AL FAR!
Ascla d’arbre o de
barca, en esqueix d’alimària,
he triat, a ple cel,
i amb fible d’escorpit
- imant de la
tempesta i amiga de la nit -
l’urc de cremar,
tot sola: d’ofici, solitària.
Solitari tenaç,
damunt la terra eixorca
penja l’amor, i
els corbs obren via al demà.
L’aixada de la
lluna cava el meu cos en va.
El glaç té el cor
glaçat, a l’ombra de la forca.
Vidua del plaer i
del deler deserta,
afuada en els vents
que cabdellen l’estrall,
traginera d’amarg
recapte, a mar oberta,
averany esquinçat
en vol de doble tall,
passo al freu i, en
l’afrau de l’ona i de l’atzar,
m’escanya amb fil
de seda la tenebra i el far.
Hivern 1979 –
Primavera 1980
Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
VII
¡AL
FARO!
Astilla
de árbol o de barca, en esqueje de almenara,
he
elegido, a pleno cielo, y con aguijón de escorpión
-
imán de la tormenta y amiga de la noche -
el
orgullo de quemar, sola: de oficio, solitaria.
Solitario
tenaz, sobre la tierra estéril
cuelga
el amor, y los cuervos inician el mañana.
La
azada de la luna cava mi cuerpo en vano.
El
hielo tiene el corazón helado, a la sombra de la horca.
Viuda
del placer y del ansia desierta,
aguzada
en los vientos que ovillan el estrago,
arriera
de amargo suministro, en mar abierta,
augurio
desgarrado en vuelo de doble filo,
paso
el estrecho y, en el desfiladero de la ola y el azar,
me
ahoga con hilo de seda la tiniebla y el faro.
Invierno 1979 -
Primavera 1980
Maria-Mercè Marçal (Sal oberta, 1982)
(Versión de Pedro Casas Serra)
No hay comentarios:
Publicar un comentario