martes, 16 de junio de 2020

IN MEMORIAM de Gabriel Ferrater (2ª Part) (Les dones i els dies, 1968)

IN MEMORIAM  (2ª Part)

....Ho érem tots junts i ho érem sempre i molt.
Ens van fer sindicar, i el sindicat
ens va donar plaers vius i diversos.
Dins un pis requisat, que per nosaltres
era un pis ocupat a l'enemic
(no l'enemic oficial, el nostre),
darrera fums de pòquer, ens endúiem
llibres i mobles, fèiem la barata
de pistoles i bales, salud'avem
a la romana (no per res, els nostres
ens eren més simpàtics, però els altres
tenien més prestigi de malvats),
voíem dur les noies als racons
i com que no en sortíem, neguitosos,
pujàvem i baixàvem pel balcó.
Vam descobrir les putes i el robar.
Robar, ho hauríem vist. Quant als prostíbuls,
se'ns haurien obert ben aviat
però vam guanyar uns mesos. El primer
bombardeig ens el vam passar al refugi
de ca la Sol i tots teníem por
que ens hi pleguessin. Molt disminuïts,
els pares eren al poder, encara.
L'Isidre va agafar purgacions
el primer de nosaltres, i el seu pare
va triar bé el mal moment de comprar-li
la bicicleta que tant demanava.
Calia que un o altre, cada dia,
la hi manllevés, per donar-li una excusa
de no fer-la servir. Les bicicletes
omplen el meu record del temps aquell.
Era el que més robàvem. Ens havíem
muntat tot un taller per repintar-les
recomponent-les: quadre d'una amb rodes
d'una altra, i tubulars d'una altra encara.
....No sé com, una tarda que ens havíem
esmunyit tots de casa a mig dinar
per arribar al castell de Tamarir,
al moment de sortir, jo no tenia
cap bicicleta. Vaig voler llogar-la
i vaig trobar tancada la botiga
on era conegut. No ho veia just
i no em vaig resignar. Trucava a cops
de punys i peus, i se'm va obrir la porta.
No hi havia ningú. Vaig agafar
la màquina, iels vaig deixar una nota.
L'excursió va ser angoixosa. Un vent
sense remissions ens ajupia.
I de tornada el vam tenir de cara.
Dret damunt dels pedals, com si pugés
per una costa dura, m'aguantava
clvat i tremolant, sense avançar.
I ens vam anar perdent els uns dels altres.
L'Agustí i jo vam reposar un temps llarg
ajaguts al recer de la cuneta
vora els camps que assolaven per tornar-los
un aeròdrom militar. De nit
i mig a peu, vam acabar el camí.
A les primeres cases, vam trobar
una pastisseria oberta. Ens hi
vam llançar, i érem nens, érem molt més
nens que no érem, i ens vam deixar caure
per terra, i ajaguts al mosaic fresc
vam menjar uns pans sortint del forn, ficant-hi
tota la cara, folls de plaer
d'ésser només fatiga i gana i pes.
Tot podia passar, i no em va sorprendre
ni l'estrèpit sobtat, els crits i els passos,
ni els canons de fusell que m'apuntaven
verticals cap a terra i oliosos,
ni que algú m'aixequés, i m'empenyessin
dins d'una furgoneta, ni que el meu pare
que m'esperava en un local estrany
i discutia amb molta gent, i els pares
dels meus companys hi  eren també, i el meu
semblava po0c a poc que s'imposava
i se m'enduia a casa. L'endemà
vaig acabar d'entendre que l'empresa
l'havien col.lectivitzat. Cremat,
el comité ens havia perseguit
tota la tarda, per cobrar la màquina
que l'amo entic hauria vist potser
ben llogada, i ells no. Per alguns dies
els pares nostres se'ns van fer importants.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


IN MEMORIAM  (2ª Parte)

....Lo éramos juntos y lo éramos siempre y mucho.
Nos hicieron sindicar, y el sindicato
nos proporcionó placeres vivos y diversos.
Dentro de un piso requisado, que para nosotros
era un piso ocupado al enemigo
(no el enemigo oficial, el nuestro),
tras humos de póquer, llevábamos
libros y muebles, intercambiábamos
pistolas y balas, saludábamos
a la romana (no por nada, los nuestros
nos eran más simpáticos, pero los otros
tenían más prestigio de malvados),
queríamos llevar a las muchachas a los rincones
y como no lo lográbamos, inquietos,
subíamos y bajábamos por el balcón.
Descubrimos a las putas y robar.
Robar, lo habríamos visto. En cuanto a los prostíbulos,
se nos habrían abierto muy pronto
pero ganamos unos meses. El primer
bombardeo nos lo pasamos en el refugio
de casa la Sol, y todos teníamos miedo
de que nos pillaran. Aunque muy disminuidos,
los padres estaban todavía en el poder.
Isidro cogió purgaciones
el primero, y su padre
eligió bien el momento de comprarle
la bicicleta que tanto pedía.
Hacía falta que uno u otro, cada día,
se la pidiese, a fin de darle una excusa
para no usarla. Las bicicletas
llenan mi recuerdo de aquel tiempo.
Eran lo que más robábamos. Nos habíamos
montado un taller completo para repintarlas
recomponiéndolas: el cuadro de una con las ruedas
de otra, y todavía los tubos de otra.
...No sé como, una tarde en que nos habíamos
escabullido todos de casa a media comida
para ir al castillo de Tamarit,
en el momento de salir, yo no tenía
bicicleta. Quise alquilarla
y encontré cerrada la tienda
donde me conocían. No me pareció justo
y no me resigné. Golpeaba
con los puños y con los pies, y se me abrió la puerta.
No había nadie. Cogí
la máquina, y dejé una nota.
La excursión resultó angustiosa. Nos doblaba
sin parar el viento.
Y de vuelta lo tuvimos de cara.
De pie sobre los pedales, como si subiera
una dura pendiente, me aguantaba
tieso y temblando, sin avanzar.
Y nos fuimos distanciando unos de otros.
Agustín y yo descansamos un buen rato
echados al cobijo de la cuneta
junto a los campos que arrasaban para convertirlos
en un aeródromo militar. De noche
y medio a pie, terminamos el camino.
En las primeras casas, encontramos
abierta una pastelería. Nos
lanzamos hacia ella, y éramos niños, mucho más
niños de lo que parecíamos, y nos tiramos
al suelo, y echados sobre el mosaico fresco
nos comimos unos panes recién salidos del hotno, metiendo
la cara dentro, locos por el placer
de ser solo fatiga y hambre y peso.
Todo podía ocurrir y no me sorprendió
el estrépito repentino, los gritos y los pasos,
ni los cañones del fusil que me apuntaban
verticales a tierra y aceitosos,
ni que alguien me levantara, y me empujaran
dentro de una furgoneta, ni mi padre
que me esperaba en un local extraño
y discutía con mucha gente, y los padres
de mis compañeros también estaban, y el mío
parecía que poco a poco se imponía
y se me llevaba a casa. Al día siguiente
supe que habían colectivizado
la empresa. Furioso,
el comité nos había perseguido
toda la tarde, para cobrar la máquina
que el antiguo amo quizás habría visto
bien alquilada, y ellos no. Durante unos días
nuestros padres nos parecieron importantes.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario