miércoles, 17 de junio de 2020

IN MEMORIAM de Gabriel Ferrater (3ª Part) (Les dones i els dies, 1968)

IN MEMORIAM  (3ª Part)

...Robàvem altres coses. Vam tenir
força temps la mania dels slips.
Entràvem tots de colla a una botiga,
miràvem, regiràvem, no compràvem,
i ens farcíem camises i jerseis
d'eslips. No sé què en fèiem. No m'explico
tampoc com és que no ens van descobrir.
Més aviat suposo que aleshores
anaven sempre marejats, i tots
atònits, i potser també perversos,
i els reflexos de l'ordre se'ls havien
macat. Els era igual, o els excitava,
d'ésser robats. No sabíem sinó
que els botiguers se'ns ajeien amb ulls
tots aigualits, com de dona vençuda
pels seus violadors. Recordo un dia
que vam tornar a triar can Subietes,
on entràvem sovint, i cap vegada
no en sortíem de buit. Ens va servir
l'amo mateix: ens va posar les capses
al taulell, les va obrir, i enretirant-les
lluny de les nostres mans, ens va comptar
les peces en veu alta. Vam deixar-les
sense insistir, i ell les va recomptar.
Quan érem fora, ple d'orgull, vaig treure
l'eslip que havia pres al primer instant,
abans del compte. I no res: l'Albert
n'havia pres un altre. Tots dormien
i tot els crepitava a les orelles.
....El senyor Subietes va morir
assassinat també. Si ara el recordo,
veig roba negra i blanca, i algú dins
que semblava ben vell. Potser no ho era.
Quant al negre, no crec que fos per dol:
era un misser, i aleshores anaven
negres la gent de missa, i també algun
vell elegant, i algun republicà
dels de tota la vida. És per catòlic
que va anar a presó el vell Subietes.
Va tenir mala sort. Quan era pres,
un dia es va aixecar el gran pànic. Eren
a Salou. Els italians. Ja havien
desembarcat. El comité de Reus
va requisar tres o quatre autocars,
hi van pujar amb els presos que tenien
i els van dur a la cuneta. Va ser ràpid:
no va durar pas més que aquell perill
imaginari. El Ton és un del xofers
que, requisats amb el seu autocar,
van haver d'assistir-hi. Trasbalsat,
mirava de reüll els passejats
com anaven baixant, i li passaven
a frec del seu seient. Els coneixia
gairebé tots. El senyor Subietes
va veure la revulsió del Ton
i se'n va compadir. Quan ja baixava,
deturant-se un moment, li va posar
la mà a l'espatlla, i li va dir: "Ja ho veus,
Tonet, com ens hem de veure". Un adust
consol. El president del comité
que va manar la saca d'aquell dia,
també l'he conegut. Era l'Oliva.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968.


IN MEMORIAM  (3ª Parte)

Robábamos otras cosas. Tuvimos
bastante tiempo la manía de los slips.
Entrábamos juntos en una tienda,
mirábamos, revolvíamos, no comprábamos,
y nos llenábamos camisas y jerseys
de slips. No sé qué hacíamos con ellos. Tampoco
me explico cómo no nos descubrieron.
Pero supongo que por entonces
iban siempre mareados, y totalmente 
atónitos, y quizás también turbados,
y los reflejos de orden los tenían
estropeados. Les daba igual que les robaran,
o les excitaba. No sabíamos sino
que los tenderos se nos sentaban con los ojos
llorosos, como de mujer vencida
por su violador. Recuerdo un día
que volvimos a elegir casa Subietes,
donde entrábamos a menudo, y nunca
salíamos de vacío. Nos atendió
el propio amo: puso las cajas
sobre el mostrador, las abrió, y alejándolas
de nuestras manos, contó
las piezas en voz alta. Las dejamos
sin insistir, y él las recontó.
Cuando estábamos fuera, lleno de orgullo, saqué
el slip que había cogido al principio,
antes de que los contara. Y eso no es todo: Alberto
había cogido otro. Todos dormían
y todo les crepitaba en los oídos.
....El señor Subietes también
murió asesinado. Si lo recuerdo,
veo ropa negra y blanca, y dentro alguien
que parecía muy viejo. Quizás no lo era.
En cuanto al negro, no creo que fuese por luto:
era un misero, y entonces la gente de misa
iban de negro, y también algún
viejo elegante, y algún republicano
de los de toda la vida. El viejo Subietes
fue a la cárcel por católico.
Tuvo mala suerte. Estando preso,
un día cundió un gran pánico. Estaban
en Salou. Los italianos. Ya habían 
desembarcado. El comité de Reus
requisó tres o cuatro autocares,
subieron con los presos que tenían
y los llevaron a la cuneta. Fue rápido:
no duró más de lo que aquel peligro
imaginario. Ton fue uno de los chóferes
que, requisados con su autocar,
tuvieron que asistir. Asustado,
miraba de reojo como los paseados
iban bajando, y pasaban
muy cerca de su asiento. Los conocía
a casi todos. El señor Subietes
notó el nerviosismo de Ton
y se compadeció. Cuando bajaba,
deteniéndose un momento, le puso
la mano en el hombro, y le dijo: "Ya ves,
Tonet, como nos tenemos que ver". Un adusto
consuelo. El presidente del comité
que mandó la saca de aquel día,
también lo he conocido. Era Oliva.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968.
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario