SOBRE LA CATARSI de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

SOBRE LA CATARSI

De què serveix d'ésser bon pare,

si Maragall, que ho era

però de més a més poeta,

va imaginar-se que el vell luxuriós,

el comte Arnau, seria redimit

quan una noia pura, molt simbòlica-

ment pura, cantaria la cançó

dels fets impurs del comte. Posseïda

també, car així ho deien

al temps de Maragall, poètica-

ment posseïda, aquella noia, cable

de parallamps, resorbiria el somnieig

de Maragall, l'espetec d'impuresa,

dins la terra del seu instint, difícil-

ment pur, des d'aleshores. Redemptora. En ella

la carn del comte es feia verb, amb l'entenent

que el verb, de Maragall i no del comte,

s'havia de fer carn, la de la noia. Tot plegat

un joc pervers. La carn més pura ja somnia.

Vol carn, sense l'empelt de la memòria

d'una altra carn, senil. No vol més verb.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968

SOBRE LA CATARSIS

De qué sirve ser buen padre,

si Maragall, que lo era

pero además era poeta,

imaginó que el viejo lujurioso

del conde Arnau, sería redimido

cuando una muchacha pura, muy simbolica-

mente pura, cantase la canción

de los hechos impuros del conde. También

poseída, que así lo decían

en tiempos de Maragall, poética-

mente poseída, aquella muchacha, cable

de pararrayos, reabsorbería el ensueño

de Maragall, el chasquido de impureza,

en la tierra de su instinto, difícil-

mente puro, desde entonces. Redentora. En ella

la carne del conde se hacía verbo, en la inteligencia

de que el verbo, de Maragall y no del conde,

había de hacerse carne, la de la muchacha. Todo ello

un juego cruel. La carne más pura ya sueña.

Quiere carne, sin el injerto de la memoria

de otra carne, senil. No quiere más verbo.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968

(Versión de Pedro Casas Serra)