sábado, 20 de junio de 2020

FAULA SEGONA de Gabriel Ferrater (Les dones i els dies, 1968)

FAULA SEGONA

Vilagut, si hem de ser francs, portava
moltes hores de vol, i va pensar
que tocava la d'aterrar en la pau
i el matrimoni. D'amagat (hi havia
llaços que en el seu dia es tallarien)
va freqüentar les parties i el Liceu.
Va ser amable amb les noies, i les mares
van ser amables amb ell. Ben aviat
va gairebé escollir, o poríem dir
que vacil.lava limitadament:
dues noies l'atreien. Era l'una
bruna de sol d'hivern reverberat
pels pendissos de neu esgarrinxada.
No parlava mai gaire, però més
per teléfon. De dia, a l'aire lliure,
tenia els ulls mig closos, i de nit
sabia obrir-los molt, foscos i francs.
Ballava molt, però no massa bé,
i era perfecta conduint. Les mans,
totes vigor, podien fer-se dolces,
i en Vilagut d'oblidava mirant-les
fent coca per al fruit d'un vas glaçat
o arrencant-ne amb els dits, a tires rectes,
l'escorça suavíssima del baf.
No reia gaire, i semblava que ho fes
distreta, i es trigava a descobrir
que tenia una altra rialla, fonda
i commoguda: tot un cos fet sentiment
i auguri d'amistat als altres cossos.
Però en els cossos no hi pensava massa,
ni la neguitejava que una mà
fos una bestiola suplicant:
els animals no són persones, cal
tractar-los bé, i no fer-ne gaire cas.
... L'altra noia era rossa, i no tenia
bruna la pell sinó l'estiu. Bevia
licors que es prenen sense gel, espessos
i condormits com els records d'infància.
Però bevia poc, i en Vilagut
se sentia inquiet quan era amb ella:
no sabia com fer-s'ho per donar-li
algun plaer directe i evident.
Li agradava cuinar, i era permès
de creure que també li agradaria
de menjar bé, però tampoc podia
portar-la a un restaurant: ella tenia
normes estrictes de conducta, fetes
d'exclusions. Hortus conclusus. Tanques
altes, i a dins, tota fresca promesa.
Parlava d'un passat remot i llarg
(tant s'havia encabit en uns quants anys
d'afecte atent), de festes i de ritus
segons el calendari, i d'un futur
de dehiscència imminent. L'avui
 li era transparent, prim de fluència,
i es resistia a fer-lo consistent.
Reia com una nena, molt sovint,
i de vegades era inoportuna.
No ballava sinó en algunes festes
privades, no freqüent, però lleial
a la música com als girs del temps.
Tenia el cos molt personalitzat
i gens amic dels altres cossos, mai
distret de les fronteres i distàncies.
....En Vilagut trigava a decidir-se,
però sabiaque es decidiria
un dia o altre, i començava a prendre
les masures del cas. Primer, les obres.
Vivia en un casal que reclamava
reformes decidides. Als amics
no sabia parlar-los d'altra cosa.
"Aquest envà se'n va a terra, veieu:
la cambra del cantó i aquesta en fan
una de gran, i obrint un finestral,
magnífica pels nens, que els convé sol;
la cuina agafarà tota una banda
del pati; en una casa, al capdavall,
el cor de tot és a la cuina, llar
vol dir això, ja m'enteneu". Passava
una setmana, i tot es treansformava.
"Això serà un saló, no rres, molt íntim
per rebre-hi els amics, i aquesta cambra
petita, del cantó, com feta expressa:
aquí una arcada, i tindrem bar, em penso,
amb ambient; el mal és el garatge:
el cotxe seu, el meu, el gran, tot pren
espai: no veig on encabir la cuina".
I així oscil.lava el dor d'en Vilagut,
i un batec variava la matèria:
la pedra, símbol dòcil a tot mite.
....Cal dir que es va casar amb la casola?
Sempre l'alcohol més fort s'endurà l'home.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968


FÁBULA SEGUNDA

Vilagut, si hemos de ser francos, llevaba
muchas horas de vuelo, y pensó
que ya tocaba atwrrizar en la paz
y el matrimonio.A escondidas (había
lazos que en su día se cortarían)
recuentó los parties y el Liceo.
Fue amable con las mauchachas y las madres
fueron amables con él. Muy pronto
casi eligió, o se podría decir
que vacilaba limitadamente:
dos muchachas le atraían. Una era
morena de sol de invierno reverberado
por las pendientes de nieve arañada.
No hablaba mucho nunca, pero
por teléfono más. De día, al aire libre,
tenía los ojos medio cerrados, y por la noche
sabía abrirlos mucho, oscuros y francos.
Bailaba mucho, pero no demasiado bien,
y era perfecta conduciendo. Las manos,
todo vigor, podían ser dulces,
y Vilagut se distraía viéndola
formar cuenco para el fruto de un vaso helado
o arrancando con los dedos, en tiras rectas,
la suavísima corteza del vaho.
No reía mucho, y parecía que lo hiciera
distraída, y se tardaba en descubrir
que tenía otra risa, honda
y conmovida: un cuerpo hecho todo sentimiento
y augurio de amistad a los otros cuerpos.
Pero en los cuerpos no pensaba demasiado,
ni le inquietaba que una mano
fuera una bestezuela suplicante:
los animales  no son personas, hay que
tratarlos bien, y no hacerles mucho caso.
....La otra muchacha era rubia y solo tenía
la piel morena en verano. Bebía
licores que se toman sin hielo, espesos
y adormilados como los recuerdos de la infancia.
Pero bebía poco, y Vilagut
se sentía inquieto cuando estaba con ella:
no sabía cómo hacer para proporcionarle
algún placer directo y evidente.
Le gustaba cocinar, y era posible
creer que también le gustase
comer bien, pero tampoco podía
llevarla a un restaurante: ella tenía
estrictas normas de conducta, hechas
de exclusiones. Hortus conclusus. Vallas
altas, y dentro, toda fresca promesa.
Hablaba de un pasado largo y remoto
(tanto había cabido en unos cuantos años
de atento afecto), de fiestas y de ritos
según el calendario, y de un futuro
de inminente dehiscencia. El hoy
le era transparente, fino de fluencia,
y se resistía a hacerlo consistente.
Reía como una niña, muy a menudo,
y a veces era inoportuna.
No bailaba sino en algunas fiestas
privadas, no con frecuencia, pero fiel
a la música como a los giros del tiempo.
Tenía el cuerpo muy personalizado
y nada amigo de los otros cuerpos,
nunca olvidado de fronteras y distanciaa.
....Vilagut tardaba en decidirse,
pero sabía que se decidiría
un día u otro, y empezaba a tomar
las oportunas medidas. Primero, las obras.
Vivía en un caserón que reclamaba
reformas decididas. A los amigos
no sabía hablarles de otra cosa.
"Este tabique se quita, veis:
la habitación de la esquina y ésta forman
una grande,  y abriendo un ventanal,
magnífica para los niños, que les conviene el sol;
la cocina abarcará todo un lado
del patio; al final, en una casa,
el corazón está en la cocina, hogar
quiere decir eso, ya me entendéis". Pasaba
una semana, y todo se transformaba.
"Esto será un salón, nada, muy íntimo
para recibir a los amigos, y esta habitación
pequeña, de la esquina, como hecha a propósito:
aquí un arco, y tendremos bar, creo,
con ambiente; lo malo es el garage:
su coche, el mío, el grande, todo ocupa
espacio: no veo dónde meter la cocina".
Y así oscilaba el corazón d Vilagut,
y un latido alteraba el asunto:
la piedra, símbolo dócil a todo mito.
....¿Hay que decir que se casó con la casera?
Siempre el alcohol más fuerte arrastrará al hombre.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies, 1968
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario