lunes, 2 de mayo de 2022

"SÀTIRA LXXV – DEL DEVOT SEXE FEMENÍ" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 075_0110

SÀTIRA LXXV – DEL DEVOT SEXE FEMENÍ

Plau a la dona casadora plaure.
Àdhuc vídua, fa goig.
La cabellera crítica polidament restaura.
Negra d’ala de corb, esdevé saura.
L’home de seny, atònit, acabaria boig.

Però quan el marit honestament es lucra
de la muller que l’ha caçat,
reca a la dona sa beutat.
La que era tija de sucre
atia, descurada, son imprevist esclat.

La que era flonja i tèbia com ocella poruga
exagera, sarcàstica, l’arruga
que el pergamí signarà de sa pell.
La que era nítida com llac d’espluga,
d’escombraries apar sacotell.

Dinou centes anyades fa que l’apòstol deia:
—Dòcilment amorosa heu de ser per l’espòs.—
¿Per què, doncs, marcides les flors
de la noça cruent, deixeu llanguir la teia
sagramental del vostre cos?

És la vostra política tan dura
que les sirventes no sabeu regir.
Passeu del reny a l’afalagadura.
Se us mengen la confitura
i els mesureu el pa i el vi.

Si el nadó cada nit somica,
l’alleteu sistemàticament.
El marit li ha de fer musica
amb qualsevol instrument.
Una cobla caldrà per la primera dent.

Si el primogènit, més enllà, us demana,
esdevingut del parteratge el bis,
—Mamà, d’on és vinguda la germana?—,
no sabent dir: —De Déu—, responeu: —De París.—
I així el misteri de la vida és llis.

S’espigaran els vostres fills i filles.
Per gendres i nores, us porten hereus i pubilles,
si ciceroni els fóssiu de l’amor.
Però ¿qui sap triar les illes
on de l’amor ens mena el vent sonor?

Mentrestant, exhibiu destrament les noietes,
passeig amunt, passeig avall.
Les segueixen marquesos, fabricants i poetes.
De cua d’ull n’espieu les travetes.
I Sant Josep col·labora al treball.

Altrament, dels xicots no feu seguir les passes
per esbrinar l’origen de furts i de carbasses,
tan angelets vostra nassada els creu!
De tant no fer-se amb noies, no servaran més traces
que festejar sirventes de poc preu.

Oh si poguéssiu! A la falda vostra,
marit, nissaga, estacaríeu fort.
Per prendre mal caldria que s’enfonsés el sostre.
El vostre tòtem, no seria l’ostra?
La vida ponderant, no pondereu la mort.

¡Ai si el marit s’embranca, inexpert, en política,
o, per servi el Comú, s’arrisca de la crítica
al tort filaberquí! Prest li direu:— Què fas?—
I, d’una encíclica amb la cita mítica,
el feu tornar a caseta estirant-lo pel nas.

Abans el fareu quiti d’eròtica aventura,
si no es pot dir que altra Dalila el ton.
La vostra pietat domtar el marit procura,
però, sense voler, sent l’afalagadura
de recolzar-se en un marit de món.

Quan la dona cal veure exacerbada
(àngel, amazona, fada)
és quan té a casa algú malalt.
De cara a la torbonada,
malda tossuda quan ja res no hi val.

Ella no deixa el mal de petja:
increpa i afalaga el metge
i assaja provatures sense fi;
i, si la mort guanya el setge,
ha d’abaltir la dona per fugir.

En estament de viduesa
la vostra amor, oh dones!, encara és més encesa.
Si és vostre tòpic el marit difunt,
ai de qui rep vostra escomesa!:
n’ha d’escoltar l’elogi punt per punt.

En el fill únic la paterna cara
trobant, indiscutible, el retindreu encara;
i el vostre fill es marcirà estimat.
Oh mare, mare, mare!,
la vostra amor no té pietat.

La vostra innata dèria, que als circumstants imposa
la servitud dels mobles i del pis,
creix si no hi ha el marit que abans us feia nosa.
De netejar atuells vostra mà no reposa
ara que dir us escau: —Són records d’En Lluís.—

Si dels petits la fressa no us tempera
i d’una amor segona ja desnoneu l’espera,
esdevindreu, fatídiques, un romàntic desmai.
Si la cama s’endanya o se us torna ronsera,
l’exhibiu fàcilment amb un gemec d’esplai.

Vostre cor s’enfigassa. Una estrident cotorra
pelluca en vostre llavi destenyit.
Fent-se pregar, del bec tot pegadell esborra,
i torç el coll amb aire… diem-ne distingit,
com un galant miop que us ulla el pit.

Però l’espill del sexe
són les fadrines que no serven nexe
sentimental. De múltiples cosetes són el pern.
El món, armat fins a les dents, us vexa
i el vostre cor impàvid flameja a mig hivern.

Sou el secret pilar de manta confraria,
sou l’escarràs de les Filletes de Maria.
Feu davantals pels orfes i als vells doneu tabac.
Quan puny vostres orelles alguna flastomia,
el cor us fa un sotrac.

Sou les sotacambreres d’una imatge vetusta.
La pietat de moda martiritza la fusta
amb requincalla fina i amb vestits de lluir.
D’una Mare de Déu casolana, robusta,
dames aristocràtiques en fan un maniquí.

Elaboreu a missa un arcà dialecte.
Cada boca el modula que es diria que tus.
Pregant agenollades, remors teniu d’insecte.
Si al presbiteri cal vostre concurs il·lús,
volent ser les primeres, cabdelleu un embús.

Si alguna de vosaltres gosa a tirar per santa,
mireu que de l’ascètica el roser
no fos una joguina on vostre esguard s’encanta.
La jardinera es punxa la mà, i el cor també,
per tal d’ofrenar roses al Crist i al foraster.

Cada gota de sang, picarol d’alegria.
Cada toc d’hores, una Ave Maria.
L’ànima torturada, torturadora es fa.
La llibertat vol cortesia.
Ni Déu omnipotent la deixa postergar.


Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 075_0210


Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXXV – SOBRE EL DEVOTO SEXO FEMENINO

Gusta a la mujer cazadora gustar.
Incluso viuda, causa satisfacción.
La cabellera crítica pulcramente restaura.
Negra de ala de cuervo, vuelve rubia.
Un hombre cuerdo, atónito, acabaría loco.

Pero cuando el marido se lucra honestamente
de la mujer que lo ha cazado,
lamenta su belleza la mujer.
La que era caña de azúcar
aviva, descuidada, su imprevista explosión.

La que era blanda y tibia como un ave miedosa
exagera, sarcástica, la arruga
que el pergamino firmará de su piel.
La que era nítida como lago de gruta,
parece saquito de basura.

Decía el apóstol hace mil novecientos años:
—Dócilmente amorosas habéis de ser para el esposo.—
¿Por qué, pues, marchitas las flores
de la boda cruenta, dejáis languidecer la tea
sacramental de vuestro cuerpo?

Es vuestra política tan dura
que las criadas no sabéis mandar.
Pasáis de la riña a la lisonja.
Se os comen la confitura
y les escatimáis el pan y el vino.

Si el bebé cada noche lloriquea,
lo amamantáis sistemáticamente.
El marido ha de tocarle música
con cualquier instrumento.
Al primer diente hará falta una orquesta.

Si, después, os pregunta el primogénito,
sobrevenido el segundo nacimiento,
—Mamá, ¿de dónde ha venido la hermanita?—,
no sabiendo decir: —De Dios—, contestáis: —De París.—
Y así el misterio de la vida dais por listo.

Crecerán vuestros hijos e hijas.
Con nueras y yernos, si ciceroni les fueseis del amor,
llegarán herederos y herederas.
Pero ¿quién sabe elegir las islas
dónde nos lleva el viento sonoro del amor?

Entretanto, diestramente, exhibís jovencitas
rambla arriba y abajo.
Las siguen fabricantes, poetas y marqueses.
Las zancadillas espiáis de reojo.
Y San José colabora en el trabajo.

Por el contrario, de los muchachos no hacéis seguir los pasos
para hallar la razón de hurtos y calabazas,
¡tan angelitos los cree vuestro olfato!
De tanto no tratar con chicas, no observarán más trazas
que festejar criadas de poco precio.

¡Oh si pudierais! En vuestro regazo,
marido, prole, estacaríais fuerte.
Para hacerse daño tendría que hundirse el techo.
Vuestro tótem, ¿no será la ostra?
Ponderando la vida, no ponderáis la muerte.

¡Ay si, inexperto, el marido se enreda en la política,
o por el municipio, se arriesga al retorcido
taladro de la crítica! Enseguida diréis:— ¿Qué haces?—
Y, de una encíclica con la cita mítica,
lo haréis volver a casa, de la nariz, cogido.

Antes lo absolveréis de erótica aventura,
si no puede decirse que lo posee otra Dalila.
Vuestra piedad procura al marido domar,
pero, sin querer, siente el alago
de apoyarse en un marido experto.

Cuando a la mujer hay que ver exacerbada
(ángel, amazona o hada)
es cuando tiene en casa algún enfermo.
Frente a la turbonada,
sigue tozuda cuando ya no se puede hacer nada.

No deja de perseguir la enfermedad:
al médico increpa y halaga
y ensaya remedios sin final;
y, si gana la muerte el asedio,
para huir, a la mujer ha de dormir.

En estado de viudedad
vuestro amor, ¡oh mujeres!, aún es más encendido.
Si es vuestro tópico el difunto marido,
¡ay de quien recibe vuestra acometida!:
ha de oír el elogio sin olvidar detalle.

Encontrando en el único hijo
la cara paternal, lo retendréis aún;
y vuestro hijo se mustiara querido.
¡Oh madre, madre, madre!,
vuestro amor carece de piedad.

Vuestra innata obsesión, que impone a los presentes
la servidumbre de los muebles y el piso,
crece sin el marido que antes os estorbaba.
No cesan vuestras manos de limpiar utensilios,
ahora podéis decir: —Son recuerdos de Luis.—

Si de los niños el ruido no os sosiega
y de un segundo amor desahuciáis la esperanza,
sobrevendréis, fatídicas, romántico desmayo.
Si la pierna os molesta o se vuelve roncera,
la exhibís fácilmente con gemido de gusto.

Vuestro corazón se pringa. Estridente cotorra
picotea vuestro labio desteñido.
Haciéndose rogar, del pico todo pringue borra,
y tuerce el cuello con aire… digamos distinguido,
cual miope galán que os escudriña el pecho.

Pero el espejo del sexo
son las solteras que no conservan nexo
sentimental. De múltiples cositas son el eje.
El mundo, armado hasta los dientes, os veja
y vuestro corazón impávido flamea en pleno invierno.

Sois el pilar secreto de muchas cofradías,
sois el puntal de las Hijitas de María.
Coséis ropa a incluseros y dais tabaco a viejos.
Si golpea vuestro oído alguna maldición,
el corazón os da un revolcón.

Hacéis de camareras de una imagen vetusta.
La piedad de la moda tortura la madera
con  muy fina quincalla y vestidos de fiesta.
De una Virgen María hogareña, robusta,
damas aristocráticas hacen un maniquí.

Elaboráis en misa un arcano dialecto.
Cada boca lo entona que se diría que tose.
Rezando arrodilladas, hacéis rumor de insecto.
Si en el altar precisan vuestro concurso iluso,
queriendo ir las primeras, ovilláis un atasco.

Si alguna de vosotros osa ir para santa,
mirad que de la ascética el rosal
no sea un juguete que vuestra vista encanta.
La jardinera se pincha la mano, y el corazón también,
para obsequiar con rosas a Dios y al forastero.

Cada gota de sangre, cascabel de alegría.
Cada toque de horas, una Ave María.
El alma torturada, torturadora se hace.
La libertad requiere cortesía.
Ni Dios omnipotente la deja postergar.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario