miércoles, 24 de junio de 2020

EL MUTILAT de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

EL MUTILAT

Jo sé que no l'estimes.
No ho diguis a ningú.
Tots tres, si tu ens ajudes,
guardarem el secret.
Que ningú més no vegi
allò que hem vist tu i jo.
De la gent i les coses
que us han estat amics,
ell se n'amagarà.
No tornarà al cafè
que és fet per a esperar-te.
Vindran mesos amb erra:
serà lluny de les taules
de marbre, on us servien
les ostres i el vi blanc.
En els dies de pluja
no mirarà l'asfalt
on us havíeu vist
quan no es trobaven taxis
i havíeu d'anar a peu.
No obrirà més els llibres
que li han parlat de tu:
ignorarà què diuen
quan no parlen de tu.
I sobretot, hi pots
comptar, ni a tu ni a mi
no ens farà saber on para.
S'anirà confinant
dins de les terres llunyanes.
Caminarà per boscos
foscos. No el sobtarà
l'atzagaia de llum
de la nostramemòria.
I quan sigui tan lluny
que mig el creguem mort,
podrem recordar i dir
que no te l'estimaves.
No ens farà cap angúnia
de veure com li manques.
Serà com un espectre
sense vida ni pena.
Com la foto macabra
d'una Gueule Cassée,
que ornaun aparador
i no ens fa cap efecte.
Pero ara, no ho diguem:
no trasbalsem la gent
mstrant-los la ferida
sagnant i purulenta.
Donem-li temps i oblit.
Callem, fins que ningú,
ni jo mateix, no el pugui
confondre encara amb mi.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968


EL MUTILADO

Yo sé que no le amas.
No lo digas a nadie.
Los tres, si tú nos ayudas,
guardaremos el secreto.
Que nadie más vea
lo que hemos visto tú y yo.
Él se esconderá
de las personas y las cosas
que os eran favorables.
No volverá al café
hecho para esperarte.
Vendrán meses con erre:
estará lejos de las mesas
de mármol, dónde os servían
ostras y vino blanco.
En los días de lluvia
no mirará el asfalto
donde os habíais visto
cuando no se encontraban taxis
y teníais que ir a pie.
No abrirá más los libros
que le hablaban de ti:
ignorará qué dicen
cuando no hablan de ti.
Y sobre todo, puedes
estar segura, ni tú ni yo
sabremos dónde está.
Se irá confinando
en tierras muy remotas.
Caminará por bosques
oscuros. No lo sorprenderá
la azagaya de luz
de nuestra memoria.
Y cuando esté tan lejos
que casi lo creamos muerto,
podremos recordarle y decir
que no le amabas.
No nos angustiará
ver como le haces falta.
Será como un espectro
sin vida ni pena.
Como la foto macabra
de una Gueule Cassée,
que adorna un escaparate
y no nos causa efecto.
Por ahora, no hablemos:
no trastornemos a la gente
mostrándoles la herida
sangrienta y purulenta.
Démosle tiempo y olvido.
Callemos, hasta que nadie,
ni yo mismo, lo pueda
confundir aún conmigo.

Gabriel ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario