jueves, 5 de mayo de 2022

"SÀTIRA LXXVIII – DE L’HÒRREA FEMBRA" de Guerau de LIost (Sàtires, 1928)

 

Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 078_0110


SÀTIRA LXXVIII – DE L’HÒRREA FEMBRA

Sota el ràfec del portal
de ta casa malcarada,
no compromet el fanal
que mata la cantonada.
Hi ensumes que ve l’amic
(el del patac i el pessic)
com una grapa nocturna,
amb un ull de foc, l’espurna
lacònica d’un cigar.

Quan és imminent l’atzar,
pitjor que no tres veïnes
ve la lluna fent tentines
i se’t plantifica ací,
barrant amb fúlgida llenca
justament el seu camí.
No hi val que siguis llamenca
i sotgis en la foscor:
la lluna, estúpida, trenca
el duo de la cançó.

¿Com t’ho faràs, mesquina,
quan seràs demà al matí,
per regar la clavellina,
esgarrapà el violí,
pentinà el gat i la nina
i endegar la casa un poc,
si dorm el nervi que et dóna
aquesta mena de foc
que et rebrega i t’abandona
i t’és guerra i pau i joc?

Torna a dins, aquesta nit,
flastomant de la lluna.
Ella besa més d’un pit
i tu et migres dejuna.
Torna a dins, aquesta nit,
amb l’eixut a la mirada
com si l’ànima empunyés
una ganiveta oscada.

Debades faràs un bes
de ta còmplice a la nuca.
Fa una hora que et deia: —Vés—,
i la mirada vigilant acluca.
Sort que demà et dirà: —Vinga—,
senyalant d’una potinga
el pot, amb la qual estuca
la teva cara de vici.

No hi ha més àvol ofici
que el de carnívora fembra.
Quan no degusta, remembra,
amb l’ànima engabiada
que la carn fa trepidar,
més que el fàstic de menjar
l’esgarip de ser menjada.


Guerau de Liost: Sàtires, 1927 - Página 3 078_0210


Guerau de Liost, Sàtires, 1927
Ilustracions de Xavier Nogués


*


SÁTIRA LXXVIII – SOBRE LA HORRIBLE MUJER

Bajo alero de portal
de tu hosca casa,
no compromete el farol
que desdibuja la esquina.
Hueles que viene el amigo
(el del golpe y el pellizco)
como una garra nocturna;
como ojo de fuego, la chispa
lacónica de un cigarro.

Siendo inminente el azar,
peor aún que tres vecinas
viene oscilando la luna
y se te plantifica aquí,
cerrando con loncha fúlgida
justamente su camino.
No sirve ser exigente
y que aceches en la sombra:
la luna, estúpida, rompe
el dúo de la canción.

¿Cómo te lo harás, mezquina,
mañana por la mañana,
para regar los claveles,
arañar el violín,
peinar a gato y muñeca
y arreglar la casa un poco,
dormido el brío que te da
esta especie de pasión
que te estruja y te abandona
y te es guerra y paz y juego?

Vuélvete adentro, esta noche,
maldiciéndole a la luna.
Ella besa más de un pecho
y tú terminas ayuna.
Vuélvete adentro, esta noche,
con sequedad en la mirada
como si el alma empuñara
una navaja mellada.

En vano darás un beso
en la nuca de tu cómplice.
Hace una hora te decía: —Vete—,
y el vigilante ojo cierra.
Suerte que dirá mañana: —Ven—,
señalando de un potingue
el tarro, con que tu cara,
estuca, de mucho vicio.

No hay un oficio peor
que el de carnívora hembra.
Cuando no cata, recuerda,
con el alma aprisionada
que hace trepidar la carne,
más que el asco de comer
el grito por ser comida.

Guerau de Liost, Sàtires, 1927
(Versión de Pedro Casas Serra)

No hay comentarios:

Publicar un comentario