La mort t’ha fet
els peus de glaç,
gegant estrany que
per damunt les aigües
em tragines, nadó
arrapat al teu pit,
fins als confins de
la teva paraula.
L’amor no sap el
teu nom en la mort
i s’esgarria en
l’ombra dels teus passos;
camí d’enlloc, de
tornada d’enlloc,
jo, sense llengua,
t’encalço amb els mots.
Et nega el nom
aquest nom que em nodreix
i neix de mi. Que
t’abraça rient
com un incendi,
calcina el teu ull
i, cegament, es
disposa al convit.
Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
La muerte te ha dado
pies de hielo,
gigante extraño que
sobre las aguas
me trajinas, bebé
aferrado al pecho,
hasta los confines
de tu palabra.
El amor desconoce tu
nombre en la muerte
y se extravía en la
sombra de tus pasos;
hacia ninguna parte,
desde ninguna parte,
yo, sin lengua, te
acoso con palabras.
Reniega de tu nombre
el nombre que me nutre
y nace en mí. Que
te abraza riendo
como un incendio,
calcina tu ojo
y, ciegamente, se
dispone al banquete.
Maria-Mercè Marçal (Desglaç, 1984 -1988)
(Versión de Pedro Casas Serra)
No hay comentarios:
Publicar un comentario