domingo, 27 de febrero de 2022

"SÀTIRA XII – IRONIA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

SÀTIRA XII – IRONIA

Ironia, cometa que excèntric perfores l’espai
i l’inundes, efímer, de llum de misteri
quan ullades recaptes d’esplai,
esvaint-te, desfàs l’encanteri.

—Parla clar, parla fort—, et reclama l’estult,
avesat a la impúdica xafogor del migdia.
Prefereix el matí, la innocent poesia
i a mitja tarda juga el teu esguard adult.

Però tu la fontana ponderes, i les fulles
envoltes en l’atzur vibràtil i subtil.
La terra essencial ni la mar no despulles
de boirina octubrenca ni de pluja d’abril.

La nuesa absoluta no seria mentida?
La inequívoca frase no faria pensar.
Però tu, reticent, el silenci volgueres drapar
amb circumloquis de faisó cenyida.

El neòfit d’amor acompanyes frenant-li el desig,
car l’ímpetu esfulla les roses.
Ritme de pura dansa imposes al trepig
i a les àvides mans el gust de les noses.

Qui et seguirà d’escuder,
que en amor purifiqui sa retòrica llima.
Només aquell que bufa la pols de ço que estima
és lapidari destre, no vil picapedrer.

Qui de porcell es dóna gaudi,
que no malparli de la castedat.
Qui perdé l’esma teologal, que no defraudi
l’acatament del poble a la Divinitat.

Qui de la terra amb enemics trafica,
que no condemni la terral amor.
Qui de l’argent ensitja la fulgor,
no escridassi el veí que en dispersa una mica.

Ironia, no et cal per caminar
el ròssec d’una turba que judica, mesella.
El ca fidel fas enllà
i l’esquemàtic pregadéu et meravella.

Ironia, ditada vital de sol-solet:
la bàquica polsina estimules, experta,
i en iris et desdobles que les colors desperta,
septuplicant la gràcia de cada contorn net.

i Ironia, deessa que impàvida i fútil
t’esmunys entre els homes que sòpits badallen armats
i els trenques als llavis la frase més tèrbola i útil
amb una dolcesa terrible que els deixa astorats!

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA XII – IRONÍA

Ironía, cometa que excéntrico perforas el espacio
y lo inundas, efímero, de luces de misterio
cuando captas miradas de recreo,
desvaneciéndote, deshaces el hechizo.

—Habla fuerte, habla claro—, te reclama el estulto,
avezado al impúdico calor del mediodía.
Prefiere la mañana, la inocente poesía
y juzga media tarde tu mirada adulta.

Pero tú la fontana ponderas, y las hojas
envuelves en azur vibrátil y sutil.
Ni a la tierra esencial ni al mar despojas
de neblina otoñal ni de lluvia de abril.

¿Mentira no sería la desnudez total?
La inequívoca frase reflexionar no haría.
Pero tú, reticente, el silencio quisiste vestir
con circunloquios de clase ceñida.

Al neófito en amor acompañas frenándole el deseo,
pues el brío deshoja las rosas.
Ritmo de pura danza impones al pisar
y en las ávidas manos el sabor de las trabas.

Quién te siga de escudero,
que en amor purifique su retórica lima.
Aquel sólo que sopla el polvo de lo que ama
es lapidario diestro, no vil picapedrero.

Quién se da goce de gorrino,
no despotrique de la castidad.
Quién perdió el brío teologal, no defraude
la devoción del pueblo por la Divinidad.

Quién de la tierra con contrarios trafica,
que no condene el terrenal amor.
Quién de la plata esconde el fulgor,
no reprenda al vecino que un poco dilapida.

Ironía, para andar no precisas
séquito de una turba que dictamina abúlica.
De perro fiel haces allí
y la sencilla mantis te arrebata.

Ironía, huella vital del sol:
el báquico polvillo estimulas, experta,
y en iris te desdoblas que colores despierta,
aumentando la gracia de cada limpio trazo.

Ironía, divinidad que impávida y trivial
entre hombres te deslizas que traspuestos bostezan armados
y rompes en sus labios la frase más turbia y apropiada
¡con dulzura terrible que los deja asustados!

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

 

No hay comentarios:

Publicar un comentario