lunes, 15 de junio de 2020

IN MEMORIAM de Gabriel Ferrater (1ª Part) (Les dones i els dies, 1968)


IN MEMORIAM  (1ª Part)

Quan va esclatar la guerra, jo tenia
catorze anys i dos mesos. De moment
no em va fer gaire efecte. El cap m'anava
tot ple d'una altra cosa, que ara encara
jutjo més important. Vaig descobrir
Les Fleus du Mal, i aixó volia dir
la poesía, certament, però
hi ha un altra cosa, que no sé com dir-ne
i és la que compta. La revolta? No. 
Així en deia aleshores. Ajagut
dins d'un avellaner, al cor d'una rosa
de fulles moixes i molt verdes, com
pell d'eruga escorxada, allí, ajaçat
a l'entrecuix del món, m'espesseïa
de revolta feliç, mentre el pais
espetegava de revolta i contra-
revolta, no sé si feliç, però
més revoltat que no pas jo. La vida 
moral? S'hi acosra, però és massa ambigu.
Potser el terme millor és l'egoisme,
i és millor recordar que als catorze anys
hem de mudar de primera persona:
ja ens estreny el plural, i l'exercici
de l'estilita singular, la nàusea
de l'enfilat a dalt de sí mateix,
ens sembla un bon programa pel futur.
Després vénen els anys, i feliçment
també s'allunyen, i se'n va cansant
la mà que acaricia el front tossut
de l'anyell íntim, i ve que adoptem
aquest plural, no sé si de modèstia,
que renuncia al singular, se'n deixa,
però agraint-lo i premiant-lo. Prou. 
....Acabades les vacances, sí,
vaig veure que al meu món algú li havia
fet una cara nova. Sang i foc.
No em semblaven horribles, però eren
la sang i el foc de sempre. El meu col.legi
de capellans el van cremar, i el Guiu,
que era el sergent que ens feia fer gimnàstica
pre-militar, i l'odiàvem tots
(torno al plural primer, perquè la vida 
regredeix semore), el Guiu havia estat
assasinat a trets, i ens van contar
que havia costat molt, perquè portava
cota de malla sota la disfressa
de velleta pagesa, i al cistell,
sota els ous, hi amagava tres granades.
El van matar al racó de la placeta
d'Hèrcules, al costat de l'Institut,
que és on sortiem entre dues classes,
i no recordo que el lloc ens semblés
marcat de cap manera, ni volguéssim
trobar en un tronc d'un plàtan una bala
ni cap altre senyal. Quant a la sang,
no cal dir que, potser el dia mateix,
el vent se la va endur. Va fer la pols
potser una mica més pesada, res.
Les parets socarrades del col.legi,
no sé si les recordo o ni m'ho penso.
No hi vam entrar. Fèiem la muda, i no
trobàvem interès en els parracs
de vella pell. Oloràvem la por
que era l'aroma d'aquella tardor,
però ens semblava bona. Era una por
dels grans. Sortíem de la por infantil
i teníem la sort que el món se'ns feia
gairebé del tot fàcil. Com més por
tenien ells més lliures ens sentíem.
Era el procés de sempre, i compreníem
obscurament que amb nosaltres la roda
s'accelerava molt. Érem feliços.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)


IN MEMORIAM  (1ª Parte)

Cuando estalló la guerra, yo tenía
catorce años y dos meses. De momento
no me causó mucho efecto. Tenía la cabeza
en otras cosas, que todavía ahora
juzgo más importantes. Descubrí
Les Fleurs du Mal, y eso quería decir
la poesía, ciertamente, pero
hay otra cosa, que no sé cómo explicarla
y es lo que cuenta. ¿La rebelión? No.
Así lallamaba entonces. Echado
bajo un avellano, en el corazón de una rosa
de hojas mustias y muy verdes, como
pieles de oruga desollada, allí, echado
en la entrepierna del mundo, me espesaba
en felíz rebeldía, mientras el país
estallaba de rebeldía y contra-
rebeldía, no sé si feliz, pero
más rebelado que yo. ¿La vida
moral? Se aproxima, pero me parece ambiguo.
Quizás el mejor término sea el egoismo,
y es mejor recordar que a los catorce años
tenemos que cambiar a primera persona:
ya nos oprime el plural, y el ejercicio
del estilita singular, la náusea 
del subido sobre sí mismo,
nos parece un buen programa para el futuro.
Después llegan los años, y felizmente,
también se alejan, y se nos va cansando
la mano que acaricia la tozuda frente
del cordero íntimo, y ocurre que adoptamos
ese plural, no sé si de modestia,
que renuncia al singular, lo abandona,
pero agradeciéndolo y premiándolo. Basta.
....Acabadas las vacaciones, sí,
vi que a mi mundo alguien lo había 
dejado en un estado deplorable. Sangre y fuego.
No me parecían horribles, pero eran
la sangre y el fuego de siempre. Mi colegio
de curas lo quemaron, y Guiu,
el sargento que nos hacía hacer gimnasia
premilitar, y al que todos odiábamos
(vuelvo a la primera persona del plural, porque la vida
retrocede siempre), Guiu había sido
asesinado a tiros, y nos contaron
que les había costado mucho, porque llevaba
una cota de malla bajo el disfraz
de campesina viejecita, y en el cesto,
bajo los huevos, escondía tres granadas.
Le mataron en un rincón de la plazoleta 
de Hércules, junto al Instituto,
que es donde salíamos entre clases,
y no recuerdo que el lugar nos pareciera
destacable de algún modo, ni que quisiéramos
encontrar una bala en el tronco de un plátano
ni cualquiera otra marca. En cuanto a la sangre,
no hay que decir que, quizás el mismo día,
se la llevó el viento. Quizás volvió el polvo 
algo más pesado, casi nada.
Las paredes achicharradas del colegio,
no sé si las recuerdo o si lo creo.
No entramos. Estábamos haciendo la muda, y no
encontrábamos interés en los restos
de la vieja piel. Olíamos el miedo
que era el aroma de aquel otoño,
pero nos gustaba. Era un miedo
de los mayores. Salíamos del miedo infantil
y teníamos la suerte de que el mundo se nos hacía
casi fácil del todo. Cuanto más miedo
tenían ellos más libres nos sentíamos.
Era el proceso de siempre, y oscuramente
comprendíamos que la rueda se aceleraba mucho
con nosotros. Éramos felices.

Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)
(Versión de Pedro Casas Serra)



No hay comentarios:

Publicar un comentario