martes, 10 de mayo de 2022

"SÀTIRA LXXXIII – DE LA MOSCA BALBA” de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

SÀTIRA LXXXIII – DE LA MOSCA BALBA

D’un adroguer
piques l’esquer
a mitja calba,
o mosca balba!
Cercant minoves
(allí no en trobes),
pel nas volcànic
vas sense pànic
i en un badiu
fas la viu-viu.
Après el glavi
suques al llavi.
Potser dels ulls
la cera culls
amb un cop d’ala.
No és cosa mala
per tu el replà
on l’herba es fa
d’humida orella.

Qui t’aconsella?
L’instint només?
Un déu revés?
Gelosa dona?
El temps, si trona?
Car fas camí
talment com si
fos ta consigna
de ser maligna.

Fins l’adroguer
per nosa et té
i un poc belluga
la mà feixuga
per fer-te por.
Com un liró
placèvol resta
veient que, honesta,
t’allunyes d’ell
i pel taulell
assats pastures
i amb mil sutzures
estens un fris
aixafadís.

El tuf que ell du
pot més que tu.
Damunt la testa,
per fer-ne festa,
tornada a ser,
ai!, l’adroguer
d’un cop de puny
t’engega lluny.
Fugires, tornes
i, piga, exornes
irreverent
el front turgent.
Que no et refusi,
per llegí el “Brusi”,
ta presa, no.
Ets un corcó
que en pau no deixa.
Per batre’t, queixa
ni repte val.
Per treure’t, cal
patac que et baldis
i, encar no maldis
per ser dempeus,
a cops de peus,
copsada al tros,
deixar-te cos.

Morta com eres,
l’orella esveres
que un punt no perd
del teu concert
imaginari.
Cap herbolari
té un cordial
per aquest mal.
El teu fantasma
es riu de blasme,
jamai xaruc.
Vet ací el truc:
per sempre resta
a dins la testa.

***

De mosca balba
ningú no es salva.
Per mosca tinc
aquell zinc-zinc
de la veïna
que el gat pentina,
i aquell doctor
marejador
que et veu de lluny
i prest et puny
amb xerrameca.
De la hipoteca
la teoria
et conta un dia.
Un altre jorn
digressa entorn
de l’anticresi.
Joc de magnesi
tot ell apar:
estrèpit rar,
llampec de llum
i fum, fum, fum.

Per mosca tinc
el rebaixinc
del sorge homèric,
garrell, colèric,
perdonavides
que don punyides
a les butxaques;
les noies flaques
o les grassones
(potser bessones)
que al braç se’t pengen
i viu se’t mengen
amb llurs mirades
estintolades
com un compàs
a sobre el nas;
i la gosseta
que duu jaqueta
i un cascavell,
i en el turmell
se’t fregaria.
Com de la tia
pubilla és sola,
d’enuig grinyola
si et veu venir,
nebot mesquí.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXXXIII – SOBRE LA MOSQUITA MUERTA

¡De este tendero,
picas el cebo,
a media calva,
mosquita muerta!
Buscando quistes
(allí no encuentras),
rondas sin pánico
nariz volcánica
y en una fosa
vas subsistiendo.
Luego en el labio
mojas tu espada.
Cera en los ojos
quizá cosechas
de un golpe de ala.
No te incomoda,
a ti el rellano,
donde la hierba
crece en la oreja.

¿Quién te aconseja?
¿Sólo el instinto?
¿Dios revelado?
¿Mujer celosa?
¿Cielo, si truena?
Pues que caminas
tal como si
fuese consigna
el ser maligna.

Hasta al tendero
causas molestia
y agita un poco
la torpe mano
para asustarte.
Como un lirón
plácido resta
viendo que, honesta,
te alejas de él
y en el tablero
suciedad pastas
y con mil pringues
formas un friso
despachurrado.

Levanta un tufo
mayor que el tuyo.
Vuelta a posar
sobre la testa
para hacer fiesta,
¡ay!, el tendero
de un manotazo
te envía lejos.
Huiste, vuelves
y, peca, adornas
frente turgente,
irreverente.
Por leer el “Brusi”,
no te rehúse
tu presa, no.
Eres carcoma
que en paz no deja.
Para abatirte,
no sirve queja.
Para alejarte,
preciso es golpe
y, si consigues
quedar en pie,
a pisotones,
tirado en tierra,
dejar tu cuerpo.

Estando muerta,
la oreja asustas,
sin perder nota
de tu concierto
imaginario.
No hay herbolario
con un cordial
para este mal.
Aún tu fantasma
ríe con reproche,
jamás decrépito.
He aquí el truco:
por siempre resta
dentro la testa.

***

De mosca muerta
nadie se salva.
Por mosca tengo
aquel zinc-zinc
de la vecina
que el gato peina,
y aquel doctor
mareador
que te ve lejos
y te golpea
con parloteo.
De la hipoteca
la teoría
te cuenta un día.
Al otro día
discurre en torno
de la anticresis.
Todo él parece
luz de bengala:
extraño estrépito,
luz de relámpago,
y humo, humo.

Por mosca tengo
el respigón
del sorche homérico,
zambo, colérico,
perdonavidas
que puñetazos
da en los bolsillos;
las chicas flacas
o las rollizas
(quizás gemelas)
que se te cuelgan
y te devoran
con sus miradas
apuntaladas
como un compás
en la nariz;
y la perrita
con chaquetita
y un cascabel,
que en tu tobillo
se frotaría.
Como de tía
es heredera,
sobrino ruin,
cruje de rabia
al llegar tú.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario