jueves, 18 de junio de 2020

IN MEMORIAM de Gabriel Ferrater (Final) (Les dones i els dies, 1968)

IN MEMORIAM  (Final)

....És de l'Oliva que ara vull parlar.
Feia, abans, de porter a la Sala Reus,
que és el cine on anàvem els diumenges
a embrutar-nos les mans d'amor.
No el veig d'aleshores. No em dona cap imatge
sinó vestit de cuir, amb una Luger 
que duia culata amb fusta clara,
més llarga que la cuixa, fent-li més
d'insignia que d'arma. L'esperit
de simbolisme és flor de temps de guerra.
Ritualistes ho eren, tant l'Oliva
com la seva muller. Van requisar,
per viure-hi ells, una casa de rics
on ella de seguida va trobar
que no feia per casa de senyors
que no hi haguessin cactus. En les plantes
grasses, havia après la dona a veure-hi
léscreix del viure ric: una menuda
ombra d'ánima, sota el sol immens
del posseir. Aleshores posseïa,
i reia, i reien totes, i compraven
la vida feta coses, finalment
material, mocada d'esperances.
Va ser un moment només, dos o tres mesos.
Les popolane van anar rient,
però sense sorprendre-se'n, rient
com sempre. Els revenia l'esperança
i comprar es feia d'amagat, i ho feien
més aviat els rics. Vam tombar el tomb,
i el camí de tornada, a poc a poc
ens el tancaven marges coneguts.
L'Oliva i els del comitè, jo els veia
sovint que s'esperaven a una taula
d'algun cafè, o anaven pel carrer
de pressa, cap a seure i esperar.
....Una nit hi va haver un concert d'orquestra.
El pare m'hi va prendre, i tremolava
tot jo d'impaciència. La música
parfois nous prend comme une mer, i a mi
que em prenia aleshores una mar
d'un temps que anava a ser perdut, i es veia
perdent-se i desdient-se, m'excitava
la idea de donar-me a un altre flux
més personal, o al menys sense companys,
ni que fos amb el pare. Vaig sentir
Beethoven i Ravel, i ja no sé
on em van derivar, si és que em van prendre.
Acabat el concert, van tocar els himnes:
himne de Riego, Internacional,
els Segadors i la Warszawianka
que feia d'himne de la Fai. La gent
va aplaudir més els Segadors. L'Oliva
no hi estava d'acord, i es va abocar
d'un prosceni, cridant Per fer-nos sords
vam picar encara més de mans. Mirava
les cares que se'n reine, i cridava
mut, com la flama, i rèiem i aplaudíem,
vessant-nos en una aigua. De companys,
com que després n'érem molt amb el pare,
no voliem encara tornar a casa
i ens vam asseure a prendre cafè junts.
Parlàvem de política, i em sembla
que em semblava que no calia cap
revolta (no vull dir en l'ordre polític)
i que amb els grans s'hi pot anar de colla.
De nit, en un cafè, es pot tenir pare.
Va entrar l'Oliva, i ara sé reconèixer
que li sobraven tres o quatre copes.
Sèiem vora la porta, i ens va veure
de seguida. Aferrant la gran culata
que el devia ajudar a aguantar-se dret,
va dir, mirant  el pare: "Heu estat vós
el responsable". (Tot n'anava ple
de responsables, aleshores. Tots
n'eren d'alguna cosa, i no sabien
ben bé de què, i davant de tota cosa
miraven si no es veia algú que en fos
més rsponsable.) El pare el va saber
distreure amb quatre frases, i l'Oliva
va deixar anar la fusta. Quan, després,
el pare l'explicava, aquell diàleg
es feia molt més llarg. Jo no entenia
que volgués dispersar-ne la concisa
virtut. Ara veig clar de què es tractava:
de dispersar una boira que la veu
no havia traït gens, però en els ulls
havia traspuntat. Em fascinava,
i no li vaig donar el nom que era seu
sempre que travessava pels meus ulls.
M'hi vaig lliscar, passats tres dies, quan
em vaig trobar cara a cara amb l'Oliva
pel corredor de ca la Sol. Els nois
que anàvem pels prostíbuls, no capíem
ben bé com ens trobàvem al reialme
nostre de dret, i que els hostes furtius
eren ells, ni que fossin pistolers.
....Va venir un temps de molts camins, i algú
anava escartejant un joc de cartes
que èrem indrets i persones. L'Oliva
sis o set anys més tard, quan se'ns havia
tornat inesperat, el va conèixer
la meva mare. Un vespre de Bordeus,
quan era sola a casa, li va obrir.
Ell havia pujat la nostra escala
perquè sabia que hi vivien gent
del seu poble. Volia algun auxili.
Va dir que treballava en una usina
dels alemanys, em sembla que a Royan.
Un bombardeig havia destruït
la fàbrica i el campament anex.
L'Oliva, per atzar, es trobava fora,
però ho havia perdut tot, la roba
i els diners, tot el seu, sinó la vida
que se li havia fet estranya, i no
n'era ja responsable: els alemanys
s'encarregaven del seu nou destí.
Potser la meva mare va ser l'última
dona que va parlar mai amb l'Oliva
que sabia res d'ell. Li va donar
unes peces de roba, que ell potser
no va arribar a portar. Dos dies
després, un altre bombardeig anglés
el  va enxampar.
...........................Com que no sóc
un oranès de Saint Germain, la por
no em sembla pas que sigui cap gran tema
per literar o filosofar. Això sí,
de por molts homes n'han tingut, i d'ells
cal que també se'n parli. Convé dir
que l'Oliva va tenir por, i va fer
por a molta gent, al meu pare i a mi
no gaire forta, al Ton ja més, i a d'altres
tan forta com la seva, o més encara.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968.


IN MEMORIAM  (Final)

....Es de Oliva de quien os quiero hablar.
Antes, hacía de portero en la Sala Reus,
que es el cine donde íbamos los domingos
a ensuciarnos las manos de amor. No lo veo
desde entonces. No me viene otra imagen
sino vestido de cuero, con una Luger
que llevaba una culata de madera clara,
más larga que el muslo, sirviéndole más
de distintivo que de arma. El espíritu
de simbolismo es flor de tiempos de guerra.
Ritualistas lo eran, tanto Oliva
como su mujer. Requisaron,
para vivir ellos, una casa de ricos
donde ella enseguida encontró
que no era apropiado en una casa de señores
que no hubiera cactus. En las plantas
crasas, había aprendido la mujer a ver
el summum de la vida de ricos: una pequeña
sombra de alma, bajo el sol inmenso
del poseer. Entonces poseía,
y reía, y reían todas, y compraban
la vida hecha cosas, finalmente
material, limpia de esperanzas.
Fue por poco tiempo, dos o tres meses.
Las popolane fueron riendo,
pero sin sorprenderse, riendo
como siempre. Les volvía la esperanza
y se compraba a escondidas, y lo hacían
más bien los ricos. Doblamos la esquina,
y el camino de vuelta, despacio
nos lo cerraban márgenes conocidos.
A Oliva y los del comité, los veía
a menudo esperando en la mesa
de algún café, o yendo por la calle
deprisa, a sentarse y esperar.
....Una noche se celebró un concierto.
Mi padre me invitó, y yo temblaba
de impaciencia. La música
parfois nous prend comme une mer, y a mí
que entonces me prendía un mar
de un tiempo que iba a ser perdido, y se veía
perdiéndose y desdiciéndose, me excitaba
la idea de darme a otro flujo
más personal, o al menos sin compañeros,
aunque fuera con mi padre. Escuché
Beethoven y Ravel, y no sé
dónde me llevaron, si es que me atraparon.
Acabó el concierto, tocaron los himnos:
el himno de Riego, la Internacional,
los Segadores y la Warszawianka
que hacía de himno de la Fai. La gente
aplaudió más los Segadores. Oliva
no estaba de acuerdo, y salió
al proscenio, gritando. Para hacernos los sordos
aplaudimos todavía más. Miraba
las caras que reían, y gritaba
mudo, como una llama, y reíamos y aplaudíamos,
derramando lágrimas. Compañeros,
como éramos después con mi padre,
no queríamos volver aún a casa
y nos sentamos juntos a tomar café.
Hablamos de política, y me parece
que me parecía que no hacía falta ninguna
rebelión (no quiero decir en el orden político)
y que con los mayores se puede ir de pandilla.
Por la noche, en un café, se puede tener padre.
Entró Oliva, y ahora sé reconocer
que le sobraban tres o cuatro copas.
Estábamos sentados al lado de la puerta, y nos vio
enseguida. Agarrando la gran culata
que le debía ayudar a tenerse en pie,
dijo, mirando a mi padre: "Usted ha sido
el responsable". (Entonces estaba todo
lleno de responsables. Todos
lo eran de algo, y no sabían
muy bien de qué, y ante cualquier cosa
miraban si encontraban a alguien que fuera
más responsable.) Mi padre lo supo
distraer con cuatro frases, y Oliva
soltó la madera. Después, cuando
mi padre lo explicaba, aquel diálogo
se hacía mucho más largo. Yo no entendía
que quisiera dispersar la concisa
virtud. Ahora veo con claridad de qué se trataba:
de dispersar una niebla que la voz
no había traicionado, pero que había
asomado a los ojos. Me fascinaba,
y no le di el nombre que le correspondía
siempre que atravesaba mis ojos.
Me asomó, pasados tres días, cuando
me encontre frente a frente con Oliva
en el corredor de casa Sol. Los chicos
que íbamos por los prostíbulos, no acabábamos
de comprender que nos encontrábamos en nuestro reino
por derecho propio, y que los huéspedes furtivos
eran ellos, ni que fueran pistoleros.
....Llegó un tiempo de muchos caminos, y alguien
iba barajando un juego de cartas
que formábamos lugares y personas. A Oliva,
seis o siete años más tarde, cuando
no lo esperábamos, lo conoció
mi madre. Una tarde de Burdeos,
cuando estaba sola en casa, le abrió.
Él había subido nuestra escalera
porque sabía que allí vivía gente
de su pueblo. Necesitaba alguna ayuda.
Dijo que trabajaba en una fábrica
de los alemanes, creo que en Royan.
Un bombardeo había destruido
la fábrica y el campamento anexo.
Oliva, por azar, se encontraba fuera,
pero lo había perdido todo, la ropa
y el dinero, todo cuanto tenía, menos la vida
que se le había vuelto ajena, y de la que no
era ya responsable: los alemanes
se encargaban de su nuevo destino.
Quizá mi madre fue la última
mujer que habló con Oliva,
que supo algo de él. Le dio
unas prendas de vestir, que él probablemente
no llegó a ponerse. Dos días
después, otro bombardeo inglés
lo pilló.
.............Como no soy
un oranés de Saint Germain, el miedo
no me parece que sea un gran tema
para escribir o filosofar. Eso sí,
miedo han tenido muchos hombres, y de ellos
hace falta que también se hable. Conviene decir
que Oliva tuvo miedo, y causó miedo
a mucha gente, a mi padre y a mí
no muy grande, a Ton más, y a otros
tan grande como el suyo, o aún más.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968.
(Versión de Pedro Casas Serra)


 


No hay comentarios:

Publicar un comentario