viernes, 19 de junio de 2020

FAULA PRIMERA de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

FAULA PRIMERA

Dama Antonia, fràgil però tan
imperiosa i carregada de raó,
mai no prenia un taxi,car s'havia
deixat dir que en els taxis es fan coses
de les que ella improvava expresament:
eren uns instruments de l'indecòrum.
Tenia també angoixes: se sentia
incerta si volia guanyar el cel
i còrrer el risc que la posessin prop
d'Adam i d'Eva, els originadors.
El senyor Andreu, fill seu, era prou ric
perquè se'n fes presa d'elecció
un enèrgic dimoni de migdia.
L'atac, sobtat. Les ales nervioses
van batre dos segons, i el senyor Andreu,
del tot retut, va desitjar el divorci.
Les famílies riques i complexes
ja se sap com s'imbriquen. Un divorci
vol temps. Jutjant que el temps era un seu guany,
el rebel se'n va anar a guanyar un estiu
a Portugal, amb una mecanògrafa
dolça i segurament no posseïda
per cap dimoni, però cobejada
pel dimoni del senyor Andreu. L'estiu
es va acabar, i un dia ja d'hivern
el senyor Andreu havia de portar
la seva mare a veure un advocat:
eren molts dits a toquejar aquell nus
que el senyor Andreu provada de desfer.
Conduint ell mateix, a l'hora en punt,
va arribar a casa de la seva mare,
i no preveia on fóra l'entrebanc.
(Tot normal, en un món ben cimentat:
cert, però, que d'escletxes per al cuny
líric i personal, se n'obren sempre.)
....Cautela, o saber previ? Dama Antonia
va preguntar si el cotxe que li obrien
no era el del periple de l'estiu.
Ho era, i el senyor Andreu (que ja es pot dir
que mai no havia d'obtenir el divorci)
se'n va tornar, i va canviar de cotxe.
No per humilitat va atemperar
ni per cap altre sentiment, que hauria
semblat fora de lloc: només correcte
i de cor reticent, mentre cremava
la injuriada flama de la mare.
No reflexiu ni combatiu, tenia
prou equanimitat per saber admetre
que es fossin repel.lents aquells dos cossos:
l'un, que potser havia estimat el seu,
feia molts anys; l'altre, el que ell estimava.
Un amor oblidat, res més, i l'altre
no sempre recordat. Poc vius tots dos.
Com sempre, l'enganyat era el dimoni.
....Un dels dimonis, en tot cas. Que d'altres
entraven en el joc, no sé deixar
de témer-ho, ni oblidar que de dimonis
l'infern n'amaga molts, i que en les aigües
del més tranquil estany de bones causes
dutes a bona fi, s'hi vol mirar
una rialla folla de llimones
d'emoció entestada i triomfant.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968


FÁBULA PRIMERA

La señora Antonia, fràgil pero tan
imperiosa y cargada de razón,
nunca tomaba un taxi, pues le habían dicho
que en los taxis se hacían cosas
de las que ella desaprovaba expresamente:
eran instrumentos de la falta de decoro.
Tenía también angustias: no estaba
segura de querer ganar el cielo
y correr el riesgo de que la pusieran cerca de Adán
y Eva, los causantes.
El señor Andrés, su hijo, era lo bastante rico
para ser presa de la elección
de un decidido demonio de mediodía.
El ataque, repentino. Las nerviosas alas
batieron dos segundos, y el señor Andrés,
rendido del todo, quiso el divorcio.
Las familias ricas y complejas
ya se sabe como se implican. Un divorcio
requiere tiempo. Juzgando que el tiempo era su recompensa,
el rebelde se fue a gastar un verano
en Portugal, con una mecanógrafa
dulce y seguramente no poseída
por ningún demonio, pero codiciada
por el demonio del señor Andrés. El verano
se acabó, y un día ya de invierno
el señor Andrés tenía que llevar
a su madre a ver a un abogado:
eran muchos los dedos a tocar el nudo
que el señor Andrés intentaba deshacer.
Conduciendo él mismo, a la hora en punto,
llegó a casa de su madre,
y no preveía cuál sería el problema.
(Todo normal, en un mundo bien cimentado:
seguro, pero grietas para la cuña
lírica y personal, se abren siempre.)
....¿Cautela, o conocimiento previo? La señora Antonia
preguntó si el coche que le abrían
era el del periplo del verano.
Lo era, y el señor Andrés (que ya se puede decir
que nunca obtendría el divorcio)
regresó, y cambió de coche.
No obedeció por humildad
ni por ningún otro sentimiento, que habría
parecido fuera de lugar: solo correcto
y de corazón reticente, mientras ardía
la injuriada llama de la madre.
Sin ser reflexivo ni combativo, tenía
bastante ecuanimidad para saber admitir
que se repelieran aquellos dos cuerpos:
el uno, que quizás había amado el suyo,
hacía muchos años: el otro, el que él amaba.
Uno amor olvidado, nada más, y el otro
no siempre recordado. Poco vivos los dos.
Como siempre, el engañado era el demonio.
....Uno de los demonios, en todo caso. Que otros
entraban en el juego, no puedo dejar
de temerlo, ni de olvidar que el infierno
esconde muchos demonios, y que en las aguas
del más tranquilo estanque de buenas causas
llevadas a buen fin, se quiere ver
una risa de limones
de emoción obstinada y triunfante.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario