo enmendarías, ancestral, del avaro!
Tu serías entonces expedito compendio
de la tierra compleja y el equívoco mar.
¡Oh tú, por la Avaricia oculta todavía!

***

Avaricia senil,
tu fantasmagoría
dantesca
de oro se polvorea, cual de bresca
el fabril gineceo.
Tú observas como araña
que la sensible trampa desplegase
y exploras de la víctima la entraña
cuando palpita aún de la jugada.
Tu halago magistralmente estrangula.
¡Solo un ay!, un trémolo de espanto
en la paz de serpiente de tu ocio.
Tu técnica ajustada
no desgarra la piel.
Y augusta, no enmugreces,
pues el expolio
entierras diligente como si una ofrenda
subieses al capitolio.

Tacañería exigua,
¿y tú, qué haces?
Siempre corva la espalda
y en tierra la nariz,
¿husmeas trufas?
Lames los bordes
de la vida dura
y exhibes aires
de venir de costura.
No ahogas hechicera
ni exprimes odio de la desazón;
no levanta polvo tu carrera,
porque tu paso es corto;
no te difundes en papada
ni te aguijoneas en púas de espíritu.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario