lunes, 9 de mayo de 2022

"SÀTIRA LXXXII – DE LES AMORS SUCCESIVES" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 082_0110


SÀTIRA LXXXII – DE LES AMORS SUCCESIVES

I

De Petronella, vídua, se m’imposà l’esclat.
És elegant i bruna com un rebrot d’alzina.
La seva ullada em sotja i gairebé m’espina.
La seva destra dura em torç la voluntat.

I après hi juga irònica. Un arc se’n fa, vinclat;
del tocador mirífic l’esmalta amb la polsina,
i gira la sageta contra la ferma sina
i el braç empeny la corda que es plany amb feredat.

Atura’t, oh Diana!, però ton urc atura.
Mon esperit adollàs al gorg de ta fretura.
Del truc que m’enternia em serviré, viril.

Un dia ta expertesa caurà com una escorça.
L’adolescent tos braços, d’amor, farà retòrcer
i un collaret de llàgrimes et nuarà subtil.

II

De Petronella, vídua, no vaig trencà el parany.
Amb braços d’amazona senyorejà mes ires;
mes llàgrimes s’eixuguen en el seu coll, guspires
que amb llur alè m’escalden els ulls per més engany.

Debades s’avalota el meu despit o es plany.
Ma sobirana passa, per rues i per fires,
amb enrenou de besos, de flautes i de lires.
L’exhausta morbidesa rejoveneix l’afany.

I, mentrestant, la casa a poc a poc s’enruna,
i la nissaga aixeca la mà per una engruna,
i jo esdevinc custodi en l’ampla solitud.

De cada estrella plora un rajolí de cendra
com si la melangia les acabés de fendre
perquè de nits no vegin mon benestar perdut.

III

Ja l’ànima refeta domina el desconhort.
De Filomena, casta i pàl·lida cosina,
m’esguarda la bonesa, ara que el jorn culmina,
com el xiprer domèstic que presideix un hort.

En l’aromada tofa mos fills hauran confort
com l’ocellada ingènua que amb fulles es pentina.
La vida serà afable com rajolí de mina
i dúctils com falgueres els braços de la mort.

Més que Minerva, docta és la muller de casa.
Ella del foc efímer sap conservar la brasa.
Ella aprofita l’ímpetu del vent que eixona el greny.

Ella, que amb l’aigua juga, encara se’n persigna.
Ella la terra pròdiga personifica, digna.
El cor es torna gràvid amb l’amistat del seny.

IV

Bé està el xiprer domèstic. I és tanmateix obscur
si el joc no el transfigura d’un roserà en garlanda.
Ell és columna dòrica que es vincla d’una banda,
i és, cada rosa, fràgil escuma de l’atzur.

De Filomena casta jo fui l’espòs impur.
Em revoltà amb son llavi que, insinuant, comanda,
i amb son esguard sol·lícit, que es vela d’una randa
de caritat més fina que el fingiment perjur.

Muller de casa fores. Esquerpa assats, volgueres
que sense tu la ruta esmoli amb mes carreres.
Oh solitud de l’ànima en el mundà zenit!

Una virtut massa íntima ens dol com una intrusa
que amb l’esmocada llàntia, brotó de llum difusa,
ens fa massa visibles els claps de l’esperit.

V

Inútil Madroneta, puel·la en el creixent,
trepig d’ocell i cara oval, embadalida:
com una vinya verge t’aboques a l’eixida,
verd d’aigua, groc de marges i porpra de ponent.

La vinya verge imita, per ondulà en el vent,
un cor en cada fulla. Perdona’m la punvida
si d’una fulla em firo que servaré escondida
com rebutjat principi d’enamoriscament.

Ves què diria Venus si, vellardàs, sotjava
la fadrineta núbil, com ella rosa i blava.
En el meu llit hieràtic expiaria el tort.

De la fillada, atònita, començarà l’estrèpit
a percudir la testa d’aquest galant decrèpit
que festejant la vida maridarà la mort.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXXXII – SOBRE LOS AMORES SUCESIVOS

I

De Petronila, viuda, me alcanzó el resplandor.
Elegante y morena cual retoño de encina.
Su mirada me acecha y casi me lastima.
Su dura mano diestra tuerce mi voluntad.

Lo sabe y juega irónica. Un arco se construye;
lo esmalta con polvillo del tocador mirífico,
y acercando la saeta contra el sólido seno,
pulsa el brazo la cuerda que se queja con grima.

¡Detente, oh Diana!, pero detén tu orgullo.
Mi espíritu se vierte en poza de carencia.
Del ardid que me ahondaba me serviré, viril.

Un día tu pericia caerá cual corteza.
El efebo tus brazos, de amor, hará doblar
y con collar de lágrimas te anudará sutil.

II

De Petronila, viuda, no destruí el hechizo.
Con brazos de amazona señoreó mis iras;
mis lágrimas se enjugan en su cuello, chispazos
que, con su aliento, escaldan mis ojos por más burla.

En balde se subleva mi despecho o se queja.
Mi soberana pasa, por rúas y por ferias,
con ajetreo de besos, de flautas y de liras.
La exhausta morbidez rejuvenece el ansia.

Y, entretanto, la casa despacio se arruina,
y la prole levanta por una miga el brazo,
y yo me hago custodio en la amplia soledad.

De cada estrella llora un chorro de ceniza
como si la nostalgia las hubiera fundido
para que así no vean mi bienestar perdido.

III

Ya el ánima rehecha domina el desaliento.
De Filomena, casta y desvaída prima,
me observa la bondad, ahora que el día acaba,
como el ciprés doméstico que en el huerto destaca.

En la aromosa copa tendrán confort mis hijos
como nidada ingenua que con hojas se peina.
La vida será afable cual chorrillo de mina
y blandos como helechos los brazos de la muerte.

Más que Minerva, docta es la mujer casera.
Ella del fuego efímero sabe guardar la brasa.
Ella aprovecha el ímpetu de aire que esparce greda.

Ella con agua juega, no obstante se persigna.
Ella la tierra pródiga personifica, digna.
El corazón aploma con la amistad del juicio.

IV

Bien está el ciprés. Sin embargo es oscuro
si un rosal en guirnalda no nos lo transfigura.
Él es columna dórica que se inclina hacia un lado,
y es, cada rosa, frágil espuma del azul.

De Filomena casta yo fui el esposo impuro.
Me sublevó con labio que, insinuante, impera,
y su mirar solícito, que se oculta tras orla
de caridad más fina que la doblez perjura.

Mujer casera fuiste. Algo arisca, quisiste
que el camino, sin ti, aguce mi andadura.
¡Oh soledad del alma en el cenit mundano!

Virtud por demás íntima nos duele cual intrusa
que con dispuesta lámpara, brotó de luz difusa,
haciéndonos visibles las manchas del espíritu.

V

Inútil Madronita, doncella en ascensión,
pisada de ave y cara, oval, embelesada:
como una viña virgen te abocas en el patio,
de verde agua, oro margen y púrpura de ocaso.

La virgen viña imita, por ondular al viento,
hojas cual corazones. Perdona la punzada
si me agencio una hoja que guardaré escondida
cual rechazado inicio de enamoriscamiento.

Qué nos diría Venus si, senil, observara
la doncellita núbil, como ella rosa-azul.
En mi lecho hierática purgaría el agravio.

De la prole, atónita, comenzará el estrépito
a percutir la testa de este galán decrépito
que rondando la vida maridará la muerte.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario