SÀTIRA XI – BABEL
Col·lectiu pecat d’orgull: culminares a Babel,
com si colzades i dits fossin mesura del cel!
Del verb humà, la vindicta de Déu esquinçà la túnica:
ja la paraula dels homes no serà trompeta única.
Cada poble té un carreu de la torre del pecat
i vol refer-la en petit, més alta que la del costat.
I el vei més xic fustiga
i les hortes del veí bàrbarament artiga.
Debades l’orat bastoneja l’espantadís presseguer
per tal que moresques figues deixi caure en el paner.
(Només, la nit de Nadal, s’acompleix la meravella
que una forca de tió sua neules per l’aixella.)
Debades acoblar vol
el cucut i l’oriol.
L’esperit incoercible és un sitjar de paraules.
Cada reietó, però, cal·ligrafia en joc de taules
ço que li ve de grat; i en fa la suprema llei.
Consumat el deïcidi, juga a l’homei.
Fa de l’humana raó la màxima prostituta.
La veritat que establia suprimeix tota disputa.
La prudència de la carn és cautela de guineu:
l’indefens degolla amb urc i del fort s’aplana al peu.
L’enfelloneix l’esperit, per tal com no es deixa tòrcer.
És una còmica bèstia el símbol cru de la força.
La gràcia toca amb la mà el caire del llom pelut.
I la bèstia fa un udol que a sofre put.
La gràcia li arrenca un pèl com talismànica tija.
I el proposa com a accèssit de sortija.
La bèstia, avesada a córrer, s’endormisca al pedestal.
S’hi engreixa tant, que el traboca, l’escarbota i s’hi fa mal.
La gràcia (que somriu) li posa un cataplasma,
i li fa un llaç a la cua, sense vèrbola de blasme.
I li diu: —Vés…
No t’emboliquis mai més.—
Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués
*
SÁTIRA XI – BABEL
Pecado colectivo de orgullo: culminaste en Babel,
¡cual si codos y dedos fueran la medida del cielo!
Del verbo humano, la venganza de Dios rasgó la túnica:
las voces de los hombres no serán ya única trompeta.
Cada pueblo tiene un sillar de la torre del pecado
y minúscula quiere rehacerla, mayor que la de al lado.
Y al vecino más pequeño fustiga
y las huertas del vecino bárbaramente artiga.
En vano el loco bastonea el melocotonero tembloroso
a fin de que higos chumbos haga caer al cesto.
(Solo, por nochebuena, el prodigio se cumple
de que un trozo de leño sude barquillos.)
Es vano unir el vuelo
del cucú y la oropéndola.
El espíritu incoercible es silo de palabras.
Mas cada reyezuelo, escribe en los manteles
aquello que apetece; y lo convierte en la suprema ley.
Consumado el deicidio, al homicidio juega.
Hace de la razón humana la mayor prostituta.
La verdad que establece suprime otra disputa.
La prudencia de la carne es cautela de zorro:
degüella altivo al indefenso y del fuerte se tiende a los pies.
Lo encoleriza el espíritu, puesto que no se deja torcer.
Es una bestia cómica el símbolo crudo de la fuerza.
La gracia toca con la mano el borde del lomo peludo.
Y la bestia da un aullido que apesta a azufre.
La gracia le arranca un pelo cual tallo mágico.
Y lo propone como adorno de sortija.
La bestia, avezada a correr, se adormece sobre el pedestal.
Tanto engorda, que lo trabuca, lo parte y se hace daño.
La gracia (que sonríe) le pone un emplasto,
y en la cola un lazo, sin burla ni reproche.
Y le dice: —Vete…
No te enredes nunca más.—
Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)
No hay comentarios:
Publicar un comentario