sábado, 19 de febrero de 2022

"SÀTIRA IV – D’IRA INSUFICIENT" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 Guerau de Liost: Sàtires, 1927 00410

 

SÀTIRA IV – D’IRA INSUFICIENT

Ira de Déu: esbatana les portes.
Caiguin balcons i cortines somortes
i aranyes de vidre retortes.

Traboca l’arquimesa i estira el cobrellit
i el dormilega agemolit
i el que s’aplana, obert de braços i de pit.

No pas trompeta angèlica els llevarà a les males.
Colpeja’ls amb la punta de les ales
com si fossin un rengle de timbales.

La placidesa burxa de l’entaulat estol
que del gall dindi flaira l’opípar fumerol,
fins que, en llur paroxisme, el gitin al trespol.

Que l’hisendat enceti les unces de la gerra.
Val més que un grapat d’unces una embosta de terra.
Per ella es fa la pau i es fa la guerra.

Que el senyor Esteve tusti la gepa d’un gepic,
i que el gepic s’hi torni amb un pessic.
I no els descomparteixi un trist amic.

Que el Mestre Tites, que les flors del Laci
conreava amatent, no s’escarrassi
a guturalitzar-se, bonifaci.

Que el Marquès de Migdia topi el Baró d’Ahir;
que de reüll s’amidin perquè sí.
I vet ací una excusa per duel i festí.

Que el flàccid meritori que, quan taulells no salta,
dels pares s’emancipa, viril, trobi a la galta
els llavis i les ungles d’una amiga malalta.

La Plaça de les Olles travessa un ninotet
“excel·lentíssim”. Ai! El lluca l’esmolet
i el flinganteja amb el ressò de l’espinguet,

fent-lo giravoltar com musical baldufa.
I la casaca s’estarrufa,
i la medalla fuig del trau, com una llufa.

El copalta li salta d’un sotrac.
I s’eriçona el pèl, i bota el clac
com un gat negre que fugis del sac.

I, si també li salta la medalla,
que un drapaire li digui, recolzat a la tralla:
—Senyor, vinga el barret i la quincalla.—

D’aquell genet que passa Rambla avall,
capaç d’aixafar puces amb un mall,
fes que amb un esternut se’n desfaci el cavall.

És un heroi que l’usura perfila.
Era primer galant d’una llòbrega vila,
i ací passa ple d’urc, amb sa grotesca fila.

D’àvols fembretes pelluca l’esquer:
pega i no paga, car és cavaller.
Porta un ull de vellut í diu que tot va bé.

Ira de Déu: nostra calma és impura.
Fes-nos impacients. I, encar, procura
l’esperó, a cadascú, d’una tortura.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


***


SÁTIRA IV – SOBRE LA IRA INSUFICIENTE

Ira de Dios: descerraja las puertas.
Caigan balcones y cortinas lánguidas
y arañas de vidrio retorcidas.

Derriba la arquimesa y estira el cubrecama
y al que duerme encogido
y al que está con los brazos y el pecho extendidos.

A las malas no los levantará angelical trompeta.
Golpéalos con la punta de tus alas
como si fueran fila de tambores.

La placidez agita del entablado grupo
que del pavo olfatea el opíparo olor,
hasta que, en su arrebato, lo estrella contra el suelo.

Que el hacendado saque las onzas de la jarra.
Vale más que unas onzas una ambuesta de tierra.
Por ella se hace paz y se hace guerra.

Que el señor Esteve toque la chepa de un giboso,
y que el giboso le devuelva un pellizco.
Y que no les separe un triste amigo.

Que el maestro Tites, que flores del Lacio
atento cultivaba, no se gaste
en guturalizarse, bonachón.

Que el Marqués de Hoy choque con el Barón de Ayer;
que sin motivo se midan de reojo.
Y he aquí una excusa para duelo y festín.

Que el flácido aprendiz, que el mostrador no salta,
y de los padres se emancipa, halle, viril, en su mejilla
los labios y las uñas de una amiga enfermiza.

La Plaza de las Ollas atraviesa un muñeco
“excelentísimo”. ¡Ay! Lo guipa el vaciador
y lo flagela con su son estridente,

haciéndolo girar cual musical peonza.
La casaca se ahueca,
y la medalla huye del ojal, cual virote.

Del zarandeo la chistera le salta.
Y se le eriza el pelo, y salta el “clic”
cual gato negro que del saco huyera.

Y, si también le salta la medalla,
que un trapero le diga, apoyado en la fusta:
—Señor, deme el sombrero y la quincalla.—

Del jinete que pasa Rambla abajo,
capaz de chafar pulgas con un mazo,
haz con un estornudo deshacerse el caballo.

Es un héroe que usura perfila.
Era antes galán de una lóbrega villa,
y ahora pasea altivo, su grotesca figura.

De malas mujerzuelas muerde el cebo:
pega y no paga, pues es caballero.
Lleva un ojo morado, mas todo le va bien.

Ira de Dios: nuestra calma es impura.
Haznos impetuosos. Y, aún, procura
el acicate, a cada cual, de una tortura.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario