XII
Mai no he cercat de
dreçar-li cabana,
a aquest amor,
ostatge de l’atzar.
L’he volgut eix
d’un enforcall al mar
sense parets ni
tanques ni barana.
A ple desert, cor
fosc de caravana
que tempta a pols
l’ignot i hi funda llar.
L’aventura del
vent, que encén el far
més extrem amb
espurnes de campana.
Joc a fons, sense
aval i sense gatge,
amb daus robats a
l’oratge endeví.
En celler clos, la
revolta del vi.
A camp obert, besada
i tatuatge.
I, si et plau, no em
capgiris el missatge:
he dit solc i
no clos. No saps llegir?
Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
XII
Nunca he buscado
levantarle cabaña,
a este amor, rehén
del azar.
Lo he querido eje de
una encrucijada en el mar
sin paredes ni
vallas ni baranda.
En pleno desierto,
oscuro corazón de caravana
que a pulso tienta
lo ignoto y funda hogar.
La aventura del
viento, que enciende el faro
más lejano con
chispas de campana.
Juego a fondo, sin
aval ni garantía,
con dados robados al
viento adivino.
En cerrada bodega,
la revuelta del vino.
A campo abierto,
beso y tatuaje.
Y, por favor, no
cambies el mensaje:
he dicho solc
(“surco”) y no clos
(“cerrado”). ¿No sabes leer?
Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)
No hay comentarios:
Publicar un comentario